diumenge, 21 d’octubre del 2012

Sobre l’abstenció del PSC

Notes per a anar tirant, 5 d’octubre del 2012

Sobre l’abstenció del PSC

Si no ho recordo malament, la resposta que va donar el Parlament a la multitudinària manifestació que reivindicava un estat propi el passat Onze de Setembre va ser la de demanar la celebració d’una consulta per a determinar el futur de Catalunya, prioritàriament durant la propera legislatura.
CiU, ERC, ICV-EUiA, SI i el diputat no adscrit Joan Laporta hi han votat favorablement. El PP, en contra. I el PSC, tot i reconèixer el dret a decidir del nostre poble, es va inclinar per l’abstenció, tret del diputat Ernest Maragall, que va trencar la disciplina de vot, suposo que per raons de consciència, i va votar a favor de la proposta.
Els socialistes, a més, van manifestar que donarien suport a una consulta, encara que Madrid no l’autoritzés, sempre que l'emparés la llei de consultes catalana que s'està duent a terme.
M’agradin o no m’agradin, totes les postures democràtiques em mereixen el màxim respecte. Però així com la del PP ja me l’esperava (aquest partit es va oposar sense manies a la voluntat expressada lliurement pel poble de Catalunya mitjançant l’Estatut, manipula constantment i barroerament la situació de la llengua a les escoles i fa braços i mànigues perquè continuem essent una colònia espanyola i ciutadans de segona), em costa d’entendre l’abstenció del PSC.
Tenia el PSC per un partit combatiu, de vanguàrdia, amb les idees clares, dotat d’un alt sentit crític i allunyat de la senda de les ambigüitats, que sempre tant ha criticat. Un partit que volia tenir com a divisa allò que deia aquell gran socialista “Només guanya confiança qui irradia confiança. Sense la voluntat de dirigir, no es pot obtenir mai el poder”.
I no dic que les raons que ha donat per a justificar la seva abstenció i la seva supeditació a la sacrosanta legalitat no siguin comprensibles i respectables, però la feina dels polítics democràtics, dels polítics amb idees i iniciativa, és la de fer legal als papers allò que és real al carrer. I el que la realitat indica és que la Barcelona de l’onze de setembre –i amb ella, tot el país en pes- era un clam a favor de l’estat propi. Un clam que demana mesures proactives, decidides i enèrgiques. I aquí és on i quan el PSC –que fins ara havia actuat en una bona sintonia amb ERC i ICV-EUiA-  va i aposta per l’abstenció. És adir, s’allunya de la sintonia d’aquells partits i s’acosta –encara que ho negui- als postulats que bramula el pitjor PP de la història.
Jo crec que els socialistes catalans farien bé de llegir (o de rellegir) una mica. Un dels pares del socialisme i mestre de grans socialistes, el primer “burgmestre” democràtic del Berlín alliberat de la grapa dels nazis, Ernst Reuter, deia: “Amb tots els mitjans de què disposem hem de lluitar contra els qui volen convertir-nos en ilotes d’un partit. Hem viscut ja sota tal esclavitud en els dies d’Adolf Hitler (poseu-hi Franco, Primo de Rivera, capitans generals a dojo, Felip V...). I ja en tenim prou d’aquest coll! Sabem prou bé que som una nació inerme i derrotada, i de fet, també una nació indefensa. La nostra força no ha de basar-se en el poder exterior, perquè no en tenim. La nostra força es recolza en el fet que representem una causa justa i bona. Avui dia, el nostre país només pot viure si aprèn a combatre per la seva llibertat i pel seu dret.” Aquell gran socialista no estava, evidentment, per abstenir-se.
I pel que fa a la pruïja legalista, un home tan ponderat com Willy Brandt deia: “A mi em sembla decisiu que ens esforcem per obtenir una democràcia vivent, cosa que significa que cada forma de poder s’ha de situar sota el control del poble. No s’ha d’entendre la democràcia com establerta d’una vegada per totes en la Constitució, i que només ens concerneix quan ens atorga l’oportunitat de posar de tant en tant una papereta en una urna de votació. La democràcia no és quelcom final i definitiu, sinó més aviat una brega, un forcejament, constant per metes més grans i més llunyanes.” Brandt, evidentíssimament, tampoc no era partidari de les mitges tintes: “És tràgic ésser derrotat en una batalla heroicament lliurada amb enorme desavantatge; però rendir-se sense combatre converteix en farsa la tragèdia. Despulla la víctima de la seva darrera i més preuada possessió: l’estima de si mateix”.
Ernst Reuter, Julius Leber, Willy Brandt, Olof Palme, Bruno Kreisky, Josep Pallach..., què se n’ha fet d’aquells grans socialistes? On és avui el seu coratge?
Jo no sé si els Socialistes de Catalunya representen el sentiment i les idees dels socialistes catalans.  Les urnes ja ho aclariran. El que sí que sé, però, és que aquests socialistes no són els meus socialistes.

Bon cap de setmana!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada