Notes per a anar tirant, 17 de desembre del 2012
Les castes i el poder
Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan ineludibles, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula. La manera com una paraula ha passat a assolir un significat abstracte i complex a partir d’uns orígens senzills, tangibles, gairebé rudimentaris.
Una casta, segons els diccionaris, seria un grup social que tendeix a viure separat de la resta de la gent per raons d’uns prejudicis relacionats amb uns presumptes mèrits i una presumpta puresa del llinatge al qual pertany. Sol ser, per tant, un grup endogàmic i generalment dipositari de privilegis obtinguts per la via de l’herència. La presumpta puresa dels seus orígens, l’aïllament dels seus components i els privilegis heretats serien tres de les seves característiques essencials.
És fascinant comprovar que la paraula casta provindria d’una forma indoeuropea KES, que volia dir una cosa tan simple com tallar. Aquesta forma ens va donar les mares llatines de paraules com castrar (tallar els òrgans sexuals), l’adjectiu cast-a (separat, aïllat dels vicis), castell (recinte aïllat de l’exterior), castigar (tant per la noció d’aïllar com, més cruelment, per la de tallar), cassar i cassació (anul·lar, destruir), escassar (tallar les branques, podar) i carència (privació, separació d’alguna cosa).
De castes n’hi ha a tots els països, però a uns més que no pas en uns altres. A Espanya les castes perduren sense solució de continuïtat des dels seus orígens polítics, és a dir, d’ençà que la denominació geogràfica de la península, Hispània, va ser desplaçada (i monopolitzada) per la noció política de l’Espanya actual. D’això no en fa cinc-cents segles, com en un lapsus va dir la senyora Sánchez-Camacho, però tampoc cinc-cents anys com immediatament es va voler corregir. Un dia dedicaré una nota a parlar d’aquest tema.
Segons explica Pascual Carrión a l’obra Los latifundios en España, els orígens de la casta dels terratinents (la més forta i duradora d’Europa) prové de la guerra dita de “Reconquista” i es referma amb la Desamortització.
La pressió de la noblesa propietària de les terres ha estat una constant en la història d’Espanya. Reis castellans (i als meus ulls gens simpàtics!) com Pedro el Cruel o Enrique IV ho van viure i patir de prop. El primer hi va deixar la gargamella i el segon la legitimitat en la paternitat de la filla (Juana, dita la Beltraneja).
Els reis Catòlics van arribar a un consens amb aquesta noblesa agressiva, que s’ha mantingut amb lleugers retocs fins als nostres dies. A partir d’aleshores, la casta seria quasi intocable: tindria un poder gairebé absolut als seus immensos territoris, i no pagaria impostos. A canvi d’aquestes concessions, els reis governarien políticament la resta del país. Tot i això, tal com vaig explicar fa uns dies, Ferran el Catòlic va haver de fugir per cames, al crit de “ese catalán!”, empaitat per la noblesa, a la mort d’Isabel.
Aquest pacte amb la monarquia es va mantenir invariable a través dels segles. A partir de la Restauració, la monarquia i la noblesa ja eren una sola cosa. Als qui aleshores es va concedir el “privilegi” de governar el país –sense dret a tocar la casta, és clar- van ser els polítics: ara Cánovas, ara Sagasta. I qui dia passa any empeny.
La corrupció, com és lògic, s’estengué com una taca d’oli.
Avui la casta dels terratinents és descendent d’aquella primera casta de la “Reconquista” i manté les seves possessions i privilegis intactes. O més aviat, molt millorats. Les finques rústiques, es tingui la terra que es tingui, paguen uns impostos simbòlics. Les subvencions que els paguem entre tots esgarrifen. Els avantatges fiscals de les SICAVS (un 1% contra el 25% o més, que paga qualsevol indústria, comerç o renda mitjana d’un treballador) fan la resta.
I políticament, encara ho tenen més bé que durant la Restauració: eliminada la pantomima socialista (què han tocat mentre han manat?), no m’estranyaria que l’alternança acabés sent com a Rússia (Putin-Medvédev): ara vuit anys el Rajoy i després vuit més l’Aznar.
Qui tallarà el bacallà, els sous i les pensions, voldrà castrar les nostres il·lusions, escassar les nostres esperances i castigar les nostres justes i democràtiques reivindicacions, però, continuaran sent els de sempre: la casta, la casta que des de fa segles viu encastellada a la torre inexpugnable dels seus privilegis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada