divendres, 28 de desembre de 2012

Més que una autobiografia



Notes per a anar tirant, 29 de desembre del 2012

Adés en parlàvem
Andreu Navarro
PPU

L’Andreu Navarro va néixer a La Campana (Lorca) i després d’una sèrie de peripècies vitals va acabar posant arrels a Peramola.

Va arribar a Barcelona, en un vaixell de càrrega (ple de gàbies de bestiar), quan tenia dos anys i mig.

Aleshores el seu pare treballava a les mines de sal i potassa de Cardona i militava a la CNT. En acabar la guerra el pare va fugir a França. Com que el dictador Franco va dir que qui no tingués delictes de sang no patiria represàlies, va decidir tornar a Cardona. Tan bon punt hi va arribar, el van engarjolar. Quatre anys de captiveri: Bilbao, Lleida, Barcelona i, finalment, a les mines d’amiant de Taús.

La mare de l’Andreu havia d’anar a fer llenya, a quatre pessetes el feix. El germà gran va haver de començar a demanar caritat.

Una vegada va arribar fins a Nuncarga i allà li va sortir una feina de mosso. D’aquella feina li’n va venir una altra per al seu germà petit, l’Andreu, que encara era una criatura. Tot i això, es va llogar a cal Colls, de la parròquia de Pallerols. Allà li van tallar els cabells i li van bullir la roba, per a matar-li els polls.

A poc a poc, l’Andreu es va anar incorporant a la vida del nou territori. Es va traslladar a Peramola i hi va passar uns primers temps durs. Eren temps de racionament i d’estraperlo, de gana i d’incomunicació, de rebuig. Però aviat hi va descobrir també l’afecte de la bona gent, l’alegria de les festes, la mà estesa dels nous amics, l’atracció dels mercats setmanals, la riquesa dels aplecs i el goig de les caramelles. Gairebé sense adonar-se’n l’Andreu va esdevenir un peramolí més. Tant que, entre les moltes descobertes que hi va fer hi va trobar l’amor i acabà casant-se amb una peramolina, la Conxita de ca l’Andreuet.

Tot això i moltes altres coses ens explica el llibre d’Andreu Navarro, Adés en parlàvem.  Un llibre que ens narra la seva difícil i dura experiència vital i alhora ens va fent un repàs de les vicissituds històriques per què ha passat el país, els costums i les tradicions peramolines, les anècdotes i els records que més han colpit el seu autor.

L'autobiografia i els records de l'Andreu Navarro constitueixen el relat bonhomiós d'un home que ha cobert una trajectòria i se'n sent satisfet, però van molt més enllà de tot això.

Andreu Navarro ens ha llegat una obra senzilla i amena, el testimoni d’un home que estimava la vida i que per això ens va voler deixar explicada la seva venturosa història. Una història que és la seva, però que també és un conjunt de pinzellades impagables de la petita història de Peramola i de la del país. I, explicant-nos-la, ens ha ajudat a entendre més la terra que el va acollir, a recordar-la, i a entendre’ns nosaltres mateixos.

“És per amor, que s’han de fer les coses.” En memòria del Sebastià Obach


Recordo el Sebastià d’ençà que tots dos érem jóvens. Sempre vam tenir una relació excel·lent, cordial, plena de complicitats. Havia nascut a Organyà a la primeria dels anys quaranta. Des de molt jove havia estat una persona entusiasta i inquieta, tant en l’àmbit personal com social.
Així, a l’edat de sis o set anys, al Sebastià ja li agradava d’escriure les cròniques dels partits de futbol (una de les seves grans passions) que es jugaven aleshores. “En aquell temps sempre jugaven els mateixos, eren gent del país. Ara, d’agressivitat no n’hi faltava”, em va comentar en una entrevista que li vaig fer per a la mai prou lloada revista Cadí-Pedraforca, recordant l’antiga i proverbial rivalitat que havia existit entre el Nargó i l’Organyà. Als onze anys ja enviava escrits a la revista Barça i, uns anys més tard, en ple franquisme, creava i dirigia la revista Penya els Ganxos, sense cap mena d’ajut ni de permís. “En vam tirar diversos números. Vam tenir problemes amb la Guàrdia Civil per una crítica a l’Ajuntament. Hi parlàvem de cultura, d’educació, publicàvem poemes. Eren uns articles molt ben fets. La Penya els Ganxos tenia més pressupost cultural que l’Ajuntament que, aleshores, en tenia molt poc, és clar”.

El Sebastià també es va dedicar a recuperar les tradicions i els costums que el desert cultural d’aquells anys comportava.  “Vam reprendre la Festa Major de maig i la vam finançar. Després també vam assumir l’altra, la gran. D’octubre a Pasqua, a més,  vam organitzar ball els diumenges a cal Nando, i a l’estiu a la plaça dels arbres (avui de les Homilies). Tot això va anar acompanyat de la recuperació de festes i activitats com ara les Caramelles, la Festa de les Carrosses de Sant Antoni o el Carnaval, amb el seu ranxo tradicional. L’acollida va ser fenomenal. El Carnaval, per exemple, estava prohibit. Però nosaltres el vam recuperar i fins i tot vam aconseguir que el mossèn vingués a beneir el ranxo!”

Totes aquestes activitats no van impedir que el Sebastià passés llargues temporades estudiant a Barcelona. “Vaig fer un curs i mig d’enginyeria industrial. Després vaig estudiar Dret durant dos cursos i quatre cursos i mig d’econòmiques; em faltaven quatre assignatures per a acabar la carrera quan ho vaig deixar. La meva il·lusió era fer Dret. Volia ser advocat, però la família no ho va veure clar”.  Ni tampoc no van impedir que dugués a terme una intensa i despresa activitat política. “Fer alguna cosa sense cobrar és sublim. Així entenc i valoro la política. A l’inici de la democràcia no parava d’anar d’un poble a un altre. No dormia. Era del Reagrupament del Pallach i em vaig dedicar a ajudar el Joaquim Arana, que es presentava per Lleida i em va posar de segon seu. Però quan es va proposar la integració al PSOE m’hi vaig oposar. Aleshores me’n vaig anar a Esquerra. Allà vaig viure les lluites entre l’Audet i en Víctor Torres i la incorporació del Dr. Puigverd de cap de llista per Lleida, que jo mateix vaig proposar. Però les lluites per les llistes em van cansar i vaig decidir deixar la política. Us ajudaré, però plego, vaig dir”.

El Sebastià Obach ha combinat aquesta feina de treballar per la comunitat (“és per amor, que s’han de fer les coses”, em va dir en algun moment de la conversa) amb la gestió i projecció de la seva empresa. “Ara hi treballen unes vint-i-dues persones. Procuro que la gent pugui fer un horari flexible. Que les dones puguin adaptar els horaris a les seves necessitats. Si hi ha bon ambient de treball tothom hi surt guanyat. De vegades, quan hi ha molta feina, hi ha treballadors que es presenten a treballar en dissabte, sense haver-los dit que calia”.  La feina també l’ha ajudat a conèixer la gent i a valorar l’amistat. “Quan fa uns anys l’empresa entrà en crisi, la meva mare,  que es deia Pepita i era molt treballadora, però ja tenia 82 anys, em va voler venir a ajudar. Gent del país, com ara els de cal Guillot de Nargó, que tenien un taló per cobrar i, lluny de mostrar cap pressa o neguit, vaig haver de ser jo qui els digués que el cobressin”.

En Sebastià Obach era una gran persona i un gran amic. La seva mort m’ha entristit moltíssim. Si m’ho permeteu, m’ha deixat tocat. Estic segur que la gent d’Organyà, de Nargó i de tota la comarca et trobarem molt a faltar.

Una abraçada ben forta, amic!

diumenge, 23 de desembre de 2012

dissabte, 22 de desembre de 2012

Sobre llibertat i subvencions

Notes per a anar tirant. 22 de desembre de 2012

Sobre llibertat i subvencions

Acabo de llegir que el "Ministerio de Cultura" ha concedit més d'un milió d'euros a la "Fundación FAES". No fa gaire, el "Ministerio de Asuntos Exeriores" li'n va concedir una altra de més de 500.000.

En els temps de crisi, retallades i misèria gairebé generalitzada que corren, la decisió costa molt d'assimilar. Però cal dir que aquesta només és una petita mostra de les moltíssimes subvencions milionàries destinades a multimilionaris (terratinents, nobles i altres membres de l'oligarquia espanyola) que poden trobar-se ben fàcilment mitjançant internet.

La "Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales" és una fundació privada, vinculada al PP, i presidida per José María Aznar.

"Al servicio de España y de sus ciudadanos, FAES busca fortalecer los valores de la libertad, la democracia y el humanismo occidental", diu a la seva web.

Personalment opino que és molt difícil, si no impossible, defensar la llibertat i rebre subvencions públiques.

Per una banda, l'entitat subvencionada inevitablement es lliga en una relació de dependència envers la subvencionadora.

Per una altra, les subvencions públiques ens pertanyen a tots i caldria ser molt curosos a l'hora d'atorgar-les. Si de la meva llibertat depengués, m'estimaria molt més que aquests diners anessin a la sanitat, a l'ensenyament o a auxilis socials que no pas a aquesta fundació  "Al servicio de España y de sus ciudadanos (que) busca fortalecer los valores de la libertad..."

dijous, 20 de desembre de 2012

Catalunya: 2 - “Gobierno de España”: 0

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 20 de desembre del 2012

Catalunya: 2  - “Gobierno de España”: 0

Tradicionalment, i per raons prou conegudes, Catalunya ha tingut moltes dificultats a l’hora de donar a conèixer –tant a fora com a dins del seu propi territori- les raons històriques i culturals en què es fonamentaven les seves reivindicacions.

Aquestes dificultats, evidentment, han provocat que fos molt difícil d’articular i cohesionar un cos social sòlid i coherent al voltant d’un projecte compartit, i que molt sovint la imatge que ha projectat el país hagi estat una imatge difusa, vacil·lant, fins i tot contradictòria.

Avui, però, hi ha una cosa que ha canviat de cap a peus. Avui tothom sap –parli la llengua que parli i pensi de la manera que pensi- que hi ha setze mil cinc-cents milions de raons que expliquen per quin motiu alguns ciutadans d’aquest país es queden sense la paga de Nadal, uns altres veuen retallat el seu sou, uns altres, la jubilació, uns altres tenen dificultats per a accedir als seus medicaments i uns altres no tenen feina.

Avui tothom sap –parli la llengua que parli i pensi de la manera que pensi- que hi ha setze mil cinc-cents milions de raons que se’n van de les nostres butxaques socials al país dels trens sense passatgers, dels aeroports sense avions, de les autovies sense peatges ni cotxes... I, encara pitjor, a les arques dels grans funcionaris de l’Estat, dels terratinents i dels nobles, que neden com mai en l’abundància dels grans sous, dels ajuts i de les subvencions.

Aquests setze mil cinc-cents milions de raons anuals són setze mil cinc-cents milions de raons objectives, indiscutibles, basades en les xifres oficials, que pràcticament no nega ni discuteix ningú –parli la llengua que parli i pensi de la manera que pensi.

Si fer conèixer aquesta realitat apodíctica constitueix el primer èxit català en la batalla semiòtica per la llibertat i la democràcia que tot just acaba de començar, no ho és menys veure la llastimosa estratègia defensiva amb què el “Gobierno de España” ha intentat defensar-se.

Cap mena de raó, ni de debat, ni d’argumentació.

Exhaurit el tòpic de “esto es España”, els cervells de l’altiplà s’han agafat al ferro roent de les acusacions sense proves, de les mentides amb mala fe, dels anatemes, de les condemnes i de la por.

Allà on la gent d’aquest país hi posa dades objectives i propostes de racionalització i diàleg, la caverna històrica hi contraposa una retòrica bel·licosa i gastada per segles i segles d’incansable reiteració. Una retòrica que no pretén cap mena d’assentiment o consentiment racional, sinó únicament un assentiment emotiu per part dels addictes i un acatament per part dels contraris, és dir, de nosaltres.

Però ho tenen malament. La persuasió emotiva i l’acatament per la via de la por ja no són el que havien estat.

Per a combatre els setze mil cinc-cents milions de raons amb què anualment es dessagna Catalunya cal alguna cosa més que les mentides d’”El Mundo”, cal alguna cosa més que els anatemes i les amenaces d’aquest personatge guinyolesc d’en Federico, cal alguna cosa més que les consignes de la tan subvencionada FAES.

O canvien de líders, d’idees i d’arguments, o en Mas i en Junqueras guanyaran la batalla de la llibertat i de la democràcia abans i tot del que ells mateixos es pensen.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Esmorzar nargoní

Notes per a anar tirant, 19 de desembre del 2012

Esmorzar nargoní

Ahir, esmorzar de forquilla i ganivet amb una colla d’amics nargonins: lo Pep Riba de cal Dents, l’Agustí Cubilà de cal Capany, lo Josep Pujol de cal Climenç (que hi ve des de Tarragona), lo Josep Bosch de ca la Sisca, lo Francesc Solé de cal Manel, lo Ramon Marot de cal Tuto, i jo mateix, de cal Tonís.

Em resulta molt agradable retrobar-me amb tan bons amics després de tants anys de veure’ns molt poc. Jo és la tercera vegada que hi assisteixo, però ells es veu que fa qui-sap-lo temps que es reuneixen.

Tot esmorzant, hem parlat de Nargó, és clar, però també del país i de la llengua. Temes tots ells apassionants, d’actualitat i per tant ineludibles.

Una certa sensació que, per fi, les coses aniran bé.

Després, per iniciativa del Pep, ens hem arribat fins al Caixa-Forum per veure una exposició sobre els sumeris. A l’entrada ens hem trobat amb en Carles Duarte, que ens ha reafirmat l’interès de la visita.

A causa de l’hora que era, només hi hem pogut donar un primer cop d’ull. Caldrà tornar-hi un altre dia.


dilluns, 17 de desembre de 2012

Escindir-se o retallar? Aquesta és la qüestió.

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 18 de desembre del 2012

Escindir-se o retallar? Aquesta és la qüestió.

Els pobles indoeuropeus eren bàsicament caçadors i guerrers. No és estrany que el verb tallar hi tingués moltes formes i matisos. Cal tenir en compte, a més, que aquells pobles es van imposar sobre la població europea de l’època essencialment per dos fets: sabien domesticar cavalls i emprar-los per a la guerra i coneixien les tècniques dels metalls –del bronze, sobretot- a l’hora de construir armes de tall.

La forma KES ja vaig dir que significava tallar amb la idea de treure o aïllar una part d’un tot (castrar, castigar, carència, castell, cassar, escassar...).

Una altra manera de tallar s’expressava per la forma SKEI, que voldria dir, més o menys, tallar separant en parts. Paraules com esquí (estella grossa, ascla, part d'un tronc), cisma (separació entre els individus d’una comunitat), ciència (separació del que és veritat del que no ho és), neci (negació del concepte anterior), escissió (divisió, partició), esquizofrènia (però no pas esquinçar < EX QUINTIARE -fer cinc parts-),   prescindir (separar mentalment) o rescindir (desfer), esquilar i algunes altres serien filles d’aquella hipotètica matriu.

El mateix concepte, però amb un matís diferent, es podria haver expressat mitjançant la forma TEM, la qual ens portaria a la noció de tallar en bocins, a trossos. D’aquí tindríem paraules com anatomia, tom (llibre d’una col·lecció), àtom, dicotomia, temple, contemplar, tondre, toisó, tonsura, tisores...

Si el tall es feia enfonsant l'eina s'usava la forma KAD-ID. D'aquesta arrel n'hem obtingut paraules com cesura, cesària, cisellar, ciment (<CAID-MENTOM: pedra tallada), incidir, homicida (parricida, etc), celosia (pedra tallada), etc.

Tot sembla indicar que el que aquests dies es debatrà al Parlament girarà a l’entorn d’alguna d’aquestes antigues formes.

¿Cal escindir-se com més aviat millor per no haver de retallar tant com les circumstàncies actuals ens imposen?

¿Cal començar retallant per a fer front a la crisi i després poder escindir-se amb unes majors garanties?

Heus aquí la dicotomia.

diumenge, 16 de desembre de 2012

Les castes i el poder

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 17 de desembre del 2012

Les castes i el poder

Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan ineludibles, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula. La manera com una paraula ha passat a assolir un significat abstracte i complex a partir d’uns orígens senzills, tangibles, gairebé rudimentaris.

Una casta, segons els diccionaris, seria un grup social que tendeix a viure separat de la resta de la gent per raons d’uns prejudicis relacionats amb uns presumptes mèrits i una presumpta puresa del llinatge al qual pertany. Sol ser, per tant, un grup endogàmic i generalment dipositari de privilegis obtinguts per la via de l’herència. La presumpta puresa dels seus orígens, l’aïllament dels seus components i els privilegis heretats serien tres de les seves característiques essencials.

És fascinant comprovar que la paraula casta provindria d’una forma indoeuropea KES, que volia dir una cosa tan simple com tallar. Aquesta forma ens va donar les mares llatines de paraules com castrar  (tallar els òrgans sexuals), l’adjectiu cast-a (separat, aïllat dels vicis), castell (recinte aïllat de l’exterior), castigar (tant per la noció d’aïllar com, més cruelment, per la de tallar), cassar i cassació (anul·lar, destruir), escassar (tallar les branques, podar) i carència (privació, separació d’alguna cosa).

De castes n’hi ha a tots els països, però a uns més que no pas en uns altres. A Espanya les castes perduren sense solució de continuïtat des dels seus orígens polítics, és a dir, d’ençà que la denominació geogràfica de la península, Hispània, va ser desplaçada (i monopolitzada) per la noció política de l’Espanya actual. D’això no en fa cinc-cents segles, com en un lapsus va dir la senyora Sánchez-Camacho, però tampoc cinc-cents anys com immediatament es va voler corregir. Un dia dedicaré una nota a parlar d’aquest tema.

Segons explica Pascual Carrión a l’obra Los latifundios en España, els orígens de la casta dels terratinents (la més forta i duradora d’Europa) prové de la guerra dita de “Reconquista” i es referma amb la Desamortització.

La pressió de la noblesa propietària de les terres ha estat una constant en la història d’Espanya. Reis castellans (i als meus ulls gens simpàtics!) com Pedro el Cruel o Enrique IV ho van viure i patir de prop. El primer hi va deixar la gargamella i el segon la legitimitat en la paternitat de la filla (Juana, dita la Beltraneja).

Els reis Catòlics van arribar a un consens amb aquesta noblesa agressiva, que s’ha mantingut amb lleugers retocs fins als nostres dies. A partir d’aleshores, la casta seria quasi intocable: tindria un poder gairebé absolut als seus immensos territoris, i no pagaria impostos. A canvi d’aquestes concessions, els reis governarien políticament la resta del país. Tot i això, tal com vaig explicar fa uns dies, Ferran el Catòlic va haver de fugir per cames, al crit de “ese catalán!”, empaitat per la noblesa, a la mort d’Isabel.

Aquest pacte amb la monarquia es va mantenir invariable a través dels segles. A partir de la Restauració, la monarquia i la noblesa ja eren una sola cosa. Als qui aleshores es va concedir el “privilegi” de governar el país –sense dret a tocar la casta, és clar- van ser els polítics: ara Cánovas, ara Sagasta. I qui dia passa any empeny.

La corrupció, com és lògic, s’estengué com una taca d’oli.

Avui la casta dels terratinents és descendent d’aquella primera casta de la “Reconquista” i manté les seves possessions i privilegis intactes. O més aviat, molt millorats. Les finques rústiques, es tingui la terra que es tingui, paguen uns impostos simbòlics. Les subvencions que els paguem entre tots esgarrifen. Els avantatges fiscals de les SICAVS (un 1% contra el 25% o més, que paga qualsevol indústria, comerç o renda mitjana d’un treballador) fan la resta.

I políticament, encara ho tenen més bé que durant la Restauració: eliminada la pantomima socialista (què han tocat mentre han manat?), no m’estranyaria que l’alternança acabés sent com a Rússia (Putin-Medvédev): ara vuit anys el Rajoy i després vuit més l’Aznar.

Qui tallarà el bacallà, els sous i les pensions, voldrà castrar les nostres il·lusions, escassar les nostres esperances i castigar  les nostres justes i democràtiques reivindicacions, però, continuaran sent els de sempre: la casta, la casta que des de fa segles viu encastellada a la torre inexpugnable dels seus privilegis.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Dinar a can Puig, (les Guilleries).

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 15 de desembre del 2012

Dinar a can Puig, (les Guilleries).

Amb l’equip ple de baixes (en Ramon i la Lluïsa, en Joan Ramon i l’Àngels, en Salvador M. i la Glòria, en Toni F.), ens hem trobat a l’àrea de servei del Montseny, tal com havíem acordat.

En Salvador C.,  la Maria Teresa i el Josep Maria C., els més matiners. Després hem anat arribant la resta: la Isabel i jo mateix, en Josep R., en Josep Maria M. i la Glòria, que vénen des d’Igualada!

Amb un sol esplèndid ens hem enfilat pels camins de sauló que duen a can Puig. Quan hi hem arribat ja hi havia alguns cotxes al petit aparcament de la banda dreta. Nosaltres hem aparcat els nostres  a darrere la casa.

Després hem fet una mica cames fins a sant Segimon del Bosc. El castell de Montsoriu i el Turó de l'Home a la nostra esquerra. La capella del segle X, bastant restaurada. Fotos.

A la tornada els gossos, més ben dit, les gosses de la casa, jeien al sol, planes i de galtes a terra, amb una sensació de pau i de relaxació que cap humà no deu assolir ni en els millors matalassos.

El dinar, casolà i abundant, ens ha ocupat una bona estona. Torrades amb pa amb tomàquet o all a dojo, calçots, espàrrecs a la brasa, xatonada, canalons de bolets, bolets barrejats, rovellons a la planxa, xai, cargols, peus de porc amb cargols o amb gambes, etc. Un agraïment a l’amo que ens ha servit –en uns porrons massa liberals: en això jo sóc més partidari dels carlins- el darrer vi novell que li quedava i es guardava per a ell. Després les postres i els cafès. Tot plegat de bona qualitat i a un preu força raonable, encara apte per a butxaques jubilades i consciències socialment sensibles.

A la baixada hem passat per can Masferrer, la casa pairal de l’actor Quim Masferrer (Teatre de Guerrilla). Com que ja era una mica tard, no ens hem aturat a mirar el paisatge, que en aquesta època tampoc no és pas que estigui en el seu moment més interessant.

L’església i el poble de Sant Feliu de Buixalleu, modestos, però nets i endreçats, polits. Sensació de pau.

En Josep Maria M. ens ha convidat a fer un cafè al taulell. Més fotos.

I la Isabel ha recordat els temps que teníem un apartament llogat a la plaça del poble. Eren altres temps.

Jo recordo que anava amb bicicleta a Arbúcies i tornava per aquelles pujades com si res. Aquest fet em produïa molta satisfacció, gairebé tanta com la que ara em produeix que pugui caminar una mica, sense les limitacions que em comportava fa uns mesos la meva maleïda hèrnia discal.


divendres, 14 de desembre de 2012

Una joia

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 15 de desembre del 2012

Una joia

La felicitació nadalenca de l’Albert Jané, un fragment del seu dietari titulat Del “Quadern de Barcelona” corresponent a l’any 2005, és una autèntica joia literària.

Jané –un home de conviccions profundes, i per tant, conservador- hi parla de Barcelona, de Catalunya, del món i d’ell mateix, a través d’una mirada atenta, vigilant i crítica. Una mirada que moltes vegades vol ser racional i distant, però que esdevé trista, cansada i fins i tot decebuda quan constata la realitat del país i, molt especialment, la realitat de la llengua que empren algunes persones i mitjans de comunicació a qui correspondria ésser-ne testimoni i model.

En Jané se’ns presenta com un intel·lectual “malgré lui”.  Com un home amatent al seu entorn (al més immediat i al més llunyà) de cada dia, però sobretot, com un home dedicat al conreu de la llengua en cos i ànima, que treballa en solitari fins a l’escarràs, i alhora en estreta col·laboració i liberalitat amb els amics i membres de les institucions (IEC) i entitats (Cavall Fort) en què col·labora.

En aquest apartat, tenen un interès especial les observacions sobre els seus punts de vista lingüístics i sobre els debats i converses que tenen lloc amb alguns membres de la Secció Filològica. I, molt especialment, les solucions lingüístiques que finalment acaba aplicant.

La seva prosa és depurada, precisa, rica, elegant, propera a la parla, però alhora allunyada dels usos pleonàstics que caracteritzen aquesta darrera.

Els temes són tractats amb la prudència i discreció acostumades; tot i això, aquest lliurament del “Quadern”, més explícit que els anteriors, no arriba a descarat, però sí que és més agosarat. I menys críptic.


El Ponent asseca les terres i mata la gent. Però la resistència s’activa.

Notes per a anar tirant, 14 de desembre del 2012.

El Ponent asseca les terres i mata la gent. Però la resistència s’activa.

M’arriba la revista Cadí-Pedraforca número 13. Dossier sobre el franquisme i la repressió al Pirineu. Un número excel·lent, que va acompanyat de tres males notícies que he conegut:

El quiosc-llibreria de Nargó (ca la Rita) tanca.
El de Martinet, també.
I l’Ajuntament de Nargo, per a acabar-ho d’adobar, s’ha donat de baixa de la subscripció a la revista.
Tot plegat, una mostra més de la precarietat en què sobreviu la nostra cultura, malgrat la seva indubtable qualitat.

També m’arriba Llengua Nacional. Articles de sociolingüística, d’història, de lèxic, de sintaxi, entrevistes i bibliografia. Els articles de sintaxi, de Jané i Ruaix, imprescindibles.

A la bibliografia hi publico una ressenya del llibre Obra poètica de Josep Espunyes, un altre llibre indicadíssim per a aquestes festes i de lectura obligatòria a les nostres contrades pirinenques. Us n' adjunto la ressenya.

Obra Poètica
Josep Espunyes
Edicions de Salòria,  La Seu d’Urgell, 2012.

Em va sorprendre saber que Alexander Kutzenov, en els moments àlgids del terror estalinista, solia segellar els seus manuscrits impublicables dins de pots de conserva, i a les nits els enterrava al seu jardí. Aquesta imatge resumeix la suggestió que exerceixen els poders guaridors de l’art, la seva bondat preservada i l’esperança de llibertat i de justícia que sempre fa niu en algun racó del cor dels humans. L’esperança que algun dia “el lector de la posterioritat” conegui els fets, els punts de vista, els sentiments del passat i pugui obrar i jutjar en conseqüència.
Aquest any s’ha publicat a casa nostra l’Obra Poètica de Josep Espunyes, una obra d’una qualitat indiscutible que, pel que fa a les dificultats envers la censura –en aquest cas la censura franquista o feixista, tant és-, ens recorda l’actitud d’ Alexander Kutzenov. En efecte, Espunyes l’any 1970 va quedar finalista al premi Carles Riba de poesia amb l’obra Temps de manobre i el 1972, va guanyar el primer accèssit al Salvat-Papasseit amb De l’Evangeli segons sant Lluc, però les seves obres no es van poder publicar fins al 1977, una vegada esdevinguda la mort del dictador. L’obra Racó de calaix, amb aquest títol tan gràfic i evocador de l’actitud d’ Alexander Kutzenov, recull poemes de l’autor escrits des de 1961 fins a 1970, però no va ser publicat fins al 1999. La poesia escrita en aquesta època es caracteritzava per la denúncia d’unes condicions laborals discriminatòries i injustes en el món del treball, properes en molts casos a l’esclavatge; per la interconnexió amb l’incipient moviment cultural d’afirmació catalana, que maldava per fer sentir la seva presència enmig d’una selva de prohibicions, repressió, i per la presència ambiental dels corrents culturals europeus, molt especialment, el de l’existencialisme sartrià. D’aquí que a partir d’aquest moment, i tot al llarg de la seva obra, hi trobem un compromís radical amb la llibertat i la convicció que l’existència humana i cultural és un dret en ell mateix i, per tant, inalienable, Cal dir, a més a més, que els poemes d’aquest període destaquen ja per una gran riquesa i exigència lingüístiques, amb moments d’una extraordinària bellesa.
Un cop desaparegut el terrible malson del franquisme, Espunyes inicia un viatge literari que el durà primer a l’evocació d’un temps i d’un espai –el de la seva infantesa i joventut a Peramola i a l’Alt Urgell-, espai i temps que a poc a poc es convertiran en el motor i en el centre d’una gran part de la seva obra, tant en vers com en prosa. És l’hora de llibres de poemes com Viatge al record,
obra que s’inicia amb alguns versos de circumstàncies, però que de seguida ens presenta una evocació de les vivències de la seva infantesa i joventut que l’han fet com és, sempre però amb la denúncia del pes de la llosa del franquisme, com a element pertorbador i condicionant.
El seu retorn decisiu als orígens es produeix amb una obra d’una alta qualitat poètica i d’una gran oportunitat històrica, Notes mínimes d’un paisatge. Una obra d’una gran perfecció i bellesa, que neix com a testimoni i evocació d’uns paisatges que el poeta recorda i estima i ara veu amenaçats per la imminent construcció del pantà de Rialb, i que per raons de contingència històrica es convertirà en una eina de reivindicació entre els sectors que s’oposen a la seva construcció.
Simultàniament a l’evocació i a la reivindicació del seu paisatge pirinenc, Espunyes va deixant constància dels esdeveniments històrics que es van succeint durant els anys inacabables i convulsos de l’anomenada transició democràtica. Ho fa en forma de quarteta; quartetes que va publicant a la inoblidable revista El Llamp. Aquests petits versos –sempre acompanyats de la notícia concreta que els originava- van ser recollits en un volum titulat La quarteta (informal). Rellegir avui La quarteta (informal) constitueix fer un cop d’ull a un seguit de fets de la nostra història recent que expliquen molts dels esdeveniments polítics que es produeixen al nostres dies i, alhora, retraten la perseverança i l’obstinació amb què l’Estat espanyol fa braços i mànigues per a fer-nos desaparèixer com a poble i com a cultura. 
L’any 1990 Josep Espunyes va guanyar el premi Les Talúries –aleshores el màxim guardó poètic de les Terres de Ponent- amb el llibre Pa d’àngel, un recull de poemes amb temàtica diversa, magistralment elaborats i d’una gran delicadesa. Arreu del volum s’hi respira l’amor pel paisatge, per la terra i el contacte amb la natura i la gent, és a dir, l’autor reprèn els temes que més li agraden i els estilitza al màxim. Tot el poemari és una síntesi perfecta de la tradició poètica popular de la nostra terra amb el preciosisme artístic  i lleuger dels millors versos noucentistes.
El procés de retorn als orígens de l’autor es consuma i referma plenament amb la publicació del llibre Alt Urgell, plany i passió, un recull format per quaranta-dues tankes en què l’autor expressa d’una manera continguda però alhora punyent el seu amor per la terra que el va veure néixer i créixer, i que un dia va haver d’abandonar.
Al recull Poemes Esparsos, Espunyes aplega el conjunt de poemes de diferents formes i temàtiques editats des de 1970 fins a 2009 en publicacions tan diverses com Oriflama, Canigó, Diari de Barcelona, El Món, Àgora cultural, Gent de casa, Lo Banyut, Àrnica, Llengua Nacional, Fil Directe.
Amb Poemes de cap al tard, Espunyes ens aporta un conjunt de poemes inèdits que ha anat elaborant des d’una visió madura i serena de la vida. Són poemes plens d’afecte i de tendresa. Poemes que en general desprenen amocions positives, en què la fraternitat, l’amistat i la família adquireixen el mateix rang que els valors de la llibertat i la justícia o la igualtat a la resta de la seva obra.
L’Obra Poètica de Josep Espunyes recull tots aquests títols de què he parlat. Només per aquest motiu ja hauria de ser una obra de referència imprescindible per a seguir la seva trajectòria i la de tants creadors catalans –majoritàriament d’extracció popular- que patiren la repressió i l’asfíxia que en aquells anys imposava una dictadura cruel, sòrdida, inacabable i plena de seqüeles, i, en conseqüència, l’aïllament i el desconeixement dels seus mateixos compatriotes. L’obra d’Espunyes, però, no és únicament un referent social, humà o paisatgístic. Rere el conjunt de la seva obra hi ha també el retrat difuminat d’una evolució personal. De la seva sensibilitat, dels seus gustos, de les seves emocions. El poeta és qui ha confegit l’obra que els presento, sens dubte. Però fins a quin punt aquesta obra no ha afaiçonat també el poeta?
  


dimarts, 11 de desembre de 2012

Com més bufi el Ponent, més lluent i enlairat serà l’estel

Notes per a anar tirant, 11 de desembre del 2012.

Com més bufi el Ponent, més lluent i enlairat serà l’estel

Mar i muntanya

Dia 6. Assisteixo a la presentació a Calonge dels llibres Llegendes de mar de la Costa Brava, de Miquel Martín i de la segona edició d’El poble dels Centfocs, Llegendes de les Gavarres, de Xavier Cortadellas. Tots dos magníficament editats per edicions Sidillà, i il·lustrats per Llenas Llensa.

Juntament amb el volum d’Els pobles perduts són els tres primers títols de la col·lecció Talaia, una col·lecció destinada a donar a conèixer a través de l’escriptura les vivències, les il·lusions, els somnis, els records i la saviesa de la gent de les nostres terres, abans que el temps no se les endugui i es perdin per sempre més com els sospirs enmig d’una ventada.

Tres magnífiques lectures per a regalar en aquestes festes nadalenques. No us les perdeu!

Solanell

Dia 8. Visita a Solanell, a uns cinc quilòmetres al nord de Castellbò.

El poble, abandonat com tants d’altres entre la darreria dels seixanta i la primeria dels setanta, avui és aparentment un munt de runes (Franco i Atila hi passaren agafadets de la mà).

Sota les runes, però, avui hi torna a haver vida i esperança. Un jove arquitecte tarragoní, en Saül Garreta, ja fa anys que hi destina, juntament amb el seus, una bona part de la seva energia, de la seva empenta, del seu providencial idealisme.

I així, gràcies a tots aquests benaurats impulsos i malgrat totes les traves, a Solanell hi torna a haver fum a les xemeneies, eres magníficament enllosades, cases restaurades, gent que hi fa vida i un munt de projectes de futur.

Visitar Solanell, un poble inclementment bombardejat per tones d’oblit i d’avarícia centralista, és visitar una part de la història d’aquest nostre país.

Aquest any fa cinc-cents anys que el poble va ser incorporat, de grat o per força, és a dir, sense cap mena de consulta, a la llunyana Espanya.

Solanell és un símbol perfecte de Catalunya i de la seva relació amb l’Estat.

Malgrat les dificultats i els entrebancs de tota mena, Solanell s’aixecarà. S’aixecarà perquè en té la voluntat i hi ha gent disposada a esmerçar-hi esforços, audàcia i intel·ligència perquè es redreci.

Vegeu: http://www.reviuresolanell.com/



dimarts, 4 de desembre de 2012

Madrid era una orgia

Notes per a anar tirant, 4 de desembre del 2012.

Madrid era una orgia

La banca podia haver fet fallida, l’estat podia fer aigües, la gent podia passar gana, fred, malalties i tota mena de dificultats. Però la cort de Felip IV era una orgia constant de festes i celebracions.

La primera festa ja es va organitzar el dia 2 de maig de 1621, quaranta-vuit hores després de la mort de Felip III, el pare del nou monarca.

Els diners s’hi van abocar a cabassos. D’entre tots els espectacles, el que més va cridar l’atenció va ser uns luxosos i espectaculars focs d’artifici. Un poeta que més endavant moriria en estranyes circumstàncies ho va retratar així:
“Señores, yo me consumo.
¿Hay tan gran maravilla?
¡Que haya gastado la villa
tres mil ducados en humo!”

La misèria dels pobres i les seves necessitats afectaven molt poc la noblesa i la cort.
En aquells anys se succeïen sense solució de continuïtat els balls de màscares, les caceres, els torneigs, les curses de braus, les lluites de feres, els jocs de canyes i de tota mena, els saraus, les cavalcades, els banquets, les representacions teatrals a Palau, els certàmens poètics i tota mena de cerimònies.

La crisi econòmica i política rosegava i ensagnava el poble i les colònies, però la monarquia i l’aristocràcia no s’estaven de res. Un altre conegut poeta de l’època se’n lamentava d’aquesta manera:
“Pero no es buena ocasión
que, cuando hay tantos desastres,
hagas brotar fuentes de agua
cuando corren rios de sangre.”

Qualsevol minúcia, com la inauguració del modest palau del “Buen Retiro”, era motiu de gran celebració i gatzara. El “valido” del rei, el Comte-Duc d’Olivares, de nefasta memòria, es passava el temps “inventando saraos, máscaras, farsas y otras fiestas (...) y parecía más a los de Nínive, a los dias de Nerón, y a los últimos de los romanos en el uso y en el proceder.”

De totes aquelles celebracions, la que més ens hauria de cridar l’atenció, però, és la que se celebrà amb motiu del que en deien la “Paz de los Pirineos”. És a dir, en honor del tractat que esquarterà de Catalunya les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la part nord de la Cerdanya.

Van durar des del 15 d’abril –data en què el rei sortí de Madrid per a acompanyar la infanta María Teresa per a casar-se amb Lluís XIV- fins que Felip IV tornà a la capital de l’imperi, el dia 26 de juny.

Va ser una festa itinerant, animada per una luxosa i extensa comitiva. Per allà on passaven se celebraven festes, focs d’artifici, comèdies, toros i cavalcades.

Però el que més agradava al rei eren els “despeñamientos de reses bravas”. Li n’oferiren en diverses poblacions. Potser la més destacable sigui la que presencià,  amb gran fruïció i complaença, a Valladolid, des de la “Huerta del rey”, el dia 18 de maig.

S’havia construït una rampa de fusta, que descendia fins al Pisuerga. Per aquesta rampa es llançaven els toros que, relliscant i rodolant, arribaven a l’aigua mig estabornits. Allà, els esperaven els matadors, armats amb llaces, espases i eines del toreig diverses.
Aquells botxins perseguien les pobres bèsties que anaven caient al riu, les quals, incapaces de reaccionar, desconcertades i espantades, de vegades malferides i ensangonades, fugien com podien, punxades, tallades, esbudellades, a les vores del riu, lloc on altres torejadors degudament armats les esperaven a peu i a cavall i les remataven fins que no en quedava cap.

Aquest era un dels espectacles predilectes de Felip IV, que, per cert, si no vaig errat, encara se celebra amb gran orgull en algunes ciutats espanyoles.

Una manera ben curiosa de celebrar el casament de la filla i, alhora, el lliurament de les comarques catalanes a la veïna França.





dilluns, 3 de desembre de 2012

El rei es diverteix[1]

Notes per a anar tirant, 2 de desembre del 2012.

El rei es diverteix[1]

De vegades costa d’entendre que un país que ha rebut tants i tants diners d’Europa (més del doble que tot el pla Marshall) estigui a punt de fer fallida.

Però no ens hauria pas d’estranyar. 

Carles I va declarar la primera fallida de l’època moderna el 1557, quan l’or, la plata i les pedres precioses, arribaven d’Amèrica com mai no havien arribat en cap dels imperis coneguts a la història.

La hisenda de Felip II es va tornar a enfonsar el 1596, en l’època que a l’imperi no es ponia mai el sol.

L’any 1606 el deute de l’Estat era de 22’7 milions de ducats i les arques públiques ja havien consumit tots els ingressos previstos fins al 1611.

Al 1618, en temps de Felip III, els ingressos estaven una altra vegada gastats per endavant.

L’any 1626, l’Estat, ofegat pels deutes, va fer fallida un cop més...

Exhaurides les arques de l’Estat, els dirigents polítics van posar els seus ulls en els territoris que, a partir d’una hisenda pròpia, s’havien administrat bé.

Els mitjans de “comunicació” (pura manipulació) d’aleshores van començar la seva tasca d’erosió. Un poeta, el nom del qual no m’importa, ho difonia així:

“En Navarra y Aragón
No hay quien tribute un real;
Cataluña y Portugal
Son de la misma opinión;
Sólo castilla y León,
y el noble pueblo andaluz,
llevan a cuestas la cruz.”

Tot i que Catalunya tributava més d’un milió de ducats –sense participar per a res en la colonització americana- el poderós Comte-Duc d’Olivares decidí, amb el vistiplau de Felip IV, dirigir una “obligada guerra” contra els catalans.

Guerra de la qual va sortir més aviat escaldat, atesa la derrota de Montjuïc, esdevinguda un 26 de gener de 1641.

Catalunya, però, hi acabà perdent les comarques de la Catalunya Nord i era posada en remull per al que s’esdevindria l’11 de setembre de 1714.

Felip IV, com és sabut, havia delegat tota la seva confiança en el Comte-Duc. Ell es dedicava a empaitar senyores del matí a la nit.

A més dels nombrosos fills que tingué en els seus dos matrimonis, va tenir un nombre incomptable de fills bastards. El més conegut, Juan de Austria, fill d’ell i la Calderona. Però a més hi hagué el Fernando Francisco, l’Alfonso, que arribà a bisbe de Màlaga, un tal Carlos, el Fernando Valdés, governador de Navarra i general d’artileria, un altre Alfonso, però aquest amb cognoms: de San Martín, que va arribar a bisbe d’Oviedo i de Cuenca... I així fins a 32 bastards coneguts, que són –entre fills i filles- els que, segons Sivela, aquell gran i prodigiós rei va engendrar.

El que més crida l’atenció d’aquella època de crisi, però, és la vida que els nobles i els monarques duien a la cort. Com que els àpats normals serien massa llargs d’explicar, referiré el menú d’una “merienda” preparada pel cuiner de la cort, Fernández Montiño:

“Perniles cocidos, capones o pavos asados calientes, pastelones de ternera y pollos y cañas calientes, pichones y torreznos asados, perdices asadas, bollos maimones o de vacía, empanadas de gazapos en masa dulce, lenguas de salsichones i cecinas, gigotes de capones sobre sopas de natas, tortas de manjar blanco y natas y mazapán, hojaldres rellenos, salchichones de lechones enteros, capones rellenos fríos sobre alfitete frío, empanadas de pavos, tortillas de huevos y torreznos, empanadas de Benaçon, cazuelas de pies de puerco con piñones, salpicones de vaca y tocino magro, empanadas de truchas, costradas de limoncillos y huevos mejidos, conejos en huerta, empanadas de liebres, fruta de pestiños, truchas cocidas, noclos de masa dulce, panecillos rellenos de masa de levadura, platos de frutas verdes, gileas blancas y tintas, fruta rellena, empanadas de perdices en masa de bollos, buñuelos de manjar blanco y frutilla de lo mismo, empanadillas de cuajada o Ginebradas, truchas en escabeche,  plato de papín estofado con cañas, solomos de vaca rellenos, cuajada de platos, almojabanas.”

En aquells mateixos anys, a causa de la gana i les pestes, van morir més de cinc-centes mil persones.

Això és història d'Espanya. Espero que el senyor Wert tingui la gentilesa d'incloure-la en algun dels seus currículums comuns.

[1] Títol del llibre de José Deleito, publicat per Alianza Editorial, Madrir, 2005.