Ahir va morir el senyor marquès de “Santa Cruz de
Rivadulla”, més conegut entre els profans en qüestions aristocràtiques com
Alfonso Armada Comyn, el general del 23-F condemnat a 30 anys de presó, com a
autor d’un “delicte consumat de conspiració per a la rebel·lió militar”. Tenia
93 anys i la mort, per aturada cardíaca,
es va produir en un hospital de Madrid.
El general, condemnat a 30 anys de presó el dia 22
d’abril de 1983, va ser indultat pel govern socialista al cap de cinc anys, el
1988, no sé si prou penedit i prou rehabilitat dels seus instints ‘regeneradors’.
Cal tenir en compte que, a la seva manera, Armada era un reincident: amb només
setze anys ja havia participat en el “Alzamiento” contra la República encapçalat
pel general Francisco Franco Bahamonde.
No cal dir que en aquella època encara no devia
regir la famosa doctrina Parot. Ni tan sols el tribunal d’Estrasburg, tan
criticat, m’imagino que tampoc no hi devia intervenir. Igualment no consta que
la seva tan sorprenentment ràpida excarceració originés alarma social, ni cap
mena de manifestació o tumult popular ni cap esquinçada de vestidures.
La història ens demostra que el colpisme militar a
Espanya sempre ha estat considerat una cosa menor que, com a molt, pot acabar deixant un
milió o un milió i mig de cadàvers entre les trinxeres, les fosses comunes i les
execucions sumarials. Què són aquestes morts comparades amb els enormes
beneficis que una tan heroica acció pot acabar comportant?
El colpista que triomfa agafa el poder, es passeja
sota pal·li, signa unes quantes sentències de mort i quan es mor li fan
monuments, generalment muntant a cavall. El que fracassa, en canvi, es retira a
gaudir discretament de les seves rendes i títols, que és el que ha sabut fer el
senyor marquès de “Santa Cruz de Rivadulla”.
El marqès Alfonso Armada tenia un historial
realment brillant. Als setze anys es va allistar com a voluntari al costat de
les tropes de Franco, revoltades contra l’ordre constitucional. Durant la
Segona Guerra Mundial va ser al front de Leningrad com a membre de la "División
Azul", al costat de les tropes de Hitler. Més endavant va fer d’instructor i
conseller del futur rei Juan Calos. De 1975 a 1977 va ser secretari general de la Casa
Reial, lloc que va haver de deixar, a petició de Suárez, per enviar cartes amb
el segell de la Casa Reial demanant el vot per Alianza Popular (mare de
l’actual PP). Molt poc abans del cop del 23-F havia estat elevat al càrrec de
segon cap de l’Estat Major de l’exèrcit. Pel que fa a la seva implicació amb el
cop, tot i la sentència condemnatòria que l’assenyala com la clau de volta dels
fets, ell sempre va negar saber-ne res.
Des de la seva sortida de la presó, Armada vivia al
“pazo de Santa Cruz de Rivadulla”, gaudint de les seves rendes i del seu
marquesat, en un discret segon pla que només interrompia de tant en tant per
concedir alguna entrevista.
Senyor marquès: descansi, i si no és molt demanar, que sigui en pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada