dimarts, 29 d’octubre de 2013

Record de la besàvia


Ramona, Montserrat, Marcel·la, Mundeta

La valenta protagonista de l’altercat que comentava l’altre dia (“Si lladres eren els uns, lladres són els altres!”, (...). "Señora, hable en español!", (...) “Si no lo enraono és perquè no vullo, que de saber-lo prou que lo sapo!”) bé es mereix unes paraules que la recordin.

Abans de començar a parlar-ne, però, vull deixar clar que jo no penso pas que tothom que es dedica a la política sigui lladre, ni de bon tros. El que sí que he pogut entendre després de tot el que s’ha vist en aquests anys és que de lladres a tot arreu n’hi pot haver, és a dir, que ni les sigles ni la ideologia no són cap garantia d’honradesa al cent per cent. Per això, a les democràcies serioses, els controls, els contrapesos del poder i la justícia, funcionen. Sense aquests requisits, la democràcia es converteix en una pura i simple tapa de claveguera.

La Raimunda Canal, la Mundeta, devia néixer cap a l’any 1862, entre la segona i la tercera guerra carlines. Va néixer a cal Roca, en aquella casa esbalçada que hi ha al camí de Coll Piquer, entre Bosquet i la desapareguda Potada del Bou. La seva vida devia ser realment molt difícil, plena de sacrificis, contratemps, penalitats i fins i tot d’alguns fets ben dramàtics, tràgics.

De xica devia haver passat molta por. Una nit, una roca es va desprendre de la cresta del Solà del Roca i es va aturar miraculosament a mig camí, quan la gent de la masia ja s’encomanava a Déu. Ella ho havia explicat més d’una vegada a les seues filles. Els relats de les dues guerres carlines recents i els de la que va esclatar quan tenia uns deu anys també devien influir en la manera de ser d’aquella noia que vivia en una masia penjada a la meitat de la muntanya i allunyada del poble.

Un dia, quan encara era molt joveneta, la Mundeta va descobrir que s’havia quedat en estat. L’esglai degué ser terrible, però no ho va gosar dir a ningú, excepte al causant del problema. Aquest, en saber-ho va tocar el dos cap a França.

La Mundeta, amb vestits amples i altres subterfugis va aconseguir portar la família enganyada fins que un dia va tenir la criatura tota sola en un racó del trebol. Va ser un nen i li van posar Paquito (com al seu pare?)

Però en aquell temps que una noia soltera tingués un fill era una cosa més forta del que la “moral” de l’època estava disposada a admetre.  No sé exactament quan ni com, però el fill va ser enviat a Barcelona. El presumpte pare, al mateix temps, va tornar al poble, disposat a casar-se amb la seva Mundeta.

Al que no estava disposat, es veu, era a reconèixer el fill. Li daria el cognom i el nom, però aquell fill oficialment per a ell no existiria. I així es va fer.



El presumpte pare es deia Francisco Pellicer i era de cal Martí. El tal Francisco devia ser una mica fatxenda, ja que després de la seva estada no gaire llarga a França presumia de saber francès. Algú li va preguntar un dia alguna cosa relacionada amb les mosques i ell, demostrant el seu domini del francès va respondre “De mouches”. No es podia pas imaginar el bon home –és un dir, això de bon home- que per la via de la sornegueria nargonina acabava de batejar una casa, cal Damuix o Gamuix.

La Mundeta, amb aquell marit, va haver de dur una vida ben escarrassada. Anava a les fires i a les festes majors a cuinar. Feia de dida: els seus pits van péixer (donar de popar) a vint-i-una criatures a part de les seues. Les seues van ser quatre noies: la Ramona, mare del Pepe, del Facundo i del Ton; la Marcel.la, que se’n va anar a l’Hospitalet i va tenir un fill de nom Juanito que s’acabaria casant amb una noia de Nargó, la Lola de cal Ferrer; la Montserrat de ca la Munda, padrina meua i mare de l’Alberto, l’Anna, el Jaumet i el Cisquet; la Maria, que se n’aniria a Barcelona i hi va tenir dues filles, la Carme i la Roser.



A més d’questes filles, la Mundeta encara va tenir un fill que se li va morir en un tràgic accident: el dia de la matança del porc va caure en un calder d’aigua bullent i es va cremar de mig cos.

La situació del fill gran de la Mundeta va constituir el tabú de la família. Era un tema del qual mai no es parlava i ara mateix no disposo de cap foto seva ni de cap rastre de la seva descendència. En acabar la guerra tenia una casa al carrer de Béjar, número 68. Dues filles seves s’havien exiliat i un fill que li quedava ja no vivia a casa. El meu oncle Jaumet, la persona que surt al perfil de la revista Cadí-Pedraforca, s’hi va estar una temporada i la meua mare l’havia anat a veure alguna vegada. Era “l’oncle Paquito” i aquí s’acabava la història.
 
Una història punyent i corprenedora, que ens mostra moltes coses, des de la situació de les dones a casa nostra en un passat no tan llunyà com podria semblar, fins a la manera com una determinada “moral” pot ser de vegades molt injusta, molt immoral.





dilluns, 28 d’octubre de 2013

1953: un paisatge



L’any 1953 vam deixar la casa del carrer Nou i ens vam traslladar a cal Rei. El trasllat, tal com ja vaig explicar en una nota anterior, el vam fer amb el camió de la farinera del metge, un camió amb el qual el meu oncle Alberto transportava la farina als pobles.

No recordo cap sensació especial d’aquells dies. Hi havia una habitació nova, una casa nova, una botiga nova, però amb prou feines tinc consciència del canvi que s’havia produït. La meua padrina continuava fent les feines de casa i vetllant perquè tot anés bé.

La imatge que em ve a la memòria d’aquells dies és la de la meua padrina filant llana amb un fus i fent mitjons per a l’hivern darrere una de les portes de ferro de la botiga, que manteníem abaixada perquè el sol de la tarda no es mengés el color dels aparadors.

A l’estiu passava el meu padrí de ca la Munda amb el carro i el cavall blanc i se m’emportava cap a l’Altre Cantó, un hort que tenia a l’altra banda del Segre, al peu del riu de Canelles (o de Perles). A la carretera no hi havia cotxes i sovint fèiem trotar prudentment el cavall sobre l’asfalt.

La imatge de les hortes del Segre era increïble. Lo Sot del Toà, cal Janot, cal Not, l’hort del sinyor Mariano, la roca de les Campanetes, la font Fresca, la fàbrica del ciment, la farinera, les Pórques, la Casilla dels caminers, la pedrera del pont d’Espia, la peixera i la sèquia del metge, el forat de les Encantades, el de les Gralles, la Caseta amb la seva centraleta... Tot era verdor ufanosa, aigua llampant, dones amb rucs i panistres i faldades al cap que pujaven de Segre, comentaris del meu padrí sobre les coses que vèiem.

L’Atre Cantó va ser la continuació natural de l’hort de cal Tonís vell. El meu padrí hi tenia de tot. Verdures de tota mena, fruiters, bosc, clops amb clopines, conills que caçava amb uns llaços que es feia, aigua i peixos, molts peixos. Recordo que abans de plegar fèiem una barrera de rocs al riu i canalitzàvem els estols de bagres i cua-roigs cap a la sèquia on amb una saca n’agafàvem uns quants. Cap al tard, amb una llum ataronjada sobre els darrers contraforts de Nurieda i el pas del cavall més pausat, retornàvem al poble.

De 1953 a 1956 aquest va ser el meu paisatge essencial. Sense ell, quines coses publicables podria escriure ara jo de Nargó?


dijous, 24 d’octubre de 2013

Vols jugar amb mi?


Tothom recorda alguna cosa, bona o dolenta, de quan anava a estudi. Aquella geografia que li costava tant. Aquelles lectures que feia el mestre o la mestra que l'embadalien. Aquelles flors que anava a buscar al mes de maig per al mes de Maria. Aquell mastegot injust que un dia la va clavar lo sinyor mestre...

Tothom recorda alguna cosa, bona o dolenta, de quan anava a estudi. Però el que millor recorda tothom que tingui seixanta anys o més són els jocs a què jugava. Les miges, els patacons, la xarranca (seme, a Nargó), el calço, els quatre pilons, trencar fils, la meua, la cluca, el pam pam...

Jugar era el nostre paisatge més essencial. Jugar fa gust de pa amb vi i sucre o pa amb xocolata menjada amb molta pressa per tornar a jugar. Jugar ens evoca la felicitat d'uns dies en què la nostra principal preocupació era que no ens pelessin gaires patacons, gaires miges, gaires boles de terrissa... Teníem penellons (prillons) a les orelles i als dits, ens escalfàvem amb foc de gitano, jugant a la gepa o repicant escabellades, però la nostra dèria era jugar...

He pensat en totes aquestes coses quan avui m'ha arribat un exemplar de Els jocs retrobats, llibre en el qual he tingut la sort i el plaer de participar.

400 pàgines amb dotzenes de jocs i anècdotes en 33 cròniques de la Catalunya juganera, que ens parlen de jocs i d’infàncies de trenta-tres de les nostres comarques.

El cèrcol, jocs de rotllana, jocs d’empaitar, baldufes, balls, boles, patacons, mitges, jocs d’amagar, saltar a corda, arrencar cebes, cavall fort, saltar i parar, les bitlles, la xarranca, jocs de pilota... són una petita mostra de la  imaginació i de la capacitat creativa dels joves en l’època en què encara no hi havia les joguines i els aparells electrònics d’avui.


Les cròniques ha estat escrites per Marina Espasa, Marcel Fité (Alt Urgell, Cerdanya, Pallars Sobirà i Jussà, Alta Ribagorça, Vall d’Aran) Jordi Lara, Jordi Llavina, Josep Pujol, Anna Punsoda (Segrià, Urgell, Segarra) Sebastià Roig, Joan Todó.

Els coordinadors del volum són Xavier Cortadellas i Judit Pujadó i les il·lustracions de Llenas Llensa.


Vull donar les gràcies a tota la gent que m'ha ajudat a dur a terme la meva feina: passejar pel Pirineu a la recerca de jocs diferents a cada comarca. M'han ajudat molt en tot el que puguin tenir d'encert els articles les persones que diré a sota. Els errors i els defectes que hi pugui haver són, naturalment, responsabilitat meua.

Expresso, doncs, el meu agraïment a:

Rosa Jou, Miquel Erill i Enric Barbal (Pallars Jussà); Anna Maria Argerich, Francesc Solé, Josep Bosch, Josep Riba, Agustí Cubilà (Alt Urgell); Frederic Vergés (Vall d'Aran); Josep Maria Blasi i Ticó (Pallars Sobirà); Irene Seira (Alta Ribagorça); Carme Vidal Llahí, Joan Muntané (la Cerdanya). I també a la Isabel Naya, que m'ha acompanyat en els viatges i, sobretot, en la redacció dels textos. 



dimarts, 22 d’octubre de 2013

Saviesa popular



Al darrer número de la revista Cadí-Pedraforca, en Jaume Argerich explicava, entre altres coses, els seus records de l'acabament de la guerra  del 36-39, exactament de quan van entrar al poble de Nargó les tropes sublevades, és a dir, les que després es van fer dir "nacionales". 

Entre les moltes coses que explica hi ha una frase que jo he destacat amb negreta i que en els temps que corren adquireix una dimensió quasi profètica. Llàstima que amb la il·lusió del retorn de la democràcia no la tinguéssim prou present. La va dir la padrina del Ton de cal Damuix i besàvia meua a qui per poc temps que tingui dedicaré una d'aquestes notes. S'ho té ben guanyat.

Text de Cadí-Pedraforca:

En Jaume recorda molts detalls i anècdotes d’aquells moments tan durs. “Els soldats rojos passaven gana, però no robaven. Ara, després van arribar els moros i ja va ser diferent. Una vegada van agafar un pernil a cal Gamuix i la meva mare els el va anar a reclamar. Lo pare del Ton de cal Gamuix, en canvi, va anar als Arenys i va veure que li prenien la fruita; els va cridar l’atenció i el van apallissar”. 

Un altre dia, a l’era del Rocer, la seua padrina va trobar tres o quatre soldats que furgaven amb bastons per a fer sortir els conills que s’havien amagat. “Si lladres eren els uns, lladres són els altres!”, li va sortir d’exclamar a la seua padrina. 'Señora, hable en español!', li va etzibar un dels soldats. La padrina, que de castellà no n’anava pas sobrada, li va replicar: “Si no lo enraono és perquè no vullo, que de saber-lo prou que lo sapo!” De tota manera, “els primers dies van ser terribles. Alguns soldats anaven amb bastons gruixuts, mal podats, clavant pallisses. Eren els vencedors” -conclou.

divendres, 18 d’octubre de 2013

L’enhorabona!



Primer de tot, moltes gràcies a totes i a tots els qui m’heu fet arribar respostes per correu, per facebook o a través del blog. El joc, com ja saben els lectors de l’any passat, no té cap altra finalitat que la de parlar de coses relacionades amb Nargó i, alhora, divertir-nos una mica.

La primera resposta encertada ha estat la de la Bet (Per molts anys, Bet!):

7/2=3’5
3’5+0’5=4 (Cebes que dóna a la pastora)

7-4=3
3/2=1’5
1’5+0’5=2 (Cebes que dóna a la masovera)

3-2=1;
1/2=0’5
0’5+0’5= 1(Cebes que dóna a la Loletes).

(La clau del joc era començar-lo pel tercer pas).

Perquè la Bet pugui triar entre els dos llibres, aquí n’ofereixo un tast de cada un.

Amb les dues poesies que acompanyen els comentaris, us desitjo un bon cap de setmana!


Notes mínimes d’un paisatge

Notes mínimes d’un paisatge,  -un poemari avui introbable- neix com a testimoni i evocació d’uns paisatges –els que finalment serien ofegats pel pantà de Rialb- que el poeta peramolí Josep Espunyes coneixia, estimava i de cop va veure amenaçats. Ell mateix ens ho explica. “El dia que va començar a prendre cos aquest recull de sonets, la construcció del pantà de Rialb era un projecte amb molt fil a coure, amb força caps per lligar. (...) Òbviament, doncs, una bona part del país que “poetitzo” en aquesta obra –la part baixa de l’Alt Urgell- pot quedar colgada per les aigües. Es convertirà, en definitiva i de manera fortuïta, en un reflex escrit d’uns paratges enaiguats, un testimoniatge que personalment mai no voldria que es donés”. El seu llibre, en aquells anys, es va convertir en un instrument de reivindicació dels drets de la nostra terra i de la seva gent.

Aquest fet a part, ens trobem davant una poesia amb una mètrica precisa, un llenguatge ric, desacomplexat i sobretot estimadíssim: no podia ser d’altra manera, és el “mot matern” begut a la sina de la mare, però també après dels “llavis d’un vell jai a frec de vora”. Ens trobem davant una poesia elaborada amb una gran energia creativa i, al mateix temps, amb una gran sensibilitat, fet que li dóna, en paraules d’Antoni Espadaler, que la prologa, “una gran tendresa (i) una forta emotivitat”.  Aquí en teniu una mostra:

 M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,
 aquelles nits de fred i glaç a fora,
 en què els minuts no sumen mai una hora
 i s’aixera a la llar un foc d’infern.

I en rotlle obert, d’amable gent tothora,
amb fons de torb o verba en joc altern,
refer el decurs dels anys amb mot matern
de llavis d’un vell jai a frec de vora.

Em tinc, aquí, per gran avar de vida,
mes tanta en reto com la pell me’n bat,
car tot en mi respon a l’alta crida

d’aquest caliu d’embruix, comú i alat,
que neix humil i en puixança agombola
l’íntim, rural, cafè de Peramola.


Atzavara

Atzavara és el primer llibre en què vaig participar. Es va publicar per primera vegada l’any 1982 i conté una explicació sobre l’estructura de la nostra llengua, exercicis, una selecció de textos literaris i alguns exercicis per a comprendre’ls. És un llibre que tampoc no es troba al mercat. S’hi pot trobar poemes com aquest de Salvador Espriu (cantat més tard per Raimon).



Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.



dijous, 17 d’octubre de 2013

L’enigma de les cebes








                (Una història nargonina)


Segons em van explicar unes padrines, temps era temps, per allà a l’època de la primera guerra carlina, vivia a Nargó una dona anomenada Tresina que s’estava al Cap de Roc amb un home llestot, però molt dropo, que no se sap com es deia. Aquest home era de cal Virot, raó per la qual a la seva dona tothom la coneixia com la Virota. Lo Virot, d’ençà que havia deixat de fer de raier, feia exclusivament d’enterramorts i només treballava quan calia fer algun clot a l’antic cementiri del voltant de l’església de Sant Climenç. En descàrrec seu, però, s’ha de dir que, gràcies a l’endimoniada guerra, de feina no li’n faltava pas.

Un dia la Tresina, de bon matí, va baixar a buscar cebes a les hortes de Segre. Aquí les padrines, quan m’ho explicaven, no es van posar d’acord sobre si havia anat a les Pórques, al Sot del Toà, al Palleret, al Sòl del Riu, a l’Ansola o fins i tot més avall. El cas és que la bona dona va collir un bon sac de cebes molt grosses, enormes, nargonines, i se’l va carregar al coll.


Quan passava per allà on actualment hi ha la carretera -que aleshores encara no existia- es va trobar amb una jove pastora que guardava un ramat de cabres i es menjava una llesca de pa amb oli i formatge de cabra per a esmorzar. “Que en vols? Si tens gana, me’n queda una llesca i un bon tall de formatge al sarró" –li va dir la pastora. La Tresina, que estava morta de fam i mig esvaïda, li va contestar que sí amb un somriure, i al cap d’una mica ja compartien el pa i el formatge. En acabar, la Tresina va dir a la jove pastora:

-Com que has estat tan generosa, té, aquí tens la meitat de les cebes que porto i mitja ceba més perquè te l’amanixos per a dinar.

Ja no cal dir que la pastora va estar molt contenta i agraïda per aquell gest també tan generós de la dona de l’enterramorts, que, un cop es va haver desembarassat d’aquella part de les cebes, va continuar pujant costa amunt.


Quan la Tresina va arribar a l’alçada de la masia de cal Moles, la masovera de la casa la va veure i li va preguntar:

-On vas, tan carregada amb aquest sac?
-Vinc de collir cebes.
-Vols fer un traguet d’aigua? Et veig una mica aixardegada.
La Tresina, amb aquella pujada i després del pa amb formatge que li havia donat la vaileta, s’hauria begut mig Segre:
-Ja tens raó. Dóna-me’n una mica.
-Té, aquí tens el càntir. Beu-ne tanta com vulguis.

La Teresina li’n va estar molt agraïda. Cal tenir en compte que en aquell temps l’aigua era molt valorada: s’havia de portar de Segre o, com a molt a prop, calia anar-la a buscar a  la font de Sant Climenç. Després de beure a cor què vols, la Tresina li va dir:
-Com que has estat tan generosa, té, aquí tens la meitat de les cebes que porto i mitja ceba més perquè te l’amanixos per a dinar.

La masovera, com ja es pot suposar, va estar molt contenta i agraïda per aquell gest també tan generós de la Tresina de cal Virot, que, cada vegada més alleugerida del pes de les cebes, va continuar pujant costa amunt. Quan ja gairebé arribava a casa (cal Virot aleshores era la casa del costat de cal Perruca, a la banda esquerra, a dalt de tot del poble) es va trobar amb una veïna, la Loletes, que la va cridar:
 

-Entra Tresina, que t’ensenyaré una cosa!

Resulta que aquell dia era l’aniversari del fill de la Loletes i, per a celebra-lo, havia fet unes coques maurades que feien una olor que estabornia els sentits:
-Té tasta’n un tros i així em diràs com m’han quedat. I per a endolcir-ho una mica, hi posarem una copeta de ratafia.
Després de parlar una estona de les seves coses, entre tastets de coca i glopets de ratafia, la Tresina va dir a la veïna:
-Com que has estat tan generosa, té, aquí tens la meitat de les cebes que porto i mitja ceba més perquè te l’amanixos per a dinar.

I dit això, va espolsar el sac, el va plegar (perquè ja no hi quedava cap ceba), se’l va posar a sotaixella,  i se’n va anar cap a casa.

Quan jo vaig preguntar a les padrines quantes cebes duia al principi la Tresina, és  a dir, quantes cebes havia collit a les hortes de Segre, cap d’elles no m’ho va saber dir.

Algun lector o lectora del blog m’hi podria ajudar?

El primer o primera que m’ho escrigui al blog podrà triar entre Notes mínimes d’un paisatge d’en Josep Espunyes o el meu primer llibre de llengua, Atzavara.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Visites al blog

Estat de les visites al blog aquesta setmana (16-X-13). 

És curiós, oi?
Moltes gràcies a tothom!

Visualitzacions de pàgina per països

Gràfic dels països més populars entre els lectors del bloc
EntradaVisualitzacions de pàgina
Espanya
177
Estats Units
176
Regne Unit
9
Rússia
6
Ucraïna
3
Andorra
2
Xina
2

dimarts, 15 d’octubre de 2013

La pedra de toc



Totes les creacions humanes tenen dues cares. Sense cotxes la vida seria molt difícil, però els cotxes contaminen i provoquen accidents. Sense mobles no viuríem tan còmodament, però estem desforestant el planeta. Sense la informàtica i l’electricitat no tindríem els mitjans de comunicació que tenim, com ara internet, però tenim les centrals nuclears a quatre passes.

La paraula també és una creació humana. I com a tal, serveix per a dir mentides, però també per a desemmascarar la mentida, per a trobar la veritat. Va ser gràcies a la paraula que els grecs i els hebreus van crear una cosmogonia i una teogonia que durant segles va explicar, per la via del mite, l’origen del món.

I va ser també gràcies a la paraula que, mitjançant el raonament crític i el mètode científic, Newton, Einstein i molts altres, van anar construint una teoria de l’univers molt més propera a la realitat cosmològica.

Durant segles els diferents poders van considerar perilloses les paraules. La llibertat d’expressió no existia. Es van cremar llibres a dojo. Es va perseguir i eliminar gent a la foguera per les seves idees...

El millor antídot contra qualsevol mena de totalitarisme és la paraula. No hi fa res que es diguin mentides si hi ha llibertat per a desemmascarar-les, per a rebatre-les. La mentida no és sinònim de dictadura. El silenci imposat, si.



La primera gran aportació de la paraula i del raonament crític, com deia, se situa en l’àmbit del pensament científic. La segona, en el de la democràcia. En altres temps, els qui pensaven diferent eren eliminats. A l’Estat espanyol això va passar gairebé constantment fins a 1975. La lluita pel poder era una lluita sempre sagnant que es dirimia a cops de sabre, de baioneta o amb els tan típics agarrotaments i afusellaments.

Amb l’evolució de la consciència humana, els pobles d’occident van anar acordant d’adoptar el sistema democràtic com a instrument per a aconseguir el poder. D’aquesta manera se substituïa la lluita entre persones que pensaven diferent per la lluita entre idees diferents. Abans les persones havien de morir per les seves idees, ara, en tot cas, serien les idees les que moririen en lloc de les persones. Un gran pas.

Avui, gràcies a internet, mitjançant la crítica i la informació, és més possible que mai eliminar les teories falses i desemmascarar els qui les difonen. Si la gent som conscients del poder que ens dóna aquesta eina, malgrat tots els problemes que ens amenacen, hi ha un futur d’esperança que ens anuncia un món millor. Els problemes, al capdavall, tot i ser greus, tenen solució.



Avui, només la gent de mentalitat totalitària, encara té por de la paraula. Per a combatre-la es valen de diferents estratègies. La monopolitzen, s’emparen en el crit i en les argumentacions semiviolentes, critiquen sense arguments l’ús que es fa dels mitjans populars de comunicació... I, com feia Vargas Llosa, fa uns dies, difonen que internet, lluny d’obrir els ulls a la gent, els farà uns complets ignorants que no sabran de res.

El millor test d’una democràcia és el de la fluïdesa i la llibertat amb què circula la paraula. Democràcies consolidades i viscudes com la sueca, l’anglesa o la suïssa fa temps que tenen assumit aquest repte. Els lamentables “arguments” que de moment ha fet servir l’Estat per a impedir donar la paraula als aspirants a ciutadans de Catalunya, en canvi, són un indicador de la mala qualitat democràtica que es viu al país. Hem d’aconseguir, entre tots, millorar-la, potenciar-la, fer que recapacitin i que rectifiquin. Votar o no votar, aquesta  és la pedra de toc.




dilluns, 14 d’octubre de 2013

La independència és implossible



És aquest bombardeig de sentències barroeres i miserables que no té aturador. Primer va ser aquell que volia enviar la Guàrdia Civil. Després aquella que deia que ens farien fora d'Europa, de l'euro i de la Via Làctia. Més tard aquella altra que deia que per a dur a terme el divorci hi havien d'estar d'acord tota la família, els sogres de la dona maltractada, els fills, el marit maltractador, els altres sogres, la cunyada i la portera de l'escala, tothom: "perteneces a toda la familia i tu sola no puedes decidir, lo siento, pero nos perteneces, cariño". Ara un tal Lara diu que sap de bona tinta que la independència és impossible (futur títol d'un proper premi Planeta?)




Sempre que sento tants escarafalls i bajanades (per què no parlen de votar, que és el que la gent vol, d'una putanyera vegada?) em recordo d'una faula dels Inques. M'agradaria haver-la pogut llegir en quítxua, la llengua que els espanyols van destrossar ara fa segles al mateix temps que els robaven l'or, la plata, la cultura i la vida.




"Temps era temps hi havia una parella de galls dindi que tenien una colla de pollets. La parella vivien molt feliços amb la seva pollicada, però aviat van començar a sorgir problemes. Un dels pollets els va sortir inquiet de mena, una mica estarrabaldat. Un fill amb problemes, vaja.

Aquell gall dindi tenia sortides molt estranyes. Un dia les va envetar que volia volar. La seva mare, però el va convèncer que no ho fes: 'És impossible, fill meu; tu ets un gall dindi i els galls dindi no volen'. El pobre gall dindi, amb el cap entre les ales, es va oblidar del tema per una temporada.

Una altra vegada que passaven a prop d'un penya-segat molt abrupte el gall dindi estarrabaldat va dir que s'hi volia llançar. Els seus pares i germans es van esgarrifar. 'Et mataràs, ets boig, aniràs contra les roques...!' El pobre gal dindi, una vegada més, es va oblidar del tema i, convençut que no estava fet per a volar, ja no en va tornar a parlar més.

Tan eixalat va quedar que ja no va fer res de bo a la vida. Mentre els seu germans treien un plomatge llustrós, estarrufat i lluïen unes cues de ventall que semblaven per a anar a l'òpera, ell es va anar quedant arronsat, esprimatxat, aperduat, fins que es va posar malalt i es va morir de tristor.

Va ser una llàstima, perquè al cap de molt poc va passar un còndor amb la idea de recuperar el seu fill. Resulta que, un temps enrere, aprofitant una distracció de la mare lloca, havia deixat un ou al niu dels galls dindi perquè l'hi covessin, tal com solen fer també alguns ocells d'aquesta altra banda del mar. Però el seu fill no hi era. S'havia mort de ganes de volar. Havien aconseguit fer-li creure que era impossible. També ho sabien de bona tinta.”









diumenge, 13 d’octubre de 2013

Primer gran moment estel·lar: la mentida






El pas més important que ha donat la vida intel·ligent, la consciència, ha estat el de la creació del llenguatge humà. S’ha dit que aquest fet va dibuixar una línia de separació entre nosaltres i els animals. Però no hi ha dubte que alguns animals disposen també d’algun tipus de llenguatge. N’hi ha que poden demanar coses, entendre enunciats senzills, indicar i assenyalar el lloc on hi ha menjar, expressar emocions... Però tenen un problema: no saben mentir.



No són capaços de crear enunciats que descriguin una situació objectiva, amb frases que poden ser veritables o falses. L’ésser humà, en canvi, sí que ho va ser. L’ésser humà pot dir que no hi ha rovellons on sí que n’hi ha, que no hi ha cacera on sí que n’hi ha, que plou un dia que fa sol, que a la plaça de Catalunya l'altre dia hi havia 160.000 persones... Aquesta facultat tan poc exemplar, tan negativa i problemàtica, la facultat de mentir, de falsejar la realitat mitjançant el llenguatge, sembla que en un moment de la història hauria comportat la necessitat de comprovar la veracitat o no d’allò que s’afirmava.




Hauria generat, doncs, la necessitat d’argumentar, d’analitzar críticament els enunciats. Això li permeté detectar i corregir errors, progressar com a espècie, superar l’escalafó que li havia imposat la selecció natural i substituir aquesta selecció per la selecció crítica i cultural. En poder detectar i corregir el que és veritat i el que és fals, aprengué també a valorar el que era millor i el que era pitjor, que era i és la base del coneixement i de l’ètica. Es va fer humà.

Sense la mentida no hauria existit la necessitat de recercar la veritat ni de refutar la mentida ni de distingir entre el bé i el mal. Heus aquí com de la necessitat de resoldre un problema, el problema de la no veritat, en sortí un invent extraordinari, fabulós: el llenguatge humà. 



Un llenguatge creat per l’home, però també creador de l’home. Sense llenguatge no hi hauria pensament racional i sense pensament racional l’ésser humà hauria estat incapaç de trencar els límits del nínxol ecològic que l’evolució natural li tenia assignat. Aquí començà gairebé tot. Però quedava encara molt camí, ple d'èxits i de fracassos.






dissabte, 12 d’octubre de 2013

El tercer miracle del papa Woytila



Sembla que el papa Francesc ha decidit fer sants Joan XXIII i Joan Pau II, tots dos d’una sola tacada. Al primer se li atribueix un miracle, al segon dos, que és el requeriment mínim indispensable per a ser canonitzat. Tot i això, l’actual papa ha decidit dispensar Joan XXIII d’aquest segon miracle que li manca al currículum per a ser considerat oficialment ciutadà del Cel.

No entenc en miracles i, dit més clarament, no hi crec. No crec en cap miracle que pugui haver estat efectuat amb la intervenció divina. Que no hi cregui no vol pas dir que no estigui disposat a creure-hi si arribés el cas. Em sento francament molt allunyat de qualsevol mena de dogmatisme. Però, que caminin els coixos, que hi sentin els sords, que hi vegin els cecs o que ressuscitin els morts sense certificat de defunció, em semblen manifestacions “miraculeres” més aviat folklòriques o, com a mínim, d’una escassa solvència. En gairebé totes les religions que creuen en els miracles n’hi ha hagut alguna.

Jo, no obstant, estic disposat a creure en els miracles si es donava qualsevol dels supòsits que diré, els quals poso com a condició innegociable. El primer: que se’m presenti el cas, degudament documentat, d’una sola persona a qui se li hagi hagut d’amputar algun membre i aquest li hagi tornat a créixer. Sembla que si existís un Ésser Suprem que es preocupés de nosaltres i es dediqués a la feixuga tasca de fer miracles, li hauria de ser més fàcil de fer recuperar un dit tallat, poso per cas, que no pas ressuscitar un mort o curar un invident. El segon, suposo que ja molt més difícil, seria que el cardenal Rouco, la 13 o Intereconomía, totes elles vinculades a l’Església, es convertissin, de paraula i de fet, a la democràcia pluralista de la qual i en la qual viuen.

Sobta que un papa bo, caritatiu i comprensiu com Joan XXIII hagi estat tan mandrós, tan inactiu, tan poc desprès, durant aquests anys que ha passat a l’antesala del Paradís. Joan Pau II, en canvi, tot i ser més bròfec, més malcarat i socialment més gasiu; si hem de fer cas del entesos en el tema, ja fa dies que hauria acabat els seus deures i no em costa d’imaginar-me’l trucant amb la seva energia eixordadora i  donant la tabarra a les portes de Sant Pere.



No tothom, però, veu tan clares les coses. El moviment catòlic internacional Som Església, per exemple, ha publicat una nota on exposa que “Joan Pau II va ser un papa de grans contradiccions. La seva tragèdia es va manifestar en la contradicció entre el seu compromís per les reformes i el diàleg al món i la seva tornada a l’autoritarisme al si de l’església. Va ser la seva tendència a l’autoritarisme espiritual el que va contribuir a la tragèdia més gran del seu papat: l’abús sexual de milers de menors de tot el món. En mantenir la jerarquia catòlica per damunt de les necessitats de la gent, Joan Pau II va perpetuar un entorn tòxic en què als capellans se’ls va permetre, sovint repetidament, l’abús de menors, a condició que la seva conducta criminal es  mantingués en secret i es preservés la imatge immaculada de la cúpula.”



Si amb aquest perfil curricular, el papa Woytila puja als altars i passa les portes del Cel, no solament començaré a entendre la naturalesa dels seus miracles, sinó que fins i tot no tindré cap dubte que ja s’ha produït el tercer.

divendres, 11 d’octubre de 2013

L’arrogància



Des del 1976 fins al 2009 he dedicat una bona part dels meus esforços a l’ensenyament. He fet classes a l’antiga EGB, al BUP, a l’ESO, al mateix professorat i he col·laborat amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, centre del qual vaig ser Cap de Normalització Lingüística els darrers anys de la meva carrera acadèmica. 

Durant aquests anys he comès errors –que quan n’he estat conscient he procurat esmenar- i dec haver tingut també algun encert: antics alumnes –ara alguns d’ells mestres, advocats, metges, etc.- que de vegades em vénen a veure en presentacions de llibres i altres actes, així m’ho fa suposar. Dic tot això, no pas per parlar de mi mateix, sinó perquè m’agradaria oferir un punt de vista personal basat en l’experiència a moltes coses que es publiquen aquests dies sobre l’anomenada llei Wert.

Per a començar, vull dir que em sembla tristíssim que una vegada més un factor tan essencial per a la nostra existència com ho és l’ensenyament s’hagi decidit des d’instàncies exclusivament polítiques i des d’òptiques purament partidistes. Una vegada més la nova LOMQE segueix la tradició de ser aprovada per un dels dos partits espanyols (PP / PSOE) amb l’amenaça explícita que serà derogada quan el que remena les cireres passi a l'oposició.

Segons llegeixo al diari “la llei Wert s'inspira en la nonada llei orgànica de qualitat de l'educació (LOQE) del 2002, en el segon mandat de José María Aznar i amb Pilar del Castillo com a ideòloga. El PSOE la va derogar el 2004 abans que entrés en vigor i va aprovar la LOE amb el tòtem d'educació per a la ciutadania, abolida per Wert en favor del reforçament de la religió, que ara comptarà en la nota i la concessió de beques. A més de fixar el castellà com a vehicular i forçar la Generalitat a pagar l'ensenyament en castellà en centres privats als pares que ho demanin, la LOMQE du l'Estat a fixar el contingut de les troncals, instaurar la segregació als 15 anys i crear revàlides estatals (la de final de batxillerat substitueix la selectivitat).”

No hi ha cap dubte que aquesta llei és un atemptat contra l’autonomia del professorat, dels centres i del país, d’unes dimensions incalculables. Però més enllà d’aquests fets, que tothom pot veure clarament, hi ha la manera com s’ha fet les coses. 

Primer de tot hi ha aquest intervencionisme polític tan exagerat, tan malaltís. Admetrien els ciutadans que els polítics prenguessin en la sanitat les decisions que prenen en l’ensenyament? Gosarien operar-se d’una ungla del dit xic del peu? És veritat que, tots els governs han volgut intervenir en l’ensenyament. I en general no s’ha fet mai des del diàleg, des de la prudència, des de la confiança en els qui dia a dia treballen a les aules i coneixen els problemes. Però fins ara no s’havia fet mai des de l’arrogància i la desconfiança amb què ho ha fet aquest govern del PP. 

La immersió lingüística no era únicament un sistema d’èxit que permetia un bon domini del català i del castellà. A darrere de la immersió lingüística –una de les poques innovacions col·lectives que s’ha dut a terme des de sota cap a dalt- hi havia moltes hores de preparar, esmenar i millorar materials, moltes hores de reflexió, moltes hores de reunions i de treball, moltes hores de raonaments crítics i de millores, moltes hores de labor vocacional duta a terme per gent preparada, conscient i que creu en la seva feina. Crear un equip com aquest no és gens fàcil i això qualsevol legislador conscient ho hauria de saber.

Sorprèn –i molt- que en un país en què els seus governants –alumnes de les escoles més cares de l’Estat- són la riota quan proven de parlar qualsevol altra llengua que no sigui el seu “castellano” de tota la vida, ara es decreti des del fanatisme polític més irracional, des de l’arrogància i la desconfiança, la fulminació d’un sistema que funcionava amb uns resultats més que acceptables.

Però ells tenen el poder, el poder de fer lleis i decrets, el poder de manar des de dalt, encara que tan sols sigui per a destruir el que hi havia fet i funcionava raonablement bé. És la paranoia del poder. Se senten tan segurs, en la seva ignorància, que no els importa enfrontar-se amb tota l’oposició del “Congreso”, amb tota l’oposició dels experts que coneixen el tema, amb tota la gent que ha treballat per una escola millor, més democràtica i acollidora, amb tots els pares i mares que han defensat aquest projecte i hi ha participat.

La política educativa del ministre Wert, basada en una teoria èticament espantosa i avui totalment desacreditada, la de la imposició política, només es podia fer en un país endarrerit i políticament anestesiat com Espanya, un país de súbdits submisos i acrítics incapaços de reaccionar contra la rècula de monstruositats que els seus governants duen a terme sense cap mena d’ètica democràtica i ni tan sols de vergonya.

A partir d’ara, el futur dels nostres fills ja no dependrà del seu esforç ni del dels seus mestres ni del de la comunitat educativa. A partir d’ara tot dependrà de la voluntat arrogant de l’omnipotent ministre Wert que, com aquell conductista avui ja oblidat en el món civilitzat, també es veu amb cor de dir: “Doneu-me una dotzena de criatures sanes i us garanteixo que en puc escollir una a l’atzar i fer que arribi a ser allò que jo vulgui: metge, advocat, artista... o lladre”. Estem a les seves mans. Fins que les urnes ens en separin (i si no és molt demanar, per sempre mai més).