dilluns, 11 de març del 2013

Ovidi

Notes per a anar tirant, 12 de març de 2013


Ovidi

Quan serem independents –que no crec que trigui gaire- haurem de tenir molt present que una certa dificultat, que una certa autoexigència, fa créixer. De la mateixa manera que l’esforç de l’esport posa a to la musculatura del cos, la tensió del nostre món interior reforça el caràcter i esmola la intel·ligència.

Dintre de la desgràcia del franquisme –una desgràcia immensa i allargada que encara ens entela les ulleres de la percepció quotidiana-, vam tenir la sort de poder gaudir d’artistes i cantants excepcionals que es van convertir en els nostres guies i mestres de vida alternatius. Un d’ells va ser l’Ovidi.

L’Ovidi  Montllor va ser un cantant i un actor autodidacte, d’una gran força i d’una gran honestedat; un home que va compondre, cantar, interpretar i viure sempre d’acord amb les seves conviccions, amb el seu pensament, amb la lletra clara i valenta de la cançó sense lletra que sorgia del fons de la seva existència. Algunes de les seves cançons són realment insuperables i estic segur que m’acompanyaran sempre:

La gent que el van conèixer, s’admiraven de la seva senzillesa, de la seva proximitat, de la seva delicadesa en el tracte; fets que no impedien que fos un autèntic revolucionari de la vida personal i social, un implacable denunciador dels abusos del poder, i un creador d’una autoexigència i d’un perfeccionisme excepcionals.

No sé si en un context més plàcid, més refiat, com el que ens ofereixen les partitocràcies de façana més o menys democràtica (menys que no pas més) hauria estat possible l’existència d’un artista de la talla de l’Ovidi. Em temo molt que els cantants “entretenidors”, els de passar l’estona, haurien ocupat tota la pantalla disponible, com de fet ja li va començar a passar als darrers temps.

L’Ovidi sempre havia desitjat ser reconegut a Alcoi, el seu poble. En la vida dura i difícil que va dur, li va doldre molt no haver-ho aconseguit. Però les cançons que va compondre demostren com n’és d’injusta la ruleta de l’èxit quan els tafurs del poder tenen les boles trucades.


Dissabte passat, la vigília del seu setantè aniversari, Alcoi per fi el va homenatjar com calia i va acudir a l’antic Passeig del Viaducte que, a partir d’ara es dirà d’Ovidi Montllor. Espero que un dia Barcelona, ciutat a la qual va donar tant, també l’homenatgi com cal. De moment, ens haurem d’acontentar escoltant-lo una vegada més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada