dijous, 25 d’octubre de 2012

L’Espanya de Casaus III (Una dona “gelosa”)

Notes per a anar tirant, 25 d’octubre del 2012.

L’Espanya de Casaus III (Una dona “gelosa”)

“¡Cuernos fuera!”, va exclamar un marit ultratjat, en assassinar a la seva dona i el seu amant a la Sevilla del segle XVI. L’escena va impressionar el jove Cervantes.

L’èxit fàcil i ràpid de la noblesa castellana en expansió va crear en el conjunt de la societat una mentalitat aristocratitzant i va projectar una manera de ser molt característica cap als propers segles. Pertànyer a aquesta classe privilegiada esdevingué el somni i la màxima aspiració de les anèmiques classes mitjanes,  i també de les baixes. (Aquests dies, veient el casament de l’expresident espanyol Felipe González amb una Garcia-Vaquero, m’ha vingut el dubte de si aquella antiga mentalitat encara no perviu en algunes parcel·les de l’Espanya actual).
La peculiar estructura social d’aquella època comportava l’existència de grans masses de gent famolenca, desesperada, sense cap altre model d’ascens social que el model feudalitzant i guerrer de què procedien. A tota aquesta gent, la milícia i l’exèrcit els oferien un motiu per a viure o per a morir, l’escletxa a través de la qual podrien arribar a ennoblir-se, acumular enormes fortunes, i la possibilitat d’escapar-se de les càrregues tributàries que la pertinència a la classe privilegiada dels aristòcrates comportava. No cal dir que la descoberta del continent americà va representar una oportunitat inesperada i inimaginable per a tota aquella massa de gent afamada d’honors, de poder i de glòria.
Una altra de les característiques de la societat d’aquells dies era el seu masclisme extrem. El nucli de la família era el pare, l’única autoritat, absoluta i  indiscutible, al voltant de la qual giraven els membres restants.
L’adulteri comportava la pena de mort, i el marit tenia el dret i el deure de matar la dona si no volia que la infàmia caigués sobre ell i la seva família. Aquesta mateixa infàmia queia també sobre la noia soltera que perdia la seva virginitat i sobre tota la família. De fet, el paper de la dona l’exposava molt bé el frare Luís de León, la veu moral de l’època: “Que por más áspero y de más fieras condiciones que el marido sea, es necesario que la mujer le soporte, y que no consienta por ninguna ocasión que se divida la paz”. I fins i tot en els casos extrems, amb violència i alcohol inclosos, aquell frare recomanava aguantar: “¡Oh, que es un verdugo! Pero es tu marido. ¡Es un beodo! Pero el ñudo matrimonial le hizo contigo uno. ¡Un áspero, un desapacible! Pero miembro tuyo ya, y miembro el más principal!”
En aquest estat de coses, no és estrany, doncs, que fins i tot Isabel la Catòlica resultés una dona imperfecta. El famós “padre Marina”, tan devot seu, l’acusava però de tenir “amor a su marido, però mezclado con celos i sospechas...” I fins i tot la seva mateixa filla, Joana, dita la Boja (es podia ser dona i no ser boja en aquella societat?) s’excusava de les seves passions en l’actitud de la seva mare: “y no sólo se halla en mi esta pasión, mas la Reina, a quién dé Dios gloria, que fue tan eçelente y escogida persona en el mundo, fue así mismo celosa, mas el tiempo saneó a Su Alteza, como plazerá a Dios que hará en mi...”
Com es podrà comprovar, fins i tot en els terrenys excelsos de la monarquia, l’adulteri era vist d’una manera molt esbiaixada segons si el qui el cometia era l’home o la dona. Això permeté que Ferran el Catòlic, fent honor a la nissaga de què procedia (i que després el seguiria), anés acumulant amb tota tranquil·litat un nombre important, avui per avui incomptable, de fills naturals i bastards, a més dels legítims. Entre aquells, els més coneguts van ser el que va tenir amb una noia de Cervera (la Segarra), anomenada Aldonça, que arribà a arquebisbe de Saragossa i que, alhora, va ser pare de set fills, naturalment il·legítims, un dels quals el succeí en el càrrec cardenalici. També va ser  coneguda la filla que va tenir amb una noia de 18 anys, anomenada Joana Nicolau, de Tàrrega, als tres anys del seu casament amb Isabel de Castella, que arribà a duquessa de Frias. O les dues noies, totes dues amb el nom de Maria de Aragón, que com que eren filles dels seus pecats, aquell bon rei Catòlic les va posar a expiar les seves culpes en un convent...

Els reis Catòlics havien estat un model a seguir en l’època de l’escola franco-falangista i no m’estranyaria que ho tornessin a ser si els desitjos del sr. Wert, àlias Aznar, acaben imposant-se. Algú es recorda d’aquesta cançó?

“En pié, camaradas, y siempre adelante,
cantemos el himno de la juventud,
el himno que canta la España gigante
que sacude el yugo de la esclavitud.

De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera.

Nuestra España gloriosa
nuevamente ha de ser
la nación poderosa
que jamás dejó de vencer...”


dimecres, 24 d’octubre de 2012

L’Espanya de Casaus II (el poder a Castella)

Notes per a anar tirant, 24 d’octubre del 2012.
  
L’Espanya de Casaus II (el poder a Castella)

Castella estava organitzada com una monarquia absoluta, sense cap altre contrapoder que el de la noblesa que havia monopolitzat els fruits de la conquesta de terres als àrabs. Les Corts castellanes eren un mer organisme consultiu al servei del reforçament de la Corona. Els qui vam viure les Corts franquistes ho podem entendre perfectament: la seva màxima aportació al pensament crític va quedar recollida per a la història en la cèlebre frase del diputat Eduardo Tarragona: “Al pa, pa, i al vi, vi”.
Tant la noblesa com el clergat, en canvi, gaudien d’un poder enorme. Estaven exempts d’impostos (si fa no fa com passa avui dia, excepció feta de les increïbles subvencions amb què els polítics actuals, de dreta i d’”esquerra”,  a sobre, els obsequien) i les seves propietats superaven (i continuen superant, després de prop de 35 anys de democràcia i governs de tots els colors!) qualsevol lògica que es pugui argumentar en favor del dret a la propietat. Una immensa majoria dels castellans o espanyols (el 95%) vivien del treball de la terra, però només menys d’un dos per cent n’era propietària. Els comerciants i menestrals eren poc més del tres per cent restant. El duc de l’”Infantado”, per exemple, era amo i senyor de 800 pobles, amb més de 90.000 vassalls i dominava les seves propietats de Guadalajara com un petit monarca. Extremadura pertanyia en parts gairebé iguals als Suárez de Figueroa i a l’ordre d’Alcántara. El totpoderós bisbe de Toledo, el marquès de Villena i les ordres de Santiago i Calatrava eren amos de tota la Mancha. Els ducs d’Alba i els de Bèjar eren els terratinents més importants de Salamanca, i els Fajardo, de Múrcia. Els Enríquez posseïen la major part de la província de Valladolid i tenien grans possessions a Andalusia, Lleó i València. La resta d’Andalusia era en mans dels Medina Sidònia, els Medinacelli, els Sesa i els Mendoza...

dimarts, 23 d’octubre de 2012

L’Espanya de Casaus I

Notes per a anar tirant, 23 d’octubre del 2012.

L’Espanya de Casaus I

Els qui acabarien sent el Reis Catòlics (títol que els atorgaria el seu protegit i gens exemplar papa Alexandre VI, de la família Borgia) es van casar l’any 1469. És a dir, es van casar en plena guerra contra Joan II (1462-1472), a Catalunya, i en plena guerra civil a Castella (1464-1480). Totes dues guerres els van resultar favorables. A la primera, Ferran s’imposà a les aspiracions del príncep de Viana. A la segona, Isabel, ajudada per una aristocràcia agressiva (un grup de nobles van arribar a fer fora del tron, a cops de peus, una imatge de la filla i hereva d’”Enrique IV”, coneguda amb el malnom de Juana “la Beltraneja”) que desafiava i controlava la corona castellana, acabà heretant el reialme castellà.
Ferran i Isabel eren, per damunt de tot, sobirans dels seus respectius territoris i més enllà de la seva unió personal, els països respectius continuaven essent dos estats clarament independents, amb les seves lleis, les seves corts, la seva moneda i els seus drets.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Per no saber el castellà

Notes per a anar tirant, 15 d’octubre del 2012.

Per no saber el castellà

L’adversari de Casaus, Gonzalo Fernández de Oviedo i Valdés, era un legalista, vull dir que li agradava d’actuar segons la llei. El dia 11 d’abril de 1514 va sortir cap a Amèrica en una expedició de vint-i-dues embarcacions i més de dos mil soldats. Duia a la butxaca el “Requerimiento” que el rei Ferran d’Aragó s’havia vist empès a signar, a instàncies d’alguns dels seus súbdits, partidaris de la causa dels indis i de la seva dignitat. I, com a oficial de la Corona, tenia una tasca molt concreta a complir: controlar el metall amb què es marcarien els futurs esclaus indis i col•lectar els “tomines” d’or obtinguts amb aquesta tasca, que no era pas gratuïta.
Un dels expedicionaris i futur conqueridor, Martín Fernández de Enciso, havia defensat que “el rey puede, con toda justicia, enviar hombres para obligar a esos indios idólatras a entregarle su tierra (•••) Si los indios no hacían eso, él podria, con todo derecho, declarar la guerra en su contra, matar y esclavizar...”
Però abans d’esclavitzar-los o matar-los, prèviament calia donar-los una oportunitat i llegir-los el “Requerimiento” legal. El “Requerimiento” obligava els indis a reconèixer l’Església com a rectora del món, el Papa com a cap visible de l’Església, i el rei i la reina Joana, com a reis i senyors de totes les illes i de la terra ferma (la resta del Continent). Si no reconeixien immediatament aquestes obligacions, se’ls advertia que els espanyols s’apoderarien  de la seva terra a sang i foc i, a més, “nos apoderaremos de ustedes, de sus mujeres y de sus hijos, y los esclavizaremos a todos (...) tomaremos para nosotros todos sus bienes y les infligiremos todo el daño y perjuicio que podamos (...) y hacemos protesta de que las muertes y pérdidas que puedan resultar de todo ello son sus faltas y no las de su Alteza o de nosotros, ni las de estos caballeros que vienen acompañándonos”.
El mateix Oviedo, que era home lletrat, ens explica com funcionava després la cosa: “luego de que habian sido encadenados, alguien les leyó el Requerimiento sin conocer el lenguaje y sin ayuda de intérprete alguno, y sin que el lector ni los indios entendieran palabra alguna ni tuvieran oportunidad de replicar, siendo acarreados inmediatamente como prisioneros, los españoles no tuvieron reparo en emplear el garrote contra aquellos que no se movían suficientemente ràpido”.
Ningú no podia negar, doncs, que la voluntat reial, la llei, es complia.
Vist amb els nostres ulls, podria semblar que el principal problema formal amb què es van trobar aquells pobres indis va ser que no entenien la llengua del “Requerimiento”, que era la de L'Imperio, és clar. Però aleshores no tothom ho veia de la mateixa manera. El jesuïta espanyol Constantino Bayle, un dels qui amb més energia va combatre la llegenda negra, amb la sagacitat que caracteritza la seva orde, considerava que “lo que resultó equivocado con el “Requerimiento” fue que estava dirigida para hombres, pero fue leído a medio bestias”.

I, finalment, és clar, dels habitants autòctons del Carib no en va quedar ni un.


Un cop d’ull a l’obra

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 12 d’octubre del 2012.

Un cop d’ull a l’obra

Casaus introdueix cadascuna de les seves narracions amb una descripció elogiosa de la bellesa de la terra americana i de la bondat i el tarannà acollidor de la gent que l’habita:
“Unas felicísimas y admirables provincias llenas de infinitas gentes mansuetísimas y buenas...”
“saliéndole a recibir el rey y señor (...) con procesión de infinita gente y haciéndole mil servicios y regalos...”

Descripció que sovint es veu interrompuda per l’agressivitat dels conqueridors:
“Saliendo a recibir todos los señores acordaron los españoles de hacer allí una matanza o castigo (como ellos dicen) para poner y sembrar su temor y braveza en todos los rincones de aquellas tierras”.

Però el que caracteritza l’obra de Casaus és la manera crua i directa com descriu les crueltats comeses pels conqueridors:
“Entraban en los pueblos, ni dejaban niños ni viejos, ni mujeres preñadas ni paridas que no desbarrigaban y hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría el hombre por medio, o le cortaba la cabeza de un piquete, o le descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres por la piernas, y daban de cabeza con ellas en las peñas. Otros daban con ellas en ríos por las espaldas, riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: “bullís, cuerpo de tal”; otras criaturas metían a espada con las madres juntamente, y todos cuantos delante de sí hallaban. Hacían unas horcas largas, que juntasen casi los pies a la tierra, y de trece en trece, a honor y reverencia de Nuestro Redemptor (sic) y de los doce apóstoles, poniéndoles leña y fuego los quemaban vivos. Otros ataban o liaban todo el cuerpo de paja seca: pegándoles fuego, así los quemaban. Otros, y todos los que querian tomar a vida, cortábanles ambas manos y d’ellas llevaban colgando, i decíanles: “Andad con cartas”, conviene a saber, llevad las nuevas a las gentes que estaban huidas por los montes. Comúnmente mataban a los señores y nobles d’esta manera: que hacían unas parrillas de varas sobre horquetas y atábanlos en ellas y poníanles por debajo fuego manso, para que poco a poco, dando alaridos...”




L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (III)

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 11 d’octubre del 2012

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (III)

La “Brevísima”, pràcticament no va ser mai prohibida ni censurada. No calia. A l’Espanya de la Inquisició certes prohibicions resultaven del tot supèrflues. Únicament a partir de l’edició catalana de 1646, es van aixecar algunes veus prohibint el llibre. Sí que hi ha, però, una ordre (31-12- 1571) de Felip II al virrei del Perú, Francisco de Toledo, en el sentit que es recullin tots els exemplars de la “Brevísima” que circulessin per Amèrica, on la força de la Inquisició ja no tenia el pes de la metròpoli: “Acabaréis de recogerlos, y todos los otros que tratasen de cosas de las Indias que estuvieren impresos sin liciencia nuestra...” És interessant d’observar que Casaus (o de las Casas?) havia dedicat la seva “Brevísima” al “muy alto y muy poderoso señor el príncipe de las Españas don Felipe, nuestro señor”. Fet que una vegada més evidencia l’enorme distància entre la intencionalitat de Casaus (o de las Casas?) i la lectura que es va fer del seu text.
Els primers països que van emprar l’obra com a eina i arma per a  la seva independència van ser els Països Baixos. Així, el flamenc Jacques de Miggrode presentava l’obra amb aquestes paraules en francès: “Pour servir d’exemple et d’advertissement aux XVII provinces du pays bas”.  Després va venir l’edició catalana de 1646 de què vaig parlar ahir. Però on aquesta bíblia independentista va fer més camí, naturalment, va ser a l’antiga terra dels inques, dels asteques i dels mapuches, a Amèrica. Bolívar i altres líders independentistes la veneraven, i el prologuista de l’edició de Bogotà de 1813 deia: “Cuando este libro, traducido al francès, se publicó entre los holandeses, que peleaban entonces por su independencia como nosotros por la nuestra, se inflamaron sus ánimos y se redobló su valor para resistir la guerra que les hacía la España, hasta conseguir sustraerse de su injusta dominación... Aprendieron los holandeses en el ejemplo de los indios que cualquier pacto con los españoles sería ruinoso (...) ¡Dichoso yo si este libro , produciendo en mis compatriotas el mismo efecto que en los holandeses, los hace decidir eficazmente A MORIR O A SER LIBRES!”
El to inflamat de l’advertència sobre el que podria passar a aquells països si continuaven amb Espanya, juntament amb els horripilants gravats del flamenc De Brye, van contribuir a la difusió de la Llegenda Negra d’Espanya, llegenda que, d’altra banda, tenia molt d’història i realitat. Catalunya va acabar en taules la seva Guerra de Separació, però a partir de 1714 va començar una nova època de la qual no en sabem de la missa la meitat.
Abans d’ahir, el 1827, per exemple, el terrible comte d’Espanya   -que per la pèrdua de les colònies d’ultramar no va poder anar a Amèrica com li havien promès- va ser enviat a Catalunya. El seu comiat amb Ferran VII    –tal com ell mateix explicava- va ser, en paraules del rei: “Entre tu y yo vamos a arreglar a esos catalanes”. La primera cosa que va fer en arribar a Barcelona (ciutat aleshores completament pacífica i tranquil·la) va ser afusellar tretze persones, a les quals prèviament havia tallat les mans i després va rematar penjant-les a les forques del Passeig de l’Esplanada, al ritme de la magnífica (ho dic sense cap ironia) cançó tradicional castellana “Las habas verdes”. Ell tenia l’obsessió que els executats fossin tretze i ningú no n’entenia els motius. Tanta obsessió hi tenia que la nit abans de les execucions un dels condemnats va aconseguir la llibertat. Aleshores van agafar un pintor de parets que hi havia empresonat i el van incloure a la remesa. La gent no entenia les morts, ni la crueltat de les execucions, ni per què aquestes havien de ser precisament tretze. La gent no havia llegit la “Brevísima”, altra feina tenia. El sàdic comte d’Espanya, però, sí. Ell l’havia llegida i estudiada. Tot això podria semblar una llegenda i jo mateix, de fet, en parlo en una novel·la. Però és història. Història oculta i ocultada, però història. Les imatges del flamenc De Brye, d’altra banda, no tenen res a envejar a les de l’anònim barceloní.
Finalment, i que jo sàpiga, no s’ha fet mai una traducció del llibre al català, ni una edició crítica i ben contextualitzada de l’edició de 1646, i suposo que ara com ara no es farà cap de les dues coses, perquè la precarietat en què viu el país no dóna per tant. Però el que sí que seria interessant fora que algú fes un estudi rigorós dels catalanismes que conté el manuscrit de 1542. Podria trobar-hi alguna sorpresa.



Compareu les imatges de sota: la primera del De Brye, la segona de les execucions del comte d’Espanya a Barcelona.

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (II)

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 10 d’octubre del 2012

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (II)

José Miguel Martínez Torrejón, professor al Queens College de City University of New York, filòleg i estudiós de la literatura ibèrica, ha publicat un estudi preliminar força documentat de l’obra de la “Brevísima”. Una de les coses que en sorprenen, en referir-se a l’autor de l’obra, és la rapidesa amb què parla i liquida el tema de “su supuesto apellido Casaus, que le añadía un tinte de nobleza rancia que no podia sino ayudar a la causa de su credibilidad”.  No sabia que el cognom Casaus tingués tantes virtuts i valors! També sorprèn, en una obra tan exhaustivament documentada la manera despullada i sòbria com explica que el manuscrit més antic de l’obra inclogui “algun catalanismo (“esglesia”)”, fet que, segons ell, “apunta al origen de los amanuenses”. Podria ser, però caldria explicar-ho millor, em sembla.
Pel que fa a l’itinerari editorial de l’obra, crida molt l’atenció les escassíssimes edicions que se’n van fer a la Península abans del segle XX, en comparació a les que es van produir a fora. I encara crida més l’atenció el fet que, tret de la primera (Sevilla, 1552), la resta es van produir en dates molt assenyalades. N’hi ha una de Barcelona de l’any 1646, una altra de Cadis de 1820 i una altra de Madrid de 1879. És a dir: Guerra de Separació, Trienni liberal i primers anys de la Restauració. El nombre és ridícul si es compara amb les edicions que es van fer més enllà del Pirineu. Una vintena a Holanda, set a Anglaterra, catorze a França, etc.
Evidentment, la “Brevísima” a la Península s’havia convertit en un llibre prohibit. Prohibit i escandalós. L’edició de Barcelona s’efectuà en plena Guerra de Separació, just quan amb la vinguda del d’Enric de Lorena (1645-47), Catalunya vivia un període de relativa esplendor i d’esperances, tot i estar enmig d’una guerra. L’editor va ser un tal Antoni Lacavalleria, parent de Pere Lacavalleria, sense que en tinguem, però més dades. El llibre tingué molta difusió i arribà també a Portugal, on va ser utilitzat per a donar arguments a favor de la seva futura independència. Més enllà del fet sorprenent que gairebé ho desconeguem tot sobre l’editor català de l’obra –si més no jo no n’he sabut trobar cap més dada que les que aporto- és interessant veure la manera com va ser acollida aquesta obra editada a Barcelona. Un exemplar, per exemple, va arribar a les mans del jesuïta de Saragossa, Francisco Minguijón, el qual es va esgarrifar davant aquella “relación de cosas muy terribles y fieras cuales no se leen en las historias de otras naciones” i considera que, encara que siguin veritat, “no hay que publicarlas por todo el mundo, que esto toman ocasión los enemigos de España”.
Heus aquí, com un llibre fet amb la intenció de millorar la vida dels indis americans es va convertir –per la via de la prohibició i de la mala consciència- en un instrument poderosíssim per a molts dels països que volien independitzar-se d’Espanya.


L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (I)

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 9 d’octubre del 2012

L’itinerari apassionant d’una publicació de Casaus (I)

Hauria pogut ser un nou evangeli contra tota mena de guerres i invasions; el punt de partida d’una nova era; el testimoni privilegiat d’aquell gran camp d’extermini en què es va convertir tot el continent americà; la denúncia de l’ambició i de la crueltat amb què alguns països europeus es van posar a devorar el Nou Món. I fins i tot, a partir de la biografia del seu autor, un autèntic Quixot de la Realitat. (Biografia que, per cert, restaria incompleta: no hi ha cap document on es pugui verificar ni la data ni el lloc on va néixer, fins al punt que el cinquè centenari del seu naixement es va celebrar dues vegades, el 1974 i el 1984, a causa de les discrepàncies entre els investigadors i, és clar, la manca de documentació. Aquesta manca de dades en la vida d’un bisbe que va tenir l’ocasió de parlar amb tots els reis espanyols de l’època: Ferran el Catòlic, Carles I, Felip II, no deixa de ser sorprenent! I també sospitosa).
Però la “Brevísima relación de la destruición de las Indias” (a partir d’ara, “La brevísima”), va quedar reduïda als escassos exemplars que Casaus (o de las Casas?) va aconseguir distribuir de la seva edició sense llicència de 1542, duta a terme a través de l’impressor Sebastián Trujillo.
Tot i amb això, el llibre degué fer el seu camí. Així, l’any 1550, en el “Real Consejo” o “Consejo de los Catorce” de Valladolid, Casaus (o de las Casas?) es va veure obligat a defensar les seves tesis i punts de vista amb contundència davant el seu oponent Juan Ginés de Sepúlveda, l’erudit renaixentista i confessor de Carles I. També es va mostrar taxatiu i dolgut amb l’historiador reial i oficial de la Corona, Gonzalo Fernández de Oviedo. I és normal que fos així. Les idees de Sepúlveda i Oviedo contrastaven fortament amb les de Casaus (o de las Casas?). Transcriure’n només les parts més grotesques ja bloquejaria la xarxa. Oviedo, per exemple, defensava que “Los indios estuvieron alguna vez bajo la autoridad de la monarquia visigoda en España. De donde se deduce que les reyes castellanos estaban, únicamente, recuperando territorios que alguna vez habían sido españoles”. Sostenia, també, que “Los huesos del cráneo (dels indis) son cuatro veces más gruesos que los de los cristianos. Y, por lo tanto, cuando uno hace la guerra contra ellos y se aproxima a pelear cuerpo a cuerpo, uno debe tener mucho cuidado de no golpearlos en la cabeza con la espada, pues yo he visto que muchas espadas se quiebran al hacerlo. Además de ser tan gruesos, sus cráneos són muy fuertes”. La millor solució, per Ovideo, era que els indis desapareguessin de la superfície de la terra i insistia que “Dios los ha de acabar presto”, ja que el seu extermini seria “Una enorme caridad de Dios”.  Sepúlveda tampoc no es quedava enrere a l’hora de valorar la humanitat dels indis. Alguns dels seus textos haurien fet les delícies del mateix Himmler. “Aunque algunos de ellos demuestran cierto ingenio para algunas obras de artificio, no es éste argumento de prudencia humana, puesto que vemos a las bestias, a las aves y a las arañas hacer ciertas obras que ninguna industria humana puede imitar cumplidamente (...) Porque el tener casas y algún modo racional de vivir y algunas especies de comercio, es cosa a que la misma necesidad natural induce, y sólo sirve para provar que no son osos ni monos, y que no carecen totalmente de razón (...) Cómo hemos de dudar que estas gentes tan incultas, tan bárbaras, contaminadas con tantas impiedades y torpezas han sido justamente conquistadas por tan excelente, piadoso y justísimo rey como lo fue Fernando el Católico y lo es ahora el César Carlos, y por una nación humanísima y excelente en todo género de virtudes?”
Al llarg de la història no han estat pas pocs els qui han intentat desvirtuar i combatre l’obra de Casaus (o de las Casas?). Des del curiós cas de Vargas Manchuca, que no fa res més que donar carta d’autenticitat al contingut de l’obra per la via de justificar els fets (els càstigs, les violacions, etc.), fins a l’inefable Menéndez Pidal, el qual va voler presentar Casaus (o de las Casas?) com un malalt mental, amb una doble personalitat.
Certament, “La Brevísima” hauria pogut ser un document extraordinari i revelador de les coses que van passar a partir del descobriment d’Amèrica. Us imagineu el relat minuciós del que passava als camps nazis dut a terme per un nazi penedit? Però l’obra de Casaus (o de las Casas?), en lloc de ser tinguda en compte, assumida i potenciada, va tenir una sort més aviat escassa a la Península, fet que no privà que es constituís en el punt de partida de la famosa Llegenda Negra. Seguir el seu itinerari editorial és seguir una part de la història d’Europa i també de la nostra. Demà en parlaré.






Bartolomé de las Casas (o Casaus?)

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 8 d’octubre del 2012

Bartolomé de las Casas (o Casaus?)

Em proposo parlar d’un tema que desconec en gran part. La meva intenció, precisament, és conèixer i entendre millor alguns aspectes foscos que giren al seu voltant. Així que d’aquí al 12 d’octubre miraré d’informar-me i aprofundir en tots els caires i replecs que trobi sobre la matèria. Serà la meva manera particular de recordar i commemorar una data tan assenyalada com discutida.
Per a començar hi ha el problema del nom. Com es deia realment aquell defensor dels indis que ens ha arribat com Bartolomé de las Casas? Com és que, quan podia, donava a entendre que es deia Casaus?
En els textos impresos a Sevilla l’any 1552-53, Bartolomé de las Casas afegeix al seu cognom “/o Casaus”. Aquesta variant apareix a l’encapçalament de la “Brevísima”, a l’Argument i al principi del Pròleg. Apareix també a la resta de textos impresos en aquella data, tret de l’”Octavo remedio”. Segons els experts en la matèria, després d’aquestes publicacions, aquesta “anomalia” ja no es tornarà a repetir en cap de les seves obres posteriors. Però sí que reapareix –i ja no pas com una anomalia- en la seva signatura com a bisbe de Xiapas, en què signa simplement Barthomeu? Casaus.
L’explicació que els experts han donat al tema em sembla, amb tots els respectes, bastant poc convincent. André Saint-Lu, que demostra conèixer bé l’obra de l’autor, per exemple, afirma “quiso, por tratar-se de escritos dados a la imprenta, diferenciarse de los otros Las Casas...” És com si un servidor, per a diferenciar-me d’altres Fités, signés Marcel Fité / o Ruipérez, per exemple. La veritat és que el mètode és poc operatiu i creïble. A més a més, la resta de textos de Las Casas –també donats a la impremta!- ja deixen de dur aquest afegit. I per si això no fos prou, quan Las Casas passa a ser bisbe de Xiapas, no solament reprèn el cognom Casaus, sinó que prescindeix del Las Casas. L’argument de Saint-Lu, per tant, no s’aguanta.
Crida molt l’atenció que quan Las Casas se’ns presenta com Casaus és justament quan els seus textos o simples escrits s’escapen de les urpes de la censura, és a dir, d’aquella extraordinària màquina de controlar els actes i els pensaments que era la Inquisició. Els textos de Sevilla, en efecte, van ser publicats clandestinament, sense cap mena de llicència ni permís. I quan Las Casas era a Mèxic sabia que la Inquisició era a milers de quilòmetres de distància. Sembla com si els poders inquisitorials no solament controlessin els actes i els pensaments de les persones, sinó fins i tot els seus noms autèntics.

Cap de setmana: Dinar a Palamós

Notes per a anar tirant, 7 d’octubre del 2012

Cap de setmana: Dinar a Palamós

Havíem quedat a la una al voltant del canó del Passeig de Mar, a tocar de l’hotel Trias. Els més puntuals han estat el Ramon i la Lluïsa, que a quarts de dotze, quan hem arribat la Isabel i jo, ja hi eren. No han trigat a arribar el Salvador, la Maria Teresa, en Josep Maria i la Glòria. En Joan Ramon, l’Àngels i en Josep també han arribat puntuals, tot i que primer han anat a fer una visita, diguem-ne turística, al canó de dalt de la població. En Joan Ramon ens ha portat un regal magnífic: una fotografia ampliada de “nucli dur” de la Gallina House, amb tot de fotografies de les diferents cèl•lules del grup. En Salvador M. I la Glòria no han pogut venir perquè han hagut d’allargar la seva estada a Madrid a causa d’una conferència que han proposat al Salvador a darrera hora. En Josep Maria C. tampoc no ha pogut venir per motius personals.
Des del costat de la badia on estem situats, ens hem entretingut una mica a contemplar el paisatge que el dia i el lloc ens oferien. Un cel clar i obert, net, que s’ajunta amb el mar a l’alçada dels darrers contraforts que marquen el límit amb Platja d’Aro. Un clima d’estiu, encara que amb un sol un pèl més clement. Una mar serena, guspirejada d’uns quant petits velers –però no massa- i amb un aterrar melodiós i platejat de les ones sobre la sorra. No és estrany que a la platja encara hi hagi força gent parant el sol. Alguns, els més agosarats, es banyaven i tot.
Passant per davant de l’hotel Trias, la Isabel ens ha recordat que, en una de les seves habitacions, Truman Capote hi va escriure el seu gran relat A sang freda. I també ha parlat de les personalitats del món del cinema que havien conegut aquest lloc, amb una menció especial a la musa primerenca d’Alfred Hitchcock, Madeleine Carroll, gran sardanista, entusiasta de les espardenyes de veta i que avui descansa al cementiri de Calonge.
Després hem anat a dinar. Restaurant Vostra llar. Un lloc popular i agradable, amb un servei excel•lent. Cadascú ha demanat segons els seus gustos. Els còctels de gambes i les graellades de verdures em sembla que han estat els més demanats com a primers. Pel que fa als segons plats, els arrossos han tingut molt d’èxit. L’arròs negre amb sípia, el mariner sense closca, el de ceps i sípia... Però les mandonguilles amb escamarlans i els calamars farcits han tingut també una molt bona acollida. Tot plegat una cuina tradicional, ben feta i ben presentada, sense estridències ni fantasies. Ah, i l’arròs, de Pals, llarguet i melós. Per a mi immillorable. Després han vingut les postres, els vins i la conversa.
Havent dinat ens hem arribat fins a la Torre Valentina amb la idea de caminar una mica i de gaudir del paisatge. Bé, caminar, caminar, no hem caminat gaire. Per a ser justos, però, cal aplaudir l’esforç de gent com jo mateix (amb ciàtica), el Josep M. (amb lumbàlgia), el Josep R. (amb problemes a les vèrtebres), el Salvador (amb mal de peus). Tot i amb això, hem superat la cala dels Homes, la dels Capellans i la dels Musclos. En Joan Ramon, en Ramon i les fèmines han arribat més enllà. La Isabel i la Lluïsa fins i tot han arribat a Roques Planes! (Cosa que després del dinar que hem fet no deixa de tenir el seu mèrit). Ara, allò que sí ha quedat clar és que el tòpic del “sexe feble” ha passat a la història.

Per què tanta desunió?

Notes per a anar tirant, 6 d’octubre del 2012

Per què tanta desunió?

Mentre l’ANC va ser el punt de referència de la necessitat d’exigir un estat propi, la gent d’aquest país va donar una mostra de maduresa i de responsabilitat polítiques exemplar. Tot feia pensar que els partits aquesta vegada estarien a l’alçada de les aspiracions i de la dignitat del poble que tan majoritàriament es va manifestar el passat Onze de Setembre.
Però els fets demostren que una vegada més la unitat, ni tan sols la més mínima unitat, no ha estat possible. És desesperant i indignant. Això demostra fins a quin punt un sistema electoral ple d’obscurantismes i partitocràtic ha impregnat la ment i l’esperit de fins i tot els nostres més lúcids i crítics representants. Caldria que en prenguéssim nota per al futur. Si algun dia Catalunya té capacitat per a decidir, caldrà exigir un sistema electoral amb una transparència absoluta i sense aquesta mena de reietons de fireta que, emparats en una llei electoral que teòricament rebutgen, acaben confeccionant les llistes electorals amb la mateixa tranquil·litat que si estiguessin fent la llista de la compra. “Jo primer, tu segon, aquell altre tercer i aquell de més enllà no, perquè no s’ha portat bé...” Ja em perdonareu: quin fàstic!
I em temo que aquí no s’acabaran pas els nostres mals. La campanya electoral, entenc que hauria de ser un aparador per a explicar com hauria de ser una Catalunya sobirana. Pel que fa al sistema democràtic i a la vida de cada dia. Com veu cada partit els temes socials, educatius, culturals, econòmics, etc. del país que somiem. Com pensen que milloraria la vida de la gent i què pensen fer per a aconseguir-ho...
Però l’experiència d’anteriors campanyes em diu que la desunió ens durà una vegada més a la guerra de retrets, a les crítiques de curta volada, les travetes més infantils i ridícules... Allò que, per a resumir-ho amb un acudit macabre es podria dir així: “-Saps que és pitjor que un espanyolista, que un unionista, que un dependentista? –Un independentista d’un altre partit.
Per si els consola, val a dir que no hem canviat gaire. Maragall, el gran Maragall, és a dir, el poeta, ja se’n queixava fa anys en una carta a Pere Coromines, aleshores secretari general d’ERC:
“Fa molt temps que és un dol per tot bon català lo que us aneu dient els uns dels altres. En nom de Catalunya, prou! Qui ha faltat? Tots heu faltat. Qui ha començat? Pregunta de criatures: en esperit tots heu començat, perquè abans d’ofendre-us ja us odiàveu.
    (…) Entre nosaltres sempre resulta el més fort el més mal intencionat, i això ens inhabilita a Catalunya per una política catalana. Sols quan ens ve de fora una ofensa prou forta i general per moure’ns en un odi comú, deixem d’odiar-nos els uns als altres. I llavores d’això en diem amor a Catalunya. Trist amor!”



¿Vaig anar a la manifestació de l’Onze de Setembre?

Notes per a anar tirant, 2 d’ctubre del 2012

¿Vaig anar a la manifestació de l’Onze de Setembre?

Ahir vaig sentir un membre del col·lectiu “Contrastant” al programa “Versió Rac 1”. Parlava dels assistents a la manifestació de l’Onze de setembre. La seva discrepància amb les xifres que s’han donat als mitjans era d’una contundència absoluta. Segons els seus números, “per a reunir un milió i mig de persones caldria omplir vint Passeigs de Gràcia”. No va arribar a dir el nombre que calculava que hi havia assistit, però es va entendre perfectament que la cosa devia anar d’un parell de centenars de milers de persones. Hauria estat d’agrair que s’hagués mullat una mica més i ho hagués concretat, encara que només fos d’una manera aproximada. Però no vaig sentir que ho fes. El que sí que va quedar clar és que hi va anar moltíssima menys gent –deu vegades menys- de la que jo em pensava. I també va quedar clar que la persona que parlava era independentista. En cosa de vint minuts ho va repetir com a mínim quatre vegades. Quatre vegades en tan poc temps són moltes vegades. Jo tinc amics independentistes que sé que ho són i pràcticament no els ho he sentit a dir mai. De fet, a mi si algú en tan poca estona em digués quatre vegades que és independentista, instintivament em posaria la mà a la cartera. Pel que pogués ser.
Jo, si no vaig errat, també vaig anar a la manifestació. Com a mínim estic segur que vaig intentar anar-hi. A quarts de cinc vaig sortir de prop de la plaça d’Espanya. La Gran Via de seguida va ser una riuada de gent. Jo em volia trobar amb un grup de l’Alt Urgell que sortia del carrer Urgell, però hi havia tanta gent que ja no em va ser possible localitzar-lo. En arribar al carrer d’Aribau, la Gran Via era atapeïda de gent, al centre i als laterals. Per a fer del carrer d’Aribau al de Balmes vam trigar prop de dues hores. Cap a les set, veient que allò no rutllava, vaig girar Balmes avall. Els carrers que donen a la plaça de Catalunya i la mateixa plaça eren plens de gent amb banderes estelades que davant la impossibilitat d’avançar es retiraven cap a casa. Jo, tot i que em començava a fer mal l’esquena, vaig intentar tornar a entrar a la manifestació, però en veure que continuava tot aturat, me’n vaig tornar cap a casa. No sé quanta gent hi podia haver, però em sembla que bastants més que els que donava a entendre aquell membre de “Contrastant”.
Aquest senyor de “Contrastant” també es va fer ressò del càlcul que va publicar el diari el País, el qual va dedicar vuit redactors a calcular la gent que participava en l’esdeveniment, cinc d’ells al carrer. El diari el País parlava de 605.000 persones (xifra curiosament força aproximada a la de la “Delegación del Gobierno”) i oferia a les seves pàgines digitals uns criteris elaboradíssims sobre la manera com s’havia fet el recompte i un mapa dels llocs on es va centrar el càlcul que van fer els seus reporters. La primera cosa que hi constato és que a mi no em van comptar, ja que tot el tros de la Gran Via que va d’Aribau al Passeig de Gràcia –ja he dit que acaramullat de gent- no formava part de les “áreas de cálculo” del diari. De sobte m’agafà un esglai. I si no hi hagués anat? I si tot aquell riu de gent que baixava per la Gran Via hagués estat només un somni?
Per sort, Déu estreny, però no ofega. L’endemà de la Mercè el mateix diari ens informava en titular que un milió quatre-cents mil barcelonins havien envaït els carrers amb motiu de la festa major. Més del doble més que el dia Onze de Setembre. Jo, que de vegades sóc una mica mal pensat, sospito que van agafar un quants manifestants –entre ells jo mateix- del primer dia i els van afegir al segon.  I no em negaran que el diari el País, que té fama de ser un diari seriós, de vegades també és ben divertit.

Sobre l’abstenció del PSC

Notes per a anar tirant, 5 d’octubre del 2012

Sobre l’abstenció del PSC

Si no ho recordo malament, la resposta que va donar el Parlament a la multitudinària manifestació que reivindicava un estat propi el passat Onze de Setembre va ser la de demanar la celebració d’una consulta per a determinar el futur de Catalunya, prioritàriament durant la propera legislatura.
CiU, ERC, ICV-EUiA, SI i el diputat no adscrit Joan Laporta hi han votat favorablement. El PP, en contra. I el PSC, tot i reconèixer el dret a decidir del nostre poble, es va inclinar per l’abstenció, tret del diputat Ernest Maragall, que va trencar la disciplina de vot, suposo que per raons de consciència, i va votar a favor de la proposta.
Els socialistes, a més, van manifestar que donarien suport a una consulta, encara que Madrid no l’autoritzés, sempre que l'emparés la llei de consultes catalana que s'està duent a terme.
M’agradin o no m’agradin, totes les postures democràtiques em mereixen el màxim respecte. Però així com la del PP ja me l’esperava (aquest partit es va oposar sense manies a la voluntat expressada lliurement pel poble de Catalunya mitjançant l’Estatut, manipula constantment i barroerament la situació de la llengua a les escoles i fa braços i mànigues perquè continuem essent una colònia espanyola i ciutadans de segona), em costa d’entendre l’abstenció del PSC.
Tenia el PSC per un partit combatiu, de vanguàrdia, amb les idees clares, dotat d’un alt sentit crític i allunyat de la senda de les ambigüitats, que sempre tant ha criticat. Un partit que volia tenir com a divisa allò que deia aquell gran socialista “Només guanya confiança qui irradia confiança. Sense la voluntat de dirigir, no es pot obtenir mai el poder”.
I no dic que les raons que ha donat per a justificar la seva abstenció i la seva supeditació a la sacrosanta legalitat no siguin comprensibles i respectables, però la feina dels polítics democràtics, dels polítics amb idees i iniciativa, és la de fer legal als papers allò que és real al carrer. I el que la realitat indica és que la Barcelona de l’onze de setembre –i amb ella, tot el país en pes- era un clam a favor de l’estat propi. Un clam que demana mesures proactives, decidides i enèrgiques. I aquí és on i quan el PSC –que fins ara havia actuat en una bona sintonia amb ERC i ICV-EUiA-  va i aposta per l’abstenció. És adir, s’allunya de la sintonia d’aquells partits i s’acosta –encara que ho negui- als postulats que bramula el pitjor PP de la història.
Jo crec que els socialistes catalans farien bé de llegir (o de rellegir) una mica. Un dels pares del socialisme i mestre de grans socialistes, el primer “burgmestre” democràtic del Berlín alliberat de la grapa dels nazis, Ernst Reuter, deia: “Amb tots els mitjans de què disposem hem de lluitar contra els qui volen convertir-nos en ilotes d’un partit. Hem viscut ja sota tal esclavitud en els dies d’Adolf Hitler (poseu-hi Franco, Primo de Rivera, capitans generals a dojo, Felip V...). I ja en tenim prou d’aquest coll! Sabem prou bé que som una nació inerme i derrotada, i de fet, també una nació indefensa. La nostra força no ha de basar-se en el poder exterior, perquè no en tenim. La nostra força es recolza en el fet que representem una causa justa i bona. Avui dia, el nostre país només pot viure si aprèn a combatre per la seva llibertat i pel seu dret.” Aquell gran socialista no estava, evidentment, per abstenir-se.
I pel que fa a la pruïja legalista, un home tan ponderat com Willy Brandt deia: “A mi em sembla decisiu que ens esforcem per obtenir una democràcia vivent, cosa que significa que cada forma de poder s’ha de situar sota el control del poble. No s’ha d’entendre la democràcia com establerta d’una vegada per totes en la Constitució, i que només ens concerneix quan ens atorga l’oportunitat de posar de tant en tant una papereta en una urna de votació. La democràcia no és quelcom final i definitiu, sinó més aviat una brega, un forcejament, constant per metes més grans i més llunyanes.” Brandt, evidentíssimament, tampoc no era partidari de les mitges tintes: “És tràgic ésser derrotat en una batalla heroicament lliurada amb enorme desavantatge; però rendir-se sense combatre converteix en farsa la tragèdia. Despulla la víctima de la seva darrera i més preuada possessió: l’estima de si mateix”.
Ernst Reuter, Julius Leber, Willy Brandt, Olof Palme, Bruno Kreisky, Josep Pallach..., què se n’ha fet d’aquells grans socialistes? On és avui el seu coratge?
Jo no sé si els Socialistes de Catalunya representen el sentiment i les idees dels socialistes catalans.  Les urnes ja ho aclariran. El que sí que sé, però, és que aquests socialistes no són els meus socialistes.

Bon cap de setmana!

¿Per què m’apassiona Valldarques?

Notes per a anar tirant, 4 d’octubre del 2012

¿Per què m’apassiona Valldarques?

Sento una fascinació indefinible per alguns pobles perduts dels voltants de Nargó. Sempre havia pensat que era deguda a la bellesa dels seus paisatges; a la solitud de les seves muntanyes; a la senzillesa immutable de les seves cases; a la sòlida i sòbria elegància de les seves esglésies; a la màgia sorollosa dels seus torrents, amb les seues fràgils i estilitzades cascades; a l’encís dels seu tolls pacientment  perforats per l’acció persistent de l’aigua a les entranyes de les roques... Però això no era pas tot el que m’atreia d’aquests meravellosos indrets.
Ho he descobert aquest any, justament el dia de la Festa Major de Valldarques, dia en què molts dels seus antics habitants es retroben al lloc on van néixer i ho aprofiten per a enraonar, divertir-se i menjar junts. Jo hi vaig anar, juntament amb la Judit Pujadó i en Xavier Cortadellas, de l’editorail Sidillà, a presentar-hi el llibre d’Els pobles perduts. A més a més, però, vaig tenir l’ocasió de saludar persones que feia molt temps que no veia, de reconèixer fesomies carregades de records i d’afecte. I també d’enraonar amb vells amics amb qui feia més de quaranta anys que no enraonava. La gent de Valldarques que jo he conegut no ha parlat mai. Enraona, que no és pas el mateix. “No sé què en penses tu, però la guerra i Franco ens van fer molt de mal”, em va deixar anar un d’ells, lacònic, mirant-me als ulls, a pocs metres del cementiri on descansen tots els seus avantpassats.
Quanta raó tenia! El franquisme i tots els franquismes que hem hagut de patir ho han destruït gairebé tot.
Recordo ara la gent de Valldarques, de Sallent, de Montanissell, de Gavarra, de Canelles que vaig conèixer. Gent senzilla, de vegades pobra i tot, però dotada d’una indubtable dignitat natural,  amb una profunda consciència del valor de les seves paraules, molt educada i prudent. Eren gent que molts aprofitaven el diumenge per a anar a comprar a Nargó i després s’emportaven el que havien comprat a cavall d’un animal a través dels camins de bast que aleshores hi havia. Però eren gent que, del darrer a l’últim, se sentien i es comportaven en una relació d’igualtat i de germanor admirables amb la resta de la gent del país.
Aleshores de la democràcia ni se’n parlava, ni se’n podia parlar. En aquests pobles i poblets, deixats de la mà de Déu i dels homes, hi manava però una llei antiga –antiquíssima- que mai no deu haver estat escrita en cap constitució. Hi havia, indubtablement, un cert “govern del poble”, allò que els països nòrdics n’anomenen el “folkestyre” i que es basa en la participació activa de les persones en el desenvolupament i el control de les coses públiques. La gent treballava les seves terres, caçava, plegava bolets i administrava els seus boscos comunals sense més traves burocràtiques que la de fer fum a la xemeneia i demostrar d’aquesta manera que era un membre de la comunitat. Per aquests poblets no hi van passar els àrabs, ni els visigots, ni els romans, ni els celtes ni aquells cartaginesos de què els parlaven a l’escola les temporades que tenien la sort de tenir-ne. Ni tampoc no van viure la revolució industrial, el romanticisme, el barroc, el neoclassicisme o la il·lustració. Fins i tot el cristianisme hi arribà tard i encara a través de confessionaris transportats en mula pels mateixos futurs penitents. L’asfalt, la llum, el telèfon i la democràcia –aquesta democràcia que ens permet votar cada quatre anys, però que per comptes de fomentar la participació, el diàleg i la solidaritat entre les persones sembla molts cops que les distanciï i les faci més insensibles als problemes dels altres- hi van arribar quan ja gairebé no hi quedava ningú. Sí, tenia raó aquell amic de Valldarques. “La guerra i Franco ens van fer molt de mal”. Entre altres coses, amb les seves miserables misèries ens van privar de la companyia d’una gent de paraula, digna, carregada de valors, de tot allò que jo més admirava de Valldarques i no sabia què era. Tornaré a Valldarques, a la seua Festa Major que, fet i fet, ara és la meua.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

¿Un Estat sense arguments?

Notes per a anar tirant, 3 d’octubre del 2012

¿Un Estat sense arguments?

Una de les coses que més em criden l’atenció  de l’èxit sense precedents aconseguit amb la manifestació del passat Onze de Setembre és l’elevat grau de civisme que la va caracteritzar.
¿Com es pot aconseguir que en un trajecte transitat per més de dos milions de persones no hi aparegui un vidre trencat, una cadira tombada, un paper a terra? La meva enhorabona més efusiva a l’ANC.
Perquè jo sóc dels qui pensen –i som molts els qui ho pensem- que va ser una manifestació amb molta més gent de la que mostren les xifres que han  sortit publicades, fins i tot que les xifres més optimistes. De les intencionadament pessimistes ja en vaig parlar ahir.
Tot i això, considero que l’èxit i la força de la manifestació no ve de la immensíssima gentada que va sortir al carrer, sinó d’aquest alt grau de ciutadania que vam ser capaços de demostrar la gent d’aquest país.
En contrast amb aquesta civilitat i amb aquesta manifestació de puresa i lleialtat democràtiques, ja han aparegut els exabruptes típics de la “Meseta”. No n’hauríem de fer més cas del compte. Fet i fet, fins i tot són força comprensibles. Espanya no està avesada a argumentar democràticament. Els seus arguments han estat sempre basats en la raó de la força: Felip V i la “legalitat” del “Decreto de Nueva Plata”; Primo de Rivera i la “legalitat” de la Dictadura; Franco i la “legalitat” de “Los Principios del Movimiento”, amb la derogació –en plena guerra- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya; el “Atado y bien atado” de la transició i la “legalitat” d’aquesta vella, intocable –però tocada quan els dóna la gana- “Constitución”, de fa més de trenta anys. Espanya no està acostumada a dialogar ni a reforçar-se mitjançant raons, que són l’essència de la democràcia. Tants anys d’aplicar el garrot (vil i vilment) l’han convertida en un país sense arguments. Per això els “més demòcrates” apel·len a la “Constitución”. I els “no tan demòcrates” a la Guàrdia Civil.
Nosaltres, però, hem de continuar fent la nostra via. Dialogant, argumentant, defensant el que és nostre. Jugant fort a favor de la democràcia i de la dignitat.