Conclusions sobre Bartolomé “de las Casas”

Notes per a anar tirant, 18 de novembre del 2012.

Conclusions sobre Bartolomé “de las Casas”

A la vista del que he anat exposant, la primera conclusió que em sembla raonable d’arribar és que Bartolomé de las Casas no es deia “de las Casas”, sinó Casaus. Per què es va produir aquest canvi, aquesta substitució? Hi va haver una falsificació dels noms i de la història, tal com afirmen alguns? No ho sé. El cas és que amb tota certesa es va produir.

També sorprèn l’escàs interès que han despertat els catalanismes del manuscrit de València (que en textos posteriors en bona part desapareixen). Van ser realment errades dels copistes?

També sorprenen alguns detalls “insignificants” de la narració. Així, per exemple, quan parla de les atrocitats comeses pels conqueridors espanyols a Nicaragua, diu: “Hízoles aquel tirano (Pedrarias Dávila) tantos daños, tantas matanzas, tantas crueldades, tantos captiverios e injusticias, que no podría lengua humana decirlo. Enviaba cincuenta de caballo y hacía alancear toda una provincia mayor que el condado de Rusellón, que no dejaba hombre ni mujer ni viejo ni niño a vida, por muy liviana cosa, así como porque no venían tan presto a su llamado, o no le traían tantas cargas de maíz...” És curiós que una persona, de qui es diu que probablement va néixer a Sevilla, (encara que no estigui documentalment provat), quan vol il·lustrar les dimensions d’una “provincia” posi com a comparació les dimensions del comtat del Rosselló. Devia saber molta geografia, el tal Casaus! I també sorprèn que, essent espanyol, escrigui Rosselló amb u, tal com ho pronunciaria un català oriental, però no pas un català occidental i molt menys un castellà o espanyol.

Una segona conclusió seria constatar la infinita crueltat amb què es va dur a terme aquell immens holocaust. “Y así las mujeres preñadas y paridas, y niños y viejos y cuantos podian tomar echaban en los hoyos hasta que los henchían, traspasados por las estacas, que era una gran lástima de ver,especialmente las mujeres con sus niños. Todos los demás mataban a lanzadas y a cuchilladas, echábanlos a perros bravos que los despedazaban y comían; y cuando algún señor topaban, por honra quemábanlo en vivas llamas. Estuvieron en estas carnecerías tan inhumanas cerca de siete años, desde el año de veinte y cuatro hasta el año de treinta o treinta y uno (Guatemala)”.

Seria lícit dubtar de la veracitat dels fets relatats per Casaus, defensor incondicional dels indígenes. Però per altres testimonis que ens n’han arribat podem assegurar que tots són altament concordants, fins i tot els de gent com Oviedo o Gómara, tan poc afins a l’esperit humanitari de Casaus. I per si això no fos prou, qui vulgui pot consultar els mateixos documents reproduïts a la Brevísima i els utilitzats per a la seva redacció.

La tercera conclusió es refereix a la finalitat, a la intenció, de l’obra de Casaus. Alguns hi ha volgut veure una venjança antiespanyola moguda per l’odi a Espanya i als espanyols. Res més lluny de la realitat. Casaus pretenia causar compassió i repulsió perquè s’aturessin tots aquells fets abominables. Sense que ho fes explícit, opino que advocava per una colonització i una evangelització més tolerant, més mediterrània, més a l’alçada de l’esperit que havien inspirat gent com Ramon Llull o la majoria de reis de la confederació Catalano-aragonesa.

Amb aquesta finalitat treballà i lluità, encara que sense resultats tangibles, tota la vida. Va escriure una Gran historia de las Indias, el Tratado de los esclavos, el Octavo remedio, Doce dudas, De Thesauris, etc.  Al seu Testamento, potser una mica dolgut i desenganyat, una mica com al Cant de Ramon lul·lià, va anunciar la “próxima destruición” d’Espanya, en un càstig diví i previsible com a conseqüència de la destrucció de les Indies per part dels espanyols: “creo que por estas impias y celerosas e igonominiosas obras, tan injusta, tirànica y barbàricament hechas en ellas y contra ellas, Dios ha de derramar sobre España su furor e ira”.

Finalment, considero que llegir avui Casaus és un exercici altament recomanable. No pas per a odiar, criticar o menystenir, sinó per a entendre. Pretendre que això és engreixar la llegenda negra i tapar-se els ulls per a no veure la realitat és una manera d’enganyar-se un mateix i negar-se una possibilitat d’avançar a partir de la coneixença dels fets.

Ignorar els propis errors, amagar els propis defectes pot produir instants d’autoengany relativament plàcids i fins i tot agradables. Però la ignorància dels problemes no siginifica que aquests no existeixin. I per a corregir-los caldria de tant en tant, sense inculpacions ni dramatismes, saber posar-se davant un mirall.

Dubto, però, que aquesta sigui la intenció del sr. Wert quan demana que s’estudiï més història d’Espanya.