L’Espanya de Casaus IV (La Inquisició)

Notes per a anar tirant, 4 de novembre del 2012.

L’Espanya de Casaus IV (La Inquisició)

Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, com a governants absoluts que volien ser, es proposaren crear un estat basat en la uniformitat. Un dels instruments de què se serviren va ser la Inquisició. El 1478, van aconseguir que el papa Sixte IV legalitzés amb una butlla el monstre que estaven a punt de crear. Quan el papa s’adonà de la barbaritat que acabava d’aprovar, va intentar tirar enrere, però l’únic que aconseguí, després d’inacabables pleits diplomàtics, va ser empitjorar les coses: Ferran li arrencà la capacitat de nomenar nous inquisidors per a Espanya i, el que encara és pitjor, la capacitat de nomenar personalment inquisidors a la Corona Catalano-aragonesa, lloc on les corts respectives limitaven el poder del rei. A la Corona Catalano-aragonesa, però, la Inquisició no va ser gaire ben rebuda i hi va tenir més dificultats per a actuar que en altres llocs. Els dos primers inquisidors que hi nomenaren, Gaspar Juglar i Pere d’Arbués, van morir poc després del seu nomenament. El primer va aparèixer mort en estranyes circumstàncies, probablement enverinat amb unes pastes dolces. El cas no s’arribà a investigar. El segon va morir a ganivetades a la catedral de Saragossa, on es trobava resant. Molt més tard l’església va dur aquest darrer als altars amb el nom de Sant Pere Màrtir.

La Inquisició va ser una autèntica burocràcia del terror. Milers de funcionaris, amb una estructura fortament centralitzada, es dedicaren a vetllar per la puresa de la sang i del pensament dels ciutadans. El mecanisme de què es valien era la delació i els instruments amb què operaven eren els actes de fe, en què els “sambenitos”, la tortura, la foguera i el garrot vil feien les delícies de les desenes de milers d’espectadors que hi assistien, amb les places numerades reservades, els tramussos, la fruita seca i les begudes corresponents.

Les víctimes eren bàsicament els antics jueus conversos, i els indicis de què es valien els seus acusadors anaven des del fet que se sospités que no menjaven carn de porc, fins a la possibilitat que es canviessin la muda en dissabte. Qualsevol d’aquestes acusacions podia portar a fer-los posar la barba en remull abans els membres del tribunal els l’arrenqués a estirades. Hi ha una dita fossilitzada en la llengua que recorda aquella situació. No cal dir que la matança del porc es convertí en una festa i en un espectacle públics. Fins i tot, el flamets de rovell que endolcien els convents van ser anomenats “tocinillos del cielo”.

El nombre de víctimes ha estat molt discutit. Segons Juan Antonio Llorente, el primer historiador del tema, només durant l’època del famós Tomás de Torquemada, més de deu mil persones van ser dutes a la foguera i unes vint-i-set mil van patir altres penes, entre les quals la del garrot vil. De fet si un inculpat es penedia de la seva presumpta heretgia, la pietosa institució bescanviava la pena de la foguera per la del privilegi de morir prèviament agarrotat. Després, a l’acte de fe, se’l cremava a la foguera igualment. El respectable públic, no obstant, solia prendre’s aquest fet com una estafa i no eren pas poques les vegades que es produïen aldarulls i protestes. El 1609, a Valladolid, es produï un important motí per aquest fet. No és estrany, doncs, que els religiosos de l’època es volguessin assegurar que el penediment dels condemnats era autèntic. Un mercader de Conca, anomenat Baltasar López, que havia aconseguit el privilegi del garrot per la via del penediment, quan ja tenia el coll mig aixafat per l’argolla que li estrenyia la gorja i la foguera sota els peus, el seu director espiritual –que devia ser una mica primmirat i un pèl desconfiat- encara li va preguntar si el seu penediment era sincer. A la qual cosa el pobre Baltasar, encara va tenir esma per a contestar, amb la veu ja esquerdillada:

“-Padre, ¿Le parece que és éste es un momento para bromas?”

La Inquisició espanyola es va mantenir fins a la mort de Ferran VII (1832).

Sorprèn o hauria de sorprendre que un país que es valia de mètodes tan expeditius i contundents pogués justificar la conquesta de les terres americanes a sang i foc –i amb la crueltat que denuncia Casaus- basant-se en un presumpte salvatgisme dels indis.