divendres, 17 de maig del 2013

El noi que no va poder ser raier

Això no és un conte: El noi que no va poder ser raier
(Publicat a Fil Directe, en homenatge al Ton de cal Guils, de Nargó)

Arxiu: Isabel Naya

Lo Ton era el més petit de sis germans. Vivia amb els seus pares al carrer Nou, un carrer que ben bé s’hauria pogut dir el carrer dels Raiers, tenint en compte el gran nombre de practicants d’aquest antic ofici que aleshores hi feien vida. Els raiers, en aquell temps, eren la gent que transportava la fusta dels boscos a la ciutat a través del riu, del riu Segre, en el cas que parlem.

Els picadors tallaven la fusta als boscos i, els raiers, una vegada polits els troncs adequadament i construïts els rais, la feien baixar riu avall fins a Balaguer, Lleida o Tortosa. Un cop allà, es venien la fusta i tornaven a pujar espardenyant –és a dir: a peu- cap al Pirineu (que aleshores gairebé ningú no en deia Pirineus, com darrerament fan alguns).

M’havia descuidat de dir que lo Ton era de Nargó, un poble de l’Alt Urgell amb una gran tradició raiera. El mateix pare del Ton havia fet de raier tota la vida i algun dels seus germans més grans quan ell va néixer ja aprenien l’ofici al costat del pare, cosa que volia dir portar el rem de darrere, el rem cuer.

I lo Ton, segurament, també hauria estat raier, com els germans grans, com el pare, com els padrins, com els besavis..., si el món del rai no hagués desaparegut engolit, de cop i volta, pel remolí més fort de tots els remolins que es fan i es desfan: el remolí del temps.

En efecte, el temps, amb els canvis tecnològics, econòmics i socials que comporta, va posar fi a una activitat ancestral que fins feia quatre dies semblava insubstituïble i quasi consubstancial al propi cabal dels nostres rius.

Primer van ser les carreteres, després els camions i més tard els pantans. A poc a poc, els raiers van anar penjant les ganxes, els tribis, les destrals i la resta d’eïnes i es van haver de buscar noves feines.

Però Nargó, el poble del Ton, era un poble petit, amb molt poca terra de conreu i sense cap indústria. Avesats a sobreviure amb els jornals del rai, de cop i volta, una cinquantena de famílies es van trobar sense la principal font d’ingressos de què fins aleshores havien gaudit: els sous dels raiers.

Els raiers més grans, generalment es van quedar al poble, perquè amb la casa i una mica de terra se sentien més segurs que no pas emigrant cap a un horitzó desconegut i incert.

Els més joves, però, es van haver de buscar noves feines, la majoria fora del poble on havien nascut. Lo Ton, amb catorze anys fets, se’n va anar a Barcelona i es va posar a treballar en un forn de pa. Mentre va fer d’aprenent, menjava i dormia al mateix forn (en un jaç de saques d’espart que cada nit es preparava) i gairebé no en sortia. No tenia, per tant, gaires ocasions de parlar ni de relacionar-se amb ningú. Això va propiciar que lo Ton es criés una mica més tímid i vergonyós del que ja era del seu natural, fet que, a més, el feia sentir molt incòmode, una mica a disgust amb ell mateix.

Arxiu: Isabel Naya

La sort, però, és que se’n va adonar. Va saber veure que li convenia una altra mena de feina. Una feina a la llum del dia, més oberta, més en contacte amb la gent. I un dia va prendre una determinació: aprendria a conduir adequadament i es faria taxista.
I ho va fer. Al principi li va costar molt. Conèixer els carrers, ell que tota la vida havia estat al soterrani d’un forn. Tractar amb la gent, ell que només estava avesat a fer-les amb la farina, el forment, el llevat i les pales... Però se’n va sortir.
A poc a poc, esdevingué un home afable, enraonador, simpàtic. Fins i tot, decidit i sense complexos: un dia, a TV3, van fer un concurs que es deia “Amor a primera vista”. ¿I no us creureu que lo Ton no solament s’hi va presentar, sinó que fins i tot el va guanyar?
Aquella gesta el va fer un home nou. Aquell noi que no va poder ser raier ara per fi havia esdevingut un barceloní feliç. Amb els seus fills, les seves aficions, els seus passeigs per la Barceloneta... Tot li semblava d’un altre color.
Però, el que més feliç el feia era pujar cada estiu a Nargó. Hi anava a estiuejar, sí, però els seu estiueig era molt especial.
Cada any era un dels organitzadors de la baixada del rai que pels volts de la Mare de Déu d’agost s’hi celebra. Ensenyava als més joves a pelar els troncs, a masegar bedolls, a lligar els trams, a menar els rais... Fins i tot, en record del que havien patit les mares dels nois del temps dels rais, esdevingué el promotor de l’homenatge a les dones dels raiers que cada estiu s’hi duu a terme.
La seva imatge, sempre somrient, vestit de raier i saludant amb la gorra mentre el rai llisca pel Segre, és una imatge inesborrable. La imatge d’algú que no va poder ser raier tal com un destí sobtadament escapçat semblava tenir-li reservat, però que ell, amb perseverança i astúcia raiera heretades, va saber reconduir fins a convertir-se en l’autèntica ànima de la recuperació raiera a Nargó.

Arxiu: Isabel Naya



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada