divendres, 28 de febrer de 2014

Ho diu l'AVUI: La llengua nacional


Ho diu l’AVUI

La llengua nacional

Una revista com Llengua Nacional, escrita en català i defensora de l’ús i del bon ús del català, demostra que hi ha vida intel·ligent més enllà de les publicacions científiques obsessionades pels abstracts, els keywords i el peer review. A Llengua Nacional les exigències formals són les previsibles i el producte resultant és bo. Ben lluny la comèdia dels experts anònims que, de tant que en saben, a vegades creuen que el català és local, per llengua i per continguts. Ha de ser dur conviure amb aquest prejudici que fa tancar els ulls als bons articles que, efectivament, parteixen d’una realitat lingüística concreta, local. Com la del català. 


Llengua Nacional ha publicat un munt de textos molt interessants des del número 1, l’octubre de 1991. Ara ja en sumen 85, amb Ramon Sangles com a director des del 1996. Són articles que conformen una miscel·lània opinió informativa i valorativa, com la que en els anys 2001-2002 va portar a discutir sobre l’origen i el futur de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. 


A la revista hi trobareu entrevistes emblemàtiques, com la de Jordi Manent a Santiago Pey, com la de Carles Riera a Germà Colón; hi trobareu uns afinats estudis sintàctics d’Albert Jané; notes sobre els verbs ser i estar, de Jaume Vallcorba; sàvies consideracions sociolingüístiques, de Marcel Fité; apunts lèxics excepcionals, de David Casellas i de Lluís Marquet; recerques sobre interferències, de Gabriel Bibiloni; reflexions oportunes sobre la nova diglòssia, de Jaume Corbera; els punts gramaticals i lèxics conflictius, de Josep Ruaix; etc. Una citació de Fabra va encapçalar la revista durant 14 números: “A tot arreu del món, quan en un domini lingüístic s’ha produït una literatura, veiem formar-s’hi una llengua literària filla d’un llarg i acurat treball de selecció i fixació. […] Els catalans tinguérem la nostra llengua nacional”. 


Destacat

L’últim manifest de Llengua Nacional demostra que la revista també fixa un estat d’opinió respecte a qüestions polèmiques. Fa poc més d’un any, la revista va defensar l’oficialitat única de la llengua catalana “en el nostre futur Estat independent”.


dimecres, 26 de febrer de 2014

En record de l'Anna Maria, la mare


(Text extret del llibre Els jocs retrobats, d'edicions Sidillà)

L'Anna Maria i el seu germà gran Albert a les escales de l'entrada de la Roda  (1924?).
 Havia nascut a Nargó el dia 20 d’agost de 1922. “Fins als sis anys em vaig estar a casa. Lo meu pare, Francisco Argerich, era raier, feia de capatàs de l’Audet de Pons i manava una colla. Marxava a l’abril i ja no tornava fins a la tardor. Primer començava pel Segre i després continuava a l’altra Ribera (Noguera Pallaresa). Al final de la temporada, pujava carregat de taronges. Les portava en una saca, al capdamunt del cotxe de línia. Quan arribava al poble es posava a fer de pagès. Però va ser raier fins a 1930, l’any que el transport de la fusta en rais es va acabar. 

El pare Francisco

Aleshores es va dedicar a conrear la terra. Lo pare, a més, era molt bon paranyer i sabia molt de pescar amb filerons (xarxes). A casa no hi faltava mai peix ni conills. Però agafava de tot, guineus, llúdrigues, astors, esquirols...”
La seva mare, Montserrat Pellicer, mentre el pare era al rai, “s’encarregava de les vaques, dels conills, de les gallines, de l’hort...”
 
La mare Montserrat i el pare Francisco a Sant Miquel
L’escola

L’Anna Maria als sis anys va començar a anar a l’escola. “Dels sis als vuit vaig anar a estudi al poble. Després, dels vuit als nou, em vaig estar a l’Hospitalet del Llobregat, a ca la tia Marcel·la. Vivíem al carrer Laureà Miró, a tocar de l’església. Els oncles tenien una botiga de llegums cuits i recordo que molt sovint em portaven al seu hort. Allà a l’Hospitalet, anava a les monges. Va ser el lloc on vaig aprendre de restar, de resar i moltes altres coses”. 

La tia Ramona, la mare Montserat, la tia Marcel·la i l'àvia Mundeta. Hi falta la tia Maria.

Després, quan tenia deu anys, va tornar a Nargó. Dels deu als onze va tenir una mestra que es deia Maria Roms i dels onze al dotze una altra que es deia Visitació Molins. A partir de l’any 1934 ja no va tenir una mestra fixa. “S’hi estaven un mes o dos i després ja passàvem una temporada llarga sense mestra. De fet a partir dels dotze anys ja no en vam tenir.”

L'Anna Maria és la tercera de dalt per la dreta. La del coll blanc
 Quan tenia catorze anys, va esclatar la guerra i, és clar, es van passar tres anys sense escola. “Quan es va acabar la guerra ja havia fet els disset anys i ja no hi vaig poder anar.”
 
Els oficis

Va ser aleshores que amb la seva família van decidir que se n’aniria a Barcelona a aprendre de perruquera. L’Anna Maria a Barcelona hi va aprofitar molt el temps. “M’estava a casa d’una germana de la meua mare, la tia Maria, que tenia una botiga de queviures a Sant Gervasi, al carrer Marià Cubí, 64. Allà sortia amb les meues cosines, la Carme i la Roser, que érem gairebé de la mateixa edat. 

La tia Maria de Sant Gervasi?
 Les estones lliures anava a aprendre de cosir a l’acadèmia Rovira, al carrer Gran de Gràcia. Mentre anava fent el curs de perruquera, a més, ja treballava en una perruqueria del carrer de Tamarit, número 135, d’oficiala de perruqueria. Els diumenges i festius anava a tallar cabells a domicili, feia permanents... M’hi vaig estar fins al 1942.”

Amb la Consol de cal Guils fent de priores per Sant Miquel

Finalment, però, se’n va tornar a Nargó. “Hi vaig tornar el dia 25 d’abril, dia de Castell-llebre, de l’any 1942.” Allà va muntar una perruqueria on passaven gairebé totes les dones de Nargó i d’una bona part de la seva petita comarca (Sallent, Valldarques, Gavarra, Montanissell, Canelles, Perles, Alinyà, Fígols...), aleshores encara bastant poblada.

Amb les amigues de la colla, totes molt ben pentinades
  “Per a comprar les eines de la perruqueria i per a muntar-la, els pares es van haver de vendre les vaques. Després, hi vaig fer de perruquera des del quaranta-dos fins als volts dels seixanta.” 
Amb el Marcel, davant de cal Tahussà del Raval

L’any 1947 es va casar. “Lo meu home era sastre i tenia botiga. Vivíem al mateix carrer, ell tenia la sastreria dues o tres cases més amunt que la meua, però després va posar un establiment nou a la carretera. 
Amb el Marcel i la Natàlia, davant de cal Tonís, al carrer Nou.
Les estones que tenia lliures anava a despatxar a la botiga. A poc a poc, a més, vaig aprendre de sastressa i d’ençà que vaig tancar la perruqueria fins al 1989, l’any que es va morir lo meu home, vaig atendre la botiga i fer de sastressa.”
Amb l'Albert, davant de la paret de l'hort de cal Pollet, allà on avui hi ha la Caixa.
Davant de casa, tota la família


A l'aparador de cal Tonís amb el meu pare i el Francesc
 
Amb el seu pare i la Isabel
Els jocs

L’Anna Maria recorda molts dels jocs a què jugava. El de la xarranca, conegut a Nargó com a “seme”; el del pare carbasser; la gallineta cega; saltar a corda: “El cocherito leré...”; el de jugar a boles: amb boles de terrissa i amb macarulles (ballarucs, boles dels roures); el de jugar a mitges i a patacons, el de  donar tombs (o rotllanes).
Les cançons de rotllana (de donar tombs!), sovint acompanyades d’una certa escenificació gestual, van tenir molta importància en l’imaginari lúdic i possiblement en l’adquisició d’habilitats motrius de l’Anna Maria. Ella encara recorda algunes de les cançons que cantaven i els gestos amb què les acompanyaven. Heu-ne aquí algunes:

A l'hort collint mengetes amb la Isabel


LA BOLANGERA DEL COLOM

La bolangera del colom
amb la cua escombra el forn
amb les ales la pastera
vet-aquí la bolangera!

(La cançó, evidentment infantil, va acompanyada de gestos amb els malucs, amb els braços en forma d’ales fent el posat d’escombrar, i amb els braços enlaire en l’exclamació).


LO VELLET SE N’ALÇA

Lo vellet se n’alça / lo vellet se n’alça
de bon dematí / de bon dematí
agafa la llaura / agafa la llaura
i se’n va a llaurar / i se’n va a llaurar
la mestressa jove / la mestressa jove
li’n fa l’esmorzar / li’n fa l’esmorzar
un tupí de sopes / un tupí de sopes
i un crostonet de pa / i un crostonet de pa
i una arengadeta / i una arengadeta
per passar-se el pa / per passar-se el pa
i el qui vulgui beure / i el qui vulgui beure
s’ha d’agenollar / s’ha d’agenollar
de genolls a terra / de genolls a terra
s’ha d’anar a estirar / s’ha d’anar a estirar
d’estirà’s a terra / d’estirà’s a terra
s’ha d’anar a espolsar / s’ha d’anar a espolsar.

(Aquesta cançó, que es va mantenir força viva als aplecs –però no pas als patis de les escoles- fins als anys seixanta, es ballava en rotllana. Els balladors s’aturaven a cada acció i l’escenificaven).




 Amb la seva neta Laura, el dia del seu norantaunè aniversari


CIRERET PETIT

Cireret petit, cireret florit,
que en fas arracades
dis-me quina mà
te les va a cercar
quan les tens granades.

Tots los ocellets
se n’omplen les mans
amb molta garavia (alegria)

N’hi ha un pinçà vell
se’n guarda per ell
mig gra cada dia...



Dos dies abans de deixar-nos (Foto: Anna Pujol)

Dos dies abans de deixar-nos (Foto: Anna Pujol)













dilluns, 17 de febrer de 2014

Ruta Els pobles perduts II. Marmellar: a l’ombra del campanar

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Marmellar: a l’ombra del campanar
Baix Penedès


El camí que porta a Marmellar travessa un bosc de pi blanc i arbustos com el llentiscle, l'estepa i el garric. La terra és més aviat vermellosa i de seguida s'aixeca pols. Al cap de tres quarts d'hora se'ns apareix el campanar, majestuós, i les quatre cases que encara s'aguanten dretes. Una mica més enrere, com si fos un ciclorama, es retalla Montserrat. (...) Marmellar és més espectacular de lluny que de prop, gràcies a aquest campanar esvelt de vint-i-dos metres, acabat amb un enrajolat de ceràmica verda i ocre que brilla quan hi toca el sol. Encara es manté perfecte, fins i tot millor del que era, perquè ha caigut l'arrebossat i es veuen les pedres, cosa que no passa a l'església – del segle XVII -, que ja no té sostre. A l'ombra del campanar hi ha el cementiri, cobert d'herbes i amb els nínxols oberts, fins i tot han destapat les tombes de terra.

Ruta Els pobles perduts II. Molinàs: dos segles d’històries

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Molinàs: dos segles d’històries
Alt Empordà


Molinàs es troba en un lloc privilegiat, idíl·lic: una petita vall ensotada a l’Albera, a tot just quatre quilòmetres de mar i entre la frondositat i la frescor de les muntanyes. Sembla mentida que les immobiliàries no l’explotessin durant el bum de la construcció i el convertissin en una urbanització de luxe. La majoria de cases estan en ruïnes, però algunes encara són en bon estat, els amos les han conservat malgrat que no hi visquin (símptoma, intueixo, de l’enyorança que encara provoca el poble). (...) A l’entrada d’una de les cases em sorprenen un parell de sabates penjades a cada una de les bigues: “Era per allunyar les bruixes”, m’explica l’Arnald Plujà. “Aquestes rodalies estan plenes de referències màgiques, només cal fixar-se en la toponímia”, afegeix. Un exemple n’és el pla de les Bruixes, situat a mig camí entre el castell de Molinàs (probablement del segle XI o XII) i l’ermita de Sant Miquel de Colera, on neix el rec que duu el mateix nom: els molinencs afirmaven que era lloc de reunió de les bruixes que transitaven per aquells paratges. S’explicava que, un cop havien creuat la bassa de la riera, les bruixes es convertien en guilles. I també hi havia qui deia que el mal comportament d’una mare durant l’embaràs, podia ser castigat amb una filla embruixada.

Ruta Els pobles perduts II. La Mussara: bandejat per la boira i el vent

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document




La Mussara: bandejat per la boira i el vent
Baix Camp


La Mussara és un poble que des de l'any 1961 pertany a Vilaplana, comarca del Baix Camp. És a mil metres d'alçada i des dels cingles que té a la vora es pot veure tota la plana del Camp de Tarragona fins arribar al Delta de l'Ebre. Més enllà, el mar. I si és un dia clar, es retallen les muntanyes de Mallorca. Però sigui hivern o estiu, hi ha una cosa que plana sovint per entre les cases i els arbres: la boira. Una boira que ho amara tot i que es torna de color daurat a l'hora de la posta. Per això, la gent de la contrada coneix la dita:  

Mare marit no em dau
que sigui de la Mussara,
que la boira sempre hi jau
i és terra que no m'agrada.

Ruta Els pobles perduts II. Peguera: a recer del Cingle

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Peguera : a recer del Cingle
Berguedà


El poble, desemparat entre la part sud de la Serra d’Ensija i els Rasos de Peguera, és, en ple mes d’octubre, un trencadís de colors, on el pi roig, el pi negre, els aurons i els roures martinencs combinen tons que la boira, quan arriba, intenta esmorteir. A les pastures o arraulides a les parets ara òrfenes, abunden les moixeres de guilla i les restes roges de les roses boscanes. Un rètol indica, a l’inici d’un trencant a mà esquerra, el camí de Peguera. S’hi
pot baixar en cotxe, a poquet a poquet. És un pendent pedregós d’un quilòmetre i mig. Abans d’arribar-hi, la font de cal Coix, plena a vessar, era el safareig on venien les dones a rentar la roba. Mig quilòmetre més i apareix el Cingle.Arraulides a la seva base tot de cases a mig desfer. Només cal Gran aguanta encara amb els cairats a lloc. “La gent se’n va emportar les teules –explica la Montserrat- sense teules, les cases s’ensorren de seguida. En algunes cases hi vivien masovers, i hi havia veïns que eren propietaris. El comte de Fígols les va anar comprant totes”. Diuen que els van donar 35.000 pessetes i que ho van acceptar perquè ja només pensaven a poder-se retirar. El pendent baixa des de les cases fins al planell, on encara hi ha el cementiri i una petita capella amb una creu de ferro, negra. clavada en una base blanca de calç. Perduda l’església romànica de Sant Miquel, a la petita capella, que es va restaurar el 1997, s’hi va casar la filla de la Montserrat, la Glòria Esquius amb en Marc Costa. “Li va fer molta il·lusió casar-se a Peguera. Allà hi tenim els avis enterrats”.
A Peguera hi va néixer en Caracremada, és a dir, en Ramon Vila i Capdevila, a can Peron, que és una mica més amunt de cal Coix, el 1908. Com tants d’altres nens d’aquells temps, en Ramon va treballar a les mines de Fígols des de ben petit. Diuen que va perdre la germana en un incendi a casa. La Pepeta Lleugí, que és la mare de la Montserrat, recorda que al poble explicaven que un dia que en Ramon era al camp amb la seva mare, els va caure un llamp. El llamp, que va matar la mare, va causar les cremades a la cara d’en Ramon, que només tenia 12 anys. Fos com fos, aquest anarcosindicalista, militant de la vella CNT, va ser l’últim maqui català, i moria en una emboscada que li va parar la Guàrdia Civil la nit del 7 d’agost de 1963 a la masia de la Creu de Perelló, entre Castellnou del Bages i Balsareny, lluitant contra el franquisme.

Ruta Els pobles perduts II. Puigcercós: el poble que es va ensorrar

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Puigcercós Vell: el poble que es va ensorrar
Pallars Jussà


És una tallada blanca, recta, vertical, d’una alçada impressionant. El bat de sol que ens cau de dret a sobre li confereix un resplendor metàl·lic, esmolat, com si en realitat estiguéssim davant de la fulla d’una navalla gegantina. Al cap damunt, situades ben bé al caire de l’abisme, es perfilen restes de cases i d’una església partida per la meitat amb la part d’un campanar circular també seccionat pel bell mig amb exactitud i una precisió sorprenents...

Ruta Els pobles perduts II. Querós: entre el bosc i les aigües

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Querós: entre el bosc i les aigües
La Selva


Hi ha una vella pista de terra que voreja el Pasteral, continua amunt pel pantà de Susqueda i encara arriba fins al de Sau. És una pista xopa com una esponja, difícil de transitar en temps de pluja, plena de sots i bassals, de rieretes que just hi arriben ensopegant i ja s’eixamplen i travessen el camí per perdre’s i escorre’s a les preses com abans ho feien al Ter. A voltes, la pista discorre planera, entre brucs, arboços, alzines, castanyers i en temps d’estiu entre les flors grogues i badades de l’onagre, o herba de ruc, com també en diuen, i els alocs també en flor. De tant en tant passa una merla arrauxada. Persisteix la fresca que arriba de les aigües. A voltes el camí grimpa amunt i de les parets de roques amenacen pedres mig vençudes. De tant en tant, un pescador entotsolat seu a l’espera, davant la penya de l’Agullola, que piqui alguna carpa. La vall de Sau, la de Querós, la de Susqueda... Llocs perdedors, de camins difícils, on abans de la construcció de les preses que havien d’abastir d’aigua Girona i Barcelona, unes quantes famílies subsistien.Tres pobles que dormen submergits sota les aigües. Cada cop que amenaça sequera, tornen a emergir restes i ruïnes. Les cases cada cop un mica més pobres, més escampades les pedres, alliberades de la tensió de ser vives. El campanar de Sant Romà de Sau ja s’ha convertit en una mena d’hidròmetre.Quan anem bé d’aigua, a penes en veiem el penell, quan van mal dades, les aigües ens deixen veure, cada cop, un tros més de parròquia. Van quedar sota les aigües Susqueda, Sau i Querós, la petita pàtria del bandoler Joan Sala, en Serrallonga, una vall de les Guilleries, amb una església i un pont que només es veu els pitjors dies, els més eixuts. Querós era una parròquia. Ara, quan hi arribes per la pista de terra que baixa des d’Osor, encara s’hi veu l’església de Sant Martí.

Ruta Els pobles perduts II. Sallent: l’extinció

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document




Sallent: l’extinció
Alt Urgell


L’antic poble, devorat en bona part pel rosec lent però implacable de la natura, avui ja és difícilment transitable. L’església, cada cop més enrunada, ja és d’un accés gairebé impossible i amenaçador. Els còdols i carreus desapariats del camí i algunes de les parets de les cases recorden més la geometria natural de les tarteres que no pas l’arquitectura de la mà humana. Però potser el que resulta més desolador de tot és l’antiga escola, una habitació esquerdada, amb les quatre parets totalment despullades, sense mapes ni cap mena de moble o pupitre. El silenci hi és sepulcral, un silenci com no l’he sentit enlloc més...

Ruta Els pobles perduts II. Santa Eugènia de Relat: la parròquia adormida

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Santa Eugènia de Relat: la parròquia adormida

Bages


Sortint d’Avinyó cap a Sant Feliu Sasserra la carretera va recosint unes muntanyes modestes. A un parell o tres de quilòmetres apareix el rètol, a mà esquerra: “Santa Eugènia de Relat. Les Iglesias”(sic). Agafant el trencant, la carretera perd les ratlles i és només una llenca d’asfalt que també fa giragonses, sempre amunt, però sense exagerar. Fins que arribes a un petit nucli que a penes conté una parròquia de pedres rogenques, un vell edifici que acull la rectoria i un parell de cases que hi són a tocar, però que mantenen la distància. La sensació no és d’abandó. Es respira calma i serenor. Com si fos un d’aquells pobles de conte que dormen cent anys a l’espera del valent que el desencanti. Abans de 1840 aquí hi havia una parròquia de ple dret que vivia de les cases que s’escampaven per les muntanyes. Algunes a una hora de caminar, d’altres més a prop. També hi vivia la família Iglesias, els masovers i el rector. Ara difícilment s’hi troba algú si no és dia de missa i baixen algunes de les poques famílies que, obstinades, continuen treballant la terra en algun mas escampat, encara que molts masovers ja viuen a Avinyó. O algun grup excursionista amb voluntat de retrobar les velles pedres dels molins, alguns ensorrats, arran del riu Relat.

Ruta Els pobles perduts II. Valldarques: la belles precisa i incontestable

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document 



Valldarques: la belles precisa i incontestable
Alt Urgell


No tinc pressa per anar-me’n i, de sobte, tinc la sensació que en aquell petit paratge s’hi ha aturat el temps. Un castell mil·lenari. O potser dos. Unes esglésies romàniques. Unes casetes de pedra amb teulades de llosa... Tot està fet amb matèries primeres de la zona, sense cap elaboració teòrica ni cap estridència arquitectònica. Valldarques és un conjunt harmònic d’una bellesa natural precisa i incontestable. Algú el va anomenar el “paradís gairebé desert”.

Ruta Els pobles perduts II. Perellós: l’útima fontera

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Perellós: l’útima fontera
Rosselló


A Perellós, un cop hem deixat l’església a l’esquerra i ens estem acostant a L’Oustal, trobem una escala de pedra que no duu a enlloc perquè fa anys que es va esfondrar la casa que hi havia a sobre. Més enllà de L’Oustal, hi ha el tros de torre esbardellat del que va ser el castell, mitja carcanada de pedra dreta. I, encara més amunt, la serra de Perellós, que és al cor de les Corberes, amb la coma de Ferro i amb Montoliés de Perellós, el seu punt més alt, set-cents quatre metres, el punt més septentrional de Catalunya. Durant deu segles, això va ser la frontera: fa més de tres-cents cinquanta anys que alguns no volem creure’ns el que és. «El dia que els 3.000 soldats francesos de Richelieu van atacar el castell d’Òpol vau guanyar o vau perdre?», pregunto a Firmin Pujol abans d’entornar-nos-en. I Firmin riu, quan sent la resposta gens diplomàtica del batlle Carrère: «La seva mare, que era de Feuilla, va guanyar; ell, el seu pare i tots els del costat d’Òpol vam perdre».

Ruta Els pobles perduts II. Sant Cebrià dels Alls: el poble dels Centfocs?

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document





Sant Cebrià dels Alls: el poble dels Centfocs?
Baix Empordà


Arribem, per fi, a Sant Cebrià dels Alls, que pertany al municipi de Cruïlles, nucli, situat al peu del camí que uneix el puig d’Arques, el cim més alt de les Gavarres (531 metres), amb el coll de la Ganga, està format per l’església, la rectoria i un casal anomenat el Castell. Eren les possessions del senyor de Camós, que va substituir la nissaga dels Foixà. La resta són masos, fins a una trentena de documentats, disseminats per les entranyes d’aquests boscos: can Sabater, can Darna, el mas Sàbat, el mas Fonollet, el mas Alenyà... I el mas Sais, que esmento a part, perquè pateixo una dèria per l’origen dels mots i les transformacions que viuen al llarg dels temps. El nom originari era “mas Alls”, segurament a causa del mateix nom del poble, Sant Cebrià dels Alls o Alios en llatí. Tanmateix l’ús de l’article salat devia convertir-lo en “S’alls” (pronunciat “Sais”, per iodització). En Josep Subirana em referma aquesta hipòtesi: “Fins al mas Sais parlaven de Colonge: es vi, es pa... I aquí Pals, quan hi vaig arribar, també. En canvi a la Bisbal, no.”

Ruta Els pobles perduts II. Tragó de Noguera: sota el domini de les aigües

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Tragó i Blancafort de Noguera: sota el domini de les aigües
La Noguera


 “Jo sempre dic que a Tragó, no hi va arribar mai la roda”, ens dirà Josep Ambrós, recordant que en tot el poble no hi entrava cap carro. Una vegada, un de casa Miquel, que era un oncle avi dels Mora i que anava sovent, tal com deia la gent de Tragó, amb carro cap a Balaguer o cap a Lleida, va tenir un accident al pas del Llop. Va caure al barranc i va morir-hi una mula. El besavi de Josep Ambrós feia de traginer. Per arribar a Balaguer s’hi estava set hores, per arribar a Lleida, deu. Sortia a les quatre de la matinada. Normalment duia oli. També feia de botiguer a Tragó i, en tornar, portava bacallà o fideus.
Els primers camions van arribar als anys trenta. Un d’aquests camions era de Domingo Caufapé i Espert, que era l’hereu de cal Caterino. L’aparcaven en un garatge que és per on també arribem nosaltres a Tragó, al cantó sud d’entrada al poble. Les restes del garatge són a uns metres de l’aigua.