dissabte, 9 de desembre de 2017

El cas del poeta assassinat




D’aquí estant on escric sento, com un murmuri llunyà,  les veus d’uns tertulians que s’esgatinyen,  al televisor de la cambra del costat, en una abrandada discussió sobre la justícia espanyola.



M’esforço per evadir-me’n i recuperar el record de Salvador Iborra.  Salvador Iborra era poeta i professor.  Havia nascut el 9 de juliol del 1978 a València, on s'havien instal·lat els seus pares, Salvador i Maria Rosa, originaris de la Ribera i de la Marina i desplaçats a la ciutat durant els anys setanta. En Salvador, que sempre va mantenir molt vives les relacions familiars amb els pobles dels seus pares –especialment als estius-, es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de València.



No sé quan es va traslladar a Barcelona. Però el dia 29 de setembre de l’any 2011 moria assassinat a les sis del matí al portal de casa seva, al número 12 del carrer de la Palma de Sant Just. Segons alguns testimonis i els  diaris d’aquells dies, hauria estat apunyalat per Saodi M. i Zakaria Y. (transcrits així, amb inicials, per a preservar el seu honor), els presumptes lladres de la bicicleta d’un amic seu que l’havia anat a visitar i havia deixat a l'entrada, al peu de l'escala. 



Saodi M. i Zakaria Y. eren dos joves d'origen marroquí, de divuit anys i vint-i-un, amb un cúmul d'antecedents diversos, que havien entrat il·legalment, aprofitant la buidor d’un cap de setmana, al principal segona de l’escala on vivia en Salvador, al pis segon segona.  El propietari de la finca havia demanat una ordre de desallotjament dos dies després de l'ocupació, però al cap de tres mesos i mig –en el moment de l'assassinat- l’ordre fatalment i incomprensiblement –malgrat l’habitualitat del fet- encara no s’havia complert.

La mort de Salvador Iborra va ser cruel i dolorosa. La sentència judicial relata que el poeta es va embolicar en una discussió amb Saodi Mardi (ara ja sense inicials emmascaradores) i una altra persona. Durant el forcejament per recuperar la bicicleta de les mans dels dos presumptes lladres, un dels que participaven en la baralla (no diu qui) «aportó» un ganivet de grans dimensions. Mentre un dels agressors subjectava el poeta, l’altre l’apunyalava.



Els jutges, basant-se en la declaració de dos testimonis i en la gota de sang de la víctima trobada a la sabata de l’acusat, consideraren acreditat que Saodi Mardi va participar en l’acció criminal que va acabar amb la vida del poeta, mentre que l’altre sospitós, company seu, va ser deixat en llibertat.

Deu dies després de ser declarat culpable, Saodi Mardi, va ser condemnat a dotze anys i set mesos de presó. Que poc que val la vida d'una persona si aquesta és un poeta català de 33 anys! En què haurien quedat, realment, aquells dotze anys? Malgrat tot, aleshores no es dictà ordre de presó, ni tan sols preventiva, cosa que va sorprendre la defensa, i tan sols s'ordenà al condemnat d'anar cada dia 15 del mes al jutjat a signar per a assegurar-se que no hi havia risc de fugida.



Però el dia acordat Saodi Mardi no va comparèixer. L'acusació particular i el fiscal van presentar immediatament un escrit a la jutgessa demanant una vista urgent per a decretar l'ingrés a presó. I el jutjat va contactar amb l'advocat del condemnat perquè cités el seu client. Però aquest tampoc no el va trobar. Finalment, la jutgessa responsable del cas va decretar l'ingrés a presó i la cerca i captura de Saodi M., situació de cerca i captura en què es troba actualment. De moment, però, ningú no sap on és. Ni tan sols si és encara a Barcelona, cosa que dubto.

La condemna fou dictada primerament per l’Audiència de Barcelona. Després, durant aquests anys, ha estat ratificada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i, més endavant, confirmada pel Tribunal Suprem, que va desestimar el recurs presentat per l’advocat del culpable fugit.Tota una tasca judicial d'allò més laboriosa i encomilable.

La condemna, finalment, els 12 anys i set mesos de presó, imposada a Soudi Mardi, no es complirà. Aquest individu no és fàcil que posi els peus en cap cel·la. Es va fugar tot just que li llegiren el veredicte de culpabilitat. La jutgessa que presidia el judici no va acceptar la petició de la fiscalia ni la de l’acusació particular perquè se l’empresonés. La magistrada no va apreciar risc de fuga perquè l’acusat s’havia anat presentant a totes les citacions prèvies, i el va deixar en llibertat provisional. Aquesta llibertat que ara es nega al vicepresident Junqueras, al conseller Forn, als Jordis... 


Des d’aleshores no se n’ha tornat a saber res més.

El darrer llibre de Salvador Iborra, precisament, es titulava Els cossos oblidats, premi Poesia Ciutat de Sagunt 2009. L’editorial que l’hi publicà el va homenatjar amb un dels seus versos. 

