dilluns, 17 de febrer del 2014

Ruta Els pobles perduts II. Peguera: a recer del Cingle

Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i enriquir-ne les possibilitats de lectura. 

El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document



Peguera : a recer del Cingle
Berguedà


El poble, desemparat entre la part sud de la Serra d’Ensija i els Rasos de Peguera, és, en ple mes d’octubre, un trencadís de colors, on el pi roig, el pi negre, els aurons i els roures martinencs combinen tons que la boira, quan arriba, intenta esmorteir. A les pastures o arraulides a les parets ara òrfenes, abunden les moixeres de guilla i les restes roges de les roses boscanes. Un rètol indica, a l’inici d’un trencant a mà esquerra, el camí de Peguera. S’hi
pot baixar en cotxe, a poquet a poquet. És un pendent pedregós d’un quilòmetre i mig. Abans d’arribar-hi, la font de cal Coix, plena a vessar, era el safareig on venien les dones a rentar la roba. Mig quilòmetre més i apareix el Cingle.Arraulides a la seva base tot de cases a mig desfer. Només cal Gran aguanta encara amb els cairats a lloc. “La gent se’n va emportar les teules –explica la Montserrat- sense teules, les cases s’ensorren de seguida. En algunes cases hi vivien masovers, i hi havia veïns que eren propietaris. El comte de Fígols les va anar comprant totes”. Diuen que els van donar 35.000 pessetes i que ho van acceptar perquè ja només pensaven a poder-se retirar. El pendent baixa des de les cases fins al planell, on encara hi ha el cementiri i una petita capella amb una creu de ferro, negra. clavada en una base blanca de calç. Perduda l’església romànica de Sant Miquel, a la petita capella, que es va restaurar el 1997, s’hi va casar la filla de la Montserrat, la Glòria Esquius amb en Marc Costa. “Li va fer molta il·lusió casar-se a Peguera. Allà hi tenim els avis enterrats”.
A Peguera hi va néixer en Caracremada, és a dir, en Ramon Vila i Capdevila, a can Peron, que és una mica més amunt de cal Coix, el 1908. Com tants d’altres nens d’aquells temps, en Ramon va treballar a les mines de Fígols des de ben petit. Diuen que va perdre la germana en un incendi a casa. La Pepeta Lleugí, que és la mare de la Montserrat, recorda que al poble explicaven que un dia que en Ramon era al camp amb la seva mare, els va caure un llamp. El llamp, que va matar la mare, va causar les cremades a la cara d’en Ramon, que només tenia 12 anys. Fos com fos, aquest anarcosindicalista, militant de la vella CNT, va ser l’últim maqui català, i moria en una emboscada que li va parar la Guàrdia Civil la nit del 7 d’agost de 1963 a la masia de la Creu de Perelló, entre Castellnou del Bages i Balsareny, lluitant contra el franquisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada