Crisi? Quina crisi?

Notes per a anar tirant, 21 de novembre del 2012.

Crisi? Quina crisi?

És d’admirar la brillantor amb què certs sectors de la societat espanyola sobreviuen a la crisi que assola el país. La veritat és que no sé com s’ho fan. I tampoc no sé com és que se’n parla tan poc.

Me n’he adonat llegint una notícia luctuosa, del tot lamentable, ocorreguda dies enrere.  L’explico.

Íñigo de Arteaga del Alcázar, marquès de Tàvara i fill del XIX duc de l’ Infantado i marquès de Santillana i d’ Almudena del Alcázar, va morir als 43 anys el dia 14 d’octubre, juntament amb dues altres persones, en un accident aeri esdevingut mentre pilotava la seva avioneta particular. Venien d’un casament que hi havia hagut a la localitat sevillana d'Écija.

L’extensa i poderosa aristocràcia d’Andalusia aquell dia havia hagut de fer front a una dura i difícil decisió: triar entre anar a aquest casament i el que se celebrava el mateix dia a la localitat de Sanlúcar de Barrameda (Càdis), tots dos d’upa, de la “màxima categoria”.

Íñigo era un pilot molt experimentat i un enamorat de l’aviació. Amb el seu monomotor de quatre places es desplaçava per tot Espanya i fins i tot feia viatges per l’estranger.

L’ accident va passar a les 18.30 horas al terme municipal de San Pablo de los Montes (Toledo) i se’n desconeixen les causes.

L’avioneta havia sortit d’una de les finques que el seu pare, el duc de l’Infantado, posseeix a Sevilla, lloc on havien celebrat un menjar familiar. La destinació era l’aeròdrom  de Casarrubios del Monte (Toledo), on el jove marquès guardava habitualment la seva aeronau  i on solia deixar el cotxe amb què havia de tornar a Madrid.

Uns dies després de l’accident se celebrà un funeral per l’aristòcrata. Hi van assistir grans personalitats del Regne, com ara el príncep Felip o Esperança Aguirre.

Els ducs de l’Infantado són uns dels aristòcrates amb més renom i solera del país veí.  No tant, però, com el de la duquessa d’Alba, que amb trenta-quatre mil hectàrees a Andalusia, 16 grans finques a Còrdova i 6 més a Sevilla –a part de les que té a la resta de l’Estat- és la terratinent més gran d’Europa i la que posseeix més títols nobiliaris del món. M’admira com, després de tants segles i de tantes generacions, aquestes nobilíssimes famílies són capaces de mantenir, si no d’incrementar, els seus patrimonis. Tant de talent, tant d’esforç, m’esborrona. Deu ser per aquest mèrit tan indubtable que la senyora duquessa rep cada any milions d’euros –d’euros, no pas de pessetes!- en subvencions que tan gustosament paguem entre tots, tant els de la metròpoli com –sobretot- els de les colònies perifèriques.

I també deu ser sens dubte per tots aquests mèrits ancestrals –laboriosament transmesos de degeneració en degeneració- que els nostres estimats socialistes –sempre tan injustament criticats!- amb més raó que un sant li atorgaren la medalla d’Andalusia i la nomenaren filla predilecta d’aquell territori.