divendres, 14 de desembre del 2012

El Ponent asseca les terres i mata la gent. Però la resistència s’activa.

Notes per a anar tirant, 14 de desembre del 2012.

El Ponent asseca les terres i mata la gent. Però la resistència s’activa.

M’arriba la revista Cadí-Pedraforca número 13. Dossier sobre el franquisme i la repressió al Pirineu. Un número excel·lent, que va acompanyat de tres males notícies que he conegut:

El quiosc-llibreria de Nargó (ca la Rita) tanca.
El de Martinet, també.
I l’Ajuntament de Nargo, per a acabar-ho d’adobar, s’ha donat de baixa de la subscripció a la revista.
Tot plegat, una mostra més de la precarietat en què sobreviu la nostra cultura, malgrat la seva indubtable qualitat.

També m’arriba Llengua Nacional. Articles de sociolingüística, d’història, de lèxic, de sintaxi, entrevistes i bibliografia. Els articles de sintaxi, de Jané i Ruaix, imprescindibles.

A la bibliografia hi publico una ressenya del llibre Obra poètica de Josep Espunyes, un altre llibre indicadíssim per a aquestes festes i de lectura obligatòria a les nostres contrades pirinenques. Us n' adjunto la ressenya.

Obra Poètica
Josep Espunyes
Edicions de Salòria,  La Seu d’Urgell, 2012.

Em va sorprendre saber que Alexander Kutzenov, en els moments àlgids del terror estalinista, solia segellar els seus manuscrits impublicables dins de pots de conserva, i a les nits els enterrava al seu jardí. Aquesta imatge resumeix la suggestió que exerceixen els poders guaridors de l’art, la seva bondat preservada i l’esperança de llibertat i de justícia que sempre fa niu en algun racó del cor dels humans. L’esperança que algun dia “el lector de la posterioritat” conegui els fets, els punts de vista, els sentiments del passat i pugui obrar i jutjar en conseqüència.
Aquest any s’ha publicat a casa nostra l’Obra Poètica de Josep Espunyes, una obra d’una qualitat indiscutible que, pel que fa a les dificultats envers la censura –en aquest cas la censura franquista o feixista, tant és-, ens recorda l’actitud d’ Alexander Kutzenov. En efecte, Espunyes l’any 1970 va quedar finalista al premi Carles Riba de poesia amb l’obra Temps de manobre i el 1972, va guanyar el primer accèssit al Salvat-Papasseit amb De l’Evangeli segons sant Lluc, però les seves obres no es van poder publicar fins al 1977, una vegada esdevinguda la mort del dictador. L’obra Racó de calaix, amb aquest títol tan gràfic i evocador de l’actitud d’ Alexander Kutzenov, recull poemes de l’autor escrits des de 1961 fins a 1970, però no va ser publicat fins al 1999. La poesia escrita en aquesta època es caracteritzava per la denúncia d’unes condicions laborals discriminatòries i injustes en el món del treball, properes en molts casos a l’esclavatge; per la interconnexió amb l’incipient moviment cultural d’afirmació catalana, que maldava per fer sentir la seva presència enmig d’una selva de prohibicions, repressió, i per la presència ambiental dels corrents culturals europeus, molt especialment, el de l’existencialisme sartrià. D’aquí que a partir d’aquest moment, i tot al llarg de la seva obra, hi trobem un compromís radical amb la llibertat i la convicció que l’existència humana i cultural és un dret en ell mateix i, per tant, inalienable, Cal dir, a més a més, que els poemes d’aquest període destaquen ja per una gran riquesa i exigència lingüístiques, amb moments d’una extraordinària bellesa.
Un cop desaparegut el terrible malson del franquisme, Espunyes inicia un viatge literari que el durà primer a l’evocació d’un temps i d’un espai –el de la seva infantesa i joventut a Peramola i a l’Alt Urgell-, espai i temps que a poc a poc es convertiran en el motor i en el centre d’una gran part de la seva obra, tant en vers com en prosa. És l’hora de llibres de poemes com Viatge al record,
obra que s’inicia amb alguns versos de circumstàncies, però que de seguida ens presenta una evocació de les vivències de la seva infantesa i joventut que l’han fet com és, sempre però amb la denúncia del pes de la llosa del franquisme, com a element pertorbador i condicionant.
El seu retorn decisiu als orígens es produeix amb una obra d’una alta qualitat poètica i d’una gran oportunitat històrica, Notes mínimes d’un paisatge. Una obra d’una gran perfecció i bellesa, que neix com a testimoni i evocació d’uns paisatges que el poeta recorda i estima i ara veu amenaçats per la imminent construcció del pantà de Rialb, i que per raons de contingència històrica es convertirà en una eina de reivindicació entre els sectors que s’oposen a la seva construcció.
Simultàniament a l’evocació i a la reivindicació del seu paisatge pirinenc, Espunyes va deixant constància dels esdeveniments històrics que es van succeint durant els anys inacabables i convulsos de l’anomenada transició democràtica. Ho fa en forma de quarteta; quartetes que va publicant a la inoblidable revista El Llamp. Aquests petits versos –sempre acompanyats de la notícia concreta que els originava- van ser recollits en un volum titulat La quarteta (informal). Rellegir avui La quarteta (informal) constitueix fer un cop d’ull a un seguit de fets de la nostra història recent que expliquen molts dels esdeveniments polítics que es produeixen al nostres dies i, alhora, retraten la perseverança i l’obstinació amb què l’Estat espanyol fa braços i mànigues per a fer-nos desaparèixer com a poble i com a cultura. 
L’any 1990 Josep Espunyes va guanyar el premi Les Talúries –aleshores el màxim guardó poètic de les Terres de Ponent- amb el llibre Pa d’àngel, un recull de poemes amb temàtica diversa, magistralment elaborats i d’una gran delicadesa. Arreu del volum s’hi respira l’amor pel paisatge, per la terra i el contacte amb la natura i la gent, és a dir, l’autor reprèn els temes que més li agraden i els estilitza al màxim. Tot el poemari és una síntesi perfecta de la tradició poètica popular de la nostra terra amb el preciosisme artístic  i lleuger dels millors versos noucentistes.
El procés de retorn als orígens de l’autor es consuma i referma plenament amb la publicació del llibre Alt Urgell, plany i passió, un recull format per quaranta-dues tankes en què l’autor expressa d’una manera continguda però alhora punyent el seu amor per la terra que el va veure néixer i créixer, i que un dia va haver d’abandonar.
Al recull Poemes Esparsos, Espunyes aplega el conjunt de poemes de diferents formes i temàtiques editats des de 1970 fins a 2009 en publicacions tan diverses com Oriflama, Canigó, Diari de Barcelona, El Món, Àgora cultural, Gent de casa, Lo Banyut, Àrnica, Llengua Nacional, Fil Directe.
Amb Poemes de cap al tard, Espunyes ens aporta un conjunt de poemes inèdits que ha anat elaborant des d’una visió madura i serena de la vida. Són poemes plens d’afecte i de tendresa. Poemes que en general desprenen amocions positives, en què la fraternitat, l’amistat i la família adquireixen el mateix rang que els valors de la llibertat i la justícia o la igualtat a la resta de la seva obra.
L’Obra Poètica de Josep Espunyes recull tots aquests títols de què he parlat. Només per aquest motiu ja hauria de ser una obra de referència imprescindible per a seguir la seva trajectòria i la de tants creadors catalans –majoritàriament d’extracció popular- que patiren la repressió i l’asfíxia que en aquells anys imposava una dictadura cruel, sòrdida, inacabable i plena de seqüeles, i, en conseqüència, l’aïllament i el desconeixement dels seus mateixos compatriotes. L’obra d’Espunyes, però, no és únicament un referent social, humà o paisatgístic. Rere el conjunt de la seva obra hi ha també el retrat difuminat d’una evolució personal. De la seva sensibilitat, dels seus gustos, de les seves emocions. El poeta és qui ha confegit l’obra que els presento, sens dubte. Però fins a quin punt aquesta obra no ha afaiçonat també el poeta?
  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada