Federalisme i independència I

Federalisme i independència I

El senyor Pere Navarro diu que és federalista. Jo també. ¿Es pot ser demòcrata i no ser federalista? Potser sí, però jo no sé com. Ara bé, el federalisme del senyor Navarro el portaria a dir NO a la independència de Catalunya. El meu, en canvi, em portaria a votar SÍ. Explicaré per què.

Entenc que federar significa acordar una determinada unió mitjançant un pacte. Un pacte que s'ha de basar en la mútua confiança i en la fidelitat als compromisos que s'hagin acordat. Un pacte, en definitiva, basat en el valor que abans es donava a la paraula.

Si el lector m'acompanya a fer una mica d'espeleologia del mot federar, descobrirà que aquest, en cadascuna de les seves cavitats, coves i avencs més remotes, ja contenia els gens semàntics del seu significat actual. En efecte, federar, prové de la forma indoeuropea *bhoid, que significava 'persuadir' i va evolucionar cap a les formes llatines foedus ('pacte', 'tractat'), fido ('tenir confiança') i fides ('fe', 'fidelitat', 'perfídia').

En català antic, aquesta arrel ja apareix cap a 1370, a la Crònica de Pere el Cerimoniós, i la tornem a trobar al Tirant Lo Blanc: "yo per mon offici seria molt aconsolat que pogués posar pau e bona confederació entre vós e Tirant lo Blanc..." Però qui va difondre i potenciar l'ús i el sentit modern del mot federar a casa nostra va ser Pi Margall en la seva obra.

La llibertat i l'esperit de pacte m’atreviria a dir que formen part de l'ADN català. Ramon Llull, el primer autor que escriu filosofia en una llengua romànica, ja definia la llibertat i afirmava que era "la forma intel·lectual donada a l'home perquè francament faça bé e francament esquivi (el) mal".

La visió d'un horitzó geogràfic espanyol unit des de la llibertat, el pacte i una igualtat real, apareix ja en alguns dels nostres textos primerencs. Des de les Cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, fins a les de Jaume I i Pere el Cerimoniós, en què Jaume I no tenia cap mania a justificar la conquesta de Múrcia i el seu lliurament posterior al rei castellà per la seva voluntat de "salvar Espanya", i Pere el Cerimoniós considerava un deure intervenir en la política peninsular -ajudant Castella- per tal de mantenir la igualtat, l'equilibri, i les bones relacions entre els regnes d'aquella península anomenada geogràficament Espanya.

Però més enllà de les paraules, el suport efectiu de Catalunya i la Corona d'Aragó a Castella va ser una constant al llarg de la història. Només cal recordar els noms de les batalles de Sagrajas, de Bairén, d’Uclés, d’Alarcos, de “las Navas de Tolosa”, en totes les quals les tropes catalanes lluitaren al costat de les de Castella.  En l'àmbit de les conquestes concretes, que després van passar a mans exclusivament de Castella, Ramon Berenguer IV va ajudar Alfons VII en la conquesta d’Almeria. Alfons el Cast ajudà Alfons VIII a conquerir Conca, Jaume II col·laborà en la conquesta de Tarifa i de Gibraltar, Pere el Cerimoniós en la d’Algecires...

La unió entre Catalunya i Aragó s'havia fet sota el marc d'una estructura confederal, basada en el pacte, en la llibertat derivada de la pròpia sobirania i en el respecte als drets territorials. Quan més endavant es va produir la unió dinàstica entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, es va fer també d'acord amb aquest sistema federatiu catalano-aragonès, basat en una concepció pactista del poder i en l'esquema d'una estructura plurinacional. Això era, si més no, el que es volia indicar amb la divisa "Tanto monta, monta tanto" (que ja ens ha arribat exclusivament en castellà).

Tant Isabel com Ferran eren de la família castellana de Trastàmara, amb una sensibilitat i uns objectius polítics molt allunyats dels dels nostres comtes-reis. A partir de la seva unió, la Cort es sedentaritzà al centre peninsular; el castellà esdevingué la llengua cortesana i, per tant, la de la noblesa i del poder, i l’explotació dels territoris d’Ultramar va ser reservada exclusivament als interessos i designis de Castella. Hi ha qui opina que a partir d'aquell moment començà una gran falsificació de la història, però ara no entrarem en aquest tema.

El comerç del Mediterrani, desatès i desplaçat a l’Atlàntic, va perdre la seva anterior energia i Catalunya, que tradicionalment havia tingut un gran protagonisme comercial a la zona, entrà en una etapa d’esllanguiment i de pobresa en algunes parts del seu territori. Malgrat això, i segons Vicens Vives, “un cert clima de germandat entre els pobles reunits sota el mateix ceptre” presidí aquella època.

Amb el descobriment i conquesta d’Amèrica, Castella va passar a ser la mestressa i senyora d’una bona part del món. Al seu imperi “nunca se ponia el sol”. Tot i això, Carles I va declarar la primera fallida estatal de l’època moderna el 1557, quan l’or, la plata i les pedres precioses, arribaven d’Amèrica a carretades, com mai no ho havien fet en cap dels imperis coneguts a la història. Poc després, la hisenda de Felip II es va tornar a enfonsar el 1596. Dotze anys més tard, l’any 1606, el deute de l’Estat era de 22’7 milions de ducats i les arques públiques ja havien consumit tots els ingressos previstos fins al 1611. Al 1618, en temps de Felip III, els ingressos estaven una altra vegada gastats per endavant. L’any 1626, l’Estat, ofegat pels deutes, va fer fallida un cop més...

Exhaurides les arques de l’Estat, els dirigents polítics espanyols (o castellans, tant se val) van posar els seus ulls en els territoris que, a partir d’una hisenda pròpia, s’havien administrat bé. Els mitjans de “comunicació” (o de manipulació) d’aleshores es van posar immediatament al servei del poder. Un poeta, el nom del qual no m’importa, ho pregonava així:

“En Navarra y Aragón

no hay quien tribute un real;

Cataluña y Portugal

son de la misma opinión;

sólo Castilla y León,

y el noble pueblo andaluz,

llevan a cuestas la cruz.”

Tot i que Catalunya tributava més d’un milió de ducats –sense participar per a res en la colonització americana- el poderós Comte-Duc d’Olivares decidí, amb el vistiplau de Felip IV, dirigir una “obligada guerra” contra els catalans.

Guerra de la qual va sortir més aviat escaldat, atesa la derrota de Montjuïc, esdevinguda un 26 de gener de 1641. Catalunya, però, hi acabà perdent les comarques del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Vallespir, el Capcir, el Conflent i la Fenolleda –fet que no impedí que Felip IV celebrés durant tres mesos festes pantagruèliques i procaces en honor del Tractat- i era posada en remull per al que s’esdevindria l’any 1714.