Aquesta ruta parteix d’una sèrie d’itineraris literaris a fi i
efecte de relacionar els lectors i lectores dels diferents llibres amb
els espais geogràfics que hi apareixen per així potenciar-ne i
enriquir-ne les possibilitats de lectura.
El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document
El volum d’Els pobles perduts, a més, ens ofereix una magnífica ocasió per a descobrir indrets amagats del conjunt de la nostra geografia.Tant per la seva originalitat com per la seva qualitat literària Els pobles perduts : 30 indrets oblidats de Catalunya d’Edicions Sidillà, 2011. ha tingut una excel·lent acollida i actualment es troba en la seva quarta edició. Demaneu la reserva d’aquest document
Peguera : a recer del Cingle
Berguedà
Per Judit Pujadó
El poble, desemparat entre la part sud de la
Serra d’Ensija i els Rasos de Peguera, és, en ple mes d’octubre, un
trencadís de colors, on el pi roig, el pi negre, els aurons i els roures martinencs
combinen tons que la boira, quan arriba, intenta esmorteir. A les pastures o
arraulides a les parets ara òrfenes, abunden les moixeres de guilla i les restes
roges de les roses boscanes. Un rètol indica, a l’inici d’un trencant a mà
esquerra, el camí de Peguera. S’hi
pot baixar en cotxe, a poquet a poquet. És un
pendent pedregós d’un quilòmetre i mig. Abans d’arribar-hi, la font de cal
Coix, plena a vessar, era el safareig on venien les dones a rentar la roba. Mig
quilòmetre més i apareix el Cingle.Arraulides a la seva base tot de cases a mig
desfer. Només cal Gran aguanta encara amb els cairats a lloc. “La gent se’n
va emportar les teules –explica la Montserrat- sense teules, les cases s’ensorren
de seguida. En algunes cases hi vivien masovers, i hi havia veïns que eren
propietaris. El comte de Fígols les va anar comprant totes”. Diuen que els van donar
35.000 pessetes i que ho van acceptar perquè ja només pensaven a poder-se
retirar. El pendent baixa des de les cases fins al planell, on encara hi ha el
cementiri i una petita capella amb una creu de ferro, negra. clavada en una base
blanca de calç. Perduda l’església romànica de Sant Miquel, a la petita capella,
que es va restaurar el 1997, s’hi va casar la filla de la Montserrat, la Glòria
Esquius amb en Marc Costa. “Li va fer molta il·lusió casar-se a Peguera. Allà hi
tenim els avis enterrats”.
A Peguera hi va néixer en Caracremada, és a
dir, en Ramon Vila i Capdevila, a can Peron, que és una mica més amunt de cal
Coix, el 1908. Com tants d’altres nens d’aquells temps, en Ramon va treballar a
les mines de Fígols des de ben petit. Diuen que va perdre la germana en un
incendi a casa. La Pepeta Lleugí, que és la mare de la Montserrat, recorda que al
poble explicaven que un dia que en Ramon era al camp amb la seva mare, els va
caure un llamp. El llamp, que va matar la mare, va causar les cremades a la
cara d’en Ramon, que només tenia 12 anys. Fos com fos, aquest
anarcosindicalista, militant de la vella CNT, va ser l’últim maqui català, i moria en una emboscada
que li va parar la Guàrdia Civil la nit del 7 d’agost de 1963 a la masia de la Creu
de Perelló, entre Castellnou del Bages i Balsareny, lluitant contra el
franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada