diumenge, 21 d’octubre del 2012

Per no saber el castellà

Notes per a anar tirant, 15 d’octubre del 2012.

Per no saber el castellà

L’adversari de Casaus, Gonzalo Fernández de Oviedo i Valdés, era un legalista, vull dir que li agradava d’actuar segons la llei. El dia 11 d’abril de 1514 va sortir cap a Amèrica en una expedició de vint-i-dues embarcacions i més de dos mil soldats. Duia a la butxaca el “Requerimiento” que el rei Ferran d’Aragó s’havia vist empès a signar, a instàncies d’alguns dels seus súbdits, partidaris de la causa dels indis i de la seva dignitat. I, com a oficial de la Corona, tenia una tasca molt concreta a complir: controlar el metall amb què es marcarien els futurs esclaus indis i col•lectar els “tomines” d’or obtinguts amb aquesta tasca, que no era pas gratuïta.
Un dels expedicionaris i futur conqueridor, Martín Fernández de Enciso, havia defensat que “el rey puede, con toda justicia, enviar hombres para obligar a esos indios idólatras a entregarle su tierra (•••) Si los indios no hacían eso, él podria, con todo derecho, declarar la guerra en su contra, matar y esclavizar...”
Però abans d’esclavitzar-los o matar-los, prèviament calia donar-los una oportunitat i llegir-los el “Requerimiento” legal. El “Requerimiento” obligava els indis a reconèixer l’Església com a rectora del món, el Papa com a cap visible de l’Església, i el rei i la reina Joana, com a reis i senyors de totes les illes i de la terra ferma (la resta del Continent). Si no reconeixien immediatament aquestes obligacions, se’ls advertia que els espanyols s’apoderarien  de la seva terra a sang i foc i, a més, “nos apoderaremos de ustedes, de sus mujeres y de sus hijos, y los esclavizaremos a todos (...) tomaremos para nosotros todos sus bienes y les infligiremos todo el daño y perjuicio que podamos (...) y hacemos protesta de que las muertes y pérdidas que puedan resultar de todo ello son sus faltas y no las de su Alteza o de nosotros, ni las de estos caballeros que vienen acompañándonos”.
El mateix Oviedo, que era home lletrat, ens explica com funcionava després la cosa: “luego de que habian sido encadenados, alguien les leyó el Requerimiento sin conocer el lenguaje y sin ayuda de intérprete alguno, y sin que el lector ni los indios entendieran palabra alguna ni tuvieran oportunidad de replicar, siendo acarreados inmediatamente como prisioneros, los españoles no tuvieron reparo en emplear el garrote contra aquellos que no se movían suficientemente ràpido”.
Ningú no podia negar, doncs, que la voluntat reial, la llei, es complia.
Vist amb els nostres ulls, podria semblar que el principal problema formal amb què es van trobar aquells pobres indis va ser que no entenien la llengua del “Requerimiento”, que era la de L'Imperio, és clar. Però aleshores no tothom ho veia de la mateixa manera. El jesuïta espanyol Constantino Bayle, un dels qui amb més energia va combatre la llegenda negra, amb la sagacitat que caracteritza la seva orde, considerava que “lo que resultó equivocado con el “Requerimiento” fue que estava dirigida para hombres, pero fue leído a medio bestias”.

I, finalment, és clar, dels habitants autòctons del Carib no en va quedar ni un.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada