El tercer miracle del papa Woytila

Sembla que el papa Francesc ha decidit fer sants Joan XXIII i Joan Pau II, tots dos d’una sola tacada. Al primer se li atribueix un miracle, al segon dos, que és el requeriment mínim indispensable per a ser canonitzat. Tot i això, l’actual papa ha decidit dispensar Joan XXIII d’aquest segon miracle que li manca al currículum per a ser considerat oficialment ciutadà del Cel.

No entenc en miracles i, dit més clarament, no hi crec. No crec en cap miracle que pugui haver estat efectuat amb la intervenció divina. Que no hi cregui no vol pas dir que no estigui disposat a creure-hi si arribés el cas. Em sento francament molt allunyat de qualsevol mena de dogmatisme. Però, que caminin els coixos, que hi sentin els sords, que hi vegin els cecs o que ressuscitin els morts sense certificat de defunció, em semblen manifestacions “miraculeres” més aviat folklòriques o, com a mínim, d’una escassa solvència. En gairebé totes les religions que creuen en els miracles n’hi ha hagut alguna.

Jo, no obstant, estic disposat a creure en els miracles si es donava qualsevol dels supòsits que diré, els quals poso com a condició innegociable. El primer: que se’m presenti el cas, degudament documentat, d’una sola persona a qui se li hagi hagut d’amputar algun membre i aquest li hagi tornat a créixer. Sembla que si existís un Ésser Suprem que es preocupés de nosaltres i es dediqués a la feixuga tasca de fer miracles, li hauria de ser més fàcil de fer recuperar un dit tallat, poso per cas, que no pas ressuscitar un mort o curar un invident. El segon, suposo que ja molt més difícil, seria que el cardenal Rouco, la 13 o Intereconomía, totes elles vinculades a l’Església, es convertissin, de paraula i de fet, a la democràcia pluralista de la qual i en la qual viuen.

Sobta que un papa bo, caritatiu i comprensiu com Joan XXIII hagi estat tan mandrós, tan inactiu, tan poc desprès, durant aquests anys que ha passat a l’antesala del Paradís. Joan Pau II, en canvi, tot i ser més bròfec, més malcarat i socialment més gasiu; si hem de fer cas del entesos en el tema, ja fa dies que hauria acabat els seus deures i no em costa d’imaginar-me’l trucant amb la seva energia eixordadora i  donant la tabarra a les portes de Sant Pere.

No tothom, però, veu tan clares les coses. El moviment catòlic internacional Som Església, per exemple, ha publicat una nota on exposa que “Joan Pau II va ser un papa de grans contradiccions. La seva tragèdia es va manifestar en la contradicció entre el seu compromís per les reformes i el diàleg al món i la seva tornada a l’autoritarisme al si de l’església. Va ser la seva tendència a l’autoritarisme espiritual el que va contribuir a la tragèdia més gran del seu papat: l’abús sexual de milers de menors de tot el món. En mantenir la jerarquia catòlica per damunt de les necessitats de la gent, Joan Pau II va perpetuar un entorn tòxic en què als capellans se’ls va permetre, sovint repetidament, l’abús de menors, a condició que la seva conducta criminal es  mantingués en secret i es preservés la imatge immaculada de la cúpula.”

Si amb aquest perfil curricular, el papa Woytila puja als altars i passa les portes del Cel, no solament començaré a entendre la naturalesa dels seus miracles, sinó que fins i tot no tindré cap dubte que ja s’ha produït el tercer.