"Des d'Onada Edicions volem manifestar aquesta irreparable pèrdua i alhora expressar el nostre condol als familiars i a les amistats de Salvador. Servisquen aquests versos d'homenatge al poeta.'


COMIAT
Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància."




Acabo l’escrit i, d’aquí estant  on l’he escrit, sento, com un murmuri llunyà,  les veus d’uns tertulians que encara s’esgatinyen,  al televisor de la cambra del costat, en una abrandada discussió sobre la justícia espanyola.




dimecres, 29 de novembre de 2017

Grup de lectura de Nargó, 25 de novembre



TENIM UNA TARTERA DE LLIBRES!



Dissabte, dia 25 de novembre, vam celebrar la primera trobada del GdL de Nargó. Si algú s'hi vol apuntar encara hi ha places. Poseu-vos en contacte amb mi: marcel.fite@gmail.com.


Hi vam assistir:
Montse Capellà, Gemma Colom, Carmina Ferret, Marcel Fité,           Elisabet Garrabou, Estanislau Guàrdia, Isabel Naya, Esther Sagués, Carme Tàpies, Carme Vidal, Antoni Salas, Pere  Solà.

Van excusar l’assistència:
Jordi Capdevila, Ramon Minoves, Emili Molins, Pepita Pujol.


Vam elaborar el següent calendari de lectures:

25 de novembre: Pedra de tartera, Maria Barbal.  
27 de gener: Obaga, Albert Villaró.
31 de març: El cim dels Espadats, Marcel Fité.
26 de maig: Pirineu, plany i passió, Josep Espunyes.

A proposta de Gemma Colom, s’acordà que a la trobada del 27 de gener es valorarà si cal intensificar el ritme de les trobades.

Per a millorar la comunicació del grup es crearà un espai de wats app dedicat exclusivament als temes del GdL. Els qui encara no hi sigueu envieu-me el vostre número de mòbil a marcel.fite@gmail.com.


Es va distribuir l’obra Pedra de Tartera, que serà l’obra que es llegirà d’aquí als dia 27 de gener i aquell dia cada membre del grup comentarà.


El comentari és completament lliure i personal. A títol d’orientació es facilita una breu guia de lectura, segurament del tot innecessària:

1.- Preguntes a fer-se:
Qui parla? Què explica? Com ho explica?
2. Escollir un personatge que ens hagi cridat l’atenció i comentar-lo.
3. Resumir l’obra.
4. Pensar una valoració personal.


Presentació d'Escacs d'amor i de mort a Calonge


Dissabte, dia 4 de novembre, es va presentar a Calonge l'obra Escacs d'amor i de mort, editada per Salòria Edicions, de la Seu d'Urgell. 



La presentació, organitzada pel Centre d'Estudis Calongins Colònico, l'Ajuntament de Calonge, la Biblioteca Pere Caner de Calonge, i els Cellers Mas Molla, va anar a càrrec de la directora de la Biblioteca Pere Caner, Mercè Ponsatí, que va donar la benvinguda a l'acte, del professor Norbert Botellà, que va fer una brillant anàlisi i presentació de l'obra, i de l'autor de la novel·la, Marcel Fité. (Veg.: https://colonico.wordpress.com)(colonico.wordpress.com, al google).



En acabar, es va servir un excel·lent xampany brut natural i una deliciosa malvesia, gentilesa dels Cellers de Can Molla, que van anar acompanyats dels exquisits bunyols amb què habitualment se solen cloure aquests actes.


Sempre és molt d'agrair l'assistència a tots els actes, però en aquest cas ho és doblement, atès que va ser una tarda tempestuosa en què l'aigua, tan esperada, va caure a bots i a barrals. 





 

dimarts, 28 de novembre de 2017

Un raier injustament oblidat




Tenim tan poques coses, als pobles petits, que no ens podem premetre de perdre ni tan sols els records. Feia temps que el meu amic de la infantesa, en Manuel de cal Baró, em parlava amb recança de l'oblit que havia patit el seu padrí en la història raiera local. Aquesta tardor, amb l'aparició del número 23 de la meritòria revista Cadí-Pedraforca, dedicada als transports, he tingut l'ocasió de parlar amb el Manuel que, amb les seves informacions, ens ha ajudat a reconstruir una mica la memòria, els records, els fets, d'aquell temps llunyà en què els nargonins eren els amos de la navegació raiera que s'escolava pels rius del Pirineu.

Heus aquí un fragment de l'article "Els raiers de Nargó", aparegut a l'esmentada revista.

"Manuel Blasco Duró, nascut a Nargó l’any 1947, és nét de Josep Duró Argerich, “raier molt experimentat i encarregat de cal Serradell d’0rganyà”. “El pare del meu padrí ─m’hi afegeix en Manuel Blasco Duró─ ja era raier i també feia d’encarregat. Aleshores la feina de l’un passava a l’altre. Lo meu padrí tenia una quarantena d’homes llogats, la gran majoria de Nargó i de les Masies, però també n’hi havia algun d’aragonès, encara que no gaires. Per la festa major feven cua al carrer de l’Hospital, a davant de casa. Lo dia que pagaven baixava l’Enric Serradell amb los quartos, però pagava lo meu padrí.”

El padrí del Manuel no surt en cap de les llistes de raiers que s’han fet aquests darrers temps. “No se’l va tenir en compte, costa d’entendre, però ningú no se’n va recordar. I això que la meua família havia proporcionat diversos objectes en algunes exposicions que es van fer. En més d’una ocasió vam deixar 4 o 5 jocs de calçotets de raier, d’aquells de ratlles que se subjectaven amb una veta a la cintura i una altra als baixos, que es lligava a sobre el turmell. Eren unes peces de roba molt útils per anar per l’aigua, encara que a l’hivern quedaven testos de gel.” 

Li pregunto si a l’hivern també es baixava fusta. “I tant! Havent plegat les olives, sovint encara feien alguna enraiada.”
“Lo meu padrí i lo seu pare tenien unes llibretetes on s’apuntaven els noms dels raiers que tenien al seu càrrec. Allà hi anotaven els jornals que feien i els diners que els tocava cobrar. Els jornals els marcaven amb ratlletes i creus” ─em diu allargant-me dues petites llibretes de tapes negres on, efectivament, hi ha anotades les dades que m’ha dit.
Una està datada l’any 1910, l’altra no porta data, però com que molts dels noms dels raiers són els mateixos deduïm que deuen ser de la mateixa època. La que porta data va encapçalada pel títol: Llista de jornaleros de Juan Serradell de 1910. “Aquest Juan Serradell devia ser el pare de l’Enric, l’amo del meu padrí. Això vol dir que aquesta llibreta devia ser del meu besavi, en Joan Duró.”

Tant per la data com pel nom de l’empresari, la deducció del Manuel és força versemblant. Però el que realment importa d’aquestes llibretes és les dades que ens aporten, sense les quals se n’hauria perdut el record.
Avui sabem que entre aquella penúltima generació de raiers hi ha noms tan entranyables i mítics ─molts d’ells identificables pels noms de les cases del poble, i que en alguns casos encara ens ressonen en el racons remots de la memòria─, com els de lo noy del Baró, lo Xaval, lo Pinós, lo Cunyat, lo Boter, lo noy del Pollet, l’Aubet, lo nen de la Manuela, lo Ramon Plaus, lo Josep Plaus, lo Ton del Gep, lo Pep del Guillot, lo Pollet, lo Joan del Nadalet, lo Matildo, lo Baró, lo Rafel, lo Ramon del Tuto, lo Ton del Guit, lo noy del Guit, lo Lluís del Guils, l’Alberto del cal Cunyat, l’Alberto de cal Pollet, lo Ton del Pollet, lo xic del Gep, lo xic del Parruca, lo Ramon del Toà, lo Xaparró, lo Maxi, lo Yordo...

Sabem també els jornals que feien. I el que cobraven. Una de les coses que més sorprenen és que no hi ha una relació lògica entre el nombre de jornals i els diners que cobraven. Així, en una mateixa pàgina trobem: 50 jornals, 25 pts; 41 jornals, 45 pts. L’explicació, possiblement, es trobi en el fet que els raiers venien la fusta a mesura que anaven baixant i no era pas el mateix poder-la vendre a Balaguer o a Ponts, posem per cas, que haver-la de baixar fins a Tortosa, on ja no tenien cap més remei que vendre-la al preu que fos. Ara bé, sobre aquest extrem, a les llibretes no hi ha cap informació. Sigui com sigui, ens trobem davant un petit document que constitueix un autèntic tresor per al millor coneixement del món raier de Nargó i del país.

“A mi, el que més em plau de tot és honorar la memòria del meu padrí i poder-lo posar al lloc que li correspon” ─em diu en Manuel Blasco amb la tranquil·litat d’esperit que proporciona el fet d’ haver complert amb un deure antic."

(Fragment extret de la revista Cadí-Pedraforca, núm. 23) 

dijous, 23 de novembre de 2017

Ha sortit la revista Cadí-Pedraforca de novembre!




39 pàgines dedicades als raiers, al tren, als cotxes de línia, a les lleteres i als altres mitjans de transport que han ajudat a pal·liar l’aïllament d’unes contrades sovint mal comunicades.



Al dossier sobre els transports hi trobareu els següents articles:  


Amb clau nargonina:


A l'article "Els raiers de Nargó", en Manuel de cal Baró ens presenta la llibreta de sous dels raiers (1910) en què els seu besavi i el seu padrí -caps de colla- anotaven els pagaments que havien de fer, alhora que reivindica el paper dels seus avantpassats en aquesta feina.


Podeu trobar la revista als quioscos i llibreries habituals de les nostres tres comarques i a la llibreria Quera del carrer Petritxol o a la llibreria de viatges Altaïr de Barcelona.