dimarts, 13 de febrer de 2018

Presentació a la Biblioteca del Vapor Vell


La Biblioteca del Vapor Vell  es complau a convidar-vos a la presentació de l’obra
ESCACS D’AMOR I DE MORT de Marcel Fité.
Salutació i benvinguda a càrrec de Julián Figueres, director de la Biblioteca.
Presentaran:
Valentí Sallas, llicenciat en Filologia Catalana
Marcel Fité, autor de la novel·la.
Si voleu saber per què els escacs moderns són catalans, no us la perdeu!
L’acte tindrà lloc el dijous dia 22, a les 19 hores al passatge Vapor Vell, núm 1.

divendres, 9 de febrer de 2018

Grup de lectura de Nargó, 27 de gener



Grup de lectura de Nargó, dia 27 de gener del 2018



Hi vam assistir:

Boqué, Isabel; Capdevila, Jordi; Capellà, Montse; Ferret, Carmina; Fité, Marcel;        Galano, Vicenç; Garrabou, Elisabet; Guàrdia, Estanislau; Lluís; Minoves, Ramon; Molins, Emili; Naya, Isabel; Orrit, Gemma; Pujol, Pepi; Sagués, Esther; Salas, antoni; Tàpies, Carme; Tomàs, Pepita; Vidal, Carme; Vidal, Guillem.




Van excusar l’assistència:


Colom, Gemma; Obiols, Elena; Solà, Pere.


Foto: Eli Garrabou

El dissabte dia 27 de gener a dos quarts de dotze ens vam trobar a la Sala Polivalent per compartir la lectura de la novel·la Pedra de tartera, de Maria Barbal.


Es van valorar un seguit d’aspectes com ara la sensibilitat literària amb què l’autora descrivia la vida quotidiana de la gent del Pirineu. La manera senzilla i alhora detallada amb què descrivia aquells aspectes que considerava essencials de la història: les relacions familiars, el paper de les dones i dels homes en aquest context, la riquesa i la pobresa, la relació de la gent amb la natura, les diversions les festes, el festeig, els balls d’abans...).
 
Foto: Eli Garrabou

Uns altres aspectes que es va destacar van ser els components de caire social que hi apareixen apuntats: la despoblació del Pirineu, el contrast entre el poble i la ciutat, la influència de la política i de la guerra, la repressió, el paper de la religió, la resignació davant les fatalitats de la vida...
Foto: Eli Garrabou

En definitiva vam poder comprovar que entre la frase inicial: “Es veia prou que a casa érem molts” i la final “Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri” hi havia alguna cosa més que una vida: hi havia molts elements de la nostra història recent que, agafats en conjunt, ens oferien una descripció i un motiu de reflexió per a entendre moltes de les coses que han passat en aquest país i en la nostra vida sense moltes vegades ser-ne conscients.
Finalment vam projectar un resum de la vida i l'obra de l'autora qu podreu trobar en aquest enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=S3bk7LZzau4




La propera trobada serà el dia 31 de març, a dos quarts de dotze al mateix lloc. I el llibre que comentarem serà Obaga, d'Albert Vilaró.



Valoracions

Aquí us afeigeixo la valoració del llibre que em van enviar la Gemma Colom i en Pere Solà:


La protagonista, la Conxa, ens parla en primera persona de la seva vida al Pallars i del seu constant sentiment de desarrelament: l'abandonament a l'inici de l'adolescència del nucli familiar, l'entrada a formar part d'una altra família: els oncles, la pèrdua del marit i l'allunyament geogràfic: la migració del camp a la ciutat. Per això es defineix com a pedra de tartera, sempre a mercè del que faci el seu entorn.
Foto: Isabel Naya

Amb pinzellades clares i àgils l'escriptora ens va descrivint els llocs, els personatges del nucli de la protagonista i fa referència a fets històrics com l'adveniment de la República, la Guerra Civil i els principis del franquisme i de com són viscuts i patits en el seu entorn.

El personatge central i el més potent és la Conxa i el seu testimoni ens fa reflexionar sobre:

- El paper de la dona en el món rural: des de la seva feixuga activitat com a criadora dels fills/es, al tenir cura dels vells de la família, a ser responsable de l'organització de la casa, l'hort i els animals en el més estricte anonimat i sempre lligada a l'home.
Foto: Isabel Naya

- Però  especialment aquesta obra ens ha fet reflexionar sobre el gran i ràpid  canvi, que en dues o tres generacions s'ha produït en l'àmbit familiar, també en el món rural, en la relació entre pares i fills/es i la seva educació. De tenir un gran nombre de fills s'ha passat a tenir-ne un o dos, que es converteixen en el centre de la família  i tot s'organitza al seu entorn per a satisfer les seves necessitats i a procurar i invertir en el millor per a la seva educació.
Sembla impensable, que en el nostre país, les famílies puguin deixar que els seus fills/es vagin a viure amb altres familiars perquè no es poden mantenir o vagin a treballar i/o servir sent uns infants. Un gran canvi tractant-se de relacions humanes, difícils de modificar. Comparativament el paper de la dona en el món rural no ha canviat tant.






diumenge, 31 de desembre de 2017

Les arrels fascinants de la paraula: llei.


(Dedicat a Josep Espunyes, en el dia del seu aniversari)



Tenen molta raó els senyors Rajoy, Rivera i Sánchez quan diuen que sense llei no hi ha democràcia. Ara bé, la llei, per si sola, no és pas una garantia de democràcia; al Coscollet del passat dia 15 em sembla que ja es veia prou clarament.
Però què és la llei?
 


Tal com molt sovint sol passar, les paraules més elevades, abstractes i cultes de les nostres llengües actuals tenen un origen remot d'allò més planer, concret i fins i tot casolà. Per això moltes vegades és tan apassionant fer una mica d'espeleologia històrica en el llenguatge i capbussar-se a les nombroses esplugues, balmes, coves, avencs i corriols secrets que viuen amagats sota la delicada epidermis de les paraules que fem servir cada dia. Aquesta immersió potser no ens donarà una definició científica del terme, però ben segur que ens n'ampliarà el significat i, sobretot, ens farà més inassequibles i invulnerables als nombrosos estols de pirates de la paraula que pul·lulen pel món de la política i dels mitjans de la comunicació.



L'avantpassat més antic de la paraula llei que conec és la forma leg, de la protollengua indoeuropea. Leg significava inicialment espigolar, recollir, que era una activitat quotidiana del món de l'agricultura, com encara ho és ara. 


Aquest significat, amb la noció de cosa recollida, es desplaçà al de llenya (<LIGNUM) i, per la via culta, a lignit


El món grec, que va saber recollir i seleccionar les formes verbals més prístines, precises i elegants de la seva tan precoç llengua, va ser capaç d’elaborar un prestigiós codi lingüístic que s’identificà amb les formes LEGO (expressar), que ens ha donat paraules com lèxic, alèxia, dislèxia, eclèctic (dit del qui recull el millor de cada sistema) i la forma LOGOS (paraula), que ens ha aportat mots com lògica, analogia, antologia, apologia, diàleg, epíleg, monòleg, pròleg, sil·logisme, tautologia, etc.



Com que els humans espigolem constantment coses de la natura, fins i tot dades (encara avui, quan pels volts de Nadal el sol surt per la coma de Llest -de la muntanya de Turp- a Nargó sabem que són les deu i deu), vam crear l'HOROLOGIUM, que en català significa rellotge, paraula que a través de la nostra llengua va passar al castellà i es convertí en "reloj". 


 

Amb les dades que hem extret de la natura hem fet un món ple de significats. Primer llegint els rastres dels animals vam ser capaços d'identificar les diferents espècies per les petjades. I fins i tot de falsejar-les per a desorientar competidors i adversaris. Aviat vam espigolar significats de les pedres, de les rajoles d'argila, dels papirs, dels pergamins, de les vitel·les... D'aquest espigolar, recollir significats, en vam dir LEGO, que significa llegir, i que per extensió ha donat paraules com lector, lectura, llegenda, diligència, intel·ligència, negligència, sacrilegi, sortilegi, etc.
 


També la paraula llei (<LEX) deriva del fet d’espigolar. D’espigolar entre els costums i les regles d’una societat a fi i efecte de fer-ne un compendi. És per això que una de les bases del dret el constitueixen els costums i les tradicions d’un territori. Hi pot haver, i de fet hi ha, unes lleis i uns drets universals comunament acceptats, però més enllà d’aquest fet tan necessari, cada país té el dret i el deure d’elaborar les seves pròpies lleis, aquelles que més s’adiuen amb la manera de ser i de viure dels seus habitants.


El problema és quan les lleis territorials d’un país s’imposen a les d’un altre fins al punt d’esborrar-li les que li són pròpies. Aleshores les noves lleis no són mai fetes per a defensar els ciutadans, sinó més aviat al contrari, per a subjugar-los. Nelson Mandela ho va exemplificar amb nitidesa: “Pel que fa a la justícia sud-africana, es pot dir que l’excés de dret implica la negació del dret mateix. Aquest “dret” no és res més que un dels mitjans de què disposa el poder per a imposar el seu ordre.”


No sé si a l’Estat espanyol no passa igual. O potser pitjor. El conegut jutge i professor de Teoria de l’Estat, Joaquin Navarro, ja fa anys que deia: “Cuando el poder ejecutivo pierde legitimidad y respetabilidad ante los ciudadanos no se produce el vacío, sino que su lugar es ocupado forzosamente por un poder judicial. (...) Un poder judicial que no ha sido dotado institucionalmente para ello y a cuyos titulares de más alta jerarquía se les ha seleccionado cuidadosamente para cumplir ese papel, si llega el caso, con benevolencia y magnanimidad. Por una justicia penal entrenada y avezada para actuar de arriba a abajo y no para enfrentarse con la gran delincuencia del poder (...) Aquellos que debieron cumplir con su función de limitar, vigilar y controlar al poder no lo han hecho porque, aparte de estar invadidos y controlados por este mismo poder, han dimitido sin más de sus responsabilidades esenciales, convirtiéndose en cooperadores necesarios de la delincuencia del poder”. 


Els senyors Rajoy, Rivera i Sánchez diuen que sense llei no hi ha democràcia. Però s’obliden de dir que la legitimitat de les lleis emana de la voluntat popular dels ciutadans, dels seus costums, de les seves tradicions, de la seva història. Parlen de l’imperi de la llei quan el que en realitat apliquen és la llei de l’imperi. 


Potser és per això que de tant en tant han d’acudir –tal com també passava a l’antic Imperi romà- a imposar les seves lleis imperialistes a cops de legió (<LEG) sobre els pobles subjugats. Com a mínim, les legions romanes oferien el benefici del dubte sobre les espanyoles: aquelles eren formades pels soldats espigolats, escollits, entre els millors dels seus exèrcits i d’aquí venia el seu nom. 



La legió espanyola, en canvi, fundada per Franco i Millan Astray, tot fa suposar que té uns orígens no tan propers al seu significat etimològic.








dimarts, 19 de desembre de 2017

Reflexions per al dia de genuflexió

Hi ha dues maneres de veure el món.

Per una banda hi ha els qui volen "netejar" Badalona,  




"esterilitzar" algunes mares,



 "desinfectar" la societat catalana. 
 




Per una altra hi ha la societat catalana, silenciosa, persistent, soferta; capaç de donar més de 7 milions d'euros en una marató contra les malalties infeccioses.


Tu decideixes!




diumenge, 17 de desembre de 2017

Memòria del passat: Grans raiers, millors persones






LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, 2 de junio 1972
(página 37)

SEO DE URGEL: Se proyecta un homenaje a los «Raiers».

En la comarca viven algunos famosos transportistas de madera  por río.


Suscitó gran interés la noticia de que era probable la celebración en esta comarca de un homenaje als «raiers», y el hecho poco conocido de que la madera de los bosques de las cercanías de Aliñá, transportada por el río Segre hasta el Ebro y sobre éste hasta Tortosa, sirvió para construir parte de la Armada Invencible.


En la comarca existen «raiers» que tuvieron como arriesgada profesión el transporte de madera por los ríos.
Coll de Nargó es el lugar donde tradicionalmente existían mayor cantidad y mejores especialistas.


Don Francisco Argerich Viñals, de 84 años, vecino de Coll de Nargó, y que desde los 17 años, siguiendo la tradición familiar, se dedicó al transporte de madera sobre las aguas, manifestó que algunos «raiers» de la zona eran contratados para desplazarse a diversas regiones españolas, especialmente a Asturias.
Prácticamente la profesión de «raier» se extinguió por haber variado los medios de transporte alrededor de 1930 a 1935.

Él señor Argerich afirma que la profesión era muy arriesgada, pero muy bonita, y que era necesaria mucha pericia para maniobrar por los ríos conduciendo varias toneladas de madera. Diariamente se recorrían de 20 a 30 kilómetros.


El «rai» estaba formado de unas 120 piezas atadas con ramas de «abedoll» o «redortes» y era manejado con dos grandes remos.
Se hacía vida en el mismo «rai» condimentando la comida durante la navegación, y por la noche, tanto si se navegaba por el Segre como por el Ebro, se, ataban los «rais» en los márgenes y se dormía en la embarcación, colocándose sobre la misma tierra para hacer fuego que servía tanto para calentarse como para hacer la comida.


Esta es la fidedigna información de un «raier» de 84 años que durante 35 navegó con sus «rais» o almadías, contribuyendo a la riqueza del país. Se muestra muy ilusionado así como otros compañeros suyos con el proyectado homenaje, que sería una lástima no se pudiera realizar, después de haberse probado que hoy día un «rai» puede descender perfectamente como antaño por nuestros ríos. — Enrique MONROS.

https://mail.google.com/mail/u/0/?ui=2&ik=7d7f76da72&view=att&th=16063ffa483570e7&attid=0.1&disp=safe&realattid=1587026258772885504-local0&zw