Notes per a anar tirant, 13 de novembre del 2012.
L’Espanya de Casaus V (Espanya II)
Els països de la Corona d’Aragó tenien tots els atributs de qualsevol estat independent: el dret, la moneda, la milícia, etc.
La garantia d’aquesta seva independència residia en les Corts respectives.
Les Corts eren les institucions que impedien que es promulgués cap llei sense el seu consentiment, que s’imposés cap impost sense el seu permís, i que s’atorgués cap subsidi a la monarquia, abans que el rei jurés que aplicaria les mesures que havien estat aprovades per les mateixes Corts.
No és estrany, doncs, que després de la victòria espanyola que significà la guerra de Franco, un dels primers carrers als quals es canvià el nom –pels seus ressons “democràtics”- fos el de la Gran Via
I tampoc no és estrany, sinó ben simptomàtic, que el nou nom fos el del dirigent feixista José Antonio Primo de Rivera.
En aquella Espanya de Casaus els catalans eren considerats plenament i netament com a estrangers.
No solament no podien anar a les terres americanes acabades de descobrir, sinó que fins i tot, se’ls negava l’accés a fires i mercats, com ara la famosa fira de Medina del Campo, on el tracte que rebien era exactament al de qualsevol altre ciutadà estranger.
Tot i això, Ferran el Catòlic, al capdavall un Trastàmara, va fer tot el que va poder i saber per a assimilar els estats del seu regne a la manera de fer d’Espanya.
Va fomentar els matrimonis de famílies aristocràtiques castellanes i catalanes, va nomenar membres del clero castellans a les diòcesis catalanes i, fins i tot, contravenint els preceptes constitucionals, va arribar a nomenar gent espanyola per a ocupar càrrecs públics catalans.
A la mort de la reina Isabel (26-11-1504), la seva dona, va intentar continuar governant, però de seguida es va formar una oposició ferotge a la seva persona.
L’hostilitat política i militar contra “el viejo catalán” (ell que era un Trastàmara i tant s’havia esforçat per l’assimilació dels seus estats!) va ser ferotge.
Es formà un partit que el rebutjava frontalment i l’aristocràcia es mobilitzà en contra seu. Només el duc de Medina Sidonia va arribar a oferir dos mil soldats de cavalleria i cinquanta mil ducats a l’enemic de Ferran, Felip d’Àustria.
Aleshores Ferran retornà a la seva corona Catalano-aragonesa, amb la qual cosa, les corones se separaren totalment per un temps (1504-1507). A Espanya regnaven Felip i Joana i al regne d’Aragó, Ferran.
Ferran, enfuriosit, va destituir tots els càrrecs castellans que havia nomenat, fins i tot el poderós Gonzalo de Córdoba (que era destinat a Nàpols); es va casar amb germana de Foix, i va posar rumb a una nova orientació de la corona.
Però Ferran i Germana no van tenir descendència, Felip va morir el 1506, i Joana va ser considerada oficialment i definitivament boja. Aquests tres fets van fer tornar Ferran a Castella (1507) i van tornar a unir els dos territoris sota una única corona, tot i que mantenint cadascun d’ells les seves estructures polítiques.
No seria fins al segle XVII, en el moment que Castella, després de reiterats fracassos econòmics (Carles I, Felip II, Felip III), i ja totalment arruïnada, va intentar per la força de les armes acabar amb les institucions Catalano-aragoneses. Derrotada a la batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641, no ho aconseguiria, però, fins que, auxiliada per potències estrangeres, entrà a Barcelona l’onze de setembre de 1714, aviat farà tres-cents anys.
L’Espanya de Casaus era aquesta. Una Espanya formada per Castella i Lleó i les seves conquestes territorials. Una Espanya que, més enllà de la denominació geogràfica, no incloïa els territoris de la Corona Catalano-aragonesala Unió Europea ) no inclou posem per cas Rússia, tot i ser aquesta europea.
Amb l’exemple següent n’hi haurà prou per a entendre-ho. Diu Casaus, a la Brevísima : “De la Tierra Firme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada