divendres, 11 d’abril del 2014

El federalisme com a engany




El federalisme avui

Aquests dies es torna a parlar de federalisme. Sorprèn que, després de tants anys de tenir-lo tancat amb pany i clau, algunes formacions polítiques i intel·lectuals tornin a aixecar la bandera del federalisme. Sobretot sorprèn tenint en compte que alguna d’aquestes formacions, mentre ha estat al poder, no ha mogut ni un dit a favor de l’opció federal.

Justament, precisament, curiosament, ara que Catalunya es planteja fites nacionals molt més ambicioses, és quan han començat a sorgir federalistes com bolets. Tot  plegat em recorda un fet viscut pels estats americans després de llur independència, en què la paraula federalisme va ser usada com a sinònim i estafa per a encobrir el centralisme, els privilegis i un intent d’uniformització.


Federalistes i antifederalistes als EUA

Els nous estats sorgits de les antigues colònies britàniques estaven més interessats a mantenir llur independència que no pas a mantenir la unió que els havia ajudat a guanyar la guerra contra la metròpoli. La seva proverbial i intel·ligent desconfiança envers el poder els feia recelar de qualsevol forma de domini supraestatal, ja que podria resultar encara més perillós que el britànic pel fet de tenir-lo més a prop. Això no obstant, Hamilton i, sobretot Washington, tots dos federalistes, eren partidaris d’un poder central fort. 

Els federalistes eren terratinents, aristòcrates i gent de negocis, probritànics i bàsicament conservadors. Els antifederalistes, representats principalment per Thomas Jefferson i Thomas Payne, eren majoritàriament pagesos i petits ramaders (grangers), republicans, liberals, antibritànics i anticentralistes.


Federalistes i demòcrates

La pressió dels federalistes va fer que l’any 1787 es promulgués la Constitució federal nord-americana. La primera de les constitucions modernes i, paradoxalment, la més antiga de totes les actuals. Una Constitució bàsicament pensada per a defensar del poder els ciutadans de la Unió i amb fortes limitacions per part dels estats confederats. 

No solament no es podia posar cap impost als ciutadans de les antigues colònies, sinó que ni tan sols els governs d’aquelles estaven obligats a contribuir en el manteniment de la Unió. Cada un dels estats, a més, tenia (i encara té) la seva pròpia Constitució –que pot esmenar a cada elecció- i que el preserva dels possibles abusos del poder central.

Una altra característica de la jove democràcia americana va ser l’estricta separació de poders amb què va néixer. Quan Washington va començar a governar, va cercar consell al Senat i al Tribunal Suprem, però cap de les dues institucions no van acceptar de col·laborar-hi per deixar clara d’aquesta manera la seva independència envers el poder executiu.

Washington es va veure obligat a buscar consellers amb un fort carisma per tirar endavant la seva tasca. Un d’ells, Hamilton, era federalista i, per tant, partidari d’un poder central ampli i fort.  Un altre, Jefferson, era partidari del poder dels estats, contrari al poder federal i un demòcrata convençut. A partir d’aleshores l’oposició federalistes-antifederalistes passà a ser la de federalistes-demòcrates.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada