Per amor a l'art.
Una de les
coses que ens ha ensenyat el segle XX és que l’art i la cultura no es poden
regular per decret, tal com solien fer els règims totalitaris.
Hitler va ser
el creador del concepte d’art “degenerat” i va perseguir tot allò que no
contribuís a l’honor i el prestigi de la gran nació alemanya que tenia entre
celles.
Stalin va impulsar el “realisme socialista”, que es basava en la
necessitat de crear un art nou per a la “societat nova” que, segons deia,
pretenia construir. L’objectiu final de l'art de l’un i de l’altre van ser, naturalment,
glorificar les persones i les “gestes” dels dos líders respectius.
Franco no sé
que digués gran cosa sobre temes artístics. Anava tan atrafegat inaugurant
pantans, empresonant gent i dictant sentències de mort que, algunes vegades, es
veia obligat a signar-les a l’hora del cafè i tot. Pobre home. Malgrat no dir
gran cosa sobre el tema, Pau Casals, Picasso, Pompeu Fabra i moltíssims altres van haver de morir
a l’exili.
Actualment, el
“Gobierno de la Nación” està a punt d’elevar –per la via del BOE- “el arte de
lidiar” a la categoria de “cultura”. Això vol dir que es crearà un
infraestructura administrativa, amb directors, secretaris, despatxos,
subvencions, escoles taurines, etc., que com tothom pot entendre és una de les
coses que més falta fan al país en aquests moments.
La “Comisión
Nacional de Asuntos Taurinos que es crearà passarà a dependre del “Ministerio
de Educación y Cultura”, presidit actualment per un tal José Ignacio Wert.
Desconec quants càrrecs tècnics i polítics es crearan, quants despatxos
oficials s’ocuparan, quantes calefaccions i aires condicionats es requeriran,
quants materials d'oficina es consumiran, quants ordinadors caldran, quants gestors administratius farà falta contractar,
quantes subvencions i beques s’atorgaran, quantes exempcions d’impostos hi haurà, etc., etc.
Però ben segur que davant una gesta de tal
magnitud - elevar “el arte de lidiar” a la categoria de “cultura”- qualsevol
esforç que es faci encara semblarà poc a molts dels representants polítics que
van impulsar una tan heroica, brillant i original iniciativa.
Però d’on surt
aquest “arte de lidiar”? Com apareix? Qui i per què l’impulsa? Per què tenia raó Julio Iglesias quan deia allò de "La vida sigue igual"? Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada