Música d'acordió

Notes per a anar tirant. U d'abril de 2013.



Arxiu Josep Espunyes



Música d'acordió (Conte dedicat al Fiter de Canelles, publicat a Històries de vetllador)

 Fins ben bé la decada de 1960 a 1970, la música d' acordió encara va formar part del paisatge festiu de molts pobles i viles de les valls pirinenques. Fora dels dies de quaresma -perquè les autoritats governatives de l'època ho prohibien- no hi havia diumenge a la tarda o festa de precepte sense que un estol d'acordionistes s'estengués com una benedicció per tots els racons d'aquelles contrades.

Els acordionistes d'aleshores solien ser una mena d'homes-orquestra. Practicaven el que avui se'n diria la música total. Malgrat haver-los vist actuar una infinitat de vegades, em costa d'entendre com s'ho arribaven a fer. Com se'n sortien de controlar els instruments que duien, només amb les dues mans i els dos peus. La majoria tocaven l'acordió, els platerets i el bombo. Alguns portaven micròfon, a través del qual parlaven, cantaven i, en alguns casos,  fins i tot xiulaven. Encara hi havia qui portava la samfoina  i qui, a més a més, componia alguna de les cançons del seu repertori.

La majoria de poblacions petites i mitjanes  tenia els seus acordionites. En recordo a Tremp, Artesa de Segre, Gavarra, les Masies, Organyà, Oliana, la Seu... i a molts altres llocs que ara seria massa llarg d'enumerar. Aquests acordionistes no tocaven pas necessàriament a la seva població, sinó que anaven als pobles i a les festes on els llogaven, segons les circumstàncies. Els que es considerava que tocaven millor, i que naturalment eren els més cars, solien anar molt buscats per les diades més assenyalades, mentre que els que no tenien la fama de tocar tan bé -ja sigui perquè realment no en sabien tant o perquè, simplement, duien un equipament més senzill o més arcaic- solien tenir molta requesta els diumenges a la tarda.

Tot aquell eixam de músics -músics era l'única manera com popularment se'ls anomenava- poc podia fer suposar que el temps dels acordionistes en actiu, en realitat, ja s'anava acabant. La seva època finia sense que ningú se n'adonés, que és la manera com es solen produir un gran nombre de canvis.

Hi van influir molts factors. Van començar a aparèixer les "boites", que van donar pas a les actuals discoteques. La gent va començar a sortir més dels seus pobles. Els tocadiscos es van convertir en una eina a l'abast de tothom, i el jovent, sobretot  a l'estiu, hi organitzava festes i s'ho passava d'allò més bé sense necessitat de llogar cap músic. Per tot això i segurament per altres motius, els acordionistes van anar plegant veles. Uns es van limitar a penjar l'eina al trebol. Uns altres van emigrar. I els més vells, lògicament, es van anar morint. Va arribar un moment que als encontorns de la vall de Vilareny només hi quedava un acordionista en actiu, el Piquer de Cornelles, un músic ja gran que vivia la seva feina, més que amb vocació, amb una autèntica devoció.

                  * * *

  A l'hivern, quan els estiuejants emigraven, el jovent del poble tornava a necessitar l'escalf de veure algú tocant sobre la llotja. La música del tocadiscos, que ja havia estat la protagonista de les festes de l'estiu, ara resultava massa freda. I diumenge sí, diumenge també, el Piquer anava a tocar al poble de Vilareny. Aleshores el ball s'omplia, i no només de jovent. Amb el so planyívol del seu acordió, hi havien après a ballar i s'hi havien enamorat un rapat de parelles, i ara, ja fossin parelles casades o de festeig etern, el retrobaven amb les cançons de sempre. Perquè el Piquer solia tenir un repertori bastant fix i clàssic. Si canviava alguna peça era  una qüestió de títol, però sempre mantenia el gènere. Recordo que començava amb un pas-doble ("per a animar la gent", deia) i que el penúltim ball era sempre un tango. Acabava, naturalment, amb un vals.    

