diumenge, 28 d’abril de 2013

Federalisme i independència I

Federalisme i independència I




El senyor Pere Navarro diu que és federalista. Jo també. ¿Es pot ser demòcrata i no ser federalista? Potser sí, però jo no sé com. Ara bé, el federalisme del senyor Navarro el portaria a dir NO a la independència de Catalunya. El meu, en canvi, em portaria a votar SÍ. Explicaré per què.

Entenc que federar significa acordar una determinada unió mitjançant un pacte. Un pacte que s'ha de basar en la mútua confiança i en la fidelitat als compromisos que s'hagin acordat. Un pacte, en definitiva, basat en el valor que abans es donava a la paraula.

Si el lector m'acompanya a fer una mica d'espeleologia del mot federar, descobrirà que aquest, en cadascuna de les seves cavitats, coves i avencs més remotes, ja contenia els gens semàntics del seu significat actual. En efecte, federar, prové de la forma indoeuropea *bhoid, que significava 'persuadir' i va evolucionar cap a les formes llatines foedus ('pacte', 'tractat'), fido ('tenir confiança') i fides ('fe', 'fidelitat', 'perfídia').

En català antic, aquesta arrel ja apareix cap a 1370, a la Crònica de Pere el Cerimoniós, i la tornem a trobar al Tirant Lo Blanc: "yo per mon offici seria molt aconsolat que pogués posar pau e bona confederació entre vós e Tirant lo Blanc..." Però qui va difondre i potenciar l'ús i el sentit modern del mot federar a casa nostra va ser Pi Margall en la seva obra.

La llibertat i l'esperit de pacte m’atreviria a dir que formen part de l'ADN català. Ramon Llull, el primer autor que escriu filosofia en una llengua romànica, ja definia la llibertat i afirmava que era "la forma intel·lectual donada a l'home perquè francament faça bé e francament esquivi (el) mal".

La visió d'un horitzó geogràfic espanyol unit des de la llibertat, el pacte i una igualtat real, apareix ja en alguns dels nostres textos primerencs. Des de les Cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, fins a les de Jaume I i Pere el Cerimoniós, en què Jaume I no tenia cap mania a justificar la conquesta de Múrcia i el seu lliurament posterior al rei castellà per la seva voluntat de "salvar Espanya", i Pere el Cerimoniós considerava un deure intervenir en la política peninsular -ajudant Castella- per tal de mantenir la igualtat, l'equilibri, i les bones relacions entre els regnes d'aquella península anomenada geogràficament Espanya.



Però més enllà de les paraules, el suport efectiu de Catalunya i la Corona d'Aragó a Castella va ser una constant al llarg de la història. Només cal recordar els noms de les batalles de Sagrajas, de Bairén, d’Uclés, d’Alarcos, de “las Navas de Tolosa”, en totes les quals les tropes catalanes lluitaren al costat de les de Castella.  En l'àmbit de les conquestes concretes, que després van passar a mans exclusivament de Castella, Ramon Berenguer IV va ajudar Alfons VII en la conquesta d’Almeria. Alfons el Cast ajudà Alfons VIII a conquerir Conca, Jaume II col·laborà en la conquesta de Tarifa i de Gibraltar, Pere el Cerimoniós en la d’Algecires...

La unió entre Catalunya i Aragó s'havia fet sota el marc d'una estructura confederal, basada en el pacte, en la llibertat derivada de la pròpia sobirania i en el respecte als drets territorials. Quan més endavant es va produir la unió dinàstica entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, es va fer també d'acord amb aquest sistema federatiu catalano-aragonès, basat en una concepció pactista del poder i en l'esquema d'una estructura plurinacional. Això era, si més no, el que es volia indicar amb la divisa "Tanto monta, monta tanto" (que ja ens ha arribat exclusivament en castellà).

Tant Isabel com Ferran eren de la família castellana de Trastàmara, amb una sensibilitat i uns objectius polítics molt allunyats dels dels nostres comtes-reis. A partir de la seva unió, la Cort es sedentaritzà al centre peninsular; el castellà esdevingué la llengua cortesana i, per tant, la de la noblesa i del poder, i l’explotació dels territoris d’Ultramar va ser reservada exclusivament als interessos i designis de Castella. Hi ha qui opina que a partir d'aquell moment començà una gran falsificació de la història, però ara no entrarem en aquest tema.



El comerç del Mediterrani, desatès i desplaçat a l’Atlàntic, va perdre la seva anterior energia i Catalunya, que tradicionalment havia tingut un gran protagonisme comercial a la zona, entrà en una etapa d’esllanguiment i de pobresa en algunes parts del seu territori. Malgrat això, i segons Vicens Vives, “un cert clima de germandat entre els pobles reunits sota el mateix ceptre” presidí aquella època.


Amb el descobriment i conquesta d’Amèrica, Castella va passar a ser la mestressa i senyora d’una bona part del món. Al seu imperi “nunca se ponia el sol”. Tot i això, Carles I va declarar la primera fallida estatal de l’època moderna el 1557, quan l’or, la plata i les pedres precioses, arribaven d’Amèrica a carretades, com mai no ho havien fet en cap dels imperis coneguts a la història. Poc després, la hisenda de Felip II es va tornar a enfonsar el 1596. Dotze anys més tard, l’any 1606, el deute de l’Estat era de 22’7 milions de ducats i les arques públiques ja havien consumit tots els ingressos previstos fins al 1611. Al 1618, en temps de Felip III, els ingressos estaven una altra vegada gastats per endavant. L’any 1626, l’Estat, ofegat pels deutes, va fer fallida un cop més...

Exhaurides les arques de l’Estat, els dirigents polítics espanyols (o castellans, tant se val) van posar els seus ulls en els territoris que, a partir d’una hisenda pròpia, s’havien administrat bé. Els mitjans de “comunicació” (o de manipulació) d’aleshores es van posar immediatament al servei del poder. Un poeta, el nom del qual no m’importa, ho pregonava així:

“En Navarra y Aragón
no hay quien tribute un real;
Cataluña y Portugal
son de la misma opinión;
sólo Castilla y León,
y el noble pueblo andaluz,
llevan a cuestas la cruz.”

Tot i que Catalunya tributava més d’un milió de ducats –sense participar per a res en la colonització americana- el poderós Comte-Duc d’Olivares decidí, amb el vistiplau de Felip IV, dirigir una “obligada guerra” contra els catalans.



Guerra de la qual va sortir més aviat escaldat, atesa la derrota de Montjuïc, esdevinguda un 26 de gener de 1641. Catalunya, però, hi acabà perdent les comarques del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Vallespir, el Capcir, el Conflent i la Fenolleda –fet que no impedí que Felip IV celebrés durant tres mesos festes pantagruèliques i procaces en honor del Tractat- i era posada en remull per al que s’esdevindria l’any 1714.







divendres, 26 d’abril de 2013

Patufets (correu de Josep Espunyes).


Bona tarda, Marcel,
Entre els patufets o tebeos d'aleshores que llegíem els nens, encara n'hi va haver un altre que va tenir força èxit: Mendoza Colt, publicat per l'Editorial Rollán. Era un pistoler de l'oest d'extracció popular i, com és natural, impartia justícia amb la llei del revòlver. El tebeo que llegien majoritàriament les nenes era Florita, d'una temàtica molt ensucrada, que publicava, si no m'erro, l'Editorial Bruguera.
  


 
Personalment, em vaig aficionar a la lectura quan encara era un marrec. I això, probablement, perquè des del primer any d'anar a estudi  --estudi, en dèiem aleshores de l'escola--  em va admirar que mitjançant aquells gargots  --les lletres-- es pogués estampar i comunicar el pensament, o els pensaments, que les persones teníem al cap sense haver d'enraonar. A dotze i tretze anys ja m'havia convertit en un lector empedreït.


 
Vaig tenir la sort, a més, que a casa hi hagués una biblioteca. Una biblioteca humil, val a dir-ho, però biblioteca al capdavall. L'havien anat fent, abans de la Guerra del 36, el meu pare, pagès, i el meu oncle, forner, però tots dos amb inquietuds a dins, tant socials com intel·lectuals. Hi vaig descobrir des de Francesc Ferrer i Guàrdia a Víctor Hugo, passant per Folch i Torres i Vargas Vila, un escriptor colombià d'idees liberals radicals, anticlerical i antiimperialista... Algunes coses no les capia  --no estava preparat per a fer-ho--, però la lectura d'aquells autors sí que em va anar enriquint en coneixements, alhora que em feia veure que la nostra societat havia estat molt més plural i oberta que la que ens presentava el nacionalcatolicisme imperant d'aquells dies... 


 
Probablement, si no hagués estat per aquestes lectures, que m'empenyien més i més a saber, hauria estat un més dels joves d'aleshores que deien amén al franquisme, pedagògicament manipulats a "mayor gloria de España". A dotze anys vaig començar a estudiar el batxillerat a Peramola --m'examinava a Lleida, matriculat lliure-- i se'm va ensenyar que el castellà era una llengua grandiosa, però mai no se'm va ensenyar que el català que parlava a casa i al carrer també ho era --i tan digna i rica com la castellana--; se'm va ensenyar qui eren els reis gots, però mai no se'm va dir res dels comtes reis de Catalunya; vaig saber qui era Miguel de Cervantes, però ignorava qui era Joanot Martorell; se'm va parlar del Gran Capitán, però mai no se'm va dir fava de Roger de Llúria; vaig saber qui era Santa Teresa de Jesús, però desconeixia l'existència d'Isabel de Villena; se'm va fer conèixer José Antonio Primo de Rivera, però se'm va amagar qui era Lluís Companys; se'm va cantar la grandesa de la bandera espanyola, la "roja y gualda", però mai no se'm va dir res de la nostra, la quadribarrada...
Crec fermament que la lectura ens ajuda a ser més lliures i, també, a ser més persones.
Pep 

dijous, 25 d’abril de 2013

L’aventura de llegir III

L’aventura de llegir III



 
La literatura no m’agradava: era una matèria insulsa que s’havia d’estudiar i memoritzar. Una història plena de dates, de títols d’obres, de figures retòriques, de gèneres, d’autors, de paraules estranyes...

En contraposició a aquest fet, a fora de l’escola no parava de llegir “patufets” i/o “tebeos” (primer vam començar dient-ne “patufets”, però ben aviat la paraula “tebeos” la va desplaçar) de tota mena: Capitan Trueno, Jabato, Roberto Alcázar y Pedrín, Hazañas Bélicas, Guerrero del antifaz, Chispita, Suchay, El Cachorro, El Corsario verde, Pulgarcito, TBO, DDT...



 
Com que molts dels patufets els obteníem en sobres-sorpresa, l’intercanvi es convertia en un entreteniment més. Solíem guardar els patufets en capses de cartró i sortint d’estudi ens els intercanviàvem de la mateixa manera que intercanviàvem els cromos de la xocolata Torras (guardo d’aquella època com un tresor àlbums complets de “Las maravillas del mundo”, de “La Segunda Guerra Mundial”, "Viajando por América del Norte", i alguns altres).



 
Jo solia canvia els meus patufets amb lo Pepe de cal Pollet. Lo Pepe tenia una germana a Barcelona, em sembla que es deia Maria, que li enviava caixes senceres de patufets. Uns patufets que eren més moderns que els que teníem al poble: Supermán, Bat-Man, etc. A mi, per altra banda, me’n va començar a portar un senyor de la Pobla de Lillet que es va jubilar un temps a Nargó, juntament amb els meus oncles de cal Ballester i el “sr Gordon”, lo químic de l’antiga fàbrica Asland. D’aquell senyor de la Pobla només en recordo –a part dels patufets- que es deia Peret.

Paral·lelament a aquesta literatura gràfica ens van començar a caure als dits les primeres novel·les juvenils. Recordo encara la fruïció amb què vaig llegir i rellegir els llibres d’aventures (il·lustrades): Un capitán de quince años, Tom Sawer, Robinson Crusoe... 


I aquí devia començar l’aventura.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Capitombes

Capitombes



L’amic Jordi Capdevila fa uns dies que va comentar un joc que es feia molt sovint, el de les “catitombes” –gràcies Jordi!-, que “en pallarès rep el nom de cambuletes” i -segurament que per un d’aquells lapsus que tots tenim- hi afegeix “i en estàndard volteretes”. La seva observació, més enllà d’aquest petit lapsus, em sembla molt adequada, de manera que hi dedicaré una part de la nota d’avui.

Primer de tot cal aclarir que “catitombes” és la pronunciació amb la “p” assimilada a la “t” següent que es fa en algunes zones de la paraula capitombes. Encara que la paraula més estesa potser sigui tombarella, cal dir que tant tombarella, com capitomba, capgiroll, capgirell o capgirolla, són ben correctes i estàndard als llocs on són vives. Després, que fem servir catitombes o capitombes o cambuletes ja dependrà de la intenció de l’escrit en què les fem servir.

Certament les catitombes eren un joc molt viu i divertit. Hi havia les catitombes que els grans feien fer als més xics, fent-los posar el cap a les seves cames i agafant-los les manetes, que havien de passar entre les seves, i fent-los fer el tomb. (Aquest joc me’n recorda un altre de bastant cruel i perillós que era el de “Fer veure la padrineta o padrina”, en què el gran agafava el xic per les parts laterals del cap i l’enlairava).

Però les catitombes que més ens agradaven al meu parer eren les que es feien en tres llocs molt precisos. Primer de tot, les que es feien a la palla els dies de la batuda (parlo és clar, de quan es batia a potes). Després les que es feien en prats i llocs tous, com ara al prat del Roca. I, finalment, les que es feien el dia de Sant Miquel a l’herbei de vora la capella.


Pel que fa la joc d’indis i vaquers, és tal com en Jordi ho explica: ens agradava molt de jugar-hi a les petites muntanyes del voltant del poble (Solà del Roca), encara que de vegades també hi jugàvem al poble mateix.

Un altre joc de natura era jugar a arrullar-se. Com que en aquella època no hi havia tobogans ni res que s’hi assemblés, qualsevol ribàs era bo per a fer-hi un arrullador i deixar-s’hi anar tot i el risc d’esquinçar-se els pantalons o fer-se una esgarrinxada allà on fos.

  

dimarts, 23 d’abril de 2013

L’aventura de llegir II

L’aventura de llegir II


Un dels bons records que tinc d’aquells dies és el de l’època en què van començar a arribar unes caixes de llibres destinats a escolars. N’arribava més o menys una al mes i em sembla que provenien d’una Biblioteca de Extensió Cultural, encara que les sigles que jo recordo eren les de B.I.C. Bé, en tot cas, el que sí que recordo clarament és la il·lusió amb què esperàvem cada caixa, el deler amb què ens apuntàvem per a poder accedir als préstecs, i el goig que ens produïa poder-nos endur un llibre durant uns dies a casa.


Jo recordo haver llegit una sèrie de llibres molt divertits, dels quals després no he tornat a sentir parlar. Un dels títols es deia Bertoldo, Bertoldino i Cacaseno, i tota la sèria anava de les còmiques aventures que els passaven. Un altre llibre que recordo d’aquella biblioteca era d’Edgar Allan Poe, del qual recordo amb una sensació d’emoció irrepetible la lectura del conte “El escarabajo de oro” (ja no cal dir que en aquell temps tots els llibres eren exclusivament en castellà).


Però el que em ve a la memòria amb més força i que crec que més va influir en el meu futur com a lector van ser les apassionants lectures que el mestre ens feia en veu alta. Escoltar l’Odissea, amb les aventures d’Ulisses, que es feia lligar per no caure en mans de les Sirenes, tot i que volia escoltar-es; el setge de Troia, amb l’invulnerable Aquil·les, que moria no obstant per una fletxa clavada al taló; la lluita contra la Medussa dels cent caps, etc. etc., estimulava la nostra fantasia, la nostra imaginació, ens transmetia uns valors i una visió del món (el mar: què era el mar?, com era?), alhora que ens instruïa en nocions de geografia, d’història i de pensament.


Un altre llibre que al mestre li agradava molt de llegir-nos era El Lazarillo de Tormes, amb aquelles trapelleries com la de la tassa amb què el cec es bevia el vi que els donaven, i que el noi l’hi treia de la tassa, primer amb una palleta i després amb un foradet que tapava amb cera; finalment un dia el cec se n’adonaria i li estavellaria la tassa a la cara. O com la del final de la història, en què el noi fa topar el cec de morros contra una columna en dir-li: “Salta que viene un charco!”. (Al Mariano aquesta escena el divertia molt). O la del raïm que un dia es partien i en què el cec va saber que el noi agafava els grans de tres en tres, sense veure-ho. I el noi aleshores li preguntava què li ho havia fet pensar, com ho havia descobert, i el cec li responia: que jo els agafava de dos en dos i tu callaves...


dilluns, 22 d’abril de 2013

L’aventura de llegir I

L’aventura de llegir I
 
 
L’any 1955 vaig començar a aprendre de llegir. El mestre ens distribuïa en racons per pures raons de necessitat, de funcionament. Érem tants alumnes a classe! A mi em va posar al racó del fons a mà esquerra, entre la porta del recambró de les serradures i la del vàter. Alguns dels alumnes més grans, ajudats d’una canyeta per a assenyalar les lletres, ens feien de mestres. A mi em va tocar l’amic Lluís Oliva, que em sembla que ho va fer prou bé. Alguns dies, ara no sé per quins motius, el substituïa l’Alfredo de cal Paquet.
 


El llibre que fèiem servir per a aprendre les primeres lletres es deia Osito. Era en blanc i negre, però els dibuixos contenien dos o tres colors. El llibre era de l’escola i es posava penjat a la paret del fons, amb tots nosaltres en rotllana al seu voltant. Les úniques lletres que recordo el moment d’aprendre-les són la “o” i la “s”. La primera, perquè era rodona i em feia gràcia; la segona, perquè em recordava una serp cargolant-se. Va ser això, potser, el que ens explicava el Lluís i, per això, ara ho recordo?


 
El llibre següent es deia Pequeñuelos i presentava una sèrie de situacions de dos germans –Marisol i Pepe Luís- en els seus entorns familiars, del poble, dels amics, etc. El pròxim va ser el de Lecturas infantiles, amb algunes faules i lliçons morals de l’època (algunes bastant cruels, com la d’aquell noi que robava una ampolla de vi i s’escapava a córrer: queia i es clavava els vidres). Després va venir el de Lecciones de cosas, en una línia bastant semblant a l’anterior i del qual només recordo una lectura, “Gil y los pájaros”. Fa uns anys en recordava unes quantes, però ara, no sé com pot haver estat –aquesta memòria!-, se me n’han anat del cap.


 
Després venia El libro de España, un llibre en què dos nois recorrien Espanya i n’anaven cantant els prodigis i les belleses, sempre naturalment des de l’òptica del govern ultraespanyolista, uniformista i dictatorial de l’època. Finalment arribava el El Quijote. Del Quijote només en llegíem alguns fragments. Jo els que més recordo són els de l’illa Baratària i, és clar, els dels molins de vent. Una altra cosa que recordo són les il·lustracions del llibre i els exàmens de lectura que fèiem, amb recompte de paraules i el rellotge de butxaca del senyor mestre controlant el temps.





dijous, 18 d’abril de 2013

La baldufa

La baldufa

Plaça de Peramola, any 1925 (arxiu, J. Espunyes)

L'escriptor peramolí Josep Espunyes -a qui agraeixo molt els seus amables i interessants comentaris i el seguiment tan acurat que fa del blog- m'envia una nota sobre els joc de les baldufes a Peramola, que crec que cal publicar:

"Al darrer article, "Els cafès VI", a l'espai dels jocs hi parles de la baldufa. Aquesta peça de fusta, en forma de pera, a Peramola es coneixia  --i els grans encara la hi coneixem--  amb el nom de cabota; un mot, si no m'erro, que no entra cap dels nostres diccionaris normatius. De fet, quan jo era nen  --vaig néixer l'any 1942--,  mai no n'havia sentit dir baldufa a ningú del poble.

A Peramola, la peça que coneixíem com a baldufa per a jugar consistia en una macarulla que travessàvem amb un tronquet pel mig, apunxonat d'un cap. L'impuls perquè ballés, l'imprimíem a l'altre cap del tronquet amb els dits índex i polze de la mà. Per tant, diferenciàvem del tot el que era una cabota i el que era una baldufa. 

La part de dalt de la cabota, on afermaven el cordill, era el picapoll; la part més gruixuda, la panxa, i la part de baix, la punxa o el ferro. Hi havia nens, quan la cabota ballava, que tenien una habilitat especial per a agafar-la per sota amb la mà i fer-la ballar al palmell. Del ball de la cabota en dèiem "fer llum". "Encara fa llum", cridàvem, "Encara fa llum", quan la cabota arribava a les últimes de l'impuls inicial que havia rebut i gairebé no s'aguantava dreta.


                     

 
Pel que fa a les boles, dius a l'article "que podien ser de terrissa o de roc". A Peramola, sempre n'havíem dit "de guix" o "de pedra": boles de guix o boles de pedra, doncs.
En aquells dies, els jocs a què jugaven els nens de Nargó eren pràcticament els mateixos que practicaven els nens de Peramola."

Pel que jo en recordo, de la baldufa a Nargó en dèiem ballufa, que seria una variant fonètica de baldufa. Si no vaig errat, la cabota era la part de dalt, l'oposada a la punta i lloc on es començava a posar el nus del cordill a l'hora de cargolar la baldufa. No sé si en altres èpoques se n'havia dit d'alguna altra manera.

"Fer llum, encara fa llum" són expressions que també fèiem servir. Quan la baldufa ballava amb tant de tremp que semblava que no es mogués, dèiem que "s'adormia" o que dormia. Hi havia qui la sabia fer dormir a la mà!

De les boles de roc, també hi havia qui en deia de pedra, però jo recordo perfectament viu el grup nominal bola de roc. 
                                                       

 

dimarts, 16 d’abril de 2013

Els cafès VI

Els cafès VI


Malgrat que les nits d’estiu solien ser fresques i força agradables, quan la xafogor envaïa les ombres, encara tèbies del sol de la tarda, i l’aire s’aturava mandrós, com si hagués perdut l’esma i s’hagués quedat enganxat a les parets de les cases, la terrassa enjardinada de cal Molinero era un dels llocs més frescals, concorreguts i deliciosos del poble.

Aquella terrasssa –ja en vaig mig parlar- era el lloc on les parelles feien el vermut després dels valsos que tancaven la tarda (els feien en aquelles copes arrodonides i amb una ratlleta vermella que assenyalava el nivell on acabava el vermut i començava a rajar el sifó), era el lloc on aquelles parelles s’explicaven les seves coses a mitja veu o a cau d’orella, el lloc on a estones construïen un món imaginari que ben segur somiaven més feliç i més pròsper. Era el  lloc de les mitges hores, regades, primer, amb simples gasoses, després, amb gasoses i cervesa, amb gasoses i cafè (soldat) i, amb el pas del temps, amb xampany (De la Pierrre, això sí) i que, bastant més tard, van ser substituïdes per les Coca Coles, les tòniques i els seus derivats.

Jo em recordo molt de cal Molinero perquè, de xics, hi anàvem a buscar tres coses: sidrals, cartes velles, i taps (xapes). Els sidrals els llepàvem o desfèiem en aigua. De les cartes velles en fèiem patacons. De les xapes en fèiem petits futbolins amb les cares o els noms dels nostres jugadors predilectes i una xapa fent de pilota.


En aquells temps no teníem joguines, però sabíem molts  jocs. Amb les cartes en fèiem patacons, amb les capses de mistos, mitges, amb els talons de sabata, palets, amb les macarulles, boles (que també podien ser de terrissa o de roc), i amb el terra de terra, un immens camp de joc. Amb una simple ratlla –que anomenàvem França- decidíem qui sortiria primer. En cas d’empat, calia acanar: Acanem! Amb les boles jugàvem a la Ratlla, a la Clutxa i a Pam i cleca.

Amb els arbres (apart d’enfilar-nos-hi) jugàvem als Quatre pilons o a l’Arbre (que era una mica salvatge). Amb les baldufes, a fer-les ballar o a asclar-les. Amb les pilotes, a la Gepa, a Cap-i-cua o a futbol. I amb una pedra, amb una mica de saliva, triàvem el camp: Què vols pa o vi? La pedra tirada enlaire ho decidia.


De xics, jugàvem a la Gallineta cega, a Arrencar cebes, a l’Anell, a Saltar a corda (la Barqueta), a Rotllanes (la Bolangera del colom), a l’Amagar-amagar, a Fer cistells amb “gossets”, a Fer trenes amb “jums”, a la Renglereta o Quadret, a Pa foradat (amb fang), a la Meua, al rei Pepet, a Conillets:

Conillets, amagueu-vos bé,
que la llebre ja vos té.
De nit i de dia,
fiqueu foc a la masia,
fiqueu foc al forn.
Quantes hores són?

De més grandets, els jocs variaven una mica: Saltar i parar (L’una, la Pruna; dos, lo Pinós; tres, lo Bastiguès; quatre, lo Sastre...), al Rescat, a Trencar fils, al Sabatot (que també es feia amb un mocador i en dèiem el Mocador), al Calço, a l’Un, dos, tres, pica paret (Maia), al Pam-pam, al Bòlit, al Borinot o Abugot, als Ossets, a Passar pel pont, a Guerra, a la Xarranca (Seme), que es feia amb un palet de riu, a Cavall Fort:

Cavall Fort
tin-ti fort
i si caus
fot-li fava.


Alguns jocs eren més de carrer: hi jugàvem al Cèrcol, a fer basses als cóms i a la “Catarilla”, a Patinar pel gel, a Fer falles, a Arrullar cantals, a Mirar nius, a Matar moixons (amb fona), a Buscar ametlles als bateigs i als casaments, a Repicar escabellades, a Comprar “estaca’m aquí”, a Fer volar pots (amb carbur)... Ja no cal dir, que alguns d’aquests jocs eren una mica salvatges i en certs casos es feien mig d’amagat.


dissabte, 13 d’abril de 2013

El seny IV

Notes per a anar tirant, 14 d'abril de 2013


Seny és decidir

La natura parla. La natura parla, i l’experiència recull el seu discurs: hi ha bolets que maten, herbes que curen, rius que obren camins de fusta entre els engorjats de les muntanyes més esquerpes, vents que empenyen les veles enmig de les onades, i unes èpoques millors que unes altres per a podar i per a fer la resta de feines del camp.

Aquesta experiència, acumulada generació rere generació, es transmeté de pares a fills per la via de la paraula, però també per la de les accions, dels gestos i de les actituds. Era, per tant, una experiència que transportava coneixements, però que també duia un pescant carregat de valors, de normes, de maneres d’entendre la vida i de maneres de fer.

La prudència, però també la fortalesa; la discreció, però també el valor de la paraula; el patrimoni familiar, però també els béns comunals i la generositat; la mesura, però també l’energia en la defensa del que era vist com a just, eren els gens morals que donaven coherència a un projecte vital individual i social que tenia la supervivència, la dignitat i l’ètica com a punts de referència.

Aquesta interacció amb una terra, aspra, però alhora agraïda; amb una gent, sorruda, però de paraula; va anar pastant un tipus particular d’intel·ligència que era més filla de l’observació de les lleis de la natura, que no pas de l’especulació teòrica; de la percepció ajustada, que no pas de l’estudi acadèmic; del judici ponderat, que no pas de l’exercici de les lleis; de l’actuació reflexiva, que no pas d’un hipotètic conjunt d’instruccions.

Aquesta mena particular d’intel·ligència, lligada a una manera de ser individual i alhora col·lectiva, és a dir,  a un tarannà, va ser el ferment que va donar pas a un pensament més formal, més teòric, més lògic, que sense perdre allò que li era substancial, incorporava a la manera de ser col·lectiva un seguit de reflexions i de normes per la via de la llengua escrita.



 
Es van redactar els Usatges. Ramon Llull va intentar fer una recopilació enciclopèdica de la saviesa coneguda i va tractar temes de pensament, de pedagogia i de ciència, per primera vegada en una llengua romànica. Eiximenis va descriure i prescriure amb una prosa deliciosa les formes de vida de la seva època. Ausiàs March reflexionà fins al fons sobre l’amor i va recordar als vells poetes que les dones eren també de carn i ossos. Bernat Metge va posar una mica d’escepticisme, de distància, d’ironia a tot plegat...



 
El tarannà que anomenem seny, per tant, va ser fill d’un subtil i complicat equilibri entre l’experiència i la reflexió que inevitablement comportava cada nova experiència. Va ser un seny proactiu que va dur el país i la seva gent a un cert estat de complaença i de satisfacció.

El seny conservador i acovardit, en canvi, fill com dèiem d’una relació política desgraciada i injusta, es preocupà i es preocupa únicament de veure si qualsevol experiència li pot aportar algun benefici o perjudici a curt termini. És el seny del “no t’hi emboliquis”, del “qui dia passa, any empeny”.

El seny històric, com dèiem, té unes arrels més llunyanes i dignes. És el que intenta fer-se càrrec de les situacions per la via del coneixement i de l’anàlisi; és el que es proposa valorar els fets d’una manera justa i mesurada; és el que abans d’actuar estudia quina és la manera més eficaç i profitosa de fer-ho; és el que supedita les seves metes o objectius al sedàs de la seva ètica; és el que es planteja unes metes o objectius i posa els mitjans necessaris i el seu esforç personal per a obtenir-los; és el que per ètica i per dignitat no està disposat a deixar-se prendre cap dels drets que com a persona li corresponen, ni el de la llibertat de continuar pertanyent a una comunitat històrica, ni el de la responsabilitat de salvaguardar una llengua i unes tradicions ancestrals, ni el de mirar cara a cara els qui per ignorància o egoisme voldrien aniquilar la seva manera de ser, la seva manera de veure el món i la seva manera d’expressar-lo, per d’aquesta manera poder tenir-lo més dominat, més uniformat, més domesticat.

Des d’aquesta perspectiva, i a la vista dels fets que constantment es repeteixen (atacs a la llengua, manipulació mediàtica, insults, arbitrarietat econòmica i social, etc.), l’única manera assenyada que tenim de preservar la continuïtat lingüística, cultural i política d’aquest país és exercint el dret a decidir, és a dir, el dret a decidir què volem ser, com volem ser i com volem viure.

dijous, 11 d’abril de 2013

Encara som aquí!

Notes per a anar tirant, 12 d'abril de 2013


Encara som aquí!

L’Escola catalana és un model que fins ara ha assolit uns coneixements lingüístics en català i en castellà força acceptables i pràcticament sense problemes d’acceptació social, ans al contrari: el model d’immersió sembla haver esdevingut un bon instrument per a la cohesió i la convivència als centres, fet que li ha valgut un bon reconeixement internacional i fins i tot un premi de la Unió Europea.


Tot i això, aquest model no satisfà els governants espanyols que, des de fa anys, malden per destruir-lo, posar en perill la convivència i descohesionar la societat, portant-la cap a l’enfrontament i la visceralitat. Deu ser que ells disposen d’un model molt millor.


 Com que no poden negar el que és un model d’èxit, ratificat per una multitud de proves i de resultats, busquen subterfugis de tota mena (parlen de bilingüisme quan l’única escola pública o privada de l’estat que obté uns resultats realment bilingües és la que ells volen anorrear!) per tal d’imposar el seu model centralista, classista i d’uns resultats desacreditats arreu, fins i tot a casa seva.


Però el problema no és pas nou. Per desgràcia, estem acostumats a plantar-hi cara, encara que sigui per pura necessitat, encara que sigui per pura supervivència. Quina llàstima que en uns temps de crisi com aquests no tinguin altres coses més importants a fer que destruir el que funciona. Després encara diran allò de “Nunca fue la nuestra lengua de imposición...”

Crònica objectiva d’algunes accions (els números de l’esquerra corresponen a l’any en què es produeixen els fets):
1716 “Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana ..” Aquesta imposició oficial del castellà, amb exclusió total del català, ja havia estat precedida per la imposició de fet de l’ús del castellà en les activitats de l’Administració pública, i va continuar mitjançant nombrosos comunicats dels corregidors i altres autoritats de la nova administració imposada a partir de l’ocupació militar de Catalunya.

1768   “Real Cédula de Aranjuez.”  Regnant Carles III de Borbó es va publicar aquesta disposició que ratificava la imposició del castellà en tota l’administració de justícia, i en totes les escoles públiques i també en la jurisdicció eclesiàstica.

1772   Una Real Cédula de 24 de desembre va prohibir l’ús del català en tots els llibres de comptabilitat.

1801   En unes “Instrucciones” sobre els teatres es prohibeix qualsevol idioma que no sigui el castellà.

1857   L’anomenada “Ley Moyano de Instrucción Pública” ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic.

1862   Es prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials.

1870   Es prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.

1896   En instal.lar-se els primers telèfons a l’Estat espanyol, s’hi va prohibir l’ús del català.  El 1904 s’en va permetre l’ús, amb diverses limitacions.

1902   Un Reial Decret prohibeix expressament l’ensenyament del catecisme en  
          català.

1923   El mes de setembre es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que presideix un Directori militar.  Immediatament es dicten diversos Decrets de prohibició de l’ús del català.

1924   S’imposa l’ús del castellà en les etiquetes i prospectes dels productes farmacèutics.

1925   Prohibició de llibres catalans a les escoles.

1926   Es reitera l’aplicació de fortes sancions als mestres que utilitzin el català.

1936   Juliol.  Esclata la insurrecció militar contra la República.  Des del primer moment queda clar que un dels principals objectius dels sublevats és liquidar les autonomies, especialment la catalana, i tornar a imposar el castellà com a únic idioma de l’Estat.

1937   Després de l’ocupació del País Basc per l’exèrcit espanyol, un cert nombre de catalans que havien fugit de Catalunya al principi de la guerra, es varen traslladar a Sant Sebastià.  En tot el País Basc s’havia organitzat una intensa campanya de persecució contra els qui s’atrevissin a parlar en euskera en públic, persecució que també es va estendre als catalans.
A tot arreu hi havia cartells que conminaven: “Si eres español, habla en español”, “Habla el idioma del Imperio”.  Hi havia una “Guardia Cívica” formada per paisans voluntaris que vigilava en hotels, cafès, restaurants, etc., i que denunciava  tots els que sorprenien parlant en euskera o en català, amb detencions i multes, fins i tot per parlar-hi per telèfon.

1938  El general Franco manifesta: “El carácter de cada región será respetado,  
          pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con
          una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.”

1939   26 de gener.  L’exèrcit espanyol ocupa Barcelona.  Entre altres accions, la Plaça de Catalunya és rebatejada com a “Plaza del Ejército Español”.  A tot arreu, oficines públiques, estacions de tren, etc., es van col.locant els cartells de “Si eres español, habla español” i “Hablad el idioma del Imperio”.

1939   27 de gener.  Com a totes les poblacions que s’havien anat ocupant, es prohibeix qualsevol publicació de premsa, religiosa inclosa, en català.  La prohibició va durar 37 anys, ja que fins al 23 d’abril de 1976 no es va poder publicar un diari en català.

1939   Des que va començar l’ocupació de Catalunya es varen prohibir tota mena de llibres en català.. Es varen saquejar i depurar biblioteques i arxius públics i privats.  Molts llibres i papers varen ser portats a Salamanca. 
1939   Les prohibicions de l’ús del català, amb les corresponents sancions als infractors, es varen estendre a tots els aspectes de la vida quotidiana i a tots els àmbits.  Prohibició del català en totes les escoles públiques i privades.També en les làpides dels cementiris i esqueles mortuòries.
Es varen canviar i castellanitzar molts noms de poblacions (Recordem aquell “San Baudilio de Llobregat “...), i dels carrers a tot arreu.  El Palau de la Música Catalana va passar a ser  “Palacio de la Música”. (L’Orfeó Català es va prohibir).  La Biblioteca de Catalunya va canviar a “Biblioteca Central”.  Es varen fer desaparèixer  estàtues i monuments relacionats amb la cultura i la història de Catalunya.

Es varen prohibir himnes i cançons com Els Segadors, el Cant de la Senyera, La Santa Espina, La Balenguera, etc.  També es va prohibir la bandera catalana. 

Malgrat tanta pruïja i tenacitat, encara som aquí!