dijous, 17 d’abril de 2014

Presentació a Nargó

 



Presentació dels llibres Els jocs retrobats i Els pobles oblidats, dels quals sóc coautor, el proper dissabte 19 d’abril, a les 19'15 de la tarda, a la Sala Polivalent de Coll de Nargó. En tots dos llibres hi apareixen personatges i temes nargonins i pirinencs.



dimarts, 15 d’abril de 2014

La mort del federalisme (fals)



Quan l’any 1801 Jefferson va ser investit president dels Estats Units, el primer que va fer va ser abolir les lleis repressives que el seu predecessor (el federalista Adams) havia fet aprovar i va començar a aplicar una política pensada per a tot el poble.
 
 
La seva tasca va impedir que els Estats Units es convertissin en una república aristocràtica en mans dels terratinents. Es pot ben dir, que la vida democràtica dels EUA començà amb Jefferson i té les arrels en l’obra del tan injustament oblidat Payne.
 
Això no obstant, els federalistes encara van continuar recol·lectant vots de la gent de bona fe fins a 1805. Però el poble, cada vegada més desenganyat de la seva política, cada vegada més conscient de la realitat i de la falsedat que
s’amagava rere la paraula federalisme, l’any 1815 els va girar l’esquena del tot: els demòcrates, no solament van guanyar, sinó que els federalistes no van treure cap escó. En una paraula: van desaparèixer. Els demòcrates són, salvant les moltíssimes distàncies, els predecessors de l'actual partit demòcrata.
 
El federalisme: confiança o perfídia?
 
Leandre Colomer creia fermament en una solució federal basada en el pacte. Però perquè aquest pugui existir hi ha d’haver un mínim de confiança entre les parts que han de pactar. De fet, tal com he explicat algunes vegades, federar, prové de la forma indoeuropea *bhoid, que significava 'persuadir' i va evolucionar cap a les formes llatines foedus
('pacte', 'tractat'), fido ('tenir confiança') i fides ('fe', 'fidelitat' i 'perfídia').
 
Tenia raó Leandre Colomer quan afirmava que el somni polític persistent, històric, gairebé genètic, dels catalans ha estat la confederació ibèrica. Una confederació a l’estil suís, americà, alemany...
 
Durant molts anys, Catalunya, que és un poble obert, dialogant i partidari de pactar i de col·laborar, ha buscat infructuosament la possibilitat de dialogar d’igual a igual amb els altres pobles ibèrics.
 
Històricament ho trobem escrit en els textos de Jaume I, de Desclot, de Muntaner, de Cambó, de Pujol i de molts altres. Però el seu anhel i la seva generositat, de la qual jo mateix he parlat tantes vegades: Sagrajas, Alarcos, Navas de Tolosa, Algecires, etc., etc., han topat una vegada i una altra (Comte-duc d’Olivares, Felip V, capitans generals, dictadures, etc.) amb la tendència dominadora i gens democràtica d’aquest conglomerat de xarxes aristocratitzants i financeres, opaques, poc democràtiques i alhora terriblement extractives, que monopolitzen el nom d’Espanya.
 
 
No és pas en va que aquesta Espanya tingui com a emblema la imatge del toro, símbol inequívoc –segons la mitologia clàssica- de la dominació perversa.
 
Durant anys els catalans han intentat reorganitzar-se, després de les successives i constants desfetes, al voltant del moviment anomenat catalanisme i, més endavant, una part important d’aquest, a través del nacionalisme. Però tot plegat no ha estat res més que la construcció d’un instrument de defensa destinat a permetre una mínima subsistència rizomàtica a la societat catalana dins el marc totalitzador i generalment totalitari, de l'espanyola.
 
La construcció d’una Espanya confederal i democràtica (Pi Margall, Mancomunitat de Prat de la Riba, Macià, Autonomia actual, etc.) ha topat sempre amb la incomprensió en forma de baionetes i tricornis, i en la manca de voluntat política expressada a través de lleis, de subterfugis i de tribunals d’una més que dubtosa imparcialitat.
 
 
Ara, després de més de trenta anys arrossegar-se per les catifes corrompudes i putrefactes del poder, el senyor Rubalcaba i la seva escolania s’han tret del barret (de copa) -que tan bé els caracteritza- el conillet de federalisme.
 
Parlar avui de federalisme a Catalunya sona a engany, fa gust amarg i olor de socarrim. És ben legítim, certament. Però no podran evitar que a l’oïda de molta gent soni a moneda falsa, amb un dring no tan sols d’oportunitat perduda, sinó de cosa passada, d’oportunisme circumstancial, de voluntat de dividir, de posar bastons a les rodes a l’única ocasió que resta al poble català de recuperar les llibertats que li van ser arrabassades per la força i que avui li són negades a les urnes.
 
Perquè, certament, perquè es pogués produir qualsevol mena de pacte hauria de predominar a l’ambient un clima de confiança que malauradament no veig per enlloc. Després de quaranta anys de dictadura i de tota una rècula de fets històrics clarament repressius i objectivables, que la bona gent ja semblava disposada a oblidar, la retallada de l’Estatut per part de l’anomenat Tribunal Constitucional, votat pel poble català i aprovat pel Parlament i per les Corts espanyoles, ha desvetllat la consciència de milions de ciutadans d’aquest país i ha obert un nou horitzó polític en què la possibilitat de federar-se amb Espanya és vista com un subterfugi més dels molts que s’inventa la cara amable de l’Estat espanyol per continuar tenint el poble català dominat i humiliat. Com es por confiar en algú que no et deixa votar, que no t’admet ni el dret a decidir?
 
Federalisme –no ho oblidem- prové de la forma indoeuropea *bhoid i és sinònim de confiança i de pacte. Però d’aquesta mateixa paraula *bhoid en prové el mot perfídia, que significa justament el contrari: engany, traïció a la confiança; i aquest és el mot que –al meu parer- millor defineix la sensació que molts senten envers Espanya, després de segles i segles de maldar per una relació simplement normal, acceptable, entre iguals. Sense vencedors ni vençuts, sense dominadors ni dominats. Sense maltractadors ni maltractats. Una relació que els temps han evidenciat com una relació sense sortida,
com un amor impossible.
 
(Aquestes reflexions sobre el federalisme apareixeran al proper número de la revista Llengua Nacional).
 
 

divendres, 11 d’abril de 2014

El federalisme com a engany




El federalisme avui

Aquests dies es torna a parlar de federalisme. Sorprèn que, després de tants anys de tenir-lo tancat amb pany i clau, algunes formacions polítiques i intel·lectuals tornin a aixecar la bandera del federalisme. Sobretot sorprèn tenint en compte que alguna d’aquestes formacions, mentre ha estat al poder, no ha mogut ni un dit a favor de l’opció federal.

Justament, precisament, curiosament, ara que Catalunya es planteja fites nacionals molt més ambicioses, és quan han començat a sorgir federalistes com bolets. Tot  plegat em recorda un fet viscut pels estats americans després de llur independència, en què la paraula federalisme va ser usada com a sinònim i estafa per a encobrir el centralisme, els privilegis i un intent d’uniformització.


Federalistes i antifederalistes als EUA

Els nous estats sorgits de les antigues colònies britàniques estaven més interessats a mantenir llur independència que no pas a mantenir la unió que els havia ajudat a guanyar la guerra contra la metròpoli. La seva proverbial i intel·ligent desconfiança envers el poder els feia recelar de qualsevol forma de domini supraestatal, ja que podria resultar encara més perillós que el britànic pel fet de tenir-lo més a prop. Això no obstant, Hamilton i, sobretot Washington, tots dos federalistes, eren partidaris d’un poder central fort. 

Els federalistes eren terratinents, aristòcrates i gent de negocis, probritànics i bàsicament conservadors. Els antifederalistes, representats principalment per Thomas Jefferson i Thomas Payne, eren majoritàriament pagesos i petits ramaders (grangers), republicans, liberals, antibritànics i anticentralistes.


Federalistes i demòcrates

La pressió dels federalistes va fer que l’any 1787 es promulgués la Constitució federal nord-americana. La primera de les constitucions modernes i, paradoxalment, la més antiga de totes les actuals. Una Constitució bàsicament pensada per a defensar del poder els ciutadans de la Unió i amb fortes limitacions per part dels estats confederats. 

No solament no es podia posar cap impost als ciutadans de les antigues colònies, sinó que ni tan sols els governs d’aquelles estaven obligats a contribuir en el manteniment de la Unió. Cada un dels estats, a més, tenia (i encara té) la seva pròpia Constitució –que pot esmenar a cada elecció- i que el preserva dels possibles abusos del poder central.

Una altra característica de la jove democràcia americana va ser l’estricta separació de poders amb què va néixer. Quan Washington va començar a governar, va cercar consell al Senat i al Tribunal Suprem, però cap de les dues institucions no van acceptar de col·laborar-hi per deixar clara d’aquesta manera la seva independència envers el poder executiu.

Washington es va veure obligat a buscar consellers amb un fort carisma per tirar endavant la seva tasca. Un d’ells, Hamilton, era federalista i, per tant, partidari d’un poder central ampli i fort.  Un altre, Jefferson, era partidari del poder dels estats, contrari al poder federal i un demòcrata convençut. A partir d’aleshores l’oposició federalistes-antifederalistes passà a ser la de federalistes-demòcrates.



dimecres, 9 d’abril de 2014

Leandre Colomer en el record



El mes de març passat va fer vint-i-cinc anys de la mort –en plena joventut- de Leandre Colomer. Leandre Colomer fou un estudiós, un divulgador i un defensor del model federalista català. Però, sobretot, Leandre Colomer va ser un home d’acció, un defensor de la justícia social i de les llibertats i els drets nacionals de Catalunya, en el marc d’una confederació de pobles ibèrics.

Leandre Colomer i Calsina havia nascut a Barcelona el dia 13 de setembre de 1951. Dotat d’una gran sensibilitat, de jovenet començà a fer classes –a través de la parròquia de la Mina- a grups d’immigrants pobres i marginats. L’any 1969 va ser detingut i jutjat pel “Tribunal de Orden Público” franquista, que el va haver d’absoldre per falta de proves.

La seva activitat va ser ingent. Ja d’estudiant va crear revistes, va promoure conferències, taules rodones, exposicions, setmanes culturals... Una vegada acabà la carrera –d’Història- va fundar, juntament amb dos companys més, la revista l’Avenç; va treballar a l’Escola Superior de Ciències Socials; va col·laborar amb diverses editorials i diaris (AVUI, La Vanguardia), i va ser professor de l’ICE de la Universitat de Barcelona.


Un dels temes centrals del seu pensament era la relació de “Catalunya amb els altres pobles hispànics, la idea catalana d’Espanya i el projecte d’Estat peninsular que se’n deriva.” Per a ell, aquesta relació s’havia de basar en la idea del pacte, un pacte basat en la llibertat i que havia de comportar la sobirania de les parts. El seu somni era recuperar –reelaborat- l’antic federalisme que havia regit els destins de la Península abans de 1714 i que, segons ell, havia estat capaç de crear un cert clima de llibertat i de germandat entre els pobles ibèrics.

Coherent amb aquest plantejament, Colomer es va interessar també pel primer intel·lectual i polític que desenvolupà el concepte de federalisme al continent europeu: Francesc Pi i Margall, “el català més eminent del segle XIX”, en paraules de Rovira i Virgili, i que tingué una gran influència en intel·lectuals i polítics com Gabriel Alomar o Joan Montseny.


Una veu en el desert

Leandre Colomer, malgrat les múltiples sotragades i enganys patits pel poble català (1714, 1923, 1939, etc.) tenia una fe il·limitada –quasi religiosa- en el federalisme d’arrel pactista. Això no obstant, fins i tot en aquells encara esperançadors anys 80, ja s’adonava que “havent-se restaurat les institucions i l’autonomia política, no s’havia restablert  enterament la continuïtat històrica”. Continuïtat històrica que segons ell havia de retornar els drets i llibertats als pobles d’Ibèria, units en una fraternal i igualitària interdependència confederal.

Potser va ser pel seu progressiu desencís; potser per la seva gran sensibilitat –de la qual podria derivar una certa tendència depressiva-; potser –en paraules del seu pare, Josep Colomer- “el fet de no haver assolit la continuïtat de la gran majoria dels projectes el portà a una crisi que l’induí a llevar-se la vida un dissortat 12 de març de 1989, als 37 anys.”

Amb Leandre Colomer moria un excel·lent professor, un gran activista i un defensor lúcid i constant de les llibertats d’una Catalunya que somiava socialment justa,  nacionalment completa i confederalment agermanada amb la resta de pobles peninsulars. Un model de relació que, com es pot comprovar diàriament, és justament el contrari del que s’ha acabat imposant a l’Estat espanyol actual, en què la mutilació de l’Estatut català –votat pel poble i  aprovat pel Parlament i per les Corts espanyoles- va ser arbitràriament i injustament destrossat per un tribunal nomenat a dit que es fa dir “Tribunal Constitucional”.