Per què tanta desunió?

Notes per a anar tirant, 6 d’octubre del 2012

Per què tanta desunió?

Mentre l’ANC va ser el punt de referència de la necessitat d’exigir un estat propi, la gent d’aquest país va donar una mostra de maduresa i de responsabilitat polítiques exemplar. Tot feia pensar que els partits aquesta vegada estarien a l’alçada de les aspiracions i de la dignitat del poble que tan majoritàriament es va manifestar el passat Onze de Setembre.

Però els fets demostren que una vegada més la unitat, ni tan sols la més mínima unitat, no ha estat possible. És desesperant i indignant. Això demostra fins a quin punt un sistema electoral ple d’obscurantismes i partitocràtic ha impregnat la ment i l’esperit de fins i tot els nostres més lúcids i crítics representants. Caldria que en prenguéssim nota per al futur. Si algun dia Catalunya té capacitat per a decidir, caldrà exigir un sistema electoral amb una transparència absoluta i sense aquesta mena de reietons de fireta que, emparats en una llei electoral que teòricament rebutgen, acaben confeccionant les llistes electorals amb la mateixa tranquil·litat que si estiguessin fent la llista de la compra. “Jo primer, tu segon, aquell altre tercer i aquell de més enllà no, perquè no s’ha portat bé...” Ja em perdonareu: quin fàstic!

I em temo que aquí no s’acabaran pas els nostres mals. La campanya electoral, entenc que hauria de ser un aparador per a explicar com hauria de ser una Catalunya sobirana. Pel que fa al sistema democràtic i a la vida de cada dia. Com veu cada partit els temes socials, educatius, culturals, econòmics, etc. del país que somiem. Com pensen que milloraria la vida de la gent i què pensen fer per a aconseguir-ho...

Però l’experiència d’anteriors campanyes em diu que la desunió ens durà una vegada més a la guerra de retrets, a les crítiques de curta volada, les travetes més infantils i ridícules... Allò que, per a resumir-ho amb un acudit macabre es podria dir així: “-Saps que és pitjor que un espanyolista, que un unionista, que un dependentista? –Un independentista d’un altre partit.

Per si els consola, val a dir que no hem canviat gaire. Maragall, el gran Maragall, és a dir, el poeta, ja se’n queixava fa anys en una carta a Pere Coromines, aleshores secretari general d’ERC:

“Fa molt temps que és un dol per tot bon català lo que us aneu dient els uns dels altres. En nom de Catalunya, prou! Qui ha faltat? Tots heu faltat. Qui ha començat? Pregunta de criatures: en esperit tots heu començat, perquè abans d’ofendre-us ja us odiàveu.

    (…) Entre nosaltres sempre resulta el més fort el més mal intencionat, i això ens inhabilita a Catalunya per una política catalana. Sols quan ens ve de fora una ofensa prou forta i general per moure’ns en un odi comú, deixem d’odiar-nos els uns als altres. I llavores d’això en diem amor a Catalunya. Trist amor!”