dimarts, 26 de març del 2013

Nacionalisme castrador

Notes per a anar tirant, 27 de març de 2013

Nacionalisme castrador

El pitjor nacionalisme és el que no es reconeix com a tal. El del qui veu la palla a l’ull de veí, però no veu la biga que duu al seu. És el cas del nacionalisme lingüístic castellà o espanyol.

El castellà és la llengua oficial de més de vint països. Hi ha centenars de milions de persones que el parlen. Ha devorat dotzenes de llengües i cultures (i implantar-lo ha costat milions de vides humanes!). Té la seva supervivència assegurada i garantida per una pila de lleis...


Però malgrat tot, els nacionalistes lingüístics espanyols continuen pressionant i muntant estratègies per a estendre la seva llengua i eradicar les altres de molts punts del planeta. El quítxua, el guaraní, l’aimara i tantes altres, són les darreres restes d’unes llengües i unes cultures autòctones que es perden en el temps. Lingüísticament, es tracta de llengües harmonioses, riques, regulars, instruments i alhora conseqüència d’unes cultures que foren grandioses i ara estan en vies d’extinció.

El nacionalisme lingüístic castellà és tan agressiu, expansionista i forassenyat com absurd. Es pensen que la seva llengua és millor que les altres? No en tenen prou amb els disbarats històrics i sagnants, comesos durant la colonització? Saben el que pensen del seu domini, les antigues colònies? No es pregunten per què cap d’elles no voldria tornar a caure sota la seva bota?

El bombardeig de mentides que aquests anys han esclatat impunement sobre el tractament de les llengües a l’ensenyament de Catalunya (l’únic de tot l’Estat en què els alumnes surten dominant dues llengües, com a mínim) demostra que la maquinària mediàtica del nacionalisme lingüístic espanyol continua funcionant “impasible al ademán”. A la maquinària mediàtica, com era de preveure, finalment s’hi ha ajuntat la legislativa que, etiquetada amb el que es coneix com la llei Wert, equival a l’esclat d’un torpede en plena línia de flotació del nostre sistema d’equilibri lingüístic a l’ensenyament.
 

Només des d’aquesta perspectiva es poden entendre les contundents paraules que escriví l’admirat Stefan Zweig sobre el nacionalisme:

“Tots els esgrogueïts corsers de l’Apocalipsi han galopat per la meva vida, la revolució i la fam, la inflació i el terror, les epidèmies i l’emigració; he vist créixer i escampar-se davant els meus ulls les grans ideologies de masses, el feixisme a Itàlia, el nacionalsocialisme a Alemanya, el bolxevisme a Rússia i, sobretot, la pitjor de les pestes, el nacionalisme, que emmetzina la flor de la nostra cultura europea.”

Sostinc que l’anomenat nacionalisme català és una caricatura conseqüencial del nacionalisme espanyol. Els catalans, per tal de poder resistir les constants embranzides del nacionalisme espanyol s’han hagut d’empescar un nacionalisme purament verbal, un nacionalisme de resistència, un nacionalisme no-nacionalista. Un nacionalisme que, després de reiterats fracassos en els seus intents de federar-se amb Espanya, al màxim que aspira és a federar-se en pla d’igualtat amb els altres pobles d’Europa. Per a aconseguir-ho, però, li cal abans la independència. Assolida aquesta, el nacionalisme català, tan contrari al nostre tarannà, desapareixerà de l’escenari i deixarà pas a l’imprescindible diàleg social.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada