Hi ha paisatges físics i paisatges de la memòria. Per
a mi la Seu és un Ford vell i atrotinat, de color negre -carregat d’estudiants
a punt d’examinar-se-, que travessa la
recta d’Adrall, sota un túnel de plàtans esponerosos. És el paisatge impactant
d’una ciutat petita i endreçada -que a nosaltres ens semblava molt gran-, amb teulades negres i netes, lluents, i
voltada d’una verdor vivíssima, que apareixia de sobte en passar el coll que hi
ha entre Castellciutat i el Pla de les Forques.
És un institut de batxillerat que hi havia entrant a mà esquerra, a
tocar de la Valira. És un sortidor al Passeig, amb peixos de colors. És un
dinar al Mundial o a l’Andria, segons el que decidís lo Sinyor Mestre. És les
olors i el bullici del carrer Major en un dia de mercat...
Tots aquests paisatges i altres que me’n deixo per no
allargar-me més del compte se m’han desvetllat com un núvol de flaixos en
llegir el llibre Carrer Major de la Seu de Carles Dalmau i Robres.
En Carles Dalmau és un d’aquests prohoms del nostre
país que ha sabut combinar la feina de tirar endavant una extensa família amb
la tasca social i solidària d’impulsar culturalment i humanament la comarca.
Caramellaire, cofundador del Retaule de Sant Ermengol, de Ràdio Joventut de la
Seu i del club d’esquí de fons CEFUC. Membre del Patronat de l’Hospital, del
Consell de pastoral del Bisbat i del Consell d’Economia. Fundador, i president
durant molts anys, del moviment Vida Creixent. Voluntari de la residència
geriàtrica de l’Hospital i del grup de guies turístics de la Seu... Literàriament,
col·labora a Lo Banyut, Cadí-Pedraforca,
Viure als Pirineus, Església d’Urgell, Butlletí de Vida Creixent d’Urgell, Anys
Daurats, Les Mesures... I ha publicat Camins de llet i neu i l’obra que ara
presento: Carrer Major de la Seu.
Carrer Major de la Seu és una passejada en el temps i
l’espai per un dels carrers amb més encant, no solament de la Seu, sinó de tot
el Pirineu. En Carles Dalmau el coneix perquè l’ha trepitjat i viscut des de la
infantesa. Coneix cada casa i cada persona i cap canvi dels que hi ha hagut no
li és aliè. Al llibre ens explica l’evolució del carrer amb totes les
microhistòries i transformacions que hi ha hagut, façana a façana, casa a casa,
número a número, botiga a botiga, família a família, botiguer a botiguer...
Carles Dalmau, doncs, ens presenta un paisatge en
moviment. Un paisatge físic i humà que es transforma amb el pas del temps i del
qual l’autor en deixa constància minuciosa, detallada i gairebé enciclopèdica:
“...la Ventura Estragués, que havia nascut a Castellciutat i li deien ‘la
madrileya’, i la Carme Ramonet, de cal Titus de la Seu, hi tenien una botiga de
perfumeria, merceria, roba interior de senyora, roba per a nadons, etc. Se’n
deia La Orquídea, tenien molta clientela. Ho traspassaren a la senyora Bàrbara
Isús, que procedia de Bossost...”
Aquesta obra, a part d’haver fet les delícies als
lectors actuals –que també han pogut seguir-la a través de la publicació Viure als Pirineus- constitueix un
document impagable per a totes aquelles persones que vulguin conèixer la
història i els avatars d’un carrer, explicada fil per randa i anotada amb
l’exigència, el coneixement i el rigor d’un notari. D’un notari, però, que no
és un simple funcionari destinat a una "població de províncies", sinó un notari
que ha estat bressolat a la terra i estima amb magnànima passió la seva ciutat
i la seva gent.
Bona tarda Marcel.
ResponEliminaGràcies pel teu escrit referent a la meva persona, i especialment
per la descripció que fas del "Carrer Major"
M'agrada com ho has fet, gràcies novament.
SI li vols incloure, l'Institut que hi havia al costat del
Valira, se'n deia "Cal Viader", va ser-hi una colla d'anys, fins
que va construir el "Joan Brudieu" que els hi està quedant
petit.
A veure si entre tots donem a conèixer més el nostre Alt Urgell.
Encara que l'hagi transitat molta gent, segueix sent molt desconegut.
Ben cordialment.