L’aventura de llegir II
Un dels bons records que tinc d’aquells dies és el de l’època en què van començar a arribar unes caixes de llibres destinats a escolars. N’arribava més o menys una al mes i em sembla que provenien d’una Biblioteca de Extensió Cultural, encara que les sigles que jo recordo eren les de B.I.C. Bé, en tot cas, el que sí que recordo clarament és la il·lusió amb què esperàvem cada caixa, el deler amb què ens apuntàvem per a poder accedir als préstecs, i el goig que ens produïa poder-nos endur un llibre durant uns dies a casa.
Jo recordo haver llegit una sèrie de llibres molt divertits, dels quals després no he tornat a sentir parlar. Un dels títols es deia Bertoldo, Bertoldino i Cacaseno, i tota la sèria anava de les còmiques aventures que els passaven. Un altre llibre que recordo d’aquella biblioteca era d’Edgar Allan Poe, del qual recordo amb una sensació d’emoció irrepetible la lectura del conte “El escarabajo de oro” (ja no cal dir que en aquell temps tots els llibres eren exclusivament en castellà).
Però el que em ve a la memòria amb més força i que crec que més va influir en el meu futur com a lector van ser les apassionants lectures que el mestre ens feia en veu alta. Escoltar l’Odissea, amb les aventures d’Ulisses, que es feia lligar per no caure en mans de les Sirenes, tot i que volia escoltar-es; el setge de Troia, amb l’invulnerable Aquil·les, que moria no obstant per una fletxa clavada al taló; la lluita contra la Medussa dels cent caps, etc. etc., estimulava la nostra fantasia, la nostra imaginació, ens transmetia uns valors i una visió del món (el mar: què era el mar?, com era?), alhora que ens instruïa en nocions de geografia, d’història i de pensament.
Un altre llibre que al mestre li agradava molt de llegir-nos era El Lazarillo de Tormes, amb aquelles trapelleries com la de la tassa amb què el cec es bevia el vi que els donaven, i que el noi l’hi treia de la tassa, primer amb una palleta i després amb un foradet que tapava amb cera; finalment un dia el cec se n’adonaria i li estavellaria la tassa a la cara. O com la del final de la història, en què el noi fa topar el cec de morros contra una columna en dir-li: “Salta que viene un charco!”. (Al Mariano aquesta escena el divertia molt). O la del raïm que un dia es partien i en què el cec va saber que el noi agafava els grans de tres en tres, sense veure-ho. I el noi aleshores li preguntava què li ho havia fet pensar, com ho havia descobert, i el cec li responia: que jo els agafava de dos en dos i tu callaves...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada