dimecres, 26 de novembre de 2014

Dietari valencià III


22-11-2014.

El far de l’Albir.


A la tarda tornem a pujar al far de l’Albir.

De totes les activitats que hem fet aquests dies (Guadalest, Xixona, cova del Canelobre, Vilajoiosa, 


 
Alfàs del Pi, Callosa d’en Sarrià, Polop...) aquesta ha estat una de les més agradables.


L’ascens és suau, civilitzat (es transita per un camí ample, net, ben asfaltat), amb unes vistes esplèndides. A l’esquerra s’albira el penyal d’Ifac, amb la població de Calp arraulida i mig amagada entre tels calitjosos a la base. Una mica més a l’esquerra, l’encara bellíssima Altea i tota la serralada que va d’Ifac al Puigcampana, s’estenen com un mantell d’estels rebregat. Als nostres peus, una línia ondulada de cales fosques, pregones, envoltades de pins, acaben allà on comença la platja de l’Albir i ens acompanyen durant tot el trajecte.


La situació del far és perfecta. A més a més de la vista precedent, es poden distingir tots els matisos i tota l’amplitud de la blavor intensa del mar, des de llevant fins a ponent. La situació, de fet, és tan perfecta, que fins i tot l’horripilant espectacle visual dels gratacels de Benidorm queda completament tapat  pel providencial turó de la Serra Gelada; turó que, ben segur, els déus mateix devien posar allà per evitar als caminants el mal tràngol d’haver de veure una de les pitjors salvatjades urbanístiques que es poden perpetrar.


La serra Gelada és un vedat de caça. S’hi pot veure perdius, que caminen refiades entre els nombrosos espígols, merles blaves que volen de matoll en matoll, esquirols que fugen esperitats i altres bestioles. Totes elles tenen un aire més elegant i natural que la majoria de les que durant el matí he vist prenent el sol a la platja.


Des d’un dels miradors, es veu nítidament el queixal i la forma que dóna el nom al pic de Puigcampana. En un rètol del costat del camí s’hi explica la llegenda que narra el perquè del queixal. Observo que hi ha una gent que s’atura a llegir-la, i una altra que en veure que el text parla d’una llegenda ho deixa córrer i continua caminant.


El món, de fet, es divideix en dues menes de persones. Les que els agrada llegir les llegendes que troben pel camí i les que en fugen.


Un dia d’aquests resumiré la llegenda.

Cadí-Pedraforca: La neu



Dossier: La Neu
La gent de muntanya sempre ha tingut una relació estranya amb la neu. Per alguns és considerada un destorb, per a altres, un negoci. Anys ençà, la neu només generava maldecaps perquè tallava camins i ports. Ara, en canvi, porta recursos econòmics a totes les comarques que han fet del

turisme d'hivern un dels seus principals recursos econòmics. Al número 17 de Cadí-Pedraforca parlem d'estacions d'esquí, dels primers emprenedors, de les grans nevades i d'aquells que, només caure un floc, corren a treure-la de carreteres i carrers...

Articles del dossier
No ve d'un pam // Carles Pont
Nevades de turistes // Sixte Abadia Esquiar amb traça // Carles GascónL'esquí nòrdic va venir de l'escola // Esther JoverQuan tot estava per fer // Pep GraellAprendre a fer la cunya // Guillem LluchLa neu berguedana // Miquel Spa
L'estació oblidada // Meritxell Prat
A recer de la Tosa d'Alp // Guillem LluchL'inici de la neu a l'Alta Cerdanya // Oriol MercadalQuaranta anys de treure neu // Pere PujolAquelles nevades de 'metro' // Marc MartínezCaçar moixons en temps de neu // Marcel FitéVersos berguedans nevats // Benigne Rafart 

Articles de patrimoni
Etnologia El braç llarg marca la direcció // Albert Aubet
Arqueologia Sant Climent de Talltorta // Oriol Mercadal Fernàndez
Arquitectura Dues esglésies mil·lenàries // Josep Espunyes
Història La Cerdanya i la Gran Guerra // Eduard Puigventós i Queralt Solé 
Llengua Carnestoltes tradicional // Ventura Altarriba
Gastronomia Conill amb carreroles // Marc Martínez
Fauna L'esquirol // Jordi Dalmau Ausàs
Flora Les plantes aquàtiques // Pere Aymerich
Altres articles
Primers relleus Una finestra al Puigmal // Joaquim Nadal Farreras
Conversa Mossèn Manel Pal // Carles Pont
Retrat de família Els Alberich de Berga // Benigne Rafart
Perfil Emili Fàbrega // Marcel Fité
Perfil Ramon Planas // Benigne Rafart 
Perfil Jordi Cruïlles // Juan Pablo Torrents-Faura
Una mirada en el paisatge The East Wing // Albert Villaró
A peu Pels cingles de Vallcebre // Jordi-Pau Caballero
A peu El Bony de Salòria // Manel Figuera
Memòria fotogràfica El futbol // Erola Simon 

Mecenatge

Destaquem

divendres, 21 de novembre de 2014

Això rai!



(Article de Núria Puyuelo publicat al diari EL PUNTAVUI.

Canals relacionats
Una de les paraules que sovint es cataloguen en perill d'extinció és rai, que trobem en expressions com ara “això rai”, “ara rai”, “tu rai”, “malament rai” i “encara rai”. Alguna cosa deu tenir aquesta paraula perquè fins i tot l'he trobada a internet, recollida en un post titulat Diez palabras que el castellano debería apropiarse del catalán (antes de que sea demasiado tarde), al costat d'altres paraules com ara llufa, corcó, somiatruites i lletraferit.

Segons el diccionari, rai és un “mot que, posposat a un membre d'una oració, introdueix o emfatitza un sentit satisfactori que contrasta amb allò que es desprèn del context lingüístic, més o menys ampli, o amb allò que es pressuposa o se sobreentén.” Ho exemplifiquen les oracions següents: “En Pere rai; ell no està tan mal ferit i segur que se'n sortirà”; “Avui rai, que ja tenim la feina enllestida” i “Si podem acabar rai; el mal és si no tenim prou temps”. Però, sobretot, rai s'utilitza en l'expressió “això rai”, una estructura que des de fa uns anys s'està arraconant per deixar pas a l'expressió “cap problema”, menys genuïna i més encarcarada. Un exemple seria “–He trencat la cadira. / –Això rai! No et preocupis”, millor que “–Cap problema! No et preocupis”. Tal com assenyala el lingüista Marcel Fité a Proudubtes.cat (Barcanova, 2014), “cap problema” és “una estructura molt més rígida i limitada que no pas les que es poden crear a partir del mot rai”. A més, afegeix, “rai, tu rai, això rai, etc., són formes estàndard, és a dir, aptes per a tots els registres i situacions”, en canvi, “cap problema és més pròpia del llenguatge juvenil i de les situacions sense cap marca de formalitat”.

En el llibre Proudubtes.cat, que resol els dubtes més freqüents del català d'una manera senzilla i clara, Fité també recull el mot renoi, que, així com rai, té una gran càrrega expressiva i és difícilment traduïble a una altra llengua. Recomana usar-lo com a traducció de la paraula castellana dichoso, quan té el sentit de “subratllar la molèstia d'alguna cosa”, per exemple en el cas de “¡Dichoso trabajo!”, que podríem traduir per “Renoi de feina!”. En aquest cas, també podríem optar per altres traduccions, com ara “Maleïda feina!”, “Coi de feina!” i “Recoi de feina!”, per esmentar-ne algunes.

Sabíeu que...
Rai és una paraula intensificadora molt eficaç des del punt de vista comunicatiu, però que en els últims anys ha estat arraconada. Darrerament, l'expressió això rai ha estat substituïda malauradament per cap problema.


dijous, 20 de novembre de 2014

Dietari valencià II

20 de novembre
 
 
Estar-se uns dies a la Marina Baixa i no visitar Altea és com passar uns dies a l'Alt Urgell i no veure Nargó o Peramola.
 
 
Abans-ahir hi vam anar caminant a través de la platja de l'Albir. El penyal d'Ifac, que tanca la Badia, vist des d'una imprescindible distància que difumini els estralls urbanístics, és d'una bellesa incontestable.


Ahir vam tornar a Altea amb la idea de passar-hi el matí. Tan aviat com vam arribar al cap del poble, ens vam trobar dos padrins de la vila. En dir-los "Bon dia!", gairebé se'ns van tirar a sobre. Estaven emocionats. "Quan us hem sentit dir 'Bon dia!' ja hem vist que podríem parlar amb vosaltres", ens han dit en algun moment de la conversa.
 
 
Tots dos eren fills d'Altea. "Ja en quedem pocs". Tots dos eren pagesos. "Abans aquí tot era horta i tarongers". Tots dos tenien una memòria del lloc dolorosa, punyent. "Anàvem a vendre verdures al mercat de Benidorm, quan Benidorm era un poblet de pescadors. Ells ens venien tonyina i boquerons (seitó), que anaven a pescar al nord d'Àfrica i tot". Actualment les coses han canviat molt. "La gent que es vol estirar a la platja hi ha de baixar la tovallola a les sis del matí. Si ho fa més tard s'exposa a no trobar-hi lloc".
 
 
Els dos padrins enraonen i gesticulen com tots els padrins de la nostra terra. Quan els esmento les relacions entre el Pirineu i aquelles contrades del sud es tornen a emocionar. Recorden quan "a la Cooperativa hi baixaven camions de fusta serrada per a fer caixes de taronges". Qui sap si no eren les mateixes fustes que durant anys es van serrar i clavar a la serradora de cal Cunyat. En aquest temps, dia per altre pujaven camions del País Valencià a carregar llistons per a fer-ne caixes.
 
 
Parlem una bona estona. Ens indiquen un mirador que no coneixíem, el del Canterano, que és molt a prop d'allà on són ells. Havia estat un forn de terrissa. La vista és immillorable, mediterrània en estat pur. Ara tots dos són vidus i aquell dia s'han ajuntat per menjar-se un arròs, que es faran ells mateixos. Un arròs amb boquerons
 
 
Des del mirador de l'església d'Altea s'albiren els increïbles gratacels de Benidorm. Quanta barbàrie! Ni a Altea, ni a l'Albir ni a Benidorm no he estat capaç de trobar un sol diari, una sola revista, un sol pamflet d'aquests que es regalen, escrit en la nostra llengua. Sembla com si la capacitat de destrucció de la natura de què fa gala un determinat urbanisme fos directament proporcional a la devastació lingüística.
 
 
Fa 2300 anys, els vencedors diu que clavaven un clau al cap dels vençuts. Ara, pel que es veu, en tenen prou arrencant-los la llengua, la memòria, la terra que els ha vist néixer.
 
 
            

dimecres, 19 de novembre de 2014

Dietari valencià I

Diumenge, 16 de novembre


A les deu del matí sortim cap a la Marina Baixa. A l'autocar ens regalen El Periódico; en castellà, naturalment. Els en sobra una pila per a llençar que ja no llegirà ningú. No podrien posar diaris diversos, i en català i en castellà, com a mínim?
 
 
En arribar a la parada de l'Aldea intento comprar el Punt-Avui, però no el tenen. Darrerament, d'ençà que hi ha dues pàgines en anglès, torno a comprar-lo. M'hauria anat bé pel viatge perquè el contingut d'El Periódico se m'ha acabat a mig camí.
 
 
La verdor incomparable de l'horta.
 
 
El Periódico parla del crani trobat a Ullastret amb un clau clavat al cap. Sembla que seria de fa 2300 anys. En aquella època, després d'un combat entre forces rivals, els vencedors decapitaven els vençuts i exposaven els seus cranis als carrers principals de les poblacions, subjectats mitjançant claus.
 
 
Aquesta notícia m'ha recordat que pels volts del cementiri vell de Nargó s'havien trobat també cranis amb un clau clavat. I m'ha dut a la memòria una frase d'amenaça que havia sentit algunes vegades al poble: "Et clavaré un clau al cap". Suposo i espero que ja sigui una frase ben morta.
 
 

dilluns, 17 de novembre de 2014

Notícia del País Valencià

Aquests darrers anys he fet tres viatges al País Valencià.
 
M'hauria agradat parlar de la bellesa privilegiada del paisatge d'aquesta terra germana, que és la primera impressió que us colpeix en arribar-hi. De l'agradable sensació que produeix travessar el mar verd de tarongers que s'enfilen, serralada amunt, fins que les seves capçanes es confonen amb les dels pins. D'aquella catifa verda i daurada que, a l'altra banda, s'estén com un vellut suau fins a una mar retallada per una rastellera esdentegada d'innombrables edificis blancs, zelosament custodiats, de tant en tant, pel perfil intrigant d'un toro d'Osborne. Del blanc i blau mediterrani de les seves costes. Dels meravellosos i industriosos pobles de l'interior...
 
Però les notícies que m'arriben per internet (i únicament per internet) m'obliguen a tocar un altre tema no tan agradable.
 
En el primer d'aquests tres darrers viatges, feia poc que el govern de Madrid havia deixat el país sense Tv3. En el segon, sense Canal 9. Pocs dies després, feia emmudir el repetidor d'Elx de Catalunya Ràdio. En tots tres casos ha comptat amb una col·laboració activa i entusiasta del govern autonòmic.
 
A l'hotel on sóc, puc veure dotzenes d'emissores d'arreu del món, però cap en català o valencià. Als quioscs passa tres (més ben dit: quatre) quarts del mateix. Podeu triar entre El Mundo, La Razón o El País, però no trobareu cap diari en la llengua del quiosquer que us el ven.
 
Per a acabar-ho d'adobar i perquè entenguem molt clar qui mana, la notícia que m'ha arribat per internet és aquesta:
 
Acció Cultural necessita la nostra ajuda!
En un moment que l’entitat començava a estabilitzar-se després de la successió de multes per TV3 i dràstica retallada d’ajudes, el Govern valencià ha instat el Govern espanyol per a que li imposi una nova multa de 45.000 € per les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià que ACPV haurà de pagar abans de Nadal. Per això, ACPV ha activat el Verkami “Cultura en Acció!” per a recollir els diners necessaris per a fer front a la multa i evitar l’embargament dels seus comptes.
En un curs que pot significar un canvi de cicle social i polític al País Valencià, els Governs espanyol i valencià intenten ofegar una entitat germana i evitar que continui fent el seu treball per la llengua i la cultura catalanes, i contribuint a la mobilització social dels valencians.
El mateix Govern que no permet que els catalans puguem votar, pretén acabar amb la principal associació valenciana.
Òmnium Cultural, que forma junt amb ACPV i l’Obra Cultural Balear la Federació Llull, se sent particularment implicada en aquesta crida. Ara és el moment d’ajudar a Acció Cultural i activar la nostra solidaritat: cal col·laborar en el Verkami “Cultura en Acció!”, evitar l’ofec d’ACPV, garantir que l’entitat pugui fer el seu treball, i d’aquesta també enfortir la Federació Llull i tot el que hem de construir junts.
Altres formes de fer la teua aportació económica:
En cas que no pugueu fer una aportació amb targeta bancària o PayPal i vulgueu contribuir, podeu fer una transferència al següent número de compte bancari especificant en el concepte CULTURA EN ACCIÓ i el vostre nom i cognoms:
IBAN - ES48 2100 0700 1202 0029 4927
Comptem amb tu per a fer-ho possible!
 
 
 
 




Ben cordialment,


Associació d'Escriptors en Llengua Catalana



 

dissabte, 8 de novembre de 2014

La CUP



Una de les revelacions més sòlides del Procés Sobiranista ha estat l’actitud ferma i conseqüent de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).



La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) és una organització política de caire assembleari que té com a marc de referència la totalitat dels Països Catalans.


El seu àmbit de treball de partida és el municipi, fet que ja ens indica el tarannà democràtic i igualitari d’aquesta formació política.


La seva finalitat –llegeixo a la Wikipèdia- és treballar per uns “Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals.”


La CUP, contràriament al que fan els partits polítics tradicionals,  pren totes les seves decisions a través de l’Assemblea Municipal i les canalitza als Ajuntaments mitjançant els seus regidors. Es tracta, per tant, d’un model de funcionament basat en la democràcia directa, de baix cap a dalt.


També segons la Wikipèdia, “promou el teixit associatiu i els moviments socials locals i denuncia els alts sous que cobren els polítics professionals cedint una part del seu sou a l'Assemblea Municipal.


Actualment té presència a una vuitantena de municipis de Catalunya i del País Valencià, amb la intenció de tenir-ne a la totalitat dels Països Catalans en un marge de temps curt.”


Malgrat que és una organització que no accepta la perpetuació en els càrrecs de les persones elegides per a representar-la, compta amb líders com en David Fernández i en Quim Arrufat, que han demostrat una gran talla política i una extraordinària fermesa i seguretat a l’hora de defensar les seves conviccions.