Mai no havia tingut una tarifa per a cobrar: "el que vulgueu, segons com us vagi l'entrada...", solia ser el que demanava al jovent per la seva feina. Era d'aquella gent tan bona i tan positivament innocent com només n'he conegut a les valls de l'entorn de Vilareny.

Quan tocava només tenia dues dèries, la comunicació amb el seu públic, i la comunicació amb la música, sobretot en els moments en què la intensitat rítmica s'ho portava i gairebé ho exigia. Quan es mirava el públic, amb aquella rialla seva, franca i refiada, ningú no dubtava que l'home compartia els instants de plaer i de felicitat que vivia la gent que ballava. Mirava amb uns ulls tan esbatanats, tan plens de satisfacció, que semblava que les imatges li anessin passant per la retina i hi restessin impreses. Quan es concentrava en la música, abraçava  l'acordió com si l'acomboiés, i anava marcant el ritme amb el peu dret, amb el cos, amb les oscil.lacions del seu cap,  que ell inclinava, torcent molt el coll, fins a posar l'orella esquerra a ran del teclat.

Mentre el Piquer se sentí fort va tocar sempre tant com la gent li'n demanà. I cal dir que això no era fàcil, perquè la gent de vegades no en tenia mai prou, de ballar. Quan hi havia sarau tocava fins a altes hores, sense mostrar cansament, i amb la cara xiroia, sobretot si veia que la gent s'hi divertia. I quan acabava de tocar el vals de final del sarau, tothom sabia que l'home repetiria tantes peces com la gent li pidolés amb alegre cridòria: "una altra!, una altra!"  Ell no es feia pas pregar gaire. I tocava i tocava mentre hi hagués una parella que encara es tingués dreta. De vegades se'ls hi havia fet de dia i tot.

Però el Piquer ja era gran i va anar perdent forces. Va arribar un moment que ja no s'ho sentia d'atendre les repeticions que la gent li demanava, però era una d'aquestes persones que no sabien dir que no. Aleshores es va valdre d'una astúcia que, per la malignitat d'algú, li esdevingué fatal.

Ell se les va enginyar per a donar un saltiró tot just quan acabava de tocar el vals amb què tancava el sarau. D'aquesta manera, si algú provava de demanar repetició, ell ja era fora de la llotja -que era  a una alçada d'uns vuitanta centímetres- i, amb l'acordió encara penjat al coll, anava fent adéu amb la mà, mentre s'allunyava de la sala i se'n tornava, xino-xano, al seu poble de Cornelles.

La gent s'hi va anar acostumant i ho entenia, perquè veien que l'home s'havia fet vell i perquè al Piquer tothom l'estimava. Bé, tothom, tothom, no.  Desgraciadament, sempre hi ha gent desaprensiva que per fer-se un tip de riure és capaç de fer mal sense mirar prim. Va passar que unes mans inqualificables, un dia, poc abans d'acabar el ball de nit, van lligar la cama del Piquer a la pota de la cadira. Ningú més que l'autor de la malifeta no se'n va adonar. Quan el músic va haver tocat el darrer ball, el vals reglamentari, va donar el saltironet de costum. El turmell de la cama se li va agafar a la pota de la cadira i ja el teniu a ell, l'acordió i la cadira de morros a terra. S'ha de dir que de seguida hi van acudir algunes parelles per a ajudar-lo a plegar-se i veure si s'havia fet mal. Ell va dir que no havia estat res.  Que no s'havia fet mal. Que no hi patissin... Es va deslligar el turmell, va recollir l'acordió i se'n va tornar, a peu com sempre feia, cap a Cornelles.

Potser sí que no s'havia fet mal. Però per fora. Perquè per dintre sí que se n'havia fet. I molt. Des d'aquell dia no va tornar a tocar més a la llotja del ball de Vilareny.

                        I I

 Cornelles havia estat un poblet amb prop d'una dotzena de cases habitades. Situat al cap d'un espadat, tenia l'aire d'una antiga fortalesa destinada a vigilar l'entrada de la vall del riu de Merles. Quan el Piquer s'hi va recloure ja només hi quedava una casa habitada -ca la Voliaina-, a part de la seva. Ell hi va anar fent vida durant un temps. Vivia sol. De tant en tant un fill seu que treballava a Lleida l'anava a veure. Com que veia que el seu pare s'anava fent vell i que, a més, perdia molta vista, li deia si volia anar amb ell. El Piquer li ho agraïa, però somrient li recordava que encara es podia valdre. I de fet l'home anava tirant. Mal que bé s'organitzava el viure. Com ho feia, no se sap, però se'n sortia. Si algun dia la Voliaineta Xica se li oferia per a ajudar-lo, ell sempre li'n donava les gràcies, però li deia si fa o no fa el mateix que li havia dit al seu fill.

El cas és que no només se'n sortia, sinó que encara li quedava molt de temps per a viure. Als matins  de primavera s'extasiava escoltant la intensa piladissa dels esbarts de moixons que cantaven a tocar de la seva finestra. Més tard seguia amb atenció els crits dels corbs i el grallar dels astors i de les gralles que volaven a l'entorn dels roquissars que encerclaven el poble. Quan sortia a estirar les cames li agradava de sentir el cant de la puput i, tan aviat com la sentia, ja la veia saltironant pels marges i pels rostolls d'uns trossos ja de temps abandonats, però que ell veia tal com havien estat feia uns anys. Perquè el Piquer, tot i que no ho deia, ja gairebé no hi veia amb els ulls. Només hi veia a través dels sons. Potser per això, a les nits, quan sentia el refilar del rossinyol, li venia a la memòria la Carmeta, la seua dona, i hi començava a parlar i de vegades fins i tot a discutir, de tal manera que hi havia dies que fins a altes hores no es girava d'esquena -com  si li donés a entendre que s'havia d'acabar la conversa- i es posava a dormir.

El Piquer encara tenia una una altra distracció. Cada vespre -a l'estiu a l'era de batre, a l'hivern a l'escó de vora el foc- tocava l'acordió a ca la Voliaina. "Vosaltres continueu, aneu feinejant. Per mi no estigueu", els solia dir. Ell hi anava a fer-los companyia i a alegrar-los alhora que hi gustava fent allò que tant li agradava: tocar el seu vell acordió. I aquí hi gustava de valent, perquè, en la familiaritat del context, no se sentia gens obligat i  tocava allò que li venia de gust -que sovint eren peces que en una sala de ball ja no hauria gosat tocar, perquè eren passades de moda, com ara pericons,       polques de Bohèmia i masurques poloneses. Ara, quan més bé s'ho passava era quan la pubilleta de ca la Voliaina li demanva que li toqués algun ball. Ell aleshores s'inflava els pulmons i, ple de satisfacció, feia una dedicatòria a la noia seguint el mateix ritual de les dedicatòries que al llarg del seu ofici havia anat fent.

Un dia, però, el Piquer va rebre una notícia terrible. A ca la Voliaina havien decidit anar-se'n de Cornelles. La terra cada dia donava menys i ja no se'n podia viure. Una casa  necessitava com a mínim un jornal per poder tirar endavant. A més a més, la noia començava a tenir edat de festejar i a un poble sense llum, sense aigua corrent, sense camí ni de carro, qui hi havia de voler anar? "És clar, és clar", va fer el Piquer, lacònic, amb el cap cot. Però de seguida, perquè no li coneguessin el dolor que sentia, els va fer una rialla de cor fort i els animà a tirar endavant en la decisió que prenien, perquè, fet i fet, "és el millor que podeu fer".

                    *  *  *

Des del dia que es va tancar ca la Voliaina, el Piquer va ser l'únic i el darrer habitant de Cornelles. Des d'aquell mateix dia, cada tarda va tornar a Vilareny. Hi baixava amb un noi que tenia un dos cavalls i duia el correu de Merles. En arribar a les envistes del poble, exactament a la font del Camí Ral, just davant de l'estany de les Campanetes, baixava del cotxe, es penjava l'acordió al coll i començava a tocar.

Quan la gent del poble ho van saber, més d'un hi acudia amb l'escusa d'anar a buscar aigua i, entre  peça i peça, li donava conversa. Ell l'agraïa moltíssim. Però vell i tot com era, el que volia era fer música. Tocar l'acordió. I que l'escoltessin.



Mercat de la font Fresca. Arxiu Nuri Pujol.



Jo una tarda hi vaig anar una estona. Feia un temps que no l'havia vist, però es conservava molt bé. Recordo que duia una gorra de plat fosca, un gec de vellut negre i unes ulleres de sol bastant amples. Ell de seguida em va conèixer per la veu. Va tocar unes quantes peces del seu repertori, que jo vaig escoltar embadalit. Tenia  al meu davant l'aigua tranquil.la de l'estany i els turons sinuosos i esmolats de la vall de Merles. Per un instant em va semblar que la  seva música i aquell paisatge es fonien. Les notes que sortien del seu vell acordió voleiaven en doina per la superfície del llac i s'enfilaven cap a les cingleres pelades com un núvol de volves de flor de card -angelets i bruixes- suaument impulsades no sé si pel vent o pel ritme de la música. Ell continuava tocant. I, tal com feia quan venia al poble, va acabar amb un tango i un vals, que va acompanyar amb unes suaus oscil.lacions amb el cap. En acabar em va dir que no podia passar sense tocar. I que també li agradava de tocar per a les muntanyes i per als arbres i per als moixons, però que de vegades trobava a faltar les persones. Jo em vaig quedar sense saber què dir-li. Vaig recordar la mala passada que li havien fet a Vilareny, ja feia anys, i vaig notar com la indignació em pujava al pit i a la gola. Ell de sobte em va dir: què hi ha aquí davant nostre?, què hi veus? La pregunta al principi em sobtà. "L'estany, l'estany de les Campanetes", li vaig contestar contorbat. "Saps que hi veja, ara mateix quan tocava, jo?" I, sense donar-me temps per a constestar va continuar: "Hi veja los teus padrins ballant lo dia que es van casar, i los teus pares i tota la gent del poble que tots aquests anys han ballat al so del meu acordió. Vénen cada tarda i convertixen l'estany de les Campanetes en una pista de ball, i jo els veig com ballen i com riuen; els veig tan joves i lleugers que de vegades em sembla que suren com les fulles de les flors de febrer. Sí, xiquet, sí, els veig tan clarament que si allarguessa la mà els podria tocar com ara et toco a tu". I quan va dir això darrer em va agafar molt fort pel canyell.

Més o menys en aquella època jo vaig marxar de Vilareny i al Piquer ja no el vaig tornar a veure mai més. La seva imatge, però, la conservo nítida i em revé amb força sempre que l'evoco. Una venedora de bolets que, les tardes que venia al poble, sovint li feia companyia em va explicar que un vespre de tardor havia vingut i s'havia assegut al pedrís de sempre. S'hi havia estat una llarga estona "sense dir so ni mot". Quan ja era fosc havia agafat l'acordió i havia començat a tocar "Adiós muchachos...". A ella això no li va fer cap gràcia "perquè el Piquer no hi començava mai, per un tango". Després havia tocat un vals, "em sembla que de l'Strauss", em va dir, "en cabat d'això, va agafar l'acordió se'l va penjar al coll i va agafar el camí foscor enllà, jo li vaig dir Piquer!, Piquer!, On anau tot sol?, però ell ja no em va contestar...".