La torrada

Notes per a anar tirant, 10 de març de 2013

La torrada

Els orígens dels gustos se m’encreuen amb els camins misteriosos de la memòria. Per a mi no hi ha res millor que una llesca de pa torrat amb oli d’oliva acabat de moldre. Cada vegada que em menjo una torrada amb un raget d’oli, en algun racó amagat del meu cervell se m’encén la imatge llunyana i vaga d’aquells hiverns freds dels anys cinquanta, en què el meu padrí anava a desfer al molí de cal Benito, al peu del camí del Rocer.

Durant els dies anteriors havia anat a plegar les olives i, als vespres, les triava inclinant la taula del menjador i posant una manta amb dos plecs en forma de canal que s’estrenyia a la base. Les olives s’arrullaven des de la part alta de la taula (a mi m’agradava molt de tirar-les) i baixaven rodolant i deixant les fulles i altres brosses enganxades a la manta.

Després, les olives, ja del tot netes, es portaven al molí. Veure el procés de desfer-les era fascinant. Hi havia un recipient que girava amb el mateix eix de la pedra de moldre i anava repartint les olives instants abans de ser aixafades. L’oli, barrejat  amb els rillols i per tant d’un color bastant fosc, s’escorria cap a les vores i per una sequieta s’introduïa als dipòsits, que eren a la vora del foc.

Els rillols que quedaven es posaven en sàrries o sarrions i es premsaven amb una mena de clic gegant que es feia rodar i estrènyer mitjançant una barra auxiliar, a força de braços. De cada sàrria, aleshores, en regalimava tot l’oli que hi quedava, i semblava com si les sàrries ploressin.

Finalment, una vegada colat, arribava l’hora de tastar el nou oli. Les torrades es preparaven al mateix foc del molí. Era un foc generós, que retornava la gent que venia de fora, i feia unes torrades esplèndides. Tothom s’hi posava a la vora, els amos de les olives i els treballadors del molí, i tothom es delia per a tastar el nou oli, que acabat de moldre tenia un gust excepcional i irrepetible.

Aquell dia no anava mai a estudi, però aprenia com si hi hagués anat una setmana sencera. Tant, que encara em recordo de moltes de les coses vistes en aquells temps tan llunyans.

A part del molí de cal Benito, hi havia també el de cal Pericó o Pricó. Era en l’obertura que hi havia –em sembla que avui ja no hi és- passat ca l’Aleix –davant del portal de l’era del Salider-, en camí de la Collada. El meu padrí també hi havia anat alguna vegada, però jo ja era més gran i ja no em podia saltar dies de col·legi. Llàstima: ara recordaria algunes paraules i accions que el temps ha esborrat o els meus ulls d’infant no van saber veure!

Aquell gust viu, intens, un punt amargant, del pa torrat amb l’oli nou, però, no se m’ha pas esborrat. I és que, des d’aleshores, com aquell oli, no n’he tornat a tastar mai més.