dimecres, 28 de novembre de 2012

La gran victòria de l’independentisme

Notes per a anar tirant, 28 de novembre del 2012.
Camí d’Itaca 1.

La gran victòria de l’independentisme

Quan jo vivia  a Nargó m’agradava molt d’anar a aplegar bolets. Recordo aquelles estones –que em permetien allunyar-me de casa- com els millors moments d’aquells dies.

Jo aleshores em pensava que els coneixia tots. Els rovellons, les mocoses, els fredolics, els cama-grocs, els bolets de rasa, els d’ovella, els de bou, els dolents...

Els “bolets dolents”, de fet, eren l’inventari de la realitat desconeguda, oculta, temuda; el d’aquella realitat que valia més no tenir en compte si no volies prendre mal.

Encara que -molt ingènuament- em pensava que els coneixia tots, n’hi havia com a mínim un parell que ignorava i que inconscientment incloïa dintre del sac dels “bolets dolents”. Eren els ous de reig i els ceps, dos dels nostres millors bolets!

I com que no els coneixia ni tan sols m’hi fixava: no els veia. Tant és així, que jo durant molt de temps m’havia pensat que pels volts de Nargó no se n’hi feia.

Avui dia ja tothom els coneix, els agafa, se’ls menja. Avui ja formen part del nostre patrimoni boletaire, del nostre repertori verbal, del nostre imaginari conceptual.

La vella hipòtesi que Nargó no era terra de ceps o d’ous de reig ha quedat desmentida per la realitat. Una realitat que abans igualment ja existia, encara que ignorada i oculta. Però per a fer-la patent, va caldre que algú la fes evident, mitjançant aquest principi de les coses que és la paraula: “Aquests bolets són bons, se’n diu ceps, se’n diu ous de reig...”

Les paraules són un mitjà indispensable per a tenir un coneixement ric i mínimament detallat de les propietats de la realitat. Hi ha una correlació evident entre la nostra capacitat de reconèixer les coses i la possessió dels termes específics que conté cada llengua per a designar-les.
Entre un ou de reig i una farinera borda no hi ha només una diferència de color. La diferenciació entre els conceptes que expressen aquests dos termes ha costat segles d’experimentació, d’encerts i errors, i deu haver deixat centenars de vides pel camí. Per això en molts llocs se’ls etiquetava coma “bolets dolents”..., i fora problemes. Encara que per aquest motiu es perdessin el plaer de gaudir de dos dels nostres millors bolets.

Al meu parer, la gran victòria de l’independentisme no és que 1.750.000 persones hagin votat a favor del dret a decidir. Ni tampoc que una gran massa social de Catalunya hagi entès que el dèficit incontrolable de les nostres institucions esdevindria un superàvit fantàstic sense la sagnia imposada de 17.000 milions d’euros anuals que se n’emporta l’Estat -sense cap mena de rebut ni justificació-, per a finançar els grans terratinents, les curses de braus, els “Teatros Reales” i tot allò que els surt de les vísceres a ses senyories.

El gran triomf de l’independentisme és haver aconseguit que molta gent que no era independentista, ni nacionalista (però que com a demòcrates, progressistes, federalistes, etc. estan en contra d’aquest Estat que se’ns vol imposar) hagi fet traspassar la paraula independència del diccionari de les hipòtesis impossibles a l’agenda de les solucions imprescindibles.

Aquest traspàs, però, encara no l’ha fet tothom. A la comarca del Baix Llobregat –la de l’Oriol Junqueras- encara hi ha molts votants que no coneixen la deliciosa textura dels ceps i dels ous de reig. Junqueras s’hauria de marcar com una acció prioritària fer que aquest coneixement esdevingués extensiu, tal com ja ha fet, i molt bé per cert, a la seva població de Sant Vicenç dels Horts.

La gent hauria de saber que el problema no és el dèficit o el superàvit, sinó el que d’una manera absolutament injustificable i totalment injustificada, se'ns espolia, se'ns roba. La gent hauria d’entendre que, com en els temps de la Inquisició espanyola, el problema no és si et cremen o t’apliquen el garrot. El problema és que et matin.

Aquesta gran victòria actual, no és encara però una victòria completa, definitiva. I podria convertir-se fins i tot en una derrota per a tothom, per a tothom, si no es gestiona amb la intel·ligència i el sentit de responsabilitat que demana el moment. És a dir, si els partits inclosos en l’arc del dret a decidir –tots!- no són capaços de posposar les seves mesquineses de partit en funció dels objectius que els ha assenyalat una bona part del país.

I la derrota no solament aniria acompanyada d’una gran decepció, d’ una derrota de l’esperança.  Seria com una tassa de puré de farinera borda per a la democràcia: hauríem perdut el dret a decidir i ja només ens quedaria el dret a “decir sí”.

Que és el que ells volen i practiquen.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Les eleccions, com un rai


Notes per a anar tirant, 26 de novembre del 2012. Dia de salpar.

Les eleccions, com un rai

Aquestes eleccions han estat com un rai i els resultats ho han deixat molt clar.

Volen que en Mas continuï fent de davanter, però com que el rai serà de diversos trams i el riu podria baixar bregós -i tèrbol!-, el cap de colla   -que no ho oblidem: és el poble!- ha decidit que el rem cuer el dugui un raier de primeríssima i amb molt de braó, l’Oriol Junqueras.

No tinc cap dubte que amb aquests dos raiers tan experimentats, honestos i compromesos, el rai lliscarà per les aigües dels nostres rius i arribarà a bon port.

Ítaca ja és més a prop!


Aquestes eleccions, a més, han estat una gran victòria de la democràcia, per quatre motius.

Perquè han guanyat claríssimament els partidaris del dret a decidir.

Perquè han guanyat, a més, els partidaris d’exercir-lo (si no, per a què ens hauria de servir aquest dret?)

Perquè hi ha hagut moltíssima participació i això vol dir que el poble, l’autèntic motor del procés, ha parlat.

Perquè el joc brut –que n’hi ha hagut, i molt- una vegada més ha estat incapaç d’enganyar aquest poble tan castigat, tan maltractat, tan humiliat, però tan estimat i tan digne com ho és el poble de Catalunya.

Aquestes eleccions, a més, ens han ensenyat una cosa: la desunió ens afebleix. Muntaner ho va deixar escrit al fragment de la “Mata de Jonc” i estic segur que Mas i Junqueras ho saben. En aquest sentit, un record i un agraïment a Carretero i a Laporta pel seu sacrifici i el seu alt sentit de la responsabilitat.

I pel que fa a Nargó, només una cosa: em sento molt orgullós de ser fill de Nargó. Una abraçada a tothom!



dissabte, 24 de novembre de 2012

Morir per la pàtria

Notes per a anar tirant, 24 de novembre del 2012. Jornada de reflexió.

Morir per la pàtria

Els diccionaris de correspondències suposen –erròniament- que la paraula castellana “morir” es tradueix sempre per “morir” en català.

Hi ha un cas, però, que segons la meva opinió s’escapa d’aquesta casuística. És quan algun militar es declara disposat a “morir por la pàtria”.

En aquest cas es produeix un fenomen de transsubstanciació semàntica i, a l’orella de molts catalans, tot i que hi senten la paraula “morir”, hi entenen automàticament “matar”.

El fenomen és sorprenent, complex i digne de ser estudiat per algun expert en psicolingüística social. Potser la “Real Academia de la Lengua” o l’Institut d’Estudis Catalans hi podrien fer alguna cosa.

Això no vol pas dir que no hi hagi hagut gent que han mort per la pàtria.

Per a mi el cas més curiós i interessant és el del general Eusebio Puello (Santo Domingo 1811- Cuba 1873), l’únic general de pell negra que ha tingut l’exèrcit espanyol.

Puello va participar en la guerra de la independència de la República Dominicana (1844), en nombrosos afusellaments, en conspiracions, en guerres contra el haitians i en nombroses batalles, rebel·lions i revolucions.

Quan l’any 1861 Espanya  es va tornar a annexionar la República Dominicana, ell va enarborar el pavelló espanyol en diverses poblacions i es va dedicar a sufocar els conats d’oposició que es van estendre per l’illa. En premi a la seva actuació va aconseguir les grans creus d’Isabel la Catòlica i la de Carles III.

L’any 1865, la República Dominicana va recuperar per segona vegada –i no pas per via democràtica- la seva sobirania i el pobre general Pueyo es va exiliar a Cuba. Als tres anys de ser-hi, però, va esclatar la guerra de la independència d’aquella gran illa caribenya.

No cal dir que Pueyo va combatre els rebels fins a la mort. Una mort que no li va venir de cap tret dels seus enemics, sinó, “por una hidropesía de pecho provocada por la mucha pólvora que absorbió en sus muchos años de guerra”.

divendres, 23 de novembre de 2012

La independència no ho és tot

Notes per a anar tirant, 23 de novembre del 2012. Dia de Sant Climenç, patró de Nargó.

La independència no ho és tot
(Carta als senyors Fernández, Herrera, Junqueras, López Tena i Mas)

Demà passat hi haurà eleccions, les eleccions més importants de la nostra història. Ens hi juguem que puguem tenir dret a decidir. Ens hi juguem el futur del nostre país.

El dret a decidir és un dret consubstancial amb la democràcia. Sense el dret a decidir, la democràcia s’adultera, es corromp, esdevé una pantomima. Per desgràcia, no cal posar-ne exemples. Sense el dret a decidir, tots els altres drets deixen de ser drets i es converteixen en “gracioses concessions” dels qui ens governen. El dret a decidir és la pedra de toc de tots els altres drets, dels drets humans, dels drets socials, dels drets col·lectius.

Diumenge que ve, sobretot, decidirem si ens auto-atorguem el dret a decidir. Jo hi votaré a favor, no només perquè espero que un dia puguem ser un Estat lliure federat a Europa, sinó perquè confio que essent un Estat lliure federat a Europa ja mai més ningú no ens podrà negar el dret a decidir.

Amb Espanya, amb l’Espanya del PP i del PSOE, el dret a decidir és una quimera impossible. Més de trenta anys de democràcia ho avalen. I, per si no fos prou, la manera com es van carregar el darrer Estatut democràticament aprovat pel poble català ho confirma.

Reclamo el dret a decidir perquè és consubstancial a la democràcia i també a la persona. Perquè sense el dret a decidir, tots els altres drets se’ns esborren. Som nosaltres els qui hauríem hagut de decidir si calia erosionar drets bàsics i inalienables com ho són el dret a la sanitat, a l’educació, a la justícia, a una jubilació digna, o bé era millor rebaixar les astronòmiques subvencions que reben els aristòcrates terratinents, les festes taurines, alguns mitjans de comunicació / manipulació, els “teatros Reales” o del Liceu, fundacions com la Francisco Franco, etc.

Espero i confio que el dret a decidir, que sens dubte guanyarem diumenge vinent, no sigui només per a decidir una Catalunya independent. Espero i confio que el dret a decidir que sens dubte guanyarem diumenge sigui per a tenir un país més lliure, més democràtic, més valent, més solidari, més digne, més feliç i, sobretot, que no renunciï mai més al dret a decidir.

Senyors Fernández, Herrera, Junqueras, López Tena i Mas, diumenge, per raons òbvies, em veuré obligat a triar entre un de vostès. M’hauria agradat que, davant un moment històric com el que se’ns planteja, haguessin estat capaços d’unir-se, si més no una mica. Sàpiguen, però, que tot i que només podré triar-ne un entre tots, cadascun de vostès em mereix els màxims respectes i tindrà tot el meu suport davant aquest gran projecte que defensen de donar la veu al poble, per primera vegada després de segles d’obscurantismes i de mentides.

Els desitjo, per tant, a tots, moltíssima sort.


dijous, 22 de novembre de 2012

Catalunya-Espanya

Notes per a anar tirant, 22 de novembre del 2012.

Catalunya-Espanya

Hi ha paraules, com els castells, d’iràs i no tornaràs.

El mot castellà “armatoste”, per exemple, n’és una. Actualment significa “enser viejo y embarazoso”. Per a entendre’ns: baluerna, antigalla.

Però el seu significat originari era un altre. Volia dir “aparell ràpid amb què s’armen les ballestes”. És una paraula catalana formada pel verb “armar” i per l’antiga forma “tost”, que significava “de pressa”. La meva àvia encara la deia. Un armatost, doncs, era una arma ràpida.

Amb la generalització de les armes de foc, les ballestes van quedar antiquades, arraconades i es convertiren en baluernes, antigalles inútils. Fou aleshores que en castellà adquiriren el significat que actualment té la paraula “armatoste”.

“Armatoste” és una paraula semànticament i lingüísticament paradoxal. És un catalanisme del castellà que, en català modern ha esdevingut un barbarisme.

No és pas l’únic cas. Si fa no fa passa el mateix amb el verb “acendrar”, que en el castellà actual significa “depurar”, “afinar”.  Recordeu allò de “tener un acendrado espíritu de sacrificio”?

Com tothom deu saber, la cendra antigament era molt valorada com a material de neteja  de vaixelles, metalls, etc. D’aquí al seu significat actual en castellà només hi ha un pas, una simple associació mental: “limpiar, depurar, afinar...”

Les relacions de Catalunya i Castella (o Espanya) vénen de lluny. No és estrany, per tant, que els espanyols agafessin paraules catalanes –sobretot quan aquestes cobrien un buit semàntic- i a la inversa, que els catalans agaféssim paraules castellanes, com ara bàndol o borratxo, que són castellanismes primerencs, però totalment integrats a la llengua.

Les primeres relacions importants entre espanyols i catalans segurament van ser militars. El 23 d’octubre de 1086, 500 cavallers catalans “ambidextres, armats amb llargs ganivets esmolats i calçats amb avarques” van ajudar Alfons VI a la batalla de Sagrajas. Pel gener de 1097 li van tornar a donar el seu suport a la batalla de Bairén. El 1108 l’ajudaren a la d’Uclés.

Però el suport més fort el van donar les tropes de Pere el Catòlic a Alfons VIII. El 19 de juliol de 1195 els àrabs havien derrotat el rei castellà a la batalla d’Alarcos. Castella (o Espanya), a més, tenia Lleó i Navarra en contra. Els historiadors coincideixen a dir que estava a punt de ser aniquilada, de desaparèixer.

L’ajut de Pere el Catòlic amb les seves tropes va ser providencial. Gràcies a les tropes catalano-aragoneses posaren a ratlla els lleonesos i els navarresos i plantaren cara als sarraïns. Fins i tot conqueriren un llogarret amb un castell, aleshores poc conegut, que es deia Madrid. Finalment Pere el Catòlic, com tothom sap, seria decisiu el 1212 a la batalla de “las Navas de Tolosa”.

Qui sap si no va ser en alguna d’aquestes batalles que el mot armatost es donà a conèixer i es va generalitzar  en castellà.

Finalment dues observacions. La primera: sempre que els exèrcits catalans han entrat al llarg de la història en terres castellanes o espanyoles ha estat per a ajudar-los. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no sóc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.

Segona: sempre que els exèrcits castellans o espanyols han entrat al llarg de la història en terres catalanes ha estat per a atacar-les i privar el nostre país dels seus drets, de les seves Corts i de les seves Constitucions. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no sóc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Crisi? Quina crisi?

Notes per a anar tirant, 21 de novembre del 2012.

Crisi? Quina crisi?

És d’admirar la brillantor amb què certs sectors de la societat espanyola sobreviuen a la crisi que assola el país. La veritat és que no sé com s’ho fan. I tampoc no sé com és que se’n parla tan poc.
Me n’he adonat llegint una notícia luctuosa, del tot lamentable, ocorreguda dies enrere.  L’explico.
Íñigo de Arteaga del Alcázar, marquès de Tàvara i fill del XIX duc de l’ Infantado i marquès de Santillana i d’ Almudena del Alcázar, va morir als 43 anys el dia 14 d’octubre, juntament amb dues altres persones, en un accident aeri esdevingut mentre pilotava la seva avioneta particular. Venien d’un casament que hi havia hagut a la localitat sevillana d'Écija.
L’extensa i poderosa aristocràcia d’Andalusia aquell dia havia hagut de fer front a una dura i difícil decisió: triar entre anar a aquest casament i el que se celebrava el mateix dia a la localitat de Sanlúcar de Barrameda (Càdis), tots dos d’upa, de la “màxima categoria”.
Íñigo era un pilot molt experimentat i un enamorat de l’aviació. Amb el seu monomotor de quatre places es desplaçava per tot Espanya i fins i tot feia viatges per l’estranger.
L’ accident va passar a les 18.30 horas al terme municipal de San Pablo de los Montes (Toledo) i se’n desconeixen les causes.
L’avioneta havia sortit d’una de les finques que el seu pare, el duc de l’Infantado, posseeix a Sevilla, lloc on havien celebrat un menjar familiar. La destinació era l’aeròdrom  de Casarrubios del Monte (Toledo), on el jove marquès guardava habitualment la seva aeronau  i on solia deixar el cotxe amb què havia de tornar a Madrid.
Uns dies després de l’accident se celebrà un funeral per l’aristòcrata. Hi van assistir grans personalitats del Regne, com ara el príncep Felip o Esperança Aguirre.
Els ducs de l’Infantado són uns dels aristòcrates amb més renom i solera del país veí.  No tant, però, com el de la duquessa d’Alba, que amb trenta-quatre mil hectàrees a Andalusia, 16 grans finques a Còrdova i 6 més a Sevilla –a part de les que té a la resta de l’Estat- és la terratinent més gran d’Europa i la que posseeix més títols nobiliaris del món. M’admira com, després de tants segles i de tantes generacions, aquestes nobilíssimes famílies són capaces de mantenir, si no d’incrementar, els seus patrimonis. Tant de talent, tant d’esforç, m’esborrona. Deu ser per aquest mèrit tan indubtable que la senyora duquessa rep cada any milions d’euros –d’euros, no pas de pessetes!- en subvencions que tan gustosament paguem entre tots, tant els de la metròpoli com –sobretot- els de les colònies perifèriques.
I també deu ser sens dubte per tots aquests mèrits ancestrals –laboriosament transmesos de degeneració en degeneració- que els nostres estimats socialistes –sempre tan injustament criticats!- amb més raó que un sant li atorgaren la medalla d’Andalusia i la nomenaren filla predilecta d’aquell territori.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Que demani perdó!

Notes per a anar tirant, 20 de novembre del 2012.

Que demani perdó!

La candidata del PP per Barcelona, Alicia Sánchez Camacho, hauria de demanar-nos perdó.

Anar a les llars de jubilats a fer por, a dir que si Catalunya és independent no es cobraran les pensions, a predicar l’Apocalisi i els focs de l’infern, és una immoralitat inacceptable.

Fer por a les criatures és una vilesa indescriptible.  Fer por a la gent d’edat és també una vilesa execrable, però a més a més denota una insensibilitat, una manca d’escrúpols, una baixesa moral, una misèria espiritual i una crueltat psicològica, difícilment homologables amb la resta de membres de la raça humana.

El pitjor de tot, però, és que la senyora Sànchez es dedica a fer por a través d’hipòtesis que ella mateix vol impedir que es rebutgin o verifiquin i, per si això no fos prou, vol fer por a través de falsedats i mentides.
Al lloc on estiuejo tinc la sort de tenir dos belgues jubilats per veïns i amics. Un havia estat mecànic de cotxes, l’altre, tot i que va néixer a Bèlgica, va treballar en un supermercat de Luxemburg. Tots dos són, doncs, fills d’un petit país europeu i la seva vida laboral, senzilla, ha transcorregut en països de dimensions tant o més modestes que les de Catalunya.

Desconec el que cobren de jubilació. Però, quan van arribar, tots dos es van comprar sengles mansions amb abundosos terrenys a la Costa Brava, tenen un gran jardí il·luminat, piscina, jacuzzi dins de casa, etc. Tots dos tenen dos cotxes, un Mercedes per als viatges llargs i un utilitari per als desplaçaments locals. Un d’ells, que ja és una mica gran, té un jardiner els caps de setmana...
De quines jubilacions parla, la senyora Sánchez?

Però la cosa més greu és un vídeo que el seu partit ha editat en què un tal Joan García hauria de renunciar al seu cognom si Catalunya fos independent.
Però com s’atreveix a fer una cosa així? Sap la senyora Sánchez que l’Estat del país que ella defensa i tan bé representa històricament ens ha destrossat els cognoms, tant ortogràficament com morfològicament? Sap la senyora Sánchez que l’Estat del país que ella defensa i tan bé representa ens ha imposat històricament els noms en castellà, que allà on pares i padrins deien Rosó, Jaume o Pere, calia inscriure Rosario, Jaime o Pedro?
Sap la senyora Sánchez que l’Estat del país que ella defensa i tan bé representa ens ha obligat a demanar papers i a driblar burocràcia per poder tenir simplement el nom en la nostra llengua?
Si l’Estat Espanyol fos un Estat autènticament democràtic (democràcia no és només votar cada quatre anys!) s’hauria encarregat ell mateix de gestionar la recuperació dels noms que el nazi-feixisme franquista i gairebé sempitern ens havia segrestat. I  més a més, hauria demanat perdó. Però no ho va fer, no ho ha fet ni ho farà. Com ho hauria de fer si no ho ha fet per l’holocaust americà, pel segrest de les nostres institucions l’any 1714, ni pels crims del franquisme?

I, com és natural, tampoc no ho farà la senyora Sánchez Camacho.

Espero que, com a mínim, ningú no la voti!

Joan Sales, 100 anys

Notes per a anar tirant, 19 de novembre del 2012.

Joan Sales, 100 anys

Avui se celebra el centenari del naixement de l’escriptor i editor Joan Sales. Home compromès, socialment i nacionalment, va lluitar a les files republicanes, contra el feixisme. En acabar la guerra es va haver d’exiliar i quan va tornar al país es va dedicar al conreu i a la difusió de les nostres lletres.

Sales és autor d’una de les novel·les més importants que s’han escrit sobre la guerra de 1936-1939: Incerta glòria. Com a editor va publicar escriptors com Villalonga, Rodoreda o Màrius Torres.

Sales, a més, ens va deixar dues frases dignes de ser recordades, i fins i tot diria que força actuals.

La primera, referida als catalans: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó deixar de ser imbècils”.

La segona, clara i directa, referida a fets que passaren durant la guerra: “sospito que no arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del filldeputisme històric; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena, en una paraula”.

Pel que llegeixo als diaris, sembla que la reencarnació d’aquella mena de botxins pretén continuar tractant-nos com si fóssim imbècils.

Em sembla, doncs, que ha arribat l’hora d’escollir:  Volem continuar sent imbècils o volem ser catalans?

diumenge, 18 de novembre de 2012

Conclusions sobre Bartolomé “de las Casas”

Notes per a anar tirant, 18 de novembre del 2012.

Conclusions sobre Bartolomé “de las Casas”

A la vista del que he anat exposant, la primera conclusió que em sembla raonable d’arribar és que Bartolomé de las Casas no es deia “de las Casas”, sinó Casaus. Per què es va produir aquest canvi, aquesta substitució? Hi va haver una falsificació dels noms i de la història, tal com afirmen alguns? No ho sé. El cas és que amb tota certesa es va produir.
També sorprèn l’escàs interès que han despertat els catalanismes del manuscrit de València (que en textos posteriors en bona part desapareixen). Van ser realment errades dels copistes?
També sorprenen alguns detalls “insignificants” de la narració. Així, per exemple, quan parla de les atrocitats comeses pels conqueridors espanyols a Nicaragua, diu: “Hízoles aquel tirano (Pedrarias Dávila) tantos daños, tantas matanzas, tantas crueldades, tantos captiverios e injusticias, que no podría lengua humana decirlo. Enviaba cincuenta de caballo y hacía alancear toda una provincia mayor que el condado de Rusellón, que no dejaba hombre ni mujer ni viejo ni niño a vida, por muy liviana cosa, así como porque no venían tan presto a su llamado, o no le traían tantas cargas de maíz...” És curiós que una persona, de qui es diu que probablement va néixer a Sevilla, (encara que no estigui documentalment provat), quan vol il·lustrar les dimensions d’una “provincia” posi com a comparació les dimensions del comtat del Rosselló. Devia saber molta geografia, el tal Casaus! I també sorprèn que, essent espanyol, escrigui Rosselló amb u, tal com ho pronunciaria un català oriental, però no pas un català occidental i molt menys un castellà o espanyol.

Una segona conclusió seria constatar la infinita crueltat amb què es va dur a terme aquell immens holocaust. “Y así las mujeres preñadas y paridas, y niños y viejos y cuantos podian tomar echaban en los hoyos hasta que los henchían, traspasados por las estacas, que era una gran lástima de ver,especialmente las mujeres con sus niños. Todos los demás mataban a lanzadas y a cuchilladas, echábanlos a perros bravos que los despedazaban y comían; y cuando algún señor topaban, por honra quemábanlo en vivas llamas. Estuvieron en estas carnecerías tan inhumanas cerca de siete años, desde el año de veinte y cuatro hasta el año de treinta o treinta y uno (Guatemala)”.

Seria lícit dubtar de la veracitat dels fets relatats per Casaus, defensor incondicional dels indígenes. Però per altres testimonis que ens n’han arribat podem assegurar que tots són altament concordants, fins i tot els de gent com Oviedo o Gómara, tan poc afins a l’esperit humanitari de Casaus. I per si això no fos prou, qui vulgui pot consultar els mateixos documents reproduïts a la Brevísima i els utilitzats per a la seva redacció.

La tercera conclusió es refereix a la finalitat, a la intenció, de l’obra de Casaus. Alguns hi ha volgut veure una venjança antiespanyola moguda per l’odi a Espanya i als espanyols. Res més lluny de la realitat. Casaus pretenia causar compassió i repulsió perquè s’aturessin tots aquells fets abominables. Sense que ho fes explícit, opino que advocava per una colonització i una evangelització més tolerant, més mediterrània, més a l’alçada de l’esperit que havien inspirat gent com Ramon Llull o la majoria de reis de la confederació Catalano-aragonesa.
Amb aquesta finalitat treballà i lluità, encara que sense resultats tangibles, tota la vida. Va escriure una Gran historia de las Indias, el Tratado de los esclavos, el Octavo remedio, Doce dudas, De Thesauris, etc.  Al seu Testamento, potser una mica dolgut i desenganyat, una mica com al Cant de Ramon lul·lià, va anunciar la “próxima destruición” d’Espanya, en un càstig diví i previsible com a conseqüència de la destrucció de les Indies per part dels espanyols: “creo que por estas impias y celerosas e igonominiosas obras, tan injusta, tirànica y barbàricament hechas en ellas y contra ellas, Dios ha de derramar sobre España su furor e ira”.

Finalment, considero que llegir avui Casaus és un exercici altament recomanable. No pas per a odiar, criticar o menystenir, sinó per a entendre. Pretendre que això és engreixar la llegenda negra i tapar-se els ulls per a no veure la realitat és una manera d’enganyar-se un mateix i negar-se una possibilitat d’avançar a partir de la coneixença dels fets.
Ignorar els propis errors, amagar els propis defectes pot produir instants d’autoengany relativament plàcids i fins i tot agradables. Però la ignorància dels problemes no siginifica que aquests no existeixin. I per a corregir-los caldria de tant en tant, sense inculpacions ni dramatismes, saber posar-se davant un mirall.
Dubto, però, que aquesta sigui la intenció del sr. Wert quan demana que s’estudiï més història d’Espanya.

dimecres, 14 de novembre de 2012

Caps de setmana a Nargó

Notes per a anar tirant, 14 de novembre del 2012.

Caps de setmana a Nargó

Després de quaranta-cinc anys de no fer-ho, darrerament he passat uns quants caps de setmana a Nargó.
I val a dir que aquests dies Nargó feia goig. Dissabte passat, per exemple, el seu terme es mostrava magnífic. El passeig que va del poble al Cap de la Creu era net i tranquil, solitari. Els trossos de banda i banda, intensament verds i perfectament delimitats pels marges, les ribes i les parets de pedra seca que la mà de l’home ha anat pacientment dibuixant, polint i definint, generació rere generació, configuraven un paisatge minuciosament precís i esplèndid, d’una lluminositat viva i radiant, primaveral, en plena tardor.
Les muntanyes dels voltants -properes, però sense que t’ofeguin- amb els seus boscos guspirejats de colors grocs, vermells,  acastanyats, i blavosos en la llunyania, conformaven un amfiteatre de luxe al redós de la plana escassa i suaument inclinada que davalla des de les cases enraïmades  al voltant del Cap del Roc fins a tocar de l’ aigua del pantà.
Repasso mentalment els llocs que conec. La Coma de Llest, Aubenç, Munt del Llit, lo Canal de les Grases, lo Solà de Barrenes, Coll Piquer, lo Solà del Roca, on tantes vegades havia anat a jugar i a fer falles de petit. Em vénen a la memòria les moltes vegades que havíem pujat amb lo Jaumet de cal Guillot al cap de Turp i a molts altres d’aquests topants (amb lo Jaumet i també amb lo Peret) i m’adono que encara n’hi ha molts que no conec i que ja probablement no arribaré a conèixer.
M’hauria agradat poder quedar-me a viure a Nargó. Ser-hi un més, gaudir del paisatge i de la gent. I fins i tot provar d’aportar-hi algun granet de sorra a fi que la geometria dels seus reduïts conreus, l’ambient de vegades solitari dels seus cafès i l’assistència als seus actes públics es poguessin mantenir i enriquir tal com han contribuït a fer-ho les generacions que m’han precedit.

dimarts, 13 de novembre de 2012

L’Espanya de Casaus V (Espanya II)

Notes per a anar tirant, 13 de novembre del 2012.

L’Espanya de Casaus V (Espanya II)

Els països de la Corona d’Aragó tenien tots els atributs de qualsevol estat independent: el dret, la moneda, la milícia, etc.
La garantia d’aquesta seva independència residia en les Corts respectives.
Les Corts eren les institucions que impedien que es promulgués cap llei sense el seu consentiment, que s’imposés cap impost sense el seu permís, i que s’atorgués cap subsidi a la monarquia, abans que el rei jurés que aplicaria les mesures que havien estat aprovades per les mateixes Corts.
No és estrany, doncs, que després de la victòria espanyola que significà la guerra de Franco, un dels primers carrers als quals es canvià el nom –pels seus ressons “democràtics”- fos el de la Gran Via de les Corts Catalanes.
I tampoc no és estrany, sinó ben simptomàtic, que el nou nom fos el del dirigent feixista José Antonio Primo de Rivera.

En aquella Espanya de Casaus els catalans eren considerats plenament i netament com a estrangers.
No solament no podien anar a les terres americanes acabades de descobrir, sinó que fins i tot, se’ls negava l’accés a fires i mercats, com ara la famosa fira de Medina del Campo, on el tracte que rebien era exactament al de qualsevol altre ciutadà estranger.
Tot i això, Ferran el Catòlic, al capdavall un Trastàmara, va fer tot el que va poder i saber per a assimilar els estats del seu regne a la manera de fer d’Espanya.
Va fomentar els matrimonis de famílies aristocràtiques castellanes i catalanes, va nomenar membres del clero castellans a les diòcesis catalanes i, fins i tot, contravenint els preceptes constitucionals, va arribar a nomenar gent espanyola per a ocupar càrrecs públics catalans.

A la mort de la reina Isabel (26-11-1504), la seva dona, va intentar continuar governant, però de seguida es va formar una oposició ferotge a la seva persona.
L’hostilitat política i militar contra “el viejo catalán” (ell que era un Trastàmara i tant s’havia esforçat per l’assimilació dels seus estats!) va ser ferotge.
Es formà un partit que el rebutjava frontalment i l’aristocràcia es mobilitzà en contra seu. Només el duc de Medina Sidonia va arribar a oferir dos mil soldats de cavalleria i cinquanta mil ducats a l’enemic de Ferran, Felip d’Àustria.
Aleshores Ferran retornà a la seva corona Catalano-aragonesa, amb la qual cosa, les corones se separaren totalment per un temps (1504-1507). A Espanya regnaven Felip i Joana i al regne d’Aragó, Ferran.
Ferran, enfuriosit, va destituir tots els càrrecs castellans que havia nomenat, fins i tot el poderós Gonzalo de Córdoba (que era destinat a Nàpols); es va casar amb germana de Foix, i va posar rumb a una nova orientació de la corona.
Però Ferran i Germana no van tenir descendència, Felip va morir el 1506, i Joana va ser considerada oficialment i definitivament boja. Aquests tres fets van fer tornar Ferran a Castella (1507) i van tornar a unir els dos territoris sota una única corona, tot i que mantenint cadascun d’ells les seves estructures polítiques.
No seria fins al segle XVII, en el moment que Castella, després de reiterats fracassos econòmics (Carles I, Felip II, Felip III), i ja totalment arruïnada, va intentar per la força de les armes acabar amb les institucions Catalano-aragoneses. Derrotada a la batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641, no ho aconseguiria, però, fins que, auxiliada per potències estrangeres, entrà a Barcelona l’onze de setembre de 1714, aviat farà tres-cents anys.

L’Espanya de Casaus era aquesta. Una Espanya formada per Castella i Lleó i les seves conquestes territorials. Una Espanya que, més enllà de la denominació geogràfica, no incloïa els territoris de la Corona Catalano-aragonesa, de la mateixa manera que Europa (la Unió Europea) no inclou posem per cas Rússia, tot i ser aquesta europea.

Amb l’exemple següent n’hi haurà prou per a entendre-ho. Diu Casaus, a la Brevísima: “De la Tierra Firme somos ciertos que nuestros españoles, por sus crueldades y nefandas obras, han despoblado y asolado y que están hoy desiertas, estando llenas de hombres racionales, más de diez reinos mayores que toda España, aunque entre Aragón y Portugal en ellos.”




dimarts, 6 de novembre de 2012

L’Espanya de Casaus V (Espanya I)

Notes per a anar tirant, 6 de novembre del 2012.

L’Espanya de Casaus V (Espanya I)

Castella i Lleó es van apropiar del concepte geogràfic d’Espanya (la Hispània romana) i el van reduir a un concepte polític. Per als romans la Hispània era el que avui coneixem com Península Ibèrica. Per a entendre’ns: amb Portugal i Andorra inclosos, però no pas amb la Vall d’Aran, que ja corresponia a una altra unitat geogràfica. Si a un ciutadà romà algú li hagués dit que la Lusitània no era una part d’Hispània hauria pensat que el seu interlocutor anava fluix de geografia. Avui, en canvi, no saber geografia seria dir que Portugal o Andorra són una part d’Espanya, perquè el concepte polític ha desplaçat el concepte geogràfic.
Si no vaig errat, el primer rei que es va proclamar “Emperador de tota Espanya” va ser Alfons VI de Lleó (un personatge prou curiós i interessant que es mereix que un dia li dediqui una nota). A part de la fatxenderia del fet (comparem-ho amb la prudència i la senzillesa amb què els poderosíssims comtes de Barcelona ostentaven els seus títols), aquesta proclamació té voravius força divertits. Així, per exemple, quan el nét d’Alfons VI, Alfons VII, es va casar amb la comtessa Berengera (pobra noia!), filla de Ramon Berenguer III, per a anar a l’Espanya de la qual el seu futur marit era ni més ni menys que “Emperador”, va haver de sortir pel port de Barcelona, passar l’estret de Gibraltar i desembarcar al Cantàbric, perquè ni els aragonesos ni els sarraïns de l’Andalus no la deixaven passar per les seves terres!
Tot i això, Castella i Lleó forjaren l’Espanya política i, a partir d’aleshores, Espanya va començar a ser tot allò que aquells reialmes conquerien.
A l’època de Casaus, Catalunya, el País Valencià i Aragó continuaven essent països independents malgrat compartir la monarquia dels Reis Catòlics. Tan independents com ho puguin ser Austràlia o el Canadà de la Gran Bretanya, tot i compartir la monarquia d’Elisabet II. L’únic element d’”unió” que els lligava era la Inquisició, la perversa institució que tantes dificultats tingué per a introduir-se a casa nostra.
Els manipuladors de la història, sobretot en èpoques totalitàries, ens han volgut vendre que per sota del matrimoni dels Reis Catòlics es configurà també una unitat política que hauria fet desaparèixer la independència dels estats peninsulars. Res més lluny de la realitat.

Les proves i els arguments, a la propera nota.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Llibertat, democràcia i Constitució

Notes per a anar tirant, 5 de novembre del 2012.

Llibertat, democràcia i Constitució

En els tan llunyans, però dissortadament propers, amenaçadors i palpables, temps del franquisme, recordo que llegia sovint un text que guardava fotocopiat i esgrogueït (aleshores els textos no anaven tan abundants com ara) en una carpeta: Antígona.
Per a mi aquell text era com el certificat de naixement de la llibertat.
Bombardejats per tota mena de legalismes, de “Democracias organicas, Principios del Movimiento, Fueros i desafueros de los españoles, etc.”, llegir Antígona esdevenia una esperança en la tenebra, una llum en el desconhort, una porta que s’obria contra les amenaces i la por. Antígona era l’evidència que les lleis fetes pels homes no són res si no es corresponen al sentiment profund que les legitima: la llibertat i la democràcia. Des d’aleshores, Antígona sempre ha estat la meva heroïna predilecta i un punt de referència recurrent i inexcusable.

Resum d’Antígona (Sòfocles)

“Quan Èdip deixà el poder es va decidir que els seus dos fills mascles Etèocles i Polinices ocuparien el govern per torns.
Però el pacte es va trencar i s’originà una guerra entre ells.
En la lluita, Etèocles i Polinices moriren a les portes de la ciutat.
El senat tebà va prohibir enterrar Polinices perquè havia matat el seu germà Etèocles, que era el rei per torn.
El governador Creont, oncle dels germans difunts, va voler que es complís la llei escrita en casos de fraticidi: el germà lleial a la ciutat havia de ser enterrat amb honors mentre que Polinices havia de ser deixat sense enterrar perquè fos menjat pels ocells i animals salvatges.
Però Antígona, germana de tots dos, cregué que havia de complir el seu deure sagrat envers tots dos germans, perquè les lleis humanes no podien ser prohibides per cap llei escrita dels homes.”

Voler aturar la llibertat i la voluntat d’un poble a base d’artificis escrits és com voler buidar el mar amb una xarxa de pescadors. Així va ser amb Antígona. Així va ser amb el franquisme. Així serà ara.

diumenge, 4 de novembre de 2012

L’Espanya de Casaus IV (La Inquisició)

Notes per a anar tirant, 4 de novembre del 2012.

L’Espanya de Casaus IV (La Inquisició)

Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, com a governants absoluts que volien ser, es proposaren crear un estat basat en la uniformitat. Un dels instruments de què se serviren va ser la Inquisició. El 1478, van aconseguir que el papa Sixte IV legalitzés amb una butlla el monstre que estaven a punt de crear. Quan el papa s’adonà de la barbaritat que acabava d’aprovar, va intentar tirar enrere, però l’únic que aconseguí, després d’inacabables pleits diplomàtics, va ser empitjorar les coses: Ferran li arrencà la capacitat de nomenar nous inquisidors per a Espanya i, el que encara és pitjor, la capacitat de nomenar personalment inquisidors a la Corona Catalano-aragonesa, lloc on les corts respectives limitaven el poder del rei. A la Corona Catalano-aragonesa, però, la Inquisició no va ser gaire ben rebuda i hi va tenir més dificultats per a actuar que en altres llocs. Els dos primers inquisidors que hi nomenaren, Gaspar Juglar i Pere d’Arbués, van morir poc després del seu nomenament. El primer va aparèixer mort en estranyes circumstàncies, probablement enverinat amb unes pastes dolces. El cas no s’arribà a investigar. El segon va morir a ganivetades a la catedral de Saragossa, on es trobava resant. Molt més tard l’església va dur aquest darrer als altars amb el nom de Sant Pere Màrtir.
La Inquisició va ser una autèntica burocràcia del terror. Milers de funcionaris, amb una estructura fortament centralitzada, es dedicaren a vetllar per la puresa de la sang i del pensament dels ciutadans. El mecanisme de què es valien era la delació i els instruments amb què operaven eren els actes de fe, en què els “sambenitos”, la tortura, la foguera i el garrot vil feien les delícies de les desenes de milers d’espectadors que hi assistien, amb les places numerades reservades, els tramussos, la fruita seca i les begudes corresponents.
Les víctimes eren bàsicament els antics jueus conversos, i els indicis de què es valien els seus acusadors anaven des del fet que se sospités que no menjaven carn de porc, fins a la possibilitat que es canviessin la muda en dissabte. Qualsevol d’aquestes acusacions podia portar a fer-los posar la barba en remull abans els membres del tribunal els l’arrenqués a estirades. Hi ha una dita fossilitzada en la llengua que recorda aquella situació. No cal dir que la matança del porc es convertí en una festa i en un espectacle públics. Fins i tot, el flamets de rovell que endolcien els convents van ser anomenats “tocinillos del cielo”.
El nombre de víctimes ha estat molt discutit. Segons Juan Antonio Llorente, el primer historiador del tema, només durant l’època del famós Tomás de Torquemada, més de deu mil persones van ser dutes a la foguera i unes vint-i-set mil van patir altres penes, entre les quals la del garrot vil. De fet si un inculpat es penedia de la seva presumpta heretgia, la pietosa institució bescanviava la pena de la foguera per la del privilegi de morir prèviament agarrotat. Després, a l’acte de fe, se’l cremava a la foguera igualment. El respectable públic, no obstant, solia prendre’s aquest fet com una estafa i no eren pas poques les vegades que es produïen aldarulls i protestes. El 1609, a Valladolid, es produï un important motí per aquest fet. No és estrany, doncs, que els religiosos de l’època es volguessin assegurar que el penediment dels condemnats era autèntic. Un mercader de Conca, anomenat Baltasar López, que havia aconseguit el privilegi del garrot per la via del penediment, quan ja tenia el coll mig aixafat per l’argolla que li estrenyia la gorja i la foguera sota els peus, el seu director espiritual –que devia ser una mica primmirat i un pèl desconfiat- encara li va preguntar si el seu penediment era sincer. A la qual cosa el pobre Baltasar, encara va tenir esma per a contestar, amb la veu ja esquerdillada:
“-Padre, ¿Le parece que és éste es un momento para bromas?”
La Inquisició espanyola es va mantenir fins a la mort de Ferran VII (1832).
Sorprèn o hauria de sorprendre que un país que es valia de mètodes tan expeditius i contundents pogués justificar la conquesta de les terres americanes a sang i foc –i amb la crueltat que denuncia Casaus- basant-se en un presumpte salvatgisme dels indis.

divendres, 2 de novembre de 2012

Un marit sense arguments

Notes per a anar tirant, 2 de novembre del 2012.

Un marit sense arguments

La van casar a la força, i vestida de negre amb taques roges, en l’època que els Tirans dominaven la terra, quan aquestes coses encara no estaven del tot mal vistes. Males llengües asseguren que ningú no va sentir-li dir el sí, ni davant d’un capellà, d’un jutge o d’un bard. Fou un matrimoni a l’antiga, només consentit per una de les parts i només pensat en benefici del més fort.
El seu home va començar a maltractar-la des del primer dia. La tenia tancada, lligada de mans i peus i a les fosques. Només la deixava anar perquè treballés hores i hores, però sempre sota la seva més estricta vigilància. Després, quan el sol es ponia, ella li havia de donar el que havia guanyat perquè ell ho administrés, sense presentar-li mai cap mena de compte ni de rebut ni d’explicació.
Ella va provar de deixar-lo un parell de vegades, però ell s’hi oposà amb tota la seva fúria i, ajudat per veïns també maltractadors, va aconseguir mantenir-la humiliada i esclava sota les seves urpes.
Quan el temps dels Tirans s’acabà i arribà el temps de les Paraules, aquell marit continuà sense entendre la seva dona, sense deixar-la sortir, sense deixar-la parlar, sense deixar-la pensar.
Un dia ella, assabentada que hi havia una cosa que es deia divorci, li va tornar a dir que volia volar, que ja no aguantava més les seves grolleries, els seus insults, les seves amenaces, les seves imposicions, el seu macarroneig de barri baix.
L’home va obrir uns ulls com unes taronges. No s’ho podia creure. La seva dona li plantava cara i li deia que volia deixar-lo, marxar, oblidar-lo.
Incapaç de dir-li una paraula amable, incapaç de mostrar-li el més mínim afecte, va tornar a fer-li crits, a insultar-la, a aixecar-li la mà, a dir-li que sense ell no podria anar enlloc, a amenaçar-la que sense ell no la voldrien ni els veïns ni les veïnes...
I aleshores ella parlà:
-Però si tant et necessito jo a tu, per què no vols que me’n vagi?
L’home, aleshores, es va quedar mut. Aquell marit no estava avesat a raonar, a argumentar. Les seves raons havien estat sempre basades exclusivament en l’acció de la força, de l’insult, de l’esgarip, de l’agressió, del càstig, de la imposició, del domini...
-El matrimoni és un sagrament indissoluble! I els sagraments s’han de respectar, no es pot actuar al marge dels sagraments! –va sentenciar finalment, tot i que ell, en sagraments, hi creia ben poc.
La dona se’l va mirar amb un somriure.
L’home, cada vegada més excitat, va intentar collar-la més fort:
-Si te’n vas avisaré la Guàrdia Civil –va exclamar amb la seva veu esfilagarsada, ja totalment afònica.
Però la dona, tranquil·la, va tornar a somriure:
-Però si tant malament m’ha d’anar, per què no vols que me’n vagi? Jo no et demano que em protegeixis. Jo només vull ser jo mateixa.
L’home, exasperat, fora de si, va tornar a intentar trobar algun argument, alguna paraula, alguna explicació, per a oferir a la seva dona que, cada vegada més lluny, li feia adéu amb la mà.
-No vull que te’n vagis perquè ets meva! –va esclatar finalment, mig sanglotant.
I aleshores la dona no va somriure. En el fons aquell ex-marit seu li feia un xic de pena. Com a totes persones segrestades, tants anys de maltractaments, d’insults, d’opressions, l’havien afectada una mica. Però ara ja sabia el que no volia i, decidida, va continuar caminant.
“Algun dia, potser, podrem ser amics de debò”, es va dir.