dimarts, 30 de maig de 2017

Cal Camell

Cada diumenge, com sortits d’una pintura de Joaquim Vayreda, els Senyors de les Muntanyes abandonaven els seus refugis i es presentaven al poble acompanyats d’una caravana de mules, matxos, rucs i algun gos. Ells encara no ho sabien, però ja eren els darrers representats d’un antic i noble llinatge a punt d’extingir-se.



En arribar a la vila, descarregaven les sàrries i les panistres, abeuraven els animals en algun dels cóms i safareigs que hi havia, els estacaven a les anelles que sortien de les parets, i començaven a mercadejar pels diversos comerços i obradors que aleshores donaven color i alegria al paisatge.



Els Senyors de les Muntanyes baixaven a comprar pa per a la setmana o per a més dies, a comprar tabac, a comprar roba -que es feien fer a mida-, gorres, boines, queviures i altres necessitats. De tant en tant, feien ferrar les bèsties en alguna de les dues ferreries que cada diumenge feien guàrdia i ferraven sense parar fins que se’ls acabava la feina. De tant en tant, en cas de manifesta necessitat, anaven al metge i, si s’esqueia que havien de menester alguna medicina s’arribaven fins a Organyà, a una hora més de camí.


Tot allò ho pagaven amb el que obtenien de les seves activitats. Portaven fruita (al seu temps), bolets, tofes, conills, gallines, ous i capons que, generalment, venien a la Lisa de Peramola, a la cantonada de cal Benito. Alguns, a més, treballaven al bosc. Algun altre baixava càrregues de llenya per algun forn...




A l’hora de dinar, cadascú s’espavilava com sabia i podia. Alguns, els més potentats, s’arribaven a la botiga de cal Camell, a tocar de l’antiga font del Raval, que era la mare de totes les aigües que corrien pels cóms i els safareigs i també de les que es bevien al poble, previ transport amb galledes, colladers, càntirs i canteretes. (El darrer portador de collader que recordo va ser lo Magí vell i la dona que portava més càrrega d’aigua segurament va ser la Marcel·la  de cal Roca: es diu que havia arribat a dur una cantereta al cap, dos càntirs a sota aixella i una galleda a cada mà!).


Cal Camell, doncs, era el centre neuràlgic del poble. Era una botiga d’ unes dimensions mitjanes. En aquella època em sembla recordar que tenia dues portes, però avui –reconvertida en perruqueria- només en conserva una. En l’actual porta hi havia un petit aparador i, a l’interior, un taulell travessava de cap a cap la botiga. Al fons, encreuat amb aquest, hi havia el taulell de la carnisseria, lloc on les noies de la casa (la Maria, la Pepita i la Quimeta) despatxaven la carn.



En aquella botiga hi havia tota mena de queviures, d’espècies, de llaminadures i de productes diversos. La canalla, quan teníem algun dineret, hi compràvem pega dolça, xufles i altres gormanderies. També hi compràvem “sobres sorpresa”, que costaven una pesseta, i hi sortien un o dos exemplars del Capitán Trueno, del Jabato, de Chispita, del Cachorro, etc. Costava molt de fer-ne la col·lecció completa. De fet, fins ara de gran, no ho he aconseguit.
Els Senyors de les Muntanyes solien visitar la botiga cap al migdia, quan ja havien enllestit les feines que els havien portat al poble. Aleshores s’asseien al voltant d’unes petites tauletes i es disposaven a fer un “dinar de diumenge”, a base de pa, arengades, cansalada i, fins i tot, alguna llauna de sardines, que era una menja de gent privilegiada.



Aquells Senyors de les Muntanyes no s’imaginaven que eren els darrers representants d’un antiquíssim llinatge. Moltes de les velles i venerables botigues del poble tampoc no s’ho podien imaginar. Ni els ferrers, ni els sastres, ni els fusters, ni els espardenyers, ni el sabater, ni el baster, ni la Lisa que comprava aviram i caça a la cantonada de cal Benito... Ni l’Ambrós, ni el Boixcar, ni tants i tants guionistes i dibuixants de patufets que hi havia aleshores.



Després, al primer foscant, els Senyors de les Muntanyes, amb els animals carregats amb saques de pa i la resta de compres reprenien el camí de tornada cap als seus ancestrals refugis, i el poble, amb les botigues tancades i els carrers silenciosos, es quedava més buit, més sol, més desemparat sota la llum de la lluna: només quedava la possibilitat d’anar una estona al cafè, esperar el ball del vespre que es feia a la Societat (aleshores Café España) i, per a acabar de rematar el diumenge, deixar-se seduir per la màgia de poder veure una pel·lícula al cinema de cal Taüssà.


dimarts, 22 de novembre de 2016

Cadí-Pedraforca, deu anys!





Dissabte, dia 19 de novembre, es presentà el número 21 de la revista Cadí-Pedraforca. La presentació es féu coincidir amb la celebració del desè aniversari de la publicació.



El lloc escollit per a la presentació va ser el Centre d’Interpretació del Parc Natural Cadí-Moixeró de Talló (Bellver de Cerdanya), un marc excel·lent i perfectament acordat a la senzillesa i a la dignitat de l’acte.


L’alcalde de Bellver, Francesc Xavier Porta va donar la benvinguda als assistents i, tot seguit, van parlar Albert Piñeira, alcalde de Puigcerdà, Joaquim Nadal, polític i historiador, i Carles Pont, director de la publicació.


A continuació van prendre la paraula alguns col·laboradors de la revista: Manel Figuera, Marcel Fité, Oriol Mercadal, Jordi Pasques, Meritxell Prat i Benigne Rafart.




Conduït per Àngel Madrià, l’acte es va cloure amb l’actuació del grup musical La Sonsoni i un tastet de productes de la terra, tots ells excel·lents: embotits i formatges de la Cerdanya, cervesa artesana del Berguedà i coca de recapte i maurada nargonines, de l’Alt Urgell.


dimecres, 5 d’octubre de 2016

PASSEJADA HISTÒRICA I LITERÀRIA




Voleu saber per què durant els anys trenta del segle vint van venir a Nargó personatges com Pío Baroja, Mercè Rodoreda, Joaquim Mir, Joan Amades o Cèsar Martinell? 


Què hi cercaven?

 
 
Amb qui van parlar? Quines petjades hi deixaren?


Com veia Mercè Rodoreda els homes del poble? I les dones? Quina influència tenia el paisatge sobre l’escriptora? De quina manera influïa el seu estat d’ànim en la seva visió del paisatge?


Quins paisatges hi va pintar Joaquim Mir?



Tot això i molt més ho podreu sentir i llegir durant la Passejada que farem diumenge, dia 9, a les 12 del migdia.



Sortida: Església romànica de Sant Climent.


dimarts, 4 d’octubre de 2016

PSOE: de bonsai a l'harakiri?



Mentre l’oposició bonsai del PSOE es planteja si es fa definitivament l’harakiri, la plana major del PP -amb Rajoy i de Guindos al capdavant- treu pit i ens delecta amb la cantarella de les excel·lències de la seva prodigiosa i brillant política econòmica.



Sota la seva magistral batuta, l’Estat espanyol no va haver de sortir de l’euro; no va haver de demanar el rescat com Grècia, Irlanda i Portugal, i va obrir una nova via encara més prodigiosa i excelsa: la del rescat bancari. Tot això “por el bien de España y de los españoles”. Amb tantes meravelles, no m’estranya que el que queda del bonsai del Felipe acabi donant-li suport.


Els pobre nord-americans no serien tan afortunats com els espanyols. El republicà Donald Trump no para de recordar que el Govern federal inverteix milers de milions de dòlars cada any per a ajudar els ciutadans amb els ingressos més baixos i, tot i això, “més de 43 milions de persones encara no han aconseguit sortir de la pobresa”. Que el senyor Donald Trump es preocupi tant dels pobres és realment commovedor.


Quan ara fa vuit anys Obama va iniciar el seu mandat, els EEUU patien una crisi espantosa. Ciutats industrials, com ara Detroit, i barris sencers de moltes altres, vivien pràcticament en la misèria. Un dels bancs més grans del país, el Lehman Brothers, va fer fallida i va arrossegar darrere seu la resta del món. Les classes mitjanes i baixes van patir una sotragada com no es coneixia des de la crisi de 1929.


Però els demòcrates nord-americans no van seguir les prodigioses receptes europees i espanyoles, de les quals tan i tan orgullós se sent el PP. Per comptes de retallades socials, els nord-americans van optar per injectar diners a l’economia. Per comptes de “salvar” (amb els diners de tots) bancs en fallida, els van deixar caure. Ras i curt: van ser uns eixelebrats, uns irresponsables, un desastre.


Ara, segons l’Oficina del Cens dels EEUU, l’ingrés familiar mitjà és només de 56.516 dòlars a l’any. Una misèria, com es pot veure. L’any passat aquest ingrés s’incrementà un 5’2% i ho va fer amb més força a les llars més desfavorides. L’atur és pràcticament residual, conjuntural: no arriba al 5%. 


La taxa de ciutadans sense assegurança és, proporcionalment, la més baixa de la història. Durant aquest any 2015, el nombre de famílies pobres es va reduir en 3’5 milions i els que més s’han beneficiat de les millores impulsades per Obama  i la seva administració han estat els afroamericans i els hispans. La discriminació salarial de les dones respecte als homes també s’ha reduït, encara que la igualtat es troba lluny de ser una realitat. Durant el 2016, la creació de llocs de treball ha estat només de 182.000 al més... En fi, un fracàs.


No m’estranya que el bonsai que va plantar en Felipe estigui disposat a donar suport a la brillantíssima política de’n Rajoy, una manera com una altra de fer-se l’harakiri.






dimecres, 21 de setembre de 2016

LLENGUA



Recordo que, ja fa força anys, en un institut de Batxillerat, un professor amb ganes de fer-se el simpàtic em va dir:
“-Está bien que enseñéis catalán aquí, pero al paso que vais acabaréis pidiendo que se enseñe en Madrid.”
Aquell comentari, com tants altres per l'estil que en sentíem durant els primers anys d'ensenyar català, no em va pas agafar desprevingut:
-Ja potser seria hora, oi? Madrid és una de les poques capitals europees en què encara no se n'ensenya –li vaig etzibar cordialment.
El professor es va quedar parat. No es podia ni tan sols imaginar que el català s'ensenyés més enllà d'aquell territori on tant s'havia hagut de lluitar i tant es lluitava encara perquè hi fos ensenyat.


Ja he dit que des d'aleshores han passat força anys. Si la memòria no em traeix aquesta conversa la vaig tenir durant el curs 1979-1980. Actualment les coses han canviat una mica. No gaire, però una mica.
Avui la llengua catalana s'ensenya a 7 universitats espanyoles. Menys que a  França (21), que a Alemanya (20), que al Regne Unit (20), que a Amèrica del Nord (29)..., però Déu li'n do! Ara ja no és el buit absolut de l'època de què parlo.



Tot això i molt més ho podreu trobar al número 96 de la revista Llengua Nacional que acaba de sortir.


divendres, 3 de juny de 2016

Cadí-Pedraforca, núm 20




Dossier: Fondes, hostals i tavernes
En aquest dossier tractem establiments on la gent feia nit, s’atipava o es distreia. Les tavernes eren com centres socials on s’enraonava, es festejava o s’organitzava una partida de cartes després d’un jorn treballós. En canvi, els hostals, sovint a tocar d’una carretera, eren com els oasis al

desert. Els viatgers anaven d’un establiment a l’altre per donar-se aixopluc i atipar-se ells i, també, els animals que estiraven carros i diligències. Els homes i les dones que surten en aquest monogràfic havien tingut cura, i en molts casos encara ho fan, d’aquests locals tan nostrats. 



Articles del dossier
Menjar, beure... // Carles Pont
Fondes de Berga // Benigne RafartCap escudella com aquella // Carles GascónA Puigcerdà, parada i fonda // Oriol Mercadal i Martí SoléLa Fonda Cerdanya de la Pobla // Montse SubiranaDe traginers a cònsols // Marc MartínezHostals de Tresponts avall // Marcel FitéVi, cantadors i cantades // Josep Noguera
Cal Jaume d'Alp // Miquel Spa
De cafè a hostal // Esther JoverParada i fonda resseguint el camí ral // Quirze GrifellUna finestra oberta al Cadí // Guillem LluchCal Tampanada de Gósol // Eva Tomàs GonfausUn jaç per als viatgers // Meritxell PratConsuelo Piñar // Guillem LluchTeresa Cumella // Esther Jover


Articles de patrimoni
Arquitectura Sant Pere de Portella // Ignasi Soler
Història El fals coronat d'Urgell // Carles Gascón
Història Un bellverenc a la II Guerra Mundial // Queralt Solé
Llengua Els topònims fiten les cabaneres // Albert Aubet
Gastronomia 'Patola' o'escatxaruta' // Marc Martínez
Fauna El picot garser petit // Jordi Dalmau Ausàs
Flora Safrans i falsos safrans // Pere Aymerich
Plantes i remeis La camamilla de Núria // Joan Muntané


Altres articles
Primers relleus Un capellà per a Queralt // Jaume Huch
Conversa Joan Ganyet // Carles Pont
Retrat de família Els Bascompte d'Avià // Benigne Rafart
Perfil Antoni Salas // Marcel Fité
Perfil Ramon Soler // Benigne Rafart 


Una mirada en el paisatge Lo 'pantano' // Albert Villaró
A peu El molí de Gósol i Torrentsenta // Jordi-Pau Caballero
A peu La canal del Cristall // Manel Figuera
Memòria fotogràfica Centrals elèctriques // Erola Simon 






dimecres, 10 de febrer de 2016

L'Espanya eterna


El president del govern espanyol en funcions, el  senyor Mariano Rajoy, ha dit una frase que si jo fos un d'aquests bona fe que es pensen que vivim en un estat democràtic m'hauria fet posar la pell de gallina: 


"Nosotros hemos permitido que los tribunales, la fiscalía, las fuerzas y cuerpos de seguridad actúen y que las cosas se conocen (sic.)" (http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/telenoticies-migdia-10022016/video/5583501/). Una manera ben diàfana de mostrar la separació de poders en què es basa la democràcia espanyola. Garzón i Elpidio ho saben molt bé.

La premsa ni tan sols s'ha molestat a destacar la frase. A mi, simplement, m'ha evocat altres èpoques. Això de "permitir que los tribunales, la fiscalía, etc. actúen" no és pas res de nou.



L'Espanya imperial havia extret de les seves colònies la quantitat d'or i plata més gran que mai cap dels imperis precedents ni posteriors havia aconseguit expoliar al llarg de la història. Tot i això, estava arruïnada. Hi havia una tal quantitat de tribunals, de jutges, de funcionaris, de recaptadors, de servents, etc., que, a la Corona castellana, cobrar un impost li resultava molt més car que no pas el valor d'allò que recaptava. Els impostos van pujar tant i tant que una multitud de pagesos van haver d'abandonar les terres i es van fer captaires per a evitar ser perseguits per no pagar els brutals impostos a què el govern espanyol els sotmetia. Per tot plegat, l'Espanya imperial va haver de fer diverses suspensions de pagaments i ja no li fiava ningú.



Amb el canvi de rei -un d'aquells Felips tan nefastos que hi va haver- el nou privat es va proposar aturar aquella desfeta econòmica i moral. Per a aconseguir-ho va arbitrar dues mesures urgents. La primera: combatre la corrupció, el luxe i la immoralitat. La segona: centralitzar el poder i debilitar les competències de les Corts aragoneses, catalanes i valencianes, les úniques que preservaven els seus respectius estats del desastre econòmic de la metròpoli central.


El nou privat va demostrar la seva energia fent empresonar el duc de Lerma, el d'Uceda, el confessor del rei anterior... Va fer executar Don Rodrigo Calderón a la plaça Major de Madrid i va fer empresonar el el virrei de Nàpols i de Sicília, l'ostentós duc d'Osuna, que al seu retorn de Nàpols havia enlluernat la cort amb la seva pompa i fatxenderia (li agradava de passejar-se pels carrers de Madrid seguit de vint carrosses reblertes de "caballerso españoles", cinquanta capitans veterans i abanderats formaven la guàrdia del seu palau i els seus criats anaven abillats amb peces de pedreria. En un torneig que es va celebrar a la plaça Major es va presentar amb 100 lacais uniformats amb lliurees blaves engalonades amb plata)... Va morir de despit abans d'haver estat sentenciat.  

Aquella catarsi regeneradora va fer respirar el poble alleugerit. Però la corrupció, encapçalada pel mateix rei i pel privat en qüestió, no va fer sinó incrementar-se (veg. les notes del 2/3-12-12).


El rei, a més dels nombrosos fills que tingué en els seus dos matrimonis, va tenir un nombre incomptable de fills bastards. El més conegut, Juan de Austria, fill d’ell i la Calderona. Però a més hi hagué el Fernando Francisco, l’Alfonso, que arribà a bisbe de Màlaga, un tal Carlos, el Fernando Valdés, governador de Navarra i general d’artileria, un altre Alfonso, però aquest amb cognoms: de San Martín, que va arribar a bisbe d’Oviedo i de Cuenca... I així fins a 32 bastards coneguts, que són –entre fills i filles- els que, segons Sivela, aquell gran i prodigiós rei va engendrar.

El que més crida l’atenció d’aquella època de crisi, però, és la vida que els nobles i els monarques duien a la cort. Com que els àpats normals serien massa llargs d’explicar, referiré el menú d’una “merienda” preparada pel cuiner de la cort, Fernández Montiño:


“Perniles cocidos, capones o pavos asados calientes, pastelones de ternera y pollos y cañas calientes, pichones y torreznos asados, perdices asadas, bollos maimones o de vacía, empanadas de gazapos en masa dulce, lenguas de salsichones i cecinas, gigotes de capones sobre sopas de natas, tortas de manjar blanco y natas y mazapán, hojaldres rellenos, salchichones de lechones enteros, capones rellenos fríos sobre alfitete frío, empanadas de pavos, tortillas de huevos y torreznos, empanadas de Benaçon, cazuelas de pies de puerco con piñones, salpicones de vaca y tocino magro, empanadas de truchas, costradas de limoncillos y huevos mejidos, conejos en huerta, empanadas de liebres, fruta de pestiños, truchas cocidas, noclos de masa dulce, panecillos rellenos de masa de levadura, platos de frutas verdes, gileas blancas y tintas, fruta rellena, empanadas de perdices en masa de bollos, buñuelos de manjar blanco y frutilla de lo mismo, empanadillas de cuajada o Ginebradas, truchas en escabeche,  plato de papín estofado con cañas, solomos de vaca rellenos, cuajada de platos, almojabanas.”

Sort que només es tractava d'un berenar!


El privat, un cop depurada la corrupció, es passava el temps “inventando saraos, máscaras, farsas y otras fiestas (...) y parecía más a los de Nínive, a los dias de Nerón, y a los últimos de los romanos en el uso y en el proceder.”

De totes aquelles celebracions, la que més ens hauria de cridar l’atenció, però, és la que se celebrà amb motiu del que en deien la “Paz de los Pirineos”. És a dir, en honor del tractat que esquarterà de Catalunya les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la part nord de la Cerdanya.


Van durar des del 15 d’abril –data en què el rei sortí de Madrid per a acompanyar la infanta María Teresa per a casar-se amb Lluís XIV- fins que tornà a la capital de l’imperi, el dia 26 de juny.

Va ser una festa itinerant, animada per una luxosa i extensa comitiva. Per allà on passaven se celebraven festes, focs d’artifici, comèdies, toros i cavalcades.


Però el que més agradava al rei eren els “despeñamientos de reses bravas”. Li n’oferiren en diverses poblacions. Potser la més destacable sigui la que presencià,  amb gran fruïció i complaença, a Valladolid, des de la “Huerta del rey”, el dia 18 de maig.


S’havia construït una rampa de fusta, que descendia fins al Pisuerga. Per aquesta rampa es llançaven els toros que, relliscant i rodolant, arribaven a l’aigua mig estabornits. Allà, els esperaven els matadors, armats amb llaces, espases i eines del toreig diverses.
Aquells botxins perseguien les pobres bèsties que anaven caient al riu, les quals, incapaces de reaccionar, desconcertades i espantades, de vegades malferides i ensangonades, fugien com podien, punxades, tallades, esbudellades, a les vores del riu, lloc on altres torejadors degudament armats les esperaven a peu i a cavall i les remataven fins que no en quedava cap.


Què en va quedar d'aquell "permitir que los tribunales, la fiscalía, etc. actúen?" Poc. Ben poc. De totes les reformes promogudes per aquell privat i el nou rei, la més duradora va ser la supressió de la gran gorgera escaroloda, dita "lechuguilla", que va ser substituïda per la gola emmidonada anomenada "golilla", la qual no calia arrissar ni rentar tan sovint. Tot un progrés que no va salvar l'imperi de fer fallida i devaluar la moneda en perjudici de la gent del poble.