Els cafès VI

Els cafès VI

Malgrat que les nits d’estiu solien ser fresques i força agradables, quan la xafogor envaïa les ombres, encara tèbies del sol de la tarda, i l’aire s’aturava mandrós, com si hagués perdut l’esma i s’hagués quedat enganxat a les parets de les cases, la terrassa enjardinada de cal Molinero era un dels llocs més frescals, concorreguts i deliciosos del poble.

Aquella terrasssa –ja en vaig mig parlar- era el lloc on les parelles feien el vermut després dels valsos que tancaven la tarda (els feien en aquelles copes arrodonides i amb una ratlleta vermella que assenyalava el nivell on acabava el vermut i començava a rajar el sifó), era el lloc on aquelles parelles s’explicaven les seves coses a mitja veu o a cau d’orella, el lloc on a estones construïen un món imaginari que ben segur somiaven més feliç i més pròsper. Era el  lloc de les mitges hores, regades, primer, amb simples gasoses, després, amb gasoses i cervesa, amb gasoses i cafè (soldat) i, amb el pas del temps, amb xampany (De la Pierrre, això sí) i que, bastant més tard, van ser substituïdes per les Coca Coles, les tòniques i els seus derivats.

Jo em recordo molt de cal Molinero perquè, de xics, hi anàvem a buscar tres coses: sidrals, cartes velles, i taps (xapes). Els sidrals els llepàvem o desfèiem en aigua. De les cartes velles en fèiem patacons. De les xapes en fèiem petits futbolins amb les cares o els noms dels nostres jugadors predilectes i una xapa fent de pilota.

En aquells temps no teníem joguines, però sabíem molts  jocs. Amb les cartes en fèiem patacons, amb les capses de mistos, mitges, amb els talons de sabata, palets, amb les macarulles, boles (que també podien ser de terrissa o de roc), i amb el terra de terra, un immens camp de joc. Amb una simple ratlla –que anomenàvem França- decidíem qui sortiria primer. En cas d’empat, calia acanar: Acanem! Amb les boles jugàvem a la Ratlla, a la Clutxa i a Pam i cleca.

Amb els arbres (apart d’enfilar-nos-hi) jugàvem als Quatre pilons o a l’Arbre (que era una mica salvatge). Amb les baldufes, a fer-les ballar o a asclar-les. Amb les pilotes, a la Gepa, a Cap-i-cua o a futbol. I amb una pedra, amb una mica de saliva, triàvem el camp: Què vols pa o vi? La pedra tirada enlaire ho decidia.

De xics, jugàvem a la Gallineta cega, a Arrencar cebes, a l’Anell, a Saltar a corda (la Barqueta), a Rotllanes (la Bolangera del colom), a l’Amagar-amagar, a Fer cistells amb “gossets”, a Fer trenes amb “jums”, a la Renglereta o Quadret, a Pa foradat (amb fang), a la Meua, al rei Pepet, a Conillets:

Conillets, amagueu-vos bé,

que la llebre ja vos té.

De nit i de dia,

fiqueu foc a la masia,

fiqueu foc al forn.

Quantes hores són?

De més grandets, els jocs variaven una mica: Saltar i parar (L’una, la Pruna; dos, lo Pinós; tres, lo Bastiguès; quatre, lo Sastre...), al Rescat, a Trencar fils, al Sabatot (que també es feia amb un mocador i en dèiem el Mocador), al Calço, a l’Un, dos, tres, pica paret (Maia), al Pam-pam, al Bòlit, al Borinot o Abugot, als Ossets, a Passar pel pont, a Guerra, a la Xarranca (Seme), que es feia amb un palet de riu, a Cavall Fort:

Cavall Fort

tin-ti fort

i si caus

fot-li fava.

Alguns jocs eren més de carrer: hi jugàvem al Cèrcol, a fer basses als cóms i a la “Catarilla”, a Patinar pel gel, a Fer falles, a Arrullar cantals, a Mirar nius, a Matar moixons (amb fona), a Buscar ametlles als bateigs i als casaments, a Repicar escabellades, a Comprar “estaca’m aquí”, a Fer volar pots (amb carbur)... Ja no cal dir, que alguns d’aquests jocs eren una mica salvatges i en certs casos es feien mig d’amagat.