diumenge, 31 de març del 2013

Els cafès IV

Notes per a anar tirant, 31 de març de 2013



El cafè de la Societat

Els padrins en deien Cafè de la Societat, els més joves, cal Tresunito (pel nom de casa del qui el regentava), però el nom imposat pels deliris feixistes de l'època -i en lletres ben grosses, per cert- era el de "Café España". Un nom, però, que suposo que no va arrelar gens. Jo, si més no, no el vaig sentir mai pronunciat: només el vaig veure escrit.  


Entrant per la porta de davant de cal Molinero, a l'esquerra hi havia un recambró; una nevera bastant gran, d'aquelles que anaven amb barres de gel, i, a continuació el taulell (amb la seva  antiga cafetera), que era a la mateixa banda, però al costat oposat d'on és avui. 



A la banda dreta, a l'hivern hi havia l'estufa i, a continuació un billar que jo qualificaria de mític. Per les moltes partides que s'hi va arribar a jugar i per la fascinació que em produïa aquella taula verda, il·luminada per una bombeta que baixava del sostre i solcada per tres boles de vori, que recorrien misterioses rutes geomètriques abans de xocar entre elles, i que a mi em semblaven -comparades amb les que jugàvem la canalla- gegantines. A la paret del costat, hi havia els tacs dels jugadors penjats en un moble i un marcador en forma d'àbac. Era un joc per als "grans", els quals sovint s'hi jugaven uns vermuts regats amb sifó que excitaven el deler -el dalí, en dèiem- dels qui s'ho miraven.


Després venia la sala del ball. S'hi accedia per una portalada verda que generalment només s'obria parcialment. A l'esquerra hi havia el racó on la canalla aprenia a ballar. I al fons d'aquest mateix racó, la porta dels lavabos (lavabos que, quan hi havia molta gent, no sempre donaven l'abast i, és clar, a la seva manera, denunciaven la situació).


 Per les grans festes, hi solia haver orquestres, amb missa cantada, ball i sarau. Però, generalment parlant, la música que dominava les eres, les places, els aplecs, les sales de ball i l’imaginari acústic de les festes del Pirineu, era la d'acordió.

Per Nargó, del meu record, hi van passar molts acordionistes. Lo Fiter de Canelles, Lo Palou de Tremp, Lo Jaume Gaset i el xicot que es va casar amb l'Encarna (no en recordo el nom!) d'Artesa, lo Jaume Espuga d'Organyà, l'Esteve de Gavarra, Lo Bartolo de les Masies...


A Nargó teníem una mica de mala fama en el tracte que donàvem als músics, sobretot quan es tractava de respectar l'hora pactada de plegar. Al Fiter, una vegada, li van lligar el turmell a la cadira; al Jaume Gaset (amb disset anys!), un Sant Cristòfol el van amenaçar de tirar-lo al pantà si parava de tocar quan ho tenia previst i pactat; al Jaume Espuga -que baixava en bicicleta- més d'una vegada li van desbotir les rodes...
 

Però ara allò ja ha passat i del que no hi ha cap dubte és que tots aquells concertistes van contribuir a fer la vida més agradable d'una colla de generacions i van deixar la seva empremta musical en l'esperit de tot el poble.

Els acordionistes, alguns tocaven amb solfa i uns altres d'orella, però tots procuraven incorporar les cançons de l’època, a més dels clàssics tangos, valsos i passos dobles de tota la vida.

 Hi ha títols que a la gent jove ara no els dirien res, però que en aquells temps van recórrer els espais acústics de les nostres serralades durant temporades i temporades: Por aquel camino verde, Niña enciseraAngelitos negros, aquell pas doble que es deia No te puedo querer...
 

La sessió de tarda se solia tancar amb un tango, Adiós muchachos compañeros de mi vida... i un vals com Yo vendo unos ojos negros... I després venia el sarau, amb la mitja hora i el ball fins a les quatre de la matinada, on no hi solia faltar algun popurri, amb cançons d’abans de la guerra com Baixant per la font del Gat, L'airet de la matinada, Una vella molt revella, Se va el caimán...”
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada