El federalisme avui
Aquests dies es torna a parlar de
federalisme. Sorprèn que, després de tants anys de tenir-lo tancat amb pany i
clau, algunes formacions polítiques i intel·lectuals tornin a aixecar la bandera del
federalisme. Sobretot sorprèn tenint en compte que alguna d’aquestes
formacions, mentre ha estat al poder, no ha mogut ni un dit a favor de l’opció
federal.
Justament, precisament, curiosament, ara que Catalunya es planteja
fites nacionals molt més ambicioses, és quan han començat a sorgir federalistes
com bolets. Tot plegat em recorda un fet
viscut pels estats americans després de llur independència, en què la paraula
federalisme va ser usada com a sinònim i estafa per a encobrir el centralisme,
els privilegis i un intent d’uniformització.
Federalistes i antifederalistes als
EUA
Els nous estats sorgits de les
antigues colònies britàniques estaven més interessats a mantenir llur
independència que no pas a mantenir la unió que els havia ajudat a guanyar la
guerra contra la metròpoli. La seva proverbial i intel·ligent desconfiança envers
el poder els feia recelar de qualsevol forma de domini supraestatal, ja que
podria resultar encara més perillós que el britànic pel fet de tenir-lo més a
prop. Això no obstant, Hamilton i, sobretot Washington, tots dos federalistes,
eren partidaris d’un poder central fort.
Els federalistes eren terratinents,
aristòcrates i gent de negocis, probritànics i bàsicament conservadors. Els
antifederalistes, representats principalment per Thomas Jefferson i Thomas
Payne, eren majoritàriament pagesos i petits ramaders (grangers), republicans,
liberals, antibritànics i anticentralistes.
Federalistes i demòcrates
La pressió dels federalistes va fer
que l’any 1787 es promulgués la Constitució federal nord-americana. La primera
de les constitucions modernes i, paradoxalment, la més antiga de totes les
actuals. Una Constitució bàsicament pensada per a defensar del poder els
ciutadans de la Unió i amb fortes limitacions per part dels estats confederats.
No solament no es podia posar cap impost als ciutadans de les antigues
colònies, sinó que ni tan sols els governs d’aquelles estaven obligats a
contribuir en el manteniment de la Unió. Cada un dels estats, a més, tenia (i
encara té) la seva pròpia Constitució –que pot esmenar a cada elecció- i que el
preserva dels possibles abusos del poder central.
Una altra característica de la jove
democràcia americana va ser l’estricta separació de poders amb què va néixer.
Quan Washington va començar a governar, va cercar consell al Senat i al
Tribunal Suprem, però cap de les dues institucions no van acceptar de
col·laborar-hi per deixar clara d’aquesta manera la seva independència envers
el poder executiu.
Washington es va veure obligat a
buscar consellers amb un fort carisma per tirar endavant la seva tasca. Un
d’ells, Hamilton, era federalista i, per tant, partidari d’un poder central
ampli i fort. Un altre, Jefferson, era
partidari del poder dels estats, contrari al poder federal i un demòcrata
convençut. A partir d’aleshores l’oposició federalistes-antifederalistes passà
a ser la de federalistes-demòcrates.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada