Records de Sant Miquel II

Records de Sant Miquel II

(Article publicat el mes de juliol de 1992 a la revista Pirineu Actual, estúpidament aniquilada per un conegut personatge de la Seu).

                        

L'aplec

Quan arribàvem al peu de la costa jo davallava del cavall i mossèn Miquel hi muntava. Era l'únic dia que el venerable rector s'arremangava la sotana i deixava veure uns xafogosos pantalons de xeviot que duia lligats a uns mitjons de llana blanca, per mitjà d'una mena de lligacama de goma que a mi em feia pensar en un tros d'elàstic vell ben aprofitat.

Més endavant vaig sentir comentar que el bon home anava tan abrigat per tal de fer penitència. Fos com fos, el cas és que els seus pantalons desmentien l'autenticitat de la dita que jo havia après al vetllador de casa: "és més curt que les calces d'un capellà".

El meu padrí, que ara em donava la mà, s'agafava amb l'altra a la cua del cavall i entre tots tres li posàvem a prova la força, la qual jo veia reflectida en l'harmoniosa tensió de les seves musculades i arrodonides anques.

A pas viu pujàvem pel corriol i vèiem i sentíem estols bigarrats de gent, amb viseres i barrets, que amb alegre cridòria s'enfilaven per les tresqueres i viaranys que també acabaven portant a la carena de la serra.

             

L'arribada al cim era una mena d'apoteosi natural. El sol, radiant, semblava suspès en un cel altíssim, blau i transparent com les irisacions de les boles de vidre que aleshores tot just descobríem. L'herbei de l'esplanada que toca a la capella presentava un verd viu de primavera que anava canviant de tonalitats a mesura que la vista s'allargava cap als pujols aixafats de la banda del solà. Més enllà, les muntanyes anavan agafant un matís blavís, encalitjat, que a l'horitzó es diluïa amb les darreres pinzellades de la volta celest.

Però no s'hi valia a badar. A la que te n'adonaves, ja sortia el mossèn, que havia canviat el capell d'ala rodona pel bonet de quatre becs reglamentari, i, amb un roquet blanc, magníficament brodat, però que al meu parer l'inflava un pèl de cintura cap amunt, es dirigia a la creu que domina la contrada.

Allà, amb el cap lleugerament decantat, resava unes quantes oracions i, en acabat, pouava l'hisop al calderó i beneïa el terme contra tota mena de mals. Sobretot contra la secada i contra els mals esperits que, pel que sembla, antigament havien fet feror a la comarca.

I a partir d'aquí era el no parar. Encara la gent no s'acorruava a recollir la brina de pa que donaven al recer de darrere la capella, que ja s'organitzaven jocs, balls de rotllana i altres gatzares.

A l'hora de dinar, dotzenes de fumerols s'enlairaven difusos, al mateix temps que, ací i allà, començava a sentir-se l'ansiada i inconfusible flaire de les lloses calentes, untades amb all o amb cansalada, i que aviat servirien per a coure una carn deliciosa.

I arribava el moment del dinar. Primer un cert silenci de gent que, asseguda com podia, bellugava les barres amb un braó i una constància admirables. A poc a poc els xerrics i el xivarri anaven en augment.

Les cares esblaimades per l'esvaïment es mudaven en rostres xirois i enrojolats, feliços. Fins que arribava el moment d'inflexió i, qui més qui menys, ja ben tip, optava per alguna forma de migdiada.

Era el moment que aprofitaven les priores -dues noies del poble que passaven entre els grups de l'aplec- per a repartir ramets d'alfàbrega i flors, a canvi d'algun que altre ralet.

Mentrestant, les margedes dels trossos i les ombres dels pins s'anaven omplint de jovent i de parelles que jugaven, cantaven, bevien, s'arrebolcaven i, en definitiva, s'encarregaven de recordar l'origen pagà de l'aplec.

Els més pietosos aprofitaven aquelles hores per a fer una visita a la diminuta capella. Tot just passar la porta d'entrada, surava fresquívola una densa penombra que, al moment, esdevenia una fina boirina, suaument daurada per tènues flames de ciris i candeles, i, profundament impregnada d'una intensa i característica olor de cera cremada. Us ficàveu en un lloc sagrat: silenci i recolliment immediats.

Al fons, sota unes massisses arcades de pedra, Sant Miquel, amb un lluent ausberg d'escates platejades al pit i una espasa a la mà, tenia el peu al coll al dimoni. Algunes dones, més aviat grans, amb prou feines movien els llavis i miraven el sant, una mica compungides. Era l'hora serena i tranquil·la de pregar: pels que se n'havien anat, pels malalts... Més endavant, jo mateix demanaria d'aprovar la Lengua española del batxillerat, que es veu que no m'entrava. I, val a dir, que sempre se'm concedia: però al setembre.

I quan finalment baixava la costa altre cop, juntament amb la sensació d'un dia meravellós que s'escolava, em revenia a la memòria la tornada dels goigs:

Qui voldrà ser prosperat

en la terra i en lo cel.

Prenga per son advocat

a l'arcàngel sant Miquel.