PERAMOLA: VINT-I-CINC DE GENER DE 1714

En aquesta data, 25 de gener de 1714, la vila de Peramola va viure, probablement, la tragèdia més gran de la seva història, antiga, contemporània i moderna. I això pel fet d’haver pres part, d’una manera molt activa, en la revolta que diversos pobles de Catalunya ―Sant Martí Sarroca, Sant Quintí de Mediona, Martorell, Esparreguera, Castellterçol, Oristà, Moià, Arbúcies... ―, van dur a terme cap al final de la Guerra de Successió, en veure’s obligats a pagar més i més tributs de guerra a l’exèrcit borbònic; uns tributs, d’altra banda, injustos i arbitraris.

La participació de la vila de Peramola en aquesta revolta sembla que va ser notòria. Així ho manifesta l’historiador i polític Salvador Sanpere i Miquel a l’obra Fin de la nación catalana (1), i així ho corrobora Santiago Albertí a l’obra L’Onze de Setembre (2), en què escriu que Peramola era «considerada el bressol comarcal de la rebel·lió».

A mitjan gener de 1714, les forces dels miquelets que lluiten en aquesta contrada, i que reben l’ajut de la Peramola revoltada, bloquegen el Regiment de Guipúscoa a Oliana, comandat pel coronel borbònic Carlos de Areizaga.

Un bloqueig que va durar nou dies i que els assetjats van poder salvar gràcies a l’arribada a Oliana, el dia 24 de gener de 1714, del brigadier Josep Vallejo, provinent de Solsona.

L’endemà, 25 de gener, Josep Vallejo surt d’Oliana i emprèn, novament, el camí de Solsona, per Bassella i la Ribera Salada. Militar experimentat, creu que es contraproduent quedar-se a Oliana i mantenir-hi l’acció bèl·lica.

Tanmateix, sortir d’Oliana li costa Déu i ajut, ja que els miquelets li barren el camí i ha de «abrirse paso batiéndose, lo que ocurrió tres veces, y no se daba cuartel», escriu Sanpere i Miquel a Fin de la nación catalana. En una d’aquestes incursions, Vallejo entra a Peramola i hi fa degollar i penjar diversa gent, i rebla el clau de la victòria amb l’ordre de ficar foc al poble.

Aquesta violenta repressió dels revoltats peramolins, seguida de la crema de la vila de Peramola, està molt ben documentada gràcies als informes de guerra que se’n conserva. Ara bé, si hi ha un d’aquests informes que faci
evident amb claredat la crueltat de la repressió que va viure Peramola aquell 25 de gener, aquest és l’informe que el militar flamenc —i borbònic— Jean François Nicolas Bette, marquès de Lede, va enviar al rei Felip V: «Don Joseph de Ballejo a socorrido a Oliana y de camino atacó a una partida de reveldes que havia en el lugar de Peramola, los que hizo pasar a cuchillo que mandó aorcar pegandole fuego despues esto a dicho lugar, y espero que con estos exemplares dentro de poco estará todo quietto» (3).

Un fet eminentment bàrbar, escruixidor, i també d’una gran repercussió social en aquells dies. Així ens ho fa pensar la dita que el poble en va crear i que avui, al cap de tres-cents anys de la contesa, encara perviu. En efecte, als municipis de Ponts i de la Baronia de Rialb, quan algú vol amenaçar
cautelarment algú altre, o vol dissuadir-lo d’obrar d’una manera determinada, se li sol adreçar dient-li, amb l’entonació que fa al cas: «Te’n recordaràs, de qui va cremar Peramola» o «Vigila... Si ho fas ―o si fas això―, sabràs qui va ficar foc a Peramola».

Perduda la Guerra de Successió, Catalunya passarà de ser nació a ser colònia. Pel Decret de Nova Planta (1716), perdrà el seu dret, perdrà la seva moneda, perdrà el seu exèrcit, perdrà els seus tribunals de Justícia i la seva llengua serà perseguida.

 Josep Espunyes

1.        S. SANPERE I MIQUEL. Fin de la nación catalana. L’Avenç. Barcelona, 1905.

2.        Santiago ALBERTÍ. L’Onze de Setembre. Albertí, editor. Barcelona, 1964.

3.        Núria SALES. Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Editorial Empúries. Barcelona, 1984.