Llibertat, democràcia i Constitució
En els tan llunyans, però dissortadament propers, amenaçadors i palpables, temps del franquisme, recordo que llegia sovint un text que guardava fotocopiat i esgrogueït (aleshores els textos no anaven tan abundants com ara) en una carpeta: Antígona.
Per a mi aquell text era com el certificat de naixement de la llibertat.
Bombardejats per tota mena de legalismes, de “Democracias organicas, Principios del Movimiento, Fueros i desafueros de los españoles, etc.”, llegir Antígona esdevenia una esperança en la tenebra, una llum en el desconhort, una porta que s’obria contra les amenaces i la por. Antígona era l’evidència que les lleis fetes pels homes no són res si no es corresponen al sentiment profund que les legitima: la llibertat i la democràcia. Des d’aleshores, Antígona sempre ha estat la meva heroïna predilecta i un punt de referència recurrent i inexcusable.
Resum d’Antígona (Sòfocles)
“Quan Èdip deixà el poder es va decidir que els seus dos fills mascles Etèocles i Polinices ocuparien el govern per torns.
Però el pacte es va trencar i s’originà una guerra entre ells.
En la lluita, Etèocles i Polinices moriren a les portes de la ciutat.
El senat tebà va prohibir enterrar Polinices perquè havia matat el seu germà Etèocles, que era el rei per torn.
El governador Creont, oncle dels germans difunts, va voler que es complís la llei escrita en casos de fraticidi: el germà lleial a la ciutat havia de ser enterrat amb honors mentre que Polinices havia de ser deixat sense enterrar perquè fos menjat pels ocells i animals salvatges.
Però Antígona, germana de tots dos, cregué que havia de complir el seu deure sagrat envers tots dos germans, perquè les lleis humanes no podien ser prohibides per cap llei escrita dels homes.”
Voler aturar la llibertat i la voluntat d’un poble a base d’artificis escrits és com voler buidar el mar amb una xarxa de pescadors. Així va ser amb Antígona. Així va ser amb el franquisme. Així serà ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada