diumenge, 31 de març de 2013

Música d'acordió

Notes per a anar tirant. U d'abril de 2013.

Arxiu Josep Espunyes

Música d'acordió (Conte dedicat al Fiter de Canelles, publicat a Històries de vetllador)

 Fins ben bé la decada de 1960 a 1970, la música d' acordió encara va formar part del paisatge festiu de molts pobles i viles de les valls pirinenques. Fora dels dies de quaresma -perquè les autoritats governatives de l'època ho prohibien- no hi havia diumenge a la tarda o festa de precepte sense que un estol d'acordionistes s'estengués com una benedicció per tots els racons d'aquelles contrades.
Els acordionistes d'aleshores solien ser una mena d'homes-orquestra. Practicaven el que avui se'n diria la música total. Malgrat haver-los vist actuar una infinitat de vegades, em costa d'entendre com s'ho arribaven a fer. Com se'n sortien de controlar els instruments que duien, només amb les dues mans i els dos peus. La majoria tocaven l'acordió, els platerets i el bombo. Alguns portaven micròfon, a través del qual parlaven, cantaven i, en alguns casos,  fins i tot xiulaven. Encara hi havia qui portava la samfoina  i qui, a més a més, componia alguna de les cançons del seu repertori.
La majoria de poblacions petites i mitjanes  tenia els seus acordionites. En recordo a Tremp, Artesa de Segre, Gavarra, les Masies, Organyà, Oliana, la Seu... i a molts altres llocs que ara seria massa llarg d'enumerar. Aquests acordionistes no tocaven pas necessàriament a la seva població, sinó que anaven als pobles i a les festes on els llogaven, segons les circumstàncies. Els que es considerava que tocaven millor, i que naturalment eren els més cars, solien anar molt buscats per les diades més assenyalades, mentre que els que no tenien la fama de tocar tan bé -ja sigui perquè realment no en sabien tant o perquè, simplement, duien un equipament més senzill o més arcaic- solien tenir molta requesta els diumenges a la tarda.



Tot aquell eixam de músics -músics era l'única manera com popularment se'ls anomenava- poc podia fer suposar que el temps dels acordionistes en actiu, en realitat, ja s'anava acabant. La seva època finia sense que ningú se n'adonés, que és la manera com es solen produir un gran nombre de canvis.
Hi van influir molts factors. Van començar a aparèixer les "boites", que van donar pas a les actuals discoteques. La gent va començar a sortir més dels seus pobles. Els tocadiscos es van convertir en una eina a l'abast de tothom, i el jovent, sobretot  a l'estiu, hi organitzava festes i s'ho passava d'allò més bé sense necessitat de llogar cap músic. Per tot això i segurament per altres motius, els acordionistes van anar plegant veles. Uns es van limitar a penjar l'eina al trebol. Uns altres van emigrar. I els més vells, lògicament, es van anar morint. Va arribar un moment que als encontorns de la vall de Vilareny només hi quedava un acordionista en actiu, el Piquer de Cornelles, un músic ja gran que vivia la seva feina, més que amb vocació, amb una autèntica devoció.
                  * * *
  A l'hivern, quan els estiuejants emigraven, el jovent del poble tornava a necessitar l'escalf de veure algú tocant sobre la llotja. La música del tocadiscos, que ja havia estat la protagonista de les festes de l'estiu, ara resultava massa freda. I diumenge sí, diumenge també, el Piquer anava a tocar al poble de Vilareny. Aleshores el ball s'omplia, i no només de jovent. Amb el so planyívol del seu acordió, hi havien après a ballar i s'hi havien enamorat un rapat de parelles, i ara, ja fossin parelles casades o de festeig etern, el retrobaven amb les cançons de sempre. Perquè el Piquer solia tenir un repertori bastant fix i clàssic. Si canviava alguna peça era  una qüestió de títol, però sempre mantenia el gènere. Recordo que començava amb un pas-doble ("per a animar la gent", deia) i que el penúltim ball era sempre un tango. Acabava, naturalment, amb un vals.    

Mai no havia tingut una tarifa per a cobrar: "el que vulgueu, segons com us vagi l'entrada...", solia ser el que demanava al jovent per la seva feina. Era d'aquella gent tan bona i tan positivament innocent com només n'he conegut a les valls de l'entorn de Vilareny.
Quan tocava només tenia dues dèries, la comunicació amb el seu públic, i la comunicació amb la música, sobretot en els moments en què la intensitat rítmica s'ho portava i gairebé ho exigia. Quan es mirava el públic, amb aquella rialla seva, franca i refiada, ningú no dubtava que l'home compartia els instants de plaer i de felicitat que vivia la gent que ballava. Mirava amb uns ulls tan esbatanats, tan plens de satisfacció, que semblava que les imatges li anessin passant per la retina i hi restessin impreses. Quan es concentrava en la música, abraçava  l'acordió com si l'acomboiés, i anava marcant el ritme amb el peu dret, amb el cos, amb les oscil.lacions del seu cap,  que ell inclinava, torcent molt el coll, fins a posar l'orella esquerra a ran del teclat.
Mentre el Piquer se sentí fort va tocar sempre tant com la gent li'n demanà. I cal dir que això no era fàcil, perquè la gent de vegades no en tenia mai prou, de ballar. Quan hi havia sarau tocava fins a altes hores, sense mostrar cansament, i amb la cara xiroia, sobretot si veia que la gent s'hi divertia. I quan acabava de tocar el vals de final del sarau, tothom sabia que l'home repetiria tantes peces com la gent li pidolés amb alegre cridòria: "una altra!, una altra!"  Ell no es feia pas pregar gaire. I tocava i tocava mentre hi hagués una parella que encara es tingués dreta. De vegades se'ls hi havia fet de dia i tot.
Però el Piquer ja era gran i va anar perdent forces. Va arribar un moment que ja no s'ho sentia d'atendre les repeticions que la gent li demanava, però era una d'aquestes persones que no sabien dir que no. Aleshores es va valdre d'una astúcia que, per la malignitat d'algú, li esdevingué fatal.
Ell se les va enginyar per a donar un saltiró tot just quan acabava de tocar el vals amb què tancava el sarau. D'aquesta manera, si algú provava de demanar repetició, ell ja era fora de la llotja -que era  a una alçada d'uns vuitanta centímetres- i, amb l'acordió encara penjat al coll, anava fent adéu amb la mà, mentre s'allunyava de la sala i se'n tornava, xino-xano, al seu poble de Cornelles.
La gent s'hi va anar acostumant i ho entenia, perquè veien que l'home s'havia fet vell i perquè al Piquer tothom l'estimava. Bé, tothom, tothom, no.  Desgraciadament, sempre hi ha gent desaprensiva que per fer-se un tip de riure és capaç de fer mal sense mirar prim. Va passar que unes mans inqualificables, un dia, poc abans d'acabar el ball de nit, van lligar la cama del Piquer a la pota de la cadira. Ningú més que l'autor de la malifeta no se'n va adonar. Quan el músic va haver tocat el darrer ball, el vals reglamentari, va donar el saltironet de costum. El turmell de la cama se li va agafar a la pota de la cadira i ja el teniu a ell, l'acordió i la cadira de morros a terra. S'ha de dir que de seguida hi van acudir algunes parelles per a ajudar-lo a plegar-se i veure si s'havia fet mal. Ell va dir que no havia estat res.  Que no s'havia fet mal. Que no hi patissin... Es va deslligar el turmell, va recollir l'acordió i se'n va tornar, a peu com sempre feia, cap a Cornelles.
Potser sí que no s'havia fet mal. Però per fora. Perquè per dintre sí que se n'havia fet. I molt. Des d'aquell dia no va tornar a tocar més a la llotja del ball de Vilareny.
                        I I
 Cornelles havia estat un poblet amb prop d'una dotzena de cases habitades. Situat al cap d'un espadat, tenia l'aire d'una antiga fortalesa destinada a vigilar l'entrada de la vall del riu de Merles. Quan el Piquer s'hi va recloure ja només hi quedava una casa habitada -ca la Voliaina-, a part de la seva. Ell hi va anar fent vida durant un temps. Vivia sol. De tant en tant un fill seu que treballava a Lleida l'anava a veure. Com que veia que el seu pare s'anava fent vell i que, a més, perdia molta vista, li deia si volia anar amb ell. El Piquer li ho agraïa, però somrient li recordava que encara es podia valdre. I de fet l'home anava tirant. Mal que bé s'organitzava el viure. Com ho feia, no se sap, però se'n sortia. Si algun dia la Voliaineta Xica se li oferia per a ajudar-lo, ell sempre li'n donava les gràcies, però li deia si fa o no fa el mateix que li havia dit al seu fill.

El cas és que no només se'n sortia, sinó que encara li quedava molt de temps per a viure. Als matins  de primavera s'extasiava escoltant la intensa piladissa dels esbarts de moixons que cantaven a tocar de la seva finestra. Més tard seguia amb atenció els crits dels corbs i el grallar dels astors i de les gralles que volaven a l'entorn dels roquissars que encerclaven el poble. Quan sortia a estirar les cames li agradava de sentir el cant de la puput i, tan aviat com la sentia, ja la veia saltironant pels marges i pels rostolls d'uns trossos ja de temps abandonats, però que ell veia tal com havien estat feia uns anys. Perquè el Piquer, tot i que no ho deia, ja gairebé no hi veia amb els ulls. Només hi veia a través dels sons. Potser per això, a les nits, quan sentia el refilar del rossinyol, li venia a la memòria la Carmeta, la seua dona, i hi començava a parlar i de vegades fins i tot a discutir, de tal manera que hi havia dies que fins a altes hores no es girava d'esquena -com  si li donés a entendre que s'havia d'acabar la conversa- i es posava a dormir.

El Piquer encara tenia una una altra distracció. Cada vespre -a l'estiu a l'era de batre, a l'hivern a l'escó de vora el foc- tocava l'acordió a ca la Voliaina. "Vosaltres continueu, aneu feinejant. Per mi no estigueu", els solia dir. Ell hi anava a fer-los companyia i a alegrar-los alhora que hi gustava fent allò que tant li agradava: tocar el seu vell acordió. I aquí hi gustava de valent, perquè, en la familiaritat del context, no se sentia gens obligat i  tocava allò que li venia de gust -que sovint eren peces que en una sala de ball ja no hauria gosat tocar, perquè eren passades de moda, com ara pericons,       polques de Bohèmia i masurques poloneses. Ara, quan més bé s'ho passava era quan la pubilleta de ca la Voliaina li demanva que li toqués algun ball. Ell aleshores s'inflava els pulmons i, ple de satisfacció, feia una dedicatòria a la noia seguint el mateix ritual de les dedicatòries que al llarg del seu ofici havia anat fent.
Un dia, però, el Piquer va rebre una notícia terrible. A ca la Voliaina havien decidit anar-se'n de Cornelles. La terra cada dia donava menys i ja no se'n podia viure. Una casa  necessitava com a mínim un jornal per poder tirar endavant. A més a més, la noia començava a tenir edat de festejar i a un poble sense llum, sense aigua corrent, sense camí ni de carro, qui hi havia de voler anar? "És clar, és clar", va fer el Piquer, lacònic, amb el cap cot. Però de seguida, perquè no li coneguessin el dolor que sentia, els va fer una rialla de cor fort i els animà a tirar endavant en la decisió que prenien, perquè, fet i fet, "és el millor que podeu fer".
                    *  *  *
Des del dia que es va tancar ca la Voliaina, el Piquer va ser l'únic i el darrer habitant de Cornelles. Des d'aquell mateix dia, cada tarda va tornar a Vilareny. Hi baixava amb un noi que tenia un dos cavalls i duia el correu de Merles. En arribar a les envistes del poble, exactament a la font del Camí Ral, just davant de l'estany de les Campanetes, baixava del cotxe, es penjava l'acordió al coll i començava a tocar.
Quan la gent del poble ho van saber, més d'un hi acudia amb l'escusa d'anar a buscar aigua i, entre  peça i peça, li donava conversa. Ell l'agraïa moltíssim. Però vell i tot com era, el que volia era fer música. Tocar l'acordió. I que l'escoltessin.


Mercat de la font Fresca. Arxiu Nuri Pujol.


Jo una tarda hi vaig anar una estona. Feia un temps que no l'havia vist, però es conservava molt bé. Recordo que duia una gorra de plat fosca, un gec de vellut negre i unes ulleres de sol bastant amples. Ell de seguida em va conèixer per la veu. Va tocar unes quantes peces del seu repertori, que jo vaig escoltar embadalit. Tenia  al meu davant l'aigua tranquil.la de l'estany i els turons sinuosos i esmolats de la vall de Merles. Per un instant em va semblar que la  seva música i aquell paisatge es fonien. Les notes que sortien del seu vell acordió voleiaven en doina per la superfície del llac i s'enfilaven cap a les cingleres pelades com un núvol de volves de flor de card -angelets i bruixes- suaument impulsades no sé si pel vent o pel ritme de la música. Ell continuava tocant. I, tal com feia quan venia al poble, va acabar amb un tango i un vals, que va acompanyar amb unes suaus oscil.lacions amb el cap. En acabar em va dir que no podia passar sense tocar. I que també li agradava de tocar per a les muntanyes i per als arbres i per als moixons, però que de vegades trobava a faltar les persones. Jo em vaig quedar sense saber què dir-li. Vaig recordar la mala passada que li havien fet a Vilareny, ja feia anys, i vaig notar com la indignació em pujava al pit i a la gola. Ell de sobte em va dir: què hi ha aquí davant nostre?, què hi veus? La pregunta al principi em sobtà. "L'estany, l'estany de les Campanetes", li vaig contestar contorbat. "Saps que hi veja, ara mateix quan tocava, jo?" I, sense donar-me temps per a constestar va continuar: "Hi veja los teus padrins ballant lo dia que es van casar, i los teus pares i tota la gent del poble que tots aquests anys han ballat al so del meu acordió. Vénen cada tarda i convertixen l'estany de les Campanetes en una pista de ball, i jo els veig com ballen i com riuen; els veig tan joves i lleugers que de vegades em sembla que suren com les fulles de les flors de febrer. Sí, xiquet, sí, els veig tan clarament que si allarguessa la mà els podria tocar com ara et toco a tu". I quan va dir això darrer em va agafar molt fort pel canyell.

Més o menys en aquella època jo vaig marxar de Vilareny i al Piquer ja no el vaig tornar a veure mai més. La seva imatge, però, la conservo nítida i em revé amb força sempre que l'evoco. Una venedora de bolets que, les tardes que venia al poble, sovint li feia companyia em va explicar que un vespre de tardor havia vingut i s'havia assegut al pedrís de sempre. S'hi havia estat una llarga estona "sense dir so ni mot". Quan ja era fosc havia agafat l'acordió i havia començat a tocar "Adiós muchachos...". A ella això no li va fer cap gràcia "perquè el Piquer no hi començava mai, per un tango". Després havia tocat un vals, "em sembla que de l'Strauss", em va dir, "en cabat d'això, va agafar l'acordió se'l va penjar al coll i va agafar el camí foscor enllà, jo li vaig dir Piquer!, Piquer!, On anau tot sol?, però ell ja no em va contestar...".



Els cafès IV

Notes per a anar tirant, 31 de març de 2013



El cafè de la Societat

Els padrins en deien Cafè de la Societat, els més joves, cal Tresunito (pel nom de casa del qui el regentava), però el nom imposat pels deliris feixistes de l'època -i en lletres ben grosses, per cert- era el de "Café España". Un nom, però, que suposo que no va arrelar gens. Jo, si més no, no el vaig sentir mai pronunciat: només el vaig veure escrit.  


Entrant per la porta de davant de cal Molinero, a l'esquerra hi havia un recambró; una nevera bastant gran, d'aquelles que anaven amb barres de gel, i, a continuació el taulell (amb la seva  antiga cafetera), que era a la mateixa banda, però al costat oposat d'on és avui. 



A la banda dreta, a l'hivern hi havia l'estufa i, a continuació un billar que jo qualificaria de mític. Per les moltes partides que s'hi va arribar a jugar i per la fascinació que em produïa aquella taula verda, il·luminada per una bombeta que baixava del sostre i solcada per tres boles de vori, que recorrien misterioses rutes geomètriques abans de xocar entre elles, i que a mi em semblaven -comparades amb les que jugàvem la canalla- gegantines. A la paret del costat, hi havia els tacs dels jugadors penjats en un moble i un marcador en forma d'àbac. Era un joc per als "grans", els quals sovint s'hi jugaven uns vermuts regats amb sifó que excitaven el deler -el dalí, en dèiem- dels qui s'ho miraven.


Després venia la sala del ball. S'hi accedia per una portalada verda que generalment només s'obria parcialment. A l'esquerra hi havia el racó on la canalla aprenia a ballar. I al fons d'aquest mateix racó, la porta dels lavabos (lavabos que, quan hi havia molta gent, no sempre donaven l'abast i, és clar, a la seva manera, denunciaven la situació).


 Per les grans festes, hi solia haver orquestres, amb missa cantada, ball i sarau. Però, generalment parlant, la música que dominava les eres, les places, els aplecs, les sales de ball i l’imaginari acústic de les festes del Pirineu, era la d'acordió.

Per Nargó, del meu record, hi van passar molts acordionistes. Lo Fiter de Canelles, Lo Palou de Tremp, Lo Jaume Gaset i el xicot que es va casar amb l'Encarna (no en recordo el nom!) d'Artesa, lo Jaume Espuga d'Organyà, l'Esteve de Gavarra, Lo Bartolo de les Masies...


A Nargó teníem una mica de mala fama en el tracte que donàvem als músics, sobretot quan es tractava de respectar l'hora pactada de plegar. Al Fiter, una vegada, li van lligar el turmell a la cadira; al Jaume Gaset (amb disset anys!), un Sant Cristòfol el van amenaçar de tirar-lo al pantà si parava de tocar quan ho tenia previst i pactat; al Jaume Espuga -que baixava en bicicleta- més d'una vegada li van desbotir les rodes...
 

Però ara allò ja ha passat i del que no hi ha cap dubte és que tots aquells concertistes van contribuir a fer la vida més agradable d'una colla de generacions i van deixar la seva empremta musical en l'esperit de tot el poble.

Els acordionistes, alguns tocaven amb solfa i uns altres d'orella, però tots procuraven incorporar les cançons de l’època, a més dels clàssics tangos, valsos i passos dobles de tota la vida.

 Hi ha títols que a la gent jove ara no els dirien res, però que en aquells temps van recórrer els espais acústics de les nostres serralades durant temporades i temporades: Por aquel camino verde, Niña enciseraAngelitos negros, aquell pas doble que es deia No te puedo querer...
 

La sessió de tarda se solia tancar amb un tango, Adiós muchachos compañeros de mi vida... i un vals com Yo vendo unos ojos negros... I després venia el sarau, amb la mitja hora i el ball fins a les quatre de la matinada, on no hi solia faltar algun popurri, amb cançons d’abans de la guerra com Baixant per la font del Gat, L'airet de la matinada, Una vella molt revella, Se va el caimán...”
  

divendres, 29 de març de 2013

Els cafès III


Notes per a anar tirant. 29 de març de 2013


El cafè del Cine (continuació)

Al cap d'uns anys del que explicava ahir, el cafè del Cine i el mateix cine van passar a mans del seu propietari, lo Javier de cal Taussà, ara fa poc traspassat. Hi vaig passar estones inoblidables jugant a cartes, parlant amb els amics (Ramon, Josep Gómez, Josep Salas, Manuel Blasco, Pepe i, de vegades, encara algun altre, com en Badia o el mateix Javier, fill). Recordo també aquella estufa central envoltada d'un taulell per a descansar els braços, fumar o prendre alguna cosa, i una multitud d'anècdotes que desbordarien les possibilitats d'aquest blog.

De tota manera, n'explicaré una de mostra. Lo Javier era un cafeter excepcional, sempre a punt amb les seves sortides, que generalment ratllaven la genialitat. Recordo que un dia va posar unes quantes taules i cadires de "fòrmica", un material sintètic que aleshores era una gran novetat i del qual ell estava molt orgullós.


Durant un temps, les cadires i les taules de "fòrmica, més aviat fràgils en les formes, van conviure amb les antigues taules de fusta i amb aquelles sòlides cadires de cul de bova. Un dia, ja de matinada, en una taula de ruc es va produir una discussió molt forta entre dos jugadors (no en dic el nom perquè ja són morts i no podrien rebatre'm o matisar-me).

De sobte, un dels dos jugadors es va aixecar, va agafar una cadira, de les de "fòrmica", i la va dirigir cap al cap de l'altre jugador. Lo Javier, que es mirava la partida amb cara de son i de cansament, va reaccionar amb una gran celeritat i brillantment:

-Eeeep! Esperaaa! Va exclamar, aturant el braç del qui enlairava la cadira, que es va quedar amb l'eina del crim suspesa a dos pams del cap de la futura víctima. Tot seguit, el genial cafeter es va aixecar, va agafar una cadira de bova i la va oferir al potencial agressor:

-Au, té. Fot-li'n! fot-li'n! Amb aquesta ja li'n pots fotre! -el va animar. L'agressor potencial, tallat el seu primer impuls, va deixar la cadira a terra, va recollir els diners de sobre taula i va tocar el dos.


-He! No els costa gaire a ells de fer malbé el mobiliari, va concloure l'enyorat i genial cafeter.






dijous, 28 de març de 2013

Els cafès II

Notes per a anar tirant. 28 de març de 2013

El cafè del Cine

Del cafè del Cine en tinc un doble record. Primer, de quan el cafè el portaven lo Lao i la Trini de cal Mundo i el cinema depenia del Vicenç d'Oliana. De la part del cafè d'aleshores en recordo molt poc. Els cacauets que hi venien en bosses de paper i els grans cartells de pel·lícules que hi havia enganxats a la paret del fons, entrant a mà dreta.

Un dels cartells que cobrien aquella paret, el més gran de tots, era el de la pel·lícula "El Mayor Espectáculo del Mundo", amb la imatge del James Stewart amb la seva disfressa de pallasso. Pel que fa als cacauets, cada bossa costava dues pessetes, mentre que el preu de les entrades era de tres pessetes per als xics i sis per als grans. L'entrada s'havia de comprar a la taquilla que hi havia al fons a mà esquerra, a continuació del taulell de les begudes. La taquillera era la Conxita de cal Pollet, la germana gran del Pepe. El pare del Paco de cal Sabater, lo Cisco de cal Tuto, em sembla que es deia, feia de caminer i, els caps de setmana, recollia les entrades i era l'encarregat de donar pas al local per la primera de les dues grans portes que hi havia.

Tal com sol passar, la litúrgia del cinema era gairebé tan important com el misteri que s'hi representava. Vint minuts abans de començar cada pel·licula, l'enyorat Emili de cal Vileta arribava -primer a peu, més tard amb la seva inseparable Vespa- a la cabina de projecció.  Sonava el primer timbre. Quan ho tenia tot a punt, feia sonar un segon timbre i s'apagaven totes les làmpades del local, tret d'una bombeta del centre. Pocs segons abans d'engegar, sonava el tercer timbre i el local quedava a les fosques per uns instants. Uns instants màgics que donaven pas a la musiquet nerviosa del NO-DO i, per regla general, al seu protagonista principal, "Su Excelencia el Generalísimo" inaugurant, presidint, pescant o jugant al golf o fent el que s'escaigués.

El local generalment s'omplia. Al poble hi havia molta gent del pantà, de la fàbrica de ciment, de les serradores, de la fusta en general, pagesos de tota la vida, botiguers, etc. El local s'omplia de gent, però també de fum (que encalitjava el feix de llum projectada que sortia d'un dels tres minúsculs finestrons de la paret del fons), de closques de cacauet, d'exclamacions durant les escasses escenes d'amor que les tisores de la censura permetien, d'esclats de bosses de cacauet buides a les pel·licules de por en els moments més crucials... Quan es trencava la cinta -força sovint- o s'enfosquia la pantalla per problemes amb els carbons del projector, els xiulets i el batibull en general acabaven de posar música i color a aquelles sessions inoblidables que tenien tant de festa com d'espectacle i, sobretot, de gran esdeveniment col·lectiu en les escasses possibilitats d'esbarjo d'aquells caps de setmana.


Quan la pel·lícula era "tolerada", les criatures es posaven davant, els pares al mig i les parelles joves s'estimaven més les butaques del darrere de tot.  La primera pel·lícula de què tinc consciència és la de "Los caballeros del rey Arturo". Va ser un dia que va pujar a Nargó el meu oncle Jaumet, de ca la Munda, i em va pagar l'entrada. Les imatges d'aquella pel·lícula -que em va fascinar- es van quedar gravades al meu record. Les lluites de Lancelot (Robert Taylor), la bonhomia del rei Artur (Mel Ferrer) i la bellesa de la reina Ginebra (Ava Gardner) em van captivar completament, tot i que no em vaig assabentar de res del conficte triangular que els unia i, alhora, els separava. Durant bastant temps i d'amagat del senyor mestre, als darrers fulls d'una libreta d'estudi em vaig anar anotant la llista de les pel·lícules que més m'havien agradat. La nota més alta va ser invariablement per a "Los caballeros del rey Arturo". El segon lloc, en canvi, se'l disputaven "El ídolo de barro" i "Casco de acero".


Una gran aficionada al Cinema de Nargó va ser la Maria Ramoneda (la Torra), de cal Guillot i tia segona meua. Quan no era normal que les dones anessin soles al cine, ella, que ja era bastant gran i vídua, va començar a anar al cine tantes sessions com hi havia. En aquest sentit, va ser una avançada al seu temps, que era un temps poc agraït per a les audàcies. Des d'aquí el meu record i el meu homenatge a la seva "intrepidesa".


dimecres, 27 de març de 2013

Grans esperances

Notes per a anar tirant, 27 de març de 2013


Great Expectations (Grans esperances)

La pel·lícula és una adaptació de l’obra de Dickens que duu aquest mateix títol. Ens explica la vida de Philip Pirrip (Pip), un nen orfe que viu amb la seva germana, estricta i molt severa, i el marit d’aquesta. Un dia, durant una visita a la tomba familiar toparà amb el fugitiu d’un presidi, a qui acabarà ajudant, proporcionant-li menjar i una llima per a serrar-se els grillons dels peus.

Més endavant, Pip és enviat a casa de Miss Havisham amb la finalitat de distreure-la.  Miss Havisham és una dona excèntrica, ressentida, que un dia va ser abandonada al peu de l’altar pel qui havia de ser el seu futur marit, i que viu en una mansió obscura i decadent, vestida fantasmagòricament i permanentment de núvia. En aquesta casa, Pip coneixerà una noia, Estella, de qui s’enamorarà.

El destí de Pip, però, és el de fer de ferrer, com el seu cunyat. Un dia, no obstant, rebrà una herència tan inesperada com misteriosa que canviarà la seva vida i les seves expectatives. Les úniques condicions que haurà de complir per a heretar-la són que no ha de preguntar mai d’on prové el llegat que rebrà, i que se n’ha d’anar a Londres per a educar-se i relacionar-se amb l’alta societat de la capital.

Aquesta nova situació sembla que podria fer possible que per fi aconseguís l’amor de la seva estimada Estella, però una feblesa emocional de la persona que l’havia nomenat hereu posarà al descobert la situació irregular de la fortuna heretada i això farà que les grans expectatives del jove es vegin frustrades i el seu destí es giri altre cop com un mitjó.


En l’obra original de Dickens hi ha gairebé tots els ingredients de la seva narrativa: joves maltractats, un retrat de la pobresa i de les dures condicions de vida de l’època, presidiaris cruels i tendres alhora, classes opulentes i corruptes, odis i ressentiments, fatalisme i conservadorisme socials, situacions de tensió emocional, de vegades una mica lacrimògena (les novel·les de Dickens no deixaven de ser novel·les de fulletó)...

Tot i aquests ingredients, l’obra no aconsegueix transmetre les emocions del text, per un excés de fidelitat acadèmica i per una manca d’imaginació i creativitat narratives. La fredor interpretativa d’alguns dels actors protagonistes acaben de donar un to gris, desfibrat i sense ànima al film. L’actuació correcta però monòtona d’Helena Bonham i Ralph Fiennes, en els principals papers secundaris, no posa en cap moment el discurs cinematogràfic a l’alçada de les pàgines de la novel·la.

Tenint en compte que Great Expectations (Grans esperances) ha estat duta diverses vegades a la pantalla, l’aportació de M. Newell és realment discreta i poc enriquidora. La versió original, com sempre, únicament subtitulada en llengua castellana, i el doblatge, ja no cal dir-ho, exclusivament en castellà, ai!   



dimarts, 26 de març de 2013

Nacionalisme castrador

Notes per a anar tirant, 27 de març de 2013

Nacionalisme castrador

El pitjor nacionalisme és el que no es reconeix com a tal. El del qui veu la palla a l’ull de veí, però no veu la biga que duu al seu. És el cas del nacionalisme lingüístic castellà o espanyol.

El castellà és la llengua oficial de més de vint països. Hi ha centenars de milions de persones que el parlen. Ha devorat dotzenes de llengües i cultures (i implantar-lo ha costat milions de vides humanes!). Té la seva supervivència assegurada i garantida per una pila de lleis...


Però malgrat tot, els nacionalistes lingüístics espanyols continuen pressionant i muntant estratègies per a estendre la seva llengua i eradicar les altres de molts punts del planeta. El quítxua, el guaraní, l’aimara i tantes altres, són les darreres restes d’unes llengües i unes cultures autòctones que es perden en el temps. Lingüísticament, es tracta de llengües harmonioses, riques, regulars, instruments i alhora conseqüència d’unes cultures que foren grandioses i ara estan en vies d’extinció.

El nacionalisme lingüístic castellà és tan agressiu, expansionista i forassenyat com absurd. Es pensen que la seva llengua és millor que les altres? No en tenen prou amb els disbarats històrics i sagnants, comesos durant la colonització? Saben el que pensen del seu domini, les antigues colònies? No es pregunten per què cap d’elles no voldria tornar a caure sota la seva bota?

El bombardeig de mentides que aquests anys han esclatat impunement sobre el tractament de les llengües a l’ensenyament de Catalunya (l’únic de tot l’Estat en què els alumnes surten dominant dues llengües, com a mínim) demostra que la maquinària mediàtica del nacionalisme lingüístic espanyol continua funcionant “impasible al ademán”. A la maquinària mediàtica, com era de preveure, finalment s’hi ha ajuntat la legislativa que, etiquetada amb el que es coneix com la llei Wert, equival a l’esclat d’un torpede en plena línia de flotació del nostre sistema d’equilibri lingüístic a l’ensenyament.
 

Només des d’aquesta perspectiva es poden entendre les contundents paraules que escriví l’admirat Stefan Zweig sobre el nacionalisme:

“Tots els esgrogueïts corsers de l’Apocalipsi han galopat per la meva vida, la revolució i la fam, la inflació i el terror, les epidèmies i l’emigració; he vist créixer i escampar-se davant els meus ulls les grans ideologies de masses, el feixisme a Itàlia, el nacionalsocialisme a Alemanya, el bolxevisme a Rússia i, sobretot, la pitjor de les pestes, el nacionalisme, que emmetzina la flor de la nostra cultura europea.”

Sostinc que l’anomenat nacionalisme català és una caricatura conseqüencial del nacionalisme espanyol. Els catalans, per tal de poder resistir les constants embranzides del nacionalisme espanyol s’han hagut d’empescar un nacionalisme purament verbal, un nacionalisme de resistència, un nacionalisme no-nacionalista. Un nacionalisme que, després de reiterats fracassos en els seus intents de federar-se amb Espanya, al màxim que aspira és a federar-se en pla d’igualtat amb els altres pobles d’Europa. Per a aconseguir-ho, però, li cal abans la independència. Assolida aquesta, el nacionalisme català, tan contrari al nostre tarannà, desapareixerà de l’escenari i deixarà pas a l’imprescindible diàleg social.
 

dilluns, 25 de març de 2013

Deliris de Poder

Notes per a anar tirant, 25 de març de 2013


Deliris de Poder

Un dia qualsevol (però molt fred) de 1957, uns nens d’un poble del Pirineu de Lleida, amb pantalons curts, penellons als dits i a les orelles, senten asseguts al seu banc de fusta dura com el mestre els diu que aviat deixaran de ser catalans. Aquells nens no hi donen gaire importància –tenen vuit i nou anys!- però quan surten al pati, tot jugant al Rei Pepet, ja hem trobat ofici, algun dels més grans s’estranya del que els ha dit el mestre a la classe de geografia. ‘Què serem, ara, donques’?

El mestre va fer el que li manava el manual oficial a les instruccions. “Situar en el mapa de España la Región catalana, haciendo observar que en ella no està comprendida la província de Lérida (...) A la Región Catalana corresponden las provincias de Gerona, Barcelona y Tarragona, ya que Lérida corresponde al Valle del Ebro.” I, la “Región Catalana”, escapçada d’aquella manera, és clar, tenia un relleu “sumamente montañoso”, cosa que es posaria de manifest “procurando mostrar fotografías de los acantilados de Garraf y de la Costa brava...”


Aquell intent de mutilació no va tirar endavant. Bastant lluny d’allà, la gent va començar a mobilitzar-se. Concretament a Barcelona es va organitzar un cicle de conferències titulat Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes, en què hi van participar gent com Badia i Margarit, Solé Sabarís, Coromines, Trias Fargas, Ainaud de Lasarte, Lladonosa i Pujol, etc.

I no va trigar que la “Diputación Provincial de Lérida” va certificar les intencions segregacionistes per la via del desmentiment: “Los insistentes rumores circulados estos últimos dias sobre una supuesta segregación de la provincia de Lérida del resto de la región catalana hacen que la Diputación Provincial tenga que manifestar explícitament que tales rumores carecen totalment de fundamento...”

Aquell intent de mutilació no era la primera vegada que es produïa. De fet, el nostre estimat rei, el maquiavèlic Fernando el Católico, en una reial cèdula, dictada el 6 de juny de 1506, però que mai no es va fer pública, ja establia “He resuelto conceder a dicho Reyno de Aragón, e incorporar en El, el puerto de Tortosa, sus Alfaques y todos aquellos lugares y territorios que estan en la parte del rio Ebro hazia Aragón, que hasta aquí han estado incorporados al Principado de Cataluña, desmembrando también de Este la ciudad de Lérida con todos los lugares y territorios que hay entre los dos rios Noguera y Zinca...”

De vegades em pregunto què hauria passat si qualsevol d’aquells dos intents hagués triomfat. La pregunta no és pas un entreteniment d’història-ficció per a passar l’estona. Algú, perdut entre els arbres que li tapen el bosc, podria pensar que “això ara ja no passa”. No? I què és el que realment es discuteix amb el dret a decidir? Fins quan seran els “de dalt” el qui decidiran què som i què hem de ser? Quan arribarà la democratització de les decisions?



diumenge, 24 de març de 2013

Els cafès I

Notes per a anar tirant, 24 de març de 2013


Els cafès I

Quan encara no hi havia televisió, els cafès eren els punts neuràlgics de la vida social i festiva del poble. A part dels dos de la carretera, cal Not (a partir de la casa nova) i cal Toà, al poble n’hi havia tres. El del Lao o del Cine (després, del Taüssà), a davant de cal Cunyat; el de cal Molinero, a cal Belo (la casa del Vicenç i la Susanna), davant de la Societat, i el de cal Tresunito o Societat, al local de la Societat.

Els dos primers que descobríem les criatures eren el del Lao i el del Tresunito. El del Lao, perquè hi havia el cine i cada dissabte i diumenge era obligat de passar-hi per davant a veure els “cartells” –petit tràiler fotogràfic que en aquella època famolenca d’imatges, ens agradava moltíssim- i saber si la pel·lícula era “Tolerada” o “No tolerada”. El de cal Tresunito, perquè hi havia el ball. Ball que calia circumscriure al racó de la canalla, fora que et volguessis arriscar a rebre un cop de nus al cap, del tovalló que el vell cafeter duia sempre penjat a l’espatlla. De vegades, quan s’enfadava, enviava tota la canalla al carrer i, aleshores, s’organitzaven unes cridòries de campionat, amb cançó inclosa (que no reproduiré per no molestar ningú).


El cafè de cal Molinero era els dels vermuts després dels balls dels dies de festa assenyalada, el de la terrassa amb jardí de la Festa Major, el de les partides a cartes dels grans mestres de la Brisca, del Ruc i de la Botifarra. Aquest, per totes aquestes característiques, no era tan proper a la canalla i el solíem descobrir més tard.



dissabte, 23 de març de 2013

El preu

El preu


Notes per a anar tirant, 23 de març de 2013

Abans d'ahir vaig passar per davant de l'antiga sastreria Conti, de la Diagonal. Està tancada. Fa molts anys,  hi havia treballat. Va ser durant els anys 1971 i 1972. Em va venir a la memòria el dia que hi vaig anar a demanar feina. Em vaig veure a mi mateix a la Rambla, amb vint-i-un anys i la Vanguardia als dits, llegint els anuncis de feina. Havia acabat el servei militar i, malgrat que tenia moltes ganes d'estudiar, m'havia de guanyar la vida. Tot el que tenia eren dues mans i unes certes nocions de sastreria que havia après al poble, a casa (tots els meus avantpassats coneguts havien estat sastres).

Després de Conti, encara vaig treballar un temps a Viguri i després un any i mig llarg a la sastreria que tenien els Pantaleoni a la Rambla, la també desapareguda "Sastreria Modelo". Abans de Conti havia treballat a la sastreria "Liceo", que es tancà amb la mort del seu creador, Isidre Riudeubàs.

Recordo aquella època com un temps d'espera gairebé inacabable. Per a estudiar necessitava hores lliures, sobretot als mesos de maig i de juny, que era quan més feina hi havia a les sastreries de llavors. Va arribar un dia que em vaig adonar que si volia fer alguna cosa havia de trencar amb l'ofici que tenia i, alhora, amb una tradició que m'empresonava i es perdia en el minúscul i insignificant corriol de la història familiar.


Vaig penjar les estisores (és un dir: les vaig pujar al meu pare que les va agafar corglaçat) i vaig començar a treballar del que em sortia. Vaig fer enquestes, vaig treballar en un magatzem de pneumàtics, vaig fer de cambrer nocturn, vaig fer de despatxant de duanes... D'aquella època em deuen venir els discos gastats i l'hèrnia discal que tinc a la columna i vés a saber si encara alguna altra cosa. Va ser el preu que vaig pagar per la meva llibertat, per la meva independència personal.

En aquell temps vaig aprendre dues coses. La primera: cap llibertat ni independència no ens serà donada sense pagar-ne un preu. La segona: per car que sigui, aquest preu no és mai massa car. El que sí que ho hauria estat, de car, hauria estat no voler o no gosar pagar-lo.


dijous, 21 de març de 2013

Rellegir Tolstoi

Notes per a anar tirant, 22 de març de 2013


Rellegir Tolstoi

Joe Wright ha portat una nova adaptació a la pantalla de la novel·la Anna Karènina de Tolstoi. L’argument és prou conegut. Anna Karènina és l’esposa d’un alt funcionari de Sant Petersburg, amb qui té un fill d’uns deu anys. El germà de l’Anna, que viu a Moscou, li demana ajut a causa dels problemes de relació de parella que pateix. Al tren, l’Anna  coneixerà la comtessa Vronsky i el seu fill, un jove elegant i seductor, de qui s’enamorarà. Situada entre la força dels sentiments i la del deure familiar, l’Anna intentarà tornar amb el seu marit, però Vronsky la segueix i aviat tots dos s’adonaran que no poden viure l’un sense l’altre.

La seva relació escandalitza la societat aristocràtica en què es mouen els protagonistes i arriba un moment en què el marit de la Karènina li vol imposar el jou matrimonial. Però la força del sentiment pot més que no pas la de les convencions, i la Karènina, arrossegada per la passió i la necessitat de ser feliç, ho supedita tot a l’amor que sent per Vronsky. Aquests decisió, en una societat masclista, conservadora, ociosa i terriblement hipòcrita, obre la porta a la tragèdia i, el tren, que és l’instrument que la posa en contacte amb l’amor, serà l’eina que li ocasionarà també la mort.

L’adaptació de Joe Wright és una proposta tan arriscada com reeixida de dur la gran novel·la de Tolstoi a la pantalla. L’ambientació és espectacular, els personatges molt ben caracteritzats –especialment Keira Knightley en el paper d’Anna Karènina- i el guió prou ben elaborat com per fer una proposta moderna d’una obra del segle XIX, sense trair-ne el que és essencial: la gran riquesa i confusió de sentiments que pugnen per trobar una sortida cap al camí de la racionalitat i de la llibertat en un context en què aquests dos valors són cínicament arraconats o fins i tot desconeguts.


La proposta estètica del film m’ha semblat imaginativa i ben resolta, amb les inevitables el·lipsis i metàfores que el canvi de registre exigia; les passions de l’època mostrades amb força; el retrat de la classe (o casta) social, impecable, i les tensions entre els seus protagonistes i el punt de dramatisme que dóna cos a l’argument, perfectament creïbles i digeribles per als ulls de l’espectador actual.

La pel·lícula, és clar, no recull tots els angles discursius de la novel·la, però en recull dos temes essencials. Les tensions entre els diversos sentiments (amorosos, maternals, filials, de parella, etc.) situats en un context de vida matrimonial i familiar convencionals, i el canvi de manera d’entendre la visió romàntica de les relacions que es produïa en el món culte europeu al darrer terç del segle XIX, en què els avenços industrials, tecnològics i en els mitjans de transport, especialment els ferroviaris, significarien un revulsiu en la transformació de les relacions socials tradicionals i, per tant, també de les idees estètiques.

Qui vulgui, però, gaudir del plaer de llegir la novel·la en tota la seva riquesa i extensió, té el privilegi de fer-ho en una de les magnífiques traducció que ens deixà Andreu Nin, i en aquest cas sí –contràriament al que passa amb la pel·ícula, ai!-, en català.




dimecres, 20 de març de 2013

Primavera

Notes per a anar tirant, 20 de març de 2013


Primavera

Ahir vaig culminar la meva seixanta-quatrena volta a l’entorn del sol, i vaig passar unes hores a Nargó. Cada edat té les seves expectatives, les seves sensacions, els seus plaers. Deu ser per això que ningú no té ganes de morir-se i que ens agafem a la vida  com si estiguéssim arrapats a una mata de jonc al trenc d’un esbalç.

Sobreviure no és res més que saber substituir la intensitat d’uns plaers primerencs per la descoberta d’uns altres. Aquells llavis delicats, temorosos, d’una noia de COU, que un dia vas besar en una vorera de la Rambla, arriba un dia que són reemplaçats per una mirada de complicitat, per un somriure, per un passeig en companyia.

Aquelles nits en què et submergies en la màgia d’un cine, amb una bossa de cacauets a la mà, i agafaves energies per a fer front a la duresa de tota la setmana, ara es contrabalancen amb la conversa tranquil·la amb algun conegut; amb la contemplació d’un espai natural, encara no massa fressat per la mà humana; amb el goig de descobrir una nova façana de pedra amb què un veí ha volgut enriquir la imatge del poble.


Aquelles estones de jugar al carrer, amb cèrcols, mitges, boles i patacons, sense adonar-te’n són substituïts pel gaudi de fer un passeig pel Cap del Roc a mitja tarda i veure com un sol càlid, daurat, encara bastant raonable, entra per sota el cobert de cal Perruca i il·lumina un tros llarg de carrer com ho ha anat fent des de temps immemorials, indiferent al fet que ara al carrer ja gairebé no hi visqui ningú.

Hi ha plaers que simplement es transformen. Aquells Capitans Truenos, Chispites i Supermans, que compràvem als sobres “Sorpresa” a cal Camell o que pujava lo Botiguer Nou de Tàrrega, ara s’han convertit en el plaer de llegir literatura i d'ampliar els nostres horitzons fins a uns límits que fa uns anys no ens podíem ni tan sols imaginar.



Ahir vaig culminar la meva seixanta-quatrena volta a l’entorn del sol, i avui ha començat la primavera. Ja no anem a mirar nius, a fer falles ni a fumar vidarsa a la vora de Segre. Però ha fet un dia clar, temperat, agradable. Mentre estenia la roba del gimnàs sota la llum neta i purificadora d’un sol incipient (i m’esperava a damunt de taula una torrada d’all amb una mica de formatge de cabra per a esmorzar), m’he preguntat si hi ha ningú que sàpiga quins de tots aquests plaers són els més agradables, els més intensos.