Capitombes

Capitombes

L’amic Jordi Capdevila fa uns dies que va comentar un joc que es feia molt sovint, el de les “catitombes” –gràcies Jordi!-, que “en pallarès rep el nom de cambuletes” i -segurament que per un d’aquells lapsus que tots tenim- hi afegeix “i en estàndard volteretes”. La seva observació, més enllà d’aquest petit lapsus, em sembla molt adequada, de manera que hi dedicaré una part de la nota d’avui.

Primer de tot cal aclarir que “catitombes” és la pronunciació amb la “p” assimilada a la “t” següent que es fa en algunes zones de la paraula capitombes. Encara que la paraula més estesa potser sigui tombarella, cal dir que tant tombarella, com capitomba, capgiroll, capgirell o capgirolla, són ben correctes i estàndard als llocs on són vives. Després, que fem servir catitombes o capitombes o cambuletes ja dependrà de la intenció de l’escrit en què les fem servir.

Certament les catitombes eren un joc molt viu i divertit. Hi havia les catitombes que els grans feien fer als més xics, fent-los posar el cap a les seves cames i agafant-los les manetes, que havien de passar entre les seves, i fent-los fer el tomb. (Aquest joc me’n recorda un altre de bastant cruel i perillós que era el de “Fer veure la padrineta o padrina”, en què el gran agafava el xic per les parts laterals del cap i l’enlairava).

Però les catitombes que més ens agradaven al meu parer eren les que es feien en tres llocs molt precisos. Primer de tot, les que es feien a la palla els dies de la batuda (parlo és clar, de quan es batia a potes). Després les que es feien en prats i llocs tous, com ara al prat del Roca. I, finalment, les que es feien el dia de Sant Miquel a l’herbei de vora la capella.

Pel que fa la joc d’indis i vaquers, és tal com en Jordi ho explica: ens agradava molt de jugar-hi a les petites muntanyes del voltant del poble (Solà del Roca), encara que de vegades també hi jugàvem al poble mateix.

Un altre joc de natura era jugar a arrullar-se. Com que en aquella època no hi havia tobogans ni res que s’hi assemblés, qualsevol ribàs era bo per a fer-hi un arrullador i deixar-s’hi anar tot i el risc d’esquinçar-se els pantalons o fer-se una esgarrinxada allà on fos.