La gran victòria de l’independentisme

Notes per a anar tirant, 28 de novembre del 2012.
Camí d’Itaca 1.

La gran victòria de l’independentisme

Quan jo vivia  a Nargó m’agradava molt d’anar a aplegar bolets. Recordo aquelles estones –que em permetien allunyar-me de casa- com els millors moments d’aquells dies.

Jo aleshores em pensava que els coneixia tots. Els rovellons, les mocoses, els fredolics, els cama-grocs, els bolets de rasa, els d’ovella, els de bou, els dolents...

Els “bolets dolents”, de fet, eren l’inventari de la realitat desconeguda, oculta, temuda; el d’aquella realitat que valia més no tenir en compte si no volies prendre mal.

Encara que -molt ingènuament- em pensava que els coneixia tots, n’hi havia com a mínim un parell que ignorava i que inconscientment incloïa dintre del sac dels “bolets dolents”. Eren els ous de reig i els ceps, dos dels nostres millors bolets!

I com que no els coneixia ni tan sols m’hi fixava: no els veia. Tant és així, que jo durant molt de temps m’havia pensat que pels volts de Nargó no se n’hi feia.

Avui dia ja tothom els coneix, els agafa, se’ls menja. Avui ja formen part del nostre patrimoni boletaire, del nostre repertori verbal, del nostre imaginari conceptual.

La vella hipòtesi que Nargó no era terra de ceps o d’ous de reig ha quedat desmentida per la realitat. Una realitat que abans igualment ja existia, encara que ignorada i oculta. Però per a fer-la patent, va caldre que algú la fes evident, mitjançant aquest principi de les coses que és la paraula: “Aquests bolets són bons, se’n diu ceps, se’n diu ous de reig...”

Les paraules són un mitjà indispensable per a tenir un coneixement ric i mínimament detallat de les propietats de la realitat. Hi ha una correlació evident entre la nostra capacitat de reconèixer les coses i la possessió dels termes específics que conté cada llengua per a designar-les.

Entre un ou de reig i una farinera borda no hi ha només una diferència de color. La diferenciació entre els conceptes que expressen aquests dos termes ha costat segles d’experimentació, d’encerts i errors, i deu haver deixat centenars de vides pel camí. Per això en molts llocs se’ls etiquetava coma “bolets dolents”..., i fora problemes. Encara que per aquest motiu es perdessin el plaer de gaudir de dos dels nostres millors bolets.

Al meu parer, la gran victòria de l’independentisme no és que 1.750.000 persones hagin votat a favor del dret a decidir. Ni tampoc que una gran massa social de Catalunya hagi entès que el dèficit incontrolable de les nostres institucions esdevindria un superàvit fantàstic sense la sagnia imposada de 17.000 milions d’euros anuals que se n’emporta l’Estat -sense cap mena de rebut ni justificació-, per a finançar els grans terratinents, les curses de braus, els “Teatros Reales” i tot allò que els surt de les vísceres a ses senyories.

El gran triomf de l’independentisme és haver aconseguit que molta gent que no era independentista, ni nacionalista (però que com a demòcrates, progressistes, federalistes, etc. estan en contra d’aquest Estat que se’ns vol imposar) hagi fet traspassar la paraula independència del diccionari de les hipòtesis impossibles a l’agenda de les solucions imprescindibles.

Aquest traspàs, però, encara no l’ha fet tothom. A la comarca del Baix Llobregat –la de l’Oriol Junqueras- encara hi ha molts votants que no coneixen la deliciosa textura dels ceps i dels ous de reig. Junqueras s’hauria de marcar com una acció prioritària fer que aquest coneixement esdevingués extensiu, tal com ja ha fet, i molt bé per cert, a la seva població de Sant Vicenç dels Horts.

La gent hauria de saber que el problema no és el dèficit o el superàvit, sinó el que d’una manera absolutament injustificable i totalment injustificada, se'ns espolia, se'ns roba. La gent hauria d’entendre que, com en els temps de la Inquisició espanyola, el problema no és si et cremen o t’apliquen el garrot. El problema és que et matin.

Aquesta gran victòria actual, no és encara però una victòria completa, definitiva. I podria convertir-se fins i tot en una derrota per a tothom, per a tothom, si no es gestiona amb la intel·ligència i el sentit de responsabilitat que demana el moment. És a dir, si els partits inclosos en l’arc del dret a decidir –tots!- no són capaços de posposar les seves mesquineses de partit en funció dels objectius que els ha assenyalat una bona part del país.

I la derrota no solament aniria acompanyada d’una gran decepció, d’ una derrota de l’esperança.  Seria com una tassa de puré de farinera borda per a la democràcia: hauríem perdut el dret a decidir i ja només ens quedaria el dret a “decir sí”.

Que és el que ells volen i practiquen.