divendres, 24 de maig de 2013

Records del carrer Nou I

Records del carrer Nou I

Ara fa seixanta anys, la meua família es va traslladar de la casa de cal Tonís, del carrer Nou, a la de cal Rei, a la carretera d’Isona. Ho recordo perfectament. Un dia es va presentar el meu oncle Alberto amb el camió del metge, van carregar el que se’n volien endur i cap avall que fa baixada. Jo anava a la caixa, enmig de mobles i atuells. Tenia quatre anys.


En recordo molt poques coses, del carrer Nou. La casa on vaig néixer era senzilla i estreta. Una mica trista i molt freda. A l’estiu, però, era frescal –sobretot a la botiga- i tenia a sota teulada una terrassa que donava a l’interior –als Escolls de cal Remolins- molt agradable. (En aquesta terrassa comença la meva novel·la El carrer dels Petons).

A l’entrada hi havia la botiga, amb un discret aparador amb vidrieres (o potser eren dos, els aparadors?), de color de fusta fosca, envernissada, i a dins de la botiga hi recordo unes prestatgeries de la mateixa qualitat i color que la dels els aparadors, amb algunes ombres vaporoses de peces de roba i paquets de tabac (aleshores a cal Tonís tenien l’estanc). Al fons de la botiga hi havia un celler, amb un finestró a la part alta que donava també als Escolls de cal Remolins. En aquest celler la meua padrina hi tenia sempre un càntir d’aram amb aigua fresca.


Al pis de sobre hi havia la sala que feia de cosidor i, entrant per un passadís que hi havia a mà esquerra, la cuina. Al cosidor hi treballaven diverses sastresses, però de l’única que em recordo amb precisió és de la Paquita de cal Guillot. De la Flora de cal Garutxe, en canvi, només en tinc una ombra fugissera, incerta. La recordo molt més clarament a la nova casa, amb la Pilarín de cal Manel, amb la Roser de cal Facundo...

Al cosidor, a més, hi havia una finestra. Per aquella finestra hi vaig veure la mort per primera vegada. Aleshores els enterraments es feien a peu i pel camí de la Roda. No va ser fins molt més tard que es va començar a emprar el carro municipal.

Un dia jo mirava per la finestra i vaig veure una corrua de gent que baixava pel carrer Nou i enfilava silenciosa el camí de la Roda. De sobte, davant de casa, a la intersecció entre el la Roda i el carrer Nou, la corrua es va aturar i van dipositar un fèretre a terra. Els portadors necessitaven reposar una mica.

Jo no sabia què era aquella caixa llarga i negra amb un creu brillant, platejada, a sobre. Algú, aleshores, em va aclarir que era la caixa del Flores, un miner que havia mort a la mina. Aleshores em vaig pensar que ho començava a entendre: la mort venia de la mina, i tenia la forma d’una caixa negra amb una creu lluent que portaven una colla d’homes Roda enllà.

Al carrer Nou, però hi havia molta vida. Els còdols de Segre amb què s’havia empedrat el carrer constituïen una superfície rugosa, plena de forats, d’intersticis i de clivelles, incòmoda i relliscosa per a les ferradures i els carruatges, però perfecta perquè les criatures hi dissenyéssim canals, basses i pantans de tota mena, tal com feien els grans uns quants quilòmetres més avall, a la presa que s’hi construïa. I com que d’aigua sempre se n’hi escapava algun raig, unes vegades del rec, unes altres dels cóms, el joc de fer basses va ser el meu primer joc i el de molts vailets d’aquells anys.


De fet, jugar a fer basses va constituir el meu ingrés social al carrer. Al costat de casa, a mà dreta, a ca la Marcel·la de cal Pascolet, hi havia una nena de la meva edat que es deia Nieves. Era filla d’un carrabiner, anomenat Álvarez. Més amunt, en una botiga de queviures que en dèiem ca l’Antonieta, hi havia un altre nen, que es deia Salvador. Encara més amunt, a cal Sastre, hi vivia un nen, llarg i prim, una mica més gran que jo, que es deia Ramon. A la casa de mà esquerra, aleshores cal Galí, hi vivia una altra nena, també una mica més gran que jo, que es deia Natàlia. I, carrer Nou avall, hi havia els nois més grans: lo Juanito de ca la Carolina, lo José Antonio de cal Gamuix, lo Ramon de cal Tuto, l’Ernesto de ca la Margarida...

PLOU I FEM BASSES
 (del Cançoner del rai)

Els meus primers records són d'un carrer,
del carrer Nou, per dir-ho exactament:
rocs  de rasper, còdols arrenglerats,
aigua llisquent, guspireig de bombolles,
bassiolets i petites rieres.
-"I tu els peus molls!" -la padrina rondina.
Volen les mans: la sèquia a mig fer...
L'aigua se'n va,

com els records que fugen...



dilluns, 20 de maig de 2013

La solució de l'Enigma de la ratafia.

M'he mirat totes les respostes i els "plecs d'objeccions". Gràcies per la vostra participació i per tota la feina que heu fet.

La resposta que l'Elisabet va enviar al blog em sembla correcta, tot i que l'objecció que li fa en Lluís és pertinent.

La resposta de l'Elisabet hauria estat més completa si hagués especificat un pas més: que el litre del primer dipòsit de dotze passava al recipient de tres litres i deixava buit aquest dipòsit per a encabir-hi els deu litres que treu del d'onze amb la mesura de cinc.

La solució del Lluís també és correcta i té el mèrit d'haver primfilat la de la Beth.

Així, atès que jo crec que l'important és que ens ho hàgim passat bé i, alhora, hem evocat una mica el món dels raiers, la meva proposta és que en aquesta ocasió hi hagi dos guanyadors: l'Elisabet Segura i el Lluís Oliva. L'enhorabona a tots dos!

Ja em direu quin premi escolliu. Si voleu podeu fer-ho pel correu electrònic o pel Facebook privat. En el cas que fossin llibres, m'encantaria que us els intercanviéssiu. Però això ja és cosa vostra!

D'entre les respostes rebudes per altres canals, voldria destacar la que em va fer arribar l'Àngel Portet, aquest gran treballador per donar a conèixer el món del rai, de la Pobla de Segur:

"Benvolgut Marcel,
(...) Crec que, com a mestre ratafiaire tinc la solució, però sortint el meu nom al text, no voldria penjar-la jo, semblarem una colla d'amics ensabonant-nos mutuament: omplim dos cops la mesura de tres litres per abocar-la successivament a la de cinc; com que la segona no hi cap tota, ja ens queda un litre a la de 3. El reservem o posem a la buida de 12. Tornem els cins litres a la plena de 12 i repetim l'operació inicial i ens quedarà un litre a la buida de 12 i un altre a la de 3. Crec que no és una solució única.
(...)

ÀNGEL"

diumenge, 19 de maig de 2013

Breus

1.- Primer de tot, gràcies per la participació al joc-concurs de l'Enigma de la ratafia. M'han arribat respostes per correu electrònic, per facebook i pel blog reglamentari (en aquest darrer, encara no hi he pogut entrar per problems amb l'ordinador -sóc fora de Barcelona- i només he pogut llegir la resposta que el blog em remet al correu: demà, doncs, un cop hi hagi accedit, diré el nom del guanyador o guanyadora). De moment, l'enhorabona a tots.

2.- Tal dia com avui, anys enrere, i des de molt antic, hauria estat festa major a Nargó. Es va canviar a la primera meitat dels anys seixanta. La corranda que publica l'escriptor peramolí Josep Espunyes a Alt urgell, motarrots, fets, llegendes, ho ratifica:

"Si voleu ballar corrandes,
anau-hi a Coll de Nargó;
anau-hi per cinquagesma
que fan la festa major."

D'aquells anys, em ve a la memòria l'olor de la savina amb què es tapava l'accés a la plaça; el primer dia en què es va posar una bombeta gran al mig de l'envelat de paperets retallats (volia dir que ja havia arribat la llum del pantà i s'havien acabat les restriccions elèctriques!); l'elegància amb què de cop i volta es vestia tothom, sobretot els nois i les noies, que feien braços i mànigues per a estrenar un vestit, fet a mida!; el nom d'algunes orquestres: la Planas de Martorell, la Nova Ripollesa, la de Las Estrellas Negras... També recordo la passió amb que vivia els partits de futbol del Nargó i, sobretot, els balls del fanalet. Veure ballar el ball del fanalet al so de qualsevol vals de l'Straus, interpretat per una qualsevol de les orquestres que he esmentat, era per nosaltres les criatures com ara veure una pel·lícula de Visconti...

3.- Les notícies sobre l’ensenyament que arriben del govern central no fan sinó ratificar el que he anat apuntant en diverses notes del blog. Aquesta Espanya ens nega els drets més elementals.

4.- L'amic Espunyes em fa arribar una notícia trista, que reprodueixo pel seu interès humà:

"D'aquí a poca estona me'n vaig cap a Peramola. S'ha mort la Juanita, a punt de fer noranta-sis anys, i l'enterren demà a les dotze. Una de les seves, i darreres, grans satisfaccions va ser l'entrevista que li vas fer per a "Cadípedraforca". M'ho va comentar més d'una vegada, ja que cada estada que feia a Peramola l'anava a veure a casa algunes estones. Quan se'n va una persona com ella, perdem un enllaç irrecuperable amb una mena de fer i viure de la nostra societat rural que, dissortadament, ja ben poca gent coneix. Que descansi en pau".

Rellegiré, l'article, Pep.

dissabte, 18 de maig de 2013

L’enigma de la ratafia






L’enigma de la ratafia

D’entre les moltes històries i anècdotes que ens han arribat de l’antic món dels raiers, n’hi ha una que sempre m’ha intrigat i que he batejat, no sé si encertadament, amb el títol de L’enigma de la ratafia.

Tant per l’enginyosa i ràpida solució que el seu protagonista –un raier- va saber donar al problema que se li plantejava, com per la misteriosa personalitat de l’esmentat raier, em sembla que el títol podria ser mitjanament acceptable. A mi me la va explicar el descendent d’un altre raier, que l’havia coneguda a través del seu padrí i que, mentre me la contava, em va pregar vivament que no digués el seu nom.

La història va anar si fa no fa així: “Una vegada, ja fa molts i molts anys, una colla de raiers del Segre feinejava al Noguera Pallaresa. Quan van ser a l’alçada de la Pobla de Segur es van aturar a fer un mos i ho van aprofitar per a fer una visita a la casa de la ratafia que, encara que no se’n sap ni el nom ni l’adreça, ni els cronistes han deixat dades concretes de qui era aleshores el seu propietari, ben segur, que ja devia ser d’algun avantpassat llunyà de l’Àngel Portet.

Tan aviat com els raiers van ser al local on es feia aquella beguda tan apreciada, ja es van adonar que l’amo de la destil·leria estava amoïnat per algun motiu. Aleshores, un dels raiers no es va saber estar de preguntar-li què li passava.

Resulta que el bon home tenia un problema que no sabia com resoldre. Tenia un recipient enrasat amb dotze litres de ratafia i n’havia de treure dues mesures d’un litre, però només disposava d’una mesura de cinc litres i d’una altra de tres i no sabia com fer-ho. ‘Si no en separo aquests dos litres abans del vespre perdré un dels meus millors clients’, es va lamentar.

‘Potser algun de vosaltres m’hi podria ajudar’, hi va afegir encara. Els raiers es van mirar els uns als altres, amb escepticisme. Eren gent esturta i reflexiva, però aquell problema estava molt allunyat dels que ells es solien trobar.

Com que va veure que cap raier no s’animava a ajudar-lo, el fabricant de ratafia els va fer una proposició per a engrescar-los: ‘Si algú em dóna la solució al problema li regalaré una ampolla de la meua ratafia i us convidaré a tots a esmorzar!’

En sentir això, lo Virot -un raier de qui hem pogut trobar molt poques dades personals i que les que n’hem trobat són molt poc aclaridores- va alçar la mà.

(Algunes cròniques deien que els avantpassats del Virot havien arribat al poble procedents de Castellbò, via Solanell, i fugint d’una de les diverses persecucions religioses que hi havia hagut a França; unes altres cròniques locals el feien descendent d’un famós enterramorts que hi havia hagut al poble de Nargó i que vivia -segons m’informà un dia la senyora Teresa Obiols, de cal Favà, la Tresina- al Cap del Roc, al costat de ponent de la casa de cal Perruca de Nargó; unes altres cròniques el feien ex-seminarista, jugador de cartes i contrabandista, però del que no hi havia cap dubte és que va acabar els seus dies fent de raier).

Del que tampoc no hi devia haver cap dubte, però, és que en Virot era un raier molt especial. Sabia llatí, música i francès, i era a més un bon lector. Tant, que de vegades, en algunes fondes que paraven, es treia un llibre del sarró i, tot sopant, el llegia en veu alta als altres raiers, a la llum d’una espelma. Segons consta en alguna de les cròniques fragmentàries que ens han arribat d’aquells temps, una de les obres que més li agradava de llegir en aquelles vesprades eren Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer. Aquest fet confirmaria la certesa de les veus que ens el presenten com un bon lector.

Lo Virot, amb la mà alçada, va preguntar al fabricant de ratafia si disposava d’algun altre recipient. ‘En tinc un altre també de dotze litres, que és buit. Però no crec pas que us pugui servir de gran cosa’, va contestar el ratafiaire o ratafiador.


‘Per tant, va precisar lo Virot, disposeu de dos recipients de dotze litres, un de ple de ratafia i un altre de buit, i de dues mesures, una de cinc litres i una altra de dos, totes dues buides...’

‘Sí’, va ratificar el ratafiaire o ratafiador.

‘Si és així, doneu-ho per fet’, li va replicar lo Virot, davant la sorpresa dels seus companys. I així va ser: aquell mateix dia aquella colla de raiers van esmorzar de gorra, i lo Virot es va guanyar l’ampolla de ratafia que el fabricant els havia promès.”

Com ho va fer?

Segur que molts dels lectors i lectores ja en deuen haver trobat la manera. En tot cas, el primer o primera que me l’enviï podrà escollir entre un d’aquests tres premis:

-Una visita guiada i comentada per mi o pel Jordi Capdevila al Museu dels Raiers de Nargó (un dia a acordar).

-Un d’aquests meus llibres, dedicat: Històries de vetllador, El carrer dels Petons, Un seient a la llotja, Els enigmes de la llengua, El cim dels Espadats.

-El darrer número publicat d’una d’aquestes tres revistes: Cadí-Pedraforca, Llengua Nacional, Lo Banyut.


Si no l’encerta ningú, d’aquí una setmana donaré la solució que va donar en Virot.

Les respostes s’han de donar a través d’aquest mateix blog.


 

divendres, 17 de maig de 2013

El noi que no va poder ser raier

Això no és un conte: El noi que no va poder ser raier
(Publicat a Fil Directe, en homenatge al Ton de cal Guils, de Nargó)

Arxiu: Isabel Naya

Lo Ton era el més petit de sis germans. Vivia amb els seus pares al carrer Nou, un carrer que ben bé s’hauria pogut dir el carrer dels Raiers, tenint en compte el gran nombre de practicants d’aquest antic ofici que aleshores hi feien vida. Els raiers, en aquell temps, eren la gent que transportava la fusta dels boscos a la ciutat a través del riu, del riu Segre, en el cas que parlem.

Els picadors tallaven la fusta als boscos i, els raiers, una vegada polits els troncs adequadament i construïts els rais, la feien baixar riu avall fins a Balaguer, Lleida o Tortosa. Un cop allà, es venien la fusta i tornaven a pujar espardenyant –és a dir: a peu- cap al Pirineu (que aleshores gairebé ningú no en deia Pirineus, com darrerament fan alguns).

M’havia descuidat de dir que lo Ton era de Nargó, un poble de l’Alt Urgell amb una gran tradició raiera. El mateix pare del Ton havia fet de raier tota la vida i algun dels seus germans més grans quan ell va néixer ja aprenien l’ofici al costat del pare, cosa que volia dir portar el rem de darrere, el rem cuer.

I lo Ton, segurament, també hauria estat raier, com els germans grans, com el pare, com els padrins, com els besavis..., si el món del rai no hagués desaparegut engolit, de cop i volta, pel remolí més fort de tots els remolins que es fan i es desfan: el remolí del temps.

En efecte, el temps, amb els canvis tecnològics, econòmics i socials que comporta, va posar fi a una activitat ancestral que fins feia quatre dies semblava insubstituïble i quasi consubstancial al propi cabal dels nostres rius.

Primer van ser les carreteres, després els camions i més tard els pantans. A poc a poc, els raiers van anar penjant les ganxes, els tribis, les destrals i la resta d’eïnes i es van haver de buscar noves feines.

Però Nargó, el poble del Ton, era un poble petit, amb molt poca terra de conreu i sense cap indústria. Avesats a sobreviure amb els jornals del rai, de cop i volta, una cinquantena de famílies es van trobar sense la principal font d’ingressos de què fins aleshores havien gaudit: els sous dels raiers.

Els raiers més grans, generalment es van quedar al poble, perquè amb la casa i una mica de terra se sentien més segurs que no pas emigrant cap a un horitzó desconegut i incert.

Els més joves, però, es van haver de buscar noves feines, la majoria fora del poble on havien nascut. Lo Ton, amb catorze anys fets, se’n va anar a Barcelona i es va posar a treballar en un forn de pa. Mentre va fer d’aprenent, menjava i dormia al mateix forn (en un jaç de saques d’espart que cada nit es preparava) i gairebé no en sortia. No tenia, per tant, gaires ocasions de parlar ni de relacionar-se amb ningú. Això va propiciar que lo Ton es criés una mica més tímid i vergonyós del que ja era del seu natural, fet que, a més, el feia sentir molt incòmode, una mica a disgust amb ell mateix.

Arxiu: Isabel Naya

La sort, però, és que se’n va adonar. Va saber veure que li convenia una altra mena de feina. Una feina a la llum del dia, més oberta, més en contacte amb la gent. I un dia va prendre una determinació: aprendria a conduir adequadament i es faria taxista.
I ho va fer. Al principi li va costar molt. Conèixer els carrers, ell que tota la vida havia estat al soterrani d’un forn. Tractar amb la gent, ell que només estava avesat a fer-les amb la farina, el forment, el llevat i les pales... Però se’n va sortir.
A poc a poc, esdevingué un home afable, enraonador, simpàtic. Fins i tot, decidit i sense complexos: un dia, a TV3, van fer un concurs que es deia “Amor a primera vista”. ¿I no us creureu que lo Ton no solament s’hi va presentar, sinó que fins i tot el va guanyar?
Aquella gesta el va fer un home nou. Aquell noi que no va poder ser raier ara per fi havia esdevingut un barceloní feliç. Amb els seus fills, les seves aficions, els seus passeigs per la Barceloneta... Tot li semblava d’un altre color.
Però, el que més feliç el feia era pujar cada estiu a Nargó. Hi anava a estiuejar, sí, però els seu estiueig era molt especial.
Cada any era un dels organitzadors de la baixada del rai que pels volts de la Mare de Déu d’agost s’hi celebra. Ensenyava als més joves a pelar els troncs, a masegar bedolls, a lligar els trams, a menar els rais... Fins i tot, en record del que havien patit les mares dels nois del temps dels rais, esdevingué el promotor de l’homenatge a les dones dels raiers que cada estiu s’hi duu a terme.
La seva imatge, sempre somrient, vestit de raier i saludant amb la gorra mentre el rai llisca pel Segre, és una imatge inesborrable. La imatge d’algú que no va poder ser raier tal com un destí sobtadament escapçat semblava tenir-li reservat, però que ell, amb perseverança i astúcia raiera heretades, va saber reconduir fins a convertir-se en l’autèntica ànima de la recuperació raiera a Nargó.

Arxiu: Isabel Naya



dimecres, 15 de maig de 2013

Records de Sant Miquel II

Records de Sant Miquel II

(Article publicat el mes de juliol de 1992 a la revista Pirineu Actual, estúpidament aniquilada per un conegut personatge de la Seu).


                        

L'aplec

Quan arribàvem al peu de la costa jo davallava del cavall i mossèn Miquel hi muntava. Era l'únic dia que el venerable rector s'arremangava la sotana i deixava veure uns xafogosos pantalons de xeviot que duia lligats a uns mitjons de llana blanca, per mitjà d'una mena de lligacama de goma que a mi em feia pensar en un tros d'elàstic vell ben aprofitat.

Més endavant vaig sentir comentar que el bon home anava tan abrigat per tal de fer penitència. Fos com fos, el cas és que els seus pantalons desmentien l'autenticitat de la dita que jo havia après al vetllador de casa: "és més curt que les calces d'un capellà".

El meu padrí, que ara em donava la mà, s'agafava amb l'altra a la cua del cavall i entre tots tres li posàvem a prova la força, la qual jo veia reflectida en l'harmoniosa tensió de les seves musculades i arrodonides anques.

A pas viu pujàvem pel corriol i vèiem i sentíem estols bigarrats de gent, amb viseres i barrets, que amb alegre cridòria s'enfilaven per les tresqueres i viaranys que també acabaven portant a la carena de la serra.

             


L'arribada al cim era una mena d'apoteosi natural. El sol, radiant, semblava suspès en un cel altíssim, blau i transparent com les irisacions de les boles de vidre que aleshores tot just descobríem. L'herbei de l'esplanada que toca a la capella presentava un verd viu de primavera que anava canviant de tonalitats a mesura que la vista s'allargava cap als pujols aixafats de la banda del solà. Més enllà, les muntanyes anavan agafant un matís blavís, encalitjat, que a l'horitzó es diluïa amb les darreres pinzellades de la volta celest.

Però no s'hi valia a badar. A la que te n'adonaves, ja sortia el mossèn, que havia canviat el capell d'ala rodona pel bonet de quatre becs reglamentari, i, amb un roquet blanc, magníficament brodat, però que al meu parer l'inflava un pèl de cintura cap amunt, es dirigia a la creu que domina la contrada.


Allà, amb el cap lleugerament decantat, resava unes quantes oracions i, en acabat, pouava l'hisop al calderó i beneïa el terme contra tota mena de mals. Sobretot contra la secada i contra els mals esperits que, pel que sembla, antigament havien fet feror a la comarca.

I a partir d'aquí era el no parar. Encara la gent no s'acorruava a recollir la brina de pa que donaven al recer de darrere la capella, que ja s'organitzaven jocs, balls de rotllana i altres gatzares.



A l'hora de dinar, dotzenes de fumerols s'enlairaven difusos, al mateix temps que, ací i allà, començava a sentir-se l'ansiada i inconfusible flaire de les lloses calentes, untades amb all o amb cansalada, i que aviat servirien per a coure una carn deliciosa.


I arribava el moment del dinar. Primer un cert silenci de gent que, asseguda com podia, bellugava les barres amb un braó i una constància admirables. A poc a poc els xerrics i el xivarri anaven en augment.




Les cares esblaimades per l'esvaïment es mudaven en rostres xirois i enrojolats, feliços. Fins que arribava el moment d'inflexió i, qui més qui menys, ja ben tip, optava per alguna forma de migdiada.

Era el moment que aprofitaven les priores -dues noies del poble que passaven entre els grups de l'aplec- per a repartir ramets d'alfàbrega i flors, a canvi d'algun que altre ralet.



Mentrestant, les margedes dels trossos i les ombres dels pins s'anaven omplint de jovent i de parelles que jugaven, cantaven, bevien, s'arrebolcaven i, en definitiva, s'encarregaven de recordar l'origen pagà de l'aplec.

Els més pietosos aprofitaven aquelles hores per a fer una visita a la diminuta capella. Tot just passar la porta d'entrada, surava fresquívola una densa penombra que, al moment, esdevenia una fina boirina, suaument daurada per tènues flames de ciris i candeles, i, profundament impregnada d'una intensa i característica olor de cera cremada. Us ficàveu en un lloc sagrat: silenci i recolliment immediats.

Al fons, sota unes massisses arcades de pedra, Sant Miquel, amb un lluent ausberg d'escates platejades al pit i una espasa a la mà, tenia el peu al coll al dimoni. Algunes dones, més aviat grans, amb prou feines movien els llavis i miraven el sant, una mica compungides. Era l'hora serena i tranquil·la de pregar: pels que se n'havien anat, pels malalts... Més endavant, jo mateix demanaria d'aprovar la Lengua española del batxillerat, que es veu que no m'entrava. I, val a dir, que sempre se'm concedia: però al setembre.



I quan finalment baixava la costa altre cop, juntament amb la sensació d'un dia meravellós que s'escolava, em revenia a la memòria la tornada dels goigs:

Qui voldrà ser prosperat
en la terra i en lo cel.
Prenga per son advocat
a l'arcàngel sant Miquel.

dimarts, 14 de maig de 2013

Esmorzar nargoní

Padrins

Esmorzar nargoní al lloc de sempre. A les deu en punt, quan anàvem a entrar al local, ens trobem amb la Maria de cal Curno o de cal Camell, segons com es miri, que passava pel carrer amb el seu home. Ja és casualitat!

L'assistència ha estat discreta, però suficient per a fer petar una bona xerrada que s'ha allargat fins a tres quarts d'una, just quan els cambrers ja paraven les taules del migdia. L'esmorzar, correcte, i el preu, raonable. La companyia i la conversa immillorables.

El més matiner, lo Pepe de ca la Cisca, però la resta, tots puntuals, tret del Lluís de cal Met, que tenia un tema per resoldre. A més d'aquests dos, ens hem trobat lo Francesc de cal Manel, l'Agustí de cal Capany, lo Pep de cal Dents i jo mateix.

A la conversa, Nargó, els records de quan anàvem a estudi, les diferències entre els temps passats i els actuals i, és clar, la llengua i el país. I el Barça, naturalment!

Hem parlat també del fet de ser avis i de l'estimació que se sent pels padrins. Fotos. El Francesc Solé ens ha recordat una cançó que li cantava el su padrí de cal Noi, que es deia com ell mateix. És una cançó que no havia sentit mai:

"A Manresa en tenim un vicari
tancat a l'armari
que és molt ratador,
en rata viudes i casades
i a les solteres encara millor.

Ai mandingo, ai mandongo,
quin vicari tenim més cotxino,
Ai mandongo,
que a la majordona
li fa portar el bombo".

Lo Lluís n'ha recordat una altra que li cantava el su pare:

"Allà a dalt de la muntanya
n'hi ha un home petitet
que fa ballar la seva dona
sense calces ni barret".

Tampoc no l'havia sentida. Les coneix algú, avui, a Nargó?

Lo Lluís ha fet algunes fotos. Les ha penjades al seu Facebook, però per un problema que desconec no hi puc accedir. Si ho aconsegueixo en penjaré alguna en aquesta pàgina.

dilluns, 13 de maig de 2013

Records de Sant Miquel I

Records de Sant Miquel I

(Article publicat el mes de juny de 1992 , a la revista Pirineu Actual, estúpidament aniquilada per un conegut personatge de la Seu)
 



La Pujada


En aquella època l'aplec de Sant Miquel de les Masies es celebrava cada any el dia vuit de maig. No va ser fins més tard que es traslladà al diumenge més pròxim a aquesta data. Potser es va fer així per tal de facilitar l'assistència a molta de la gent que, per una raó o altra, havia marxat de la contrada.

Recordo aquelles diades com les més felices de la meua existència. L'hivern, fred, llarg i fosc , s'havia acabat. S'havien acabat els dies que encara em llevava sense llum del dia per anar a fer d'escolà a missa de vuit. I s'acabaven els dies curts i un pèl tristos, que s'escolaven entre els àpats, les hores d'estudi i les de repàs.

Sense adonar-nos-en passàvem de la foscor del matí a la foscor de la nit. Una foscor que només trencaven les quatre bombetes escadusseres, que amb una llum malaltissa i esgrogueïda, feien pampallugues sota uns pàmpols de llauna, coniformes i negres com l'estalzim, que penjaven dels pals de la llum.

Sort que a tres quarts de vuit del vespre la vella ràdio -d'aquelles d'abans de la guerra- emetia un programa que m'alliberava una mica de la monotonia i de la buidor quotidanes. L'emissora es deia "La voz de Madrid" i el programa "Las aventuras de Supermán".

Un dia, quan el senyor mestre -que solia llegir revistes estrangeres i estava molt ben informat- ens parlà de l'existència de la televisió, la primera cosa que em va passar pel cap va ser saber si mai es podria veure el "Supermán" en la petita pantalla. He de confessar que aleshores vaig pensar que tal cosa no era possible.

Com podia veure's tot aquell món fabulós (de platets voladors, d'homenets verds, de pedres de criptonita, de l'homenet X i de tants i tants elements fascinants), si aleshores amb prou feines sentia, i a trossos, l'emissora radiofònica en què el retransmetien?

La veu de la ràdio, certament, se n'anava i tornava com si fos el vent qui la portés. De fet, però, el problema no era pas el vent, sinó l'escassa potència de l'electricitat del poble, que es feia en un petit salt d'aigua del Segre situat al costat de l'antiga farinera que el pantà ofegà.


No recordo cap any que la meu mare m'hagués hagut de cridar el dia de sant Miquel. La piuladissa dels moixons em despertava a punta de dia i, quan tocaven a missa, jo ja passava el carrer cames ajudau-me.

El mossèn organitzava una petita processó pel poble en què, amb l'aspergis a la mà, anava beneint a dreta i esquerra mentre cantava una llarga pregària, de la qual només recordo -cantarella a part- la lletania De morte eterna / Libera me Domine.



Cap a les nou la processó arribava a la carreterra que va a les Masies. Allà un esvelt cavall blanc, que era del meu padrí de ca la Munda, esperava inquiet l'arribada de la comitiva. Recordo la seva mirada expectant i tensa, amb uns ulls que semblaven botits com si li anessin a sortir del cap d'un moment a l'altre. De tant en tant, enmig de sonors esbufecs, deixava anar, aguts i nerviosos, uns tímids i gairebé planyívols renills, alhora que repicava de potes i s'espantava les primeres mosques de la temporada amb elegants i espectaculars cops de cua.

Mossèn Miquel feia un senyal que volia dir que no pujaria a cavall abans d'arribar a la costa. Aleshores era la meua: d'un bot posava el peu a l'estrep, m' arrapava a l'anella de l'albarda i ja em teníeu feliç, allà eixancarrat a la tovor de la xalma que a mi em semblava alta i meravellosa com una catifa oriental.

El cavall començava el seu caminar compassat, una mica resigant al ritme que li marcava el ramal que el meu padrí no deixava anar mai. Llavors jo començava a admirar l'acolorit trencaclosques que eren els camps dels voltants de Nargó en aquella època. De tant en tant, l'olor intensa, penetrant, d'un alfalsar acabat de dallar, o d'un romaní, o d'una mata de timons, em produïa una sensació de plenitud que no sé descriure.


El cavall, aleshores, com si volgués que estigués més per ell, donava un cop de coll sobtat, brusc i tot, i jo retornava a aquell món dels somnis de la infantesa, on acaronava a pleret els fils d'or de la seva rítmica i bellugadissa crinera blanca, càlidament tocada pels primers raigs, rutilants i purs, d'un sol que ja es començava a notar.



diumenge, 12 de maig de 2013

Federalisme i independència IV

Història d’una frustració

Al meu parer, l’objectiu històric del catalanisme havia tingut sempre un horitzó hispànic. Des de Jaume I fins a l’Artur Mas de la primera legislatura, i passant per Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla. L’expressió que millor sintetitzaria aquell objectiu fóra l’encunyada per Prat de la Riba, la de “l’Espanya gran”.  És a dir, la idea d’una Espanya equivalent a l’antiga Hispània geogràfica, abans que Castella s’apropiés d’aquest topònim i el monopolitzés amb finalitats polítiques. El terme que més tard es va recuperar per a traduir aquest concepte va ser, com és sabut, el d’Ibèria.

Una Ibèria que el catalanisme històricament havia somiat confederada i completa, integrada per tots els pobles que hi han coexistit, vivint en pau, harmonia i igualtat de drets i deures. Per no caure en un idealisme ingenu i, sobretot, per a entendre’ns, s’hauria tractat de la Ibèria que van enllaçar per la via matrimonial els Reis Catòlics, abans que Felip IV la comencés a esquarterar, l’any 1640, per obra i gràcia de la recomanació del comte-duc d’Olivares i a causa de les disbauxes econòmiques i de tot ordre que la Monarquia duia a terme (veg. “El rei es diverteix” en aquest mateix blog).

El projecte que predicava Olivares era clar com l’aigua: “Tenga V. M. por negocio más importante de su monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, Señor, que no se acontente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla”. Tot un projecte històric.

Un projecte històric que va costar a la Corona hispànica la pèrdua de Portugal i l’esquarterament de Catalunya de les comarques del Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir, el nord de la Cerdanya i la Fenolleda. Però no solament això.

Va  ser un projecte històric que ni tan sols va “reduir Catalunya a l’estil i lleis de Castella”, ja que, quan la ferida de 1640 encara supurava, l’any 1714, Felip V, ajudat per les tropes franceses, va entrar a sang i foc a Barcelona, com poc abans ho havia fet a tot Catalunya i a tota la Corona d’Aragó.

I aleshores, a més de les moltes repressions que imposà a la nació catalana, establí –únicament a Catalunya- l’impost global que es conegué com a cadastre. Aragó i València pagaren per un altre sistema anomenat l’equivalent. Aquest nou impost –que en teoria havia d’igualar els territoris “al estilo y leyes de Castilla”-- es pagava exclusivament a Catalunya i tot i que alguns reis espanyols (Ferran VI, Carles III) intentaren estendre’l a la resta de l’Estat, tingueren molta oposició i no ho aconseguiren.

Felip V vencé, però no convencé. El mateix Pi i Margall sintetitzava els resultats d’aquella política imposada “contra les tendències i les tradicions de les nostres províncies” amb aquestes paraules: “La unitat política tal com s’ha fet, ha conduït a la impossibilitat de construir res” que no sigui “al despotisme, a la immoralitat i al caos”.

No obstant això, la fe en una unió federal basada en el pacte i la confiança, no es va esborrar mai de la memòria dels catalans. Antoni de Puigblanch, per exemple, proposava l’any 1835 que la Península es dividís “en tres estats independents, a més de Portugal, però inseparablement confederats per un capítol de les Constitucions respectives.”

Pere Felip Monlau demanava l’any 1837 “la reintegració dels antics drets i tradicions històriques.” Poc després va ser deportat a Canàries. Rubió i Ors escrivia l’any 1841 que “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, ...però sí a la literària.” L’any 1851, Joan Guardiola, considerava que Espanya “no és en rigorós i bon sentit de la paraula, una sola nació, sinó un feix de nacions.”

Com a prova que aquest sentiment es mantenia molt viu entre el poble, hi ha el fet que Carles Maria de Borbó (Carles VII per als carlins) es va veure empès a prometre, al seu manifest de 1872, que: “El que ell (Felip V) us tragué com a rei, jo, com a rei us ho torno... Jo us torno els vostres furs, perquè sóc el mantenidor de totes les justícies... No pot imposar-se ni cobrar cap tribut que no hagi estat votat en Corts a Catalunya.”

Valentí Almirall considerava que els greuges soferts per Catalunya eren de més “gravetat” que els soferts per la majoria de colònies que s’havien independitzat d’Espanya. “Malgrat que se’ns tracti com un país conquistat”, deia, el catalanisme, aspiraria a “trencar la unitat uniformadora que ens asfixia, però amb igual força desitja la unió de donar-nos salut i força. Volem viure, no amarrats i lligats, però sí enllaçats amb els altres pobles de la Península.”


Cambó considerava que el problema d’Espanya requeria el “reconeixement definitiu del fet diferencial que és Catalunya com una indestructible realitat hispànica” i sempre lligat al “reconeixement sincer del dret que tenen els catalans a conservar la seva personalitat col·lectiva i a regir amb plenitud la seva vida interior.”

Francesc Macià, que proclamà la República Catalana dins de la Federació Ibèrica, es proposava “un cop obtinguda la llibertat nacional, facilitar amb tota la cordialitat la federació de pobles ibèrics.”

Per Vicens Vives, el missatge del catalanisme era “una bona nova humana i social”. I opinava que “si poguéssim estendre-la a tot Espanya i entre tots junts construir una comunitat moderna, pràctica i eficient, justa, pacífica i tolerant, podríem cancel·lar els deutes dels nostres precursors i constatar el final de les nostres preocupacions vitals”.

Però aquest projecte històric català, aquesta visió de les relacions polítiques en l’àmbit de la Península, han topat sempre frontalment amb el projecte històric que un dia dissenyà Olivares –“reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla”- i que sempre ha perviscut en una determinada mentalitat espanyola, incapaç d’imaginar cap altre escenari de convivència que no sigui el del domini i l’hegemonia de Castella.

El pensador liberal Ortega i Gasset considerava que “sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral.”

El polític falangista José Antonio proclamava que “Castilla no ha entendido lo local nunca; Castilla sólo ha podido entender lo universal, y por eso Castilla se niega a si misma, no se fija en donde concluye, tal vez porque no concluye ni a lo ancho ni a lo alto.”

L’òrgan del nacional-sindicalisme castellà, La Conquista del Estado, l’any 1935, publicava: “Si una mayoria de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrà que plantear la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos de África.” I així es va fer.

Amb aquest pensament dominant –m’abstinc de citar tot el que es diu als nostres dies, entre altres raons perquè tothom ho sent diàriament i no és qüestió de fer d’altaveu als qui ja disposen de prou tribunes i micròfons-, no ens ha d’estranyar que la Mancomunitat fos un dia esborrada per la Dictadura de Primo de Rivera; que l’Estatut de la República fos derogat a cops de baioneta pel franquisme; que l’Estatut del 1978 fos castrat pel cop d’estat de Tejero de 1982; que l’Estatut actual fos mutilat pel Tribunal Constitucional, després d’haver estat votat pel poble de Catalunya, aprovat pel Parlament i –una vegada passat el ribot (Alfonso Gerra dixit)- per les “Cortes” i pel “Senado” espanyols.

Però, a la vista dels fets, tampoc no ens ha d’estranyar que avui molta gent que fins ara s’inclinava per l’opció federal hagi dit prou d’aquest coll, i hagi passat a apostar clarament pel dret a decidir i per l’estat propi. Perquè aquesta és, al capdavall, l’única possibilitat que –al meu parer- ens queda als catalans de poder-nos federar en pla d’igualtat amb la resta dels pobles europeus, que és l’objectiu històric i democràtic amb què ja somia una gran majoria dels ciutadans d’aquest país.

Aquests són els motius, senyor Pere Navarro, perquè molts federalistes catalans votarem sí al referèndum que tard o d’hora es celebrarà. Espero que vostè recapaciti i ho faci també. Sense confiança, sense sobirania, sense voluntat de pacte, parlar de federalisme és, en el millor dels casos, una gran ingenuïtat, una gran desconeixença històrica; en el pitjor, una estafa. Un engany més dels pseudofederalistes que durant aquests anys s’han protegit amb la bandera del federalisme per amagar el seu centralisme, el seu anticatalanisme, la seva por atàvica als drets dels pobles i les seves ànsies de poder al preu que sigui. Perquè, senyor Navarro, ¿hi ha federalistes a la resta de l’Estat? Potser sí, però jo no sé on són,  no en veig enlloc, no els sento. I si alguna vegada els sento és per posar límits a les legítimes i democràtiques aspiracions dels pobles de la Península, promovent Loapes, posant entrebancs, xiulant amb el ribot  a la mà...