22-11-2014.
El far de
l’Albir.
A la tarda tornem a pujar al far de l’Albir.
De totes les activitats que hem fet aquests dies
(Guadalest, Xixona, cova del Canelobre, Vilajoiosa,
Alfàs del Pi, Callosa d’en Sarrià, Polop...) aquesta ha estat una de les més agradables.
Alfàs del Pi, Callosa d’en Sarrià, Polop...) aquesta ha estat una de les més agradables.
L’ascens és suau, civilitzat (es transita per un camí ample,
net, ben asfaltat), amb unes vistes esplèndides. A l’esquerra s’albira el
penyal d’Ifac, amb la població de Calp arraulida i mig amagada entre tels
calitjosos a la base. Una mica més a l’esquerra, l’encara bellíssima Altea i
tota la serralada que va d’Ifac al Puigcampana, s’estenen com un mantell d’estels
rebregat. Als nostres peus, una línia ondulada de cales fosques, pregones, envoltades
de pins, acaben allà on comença la platja de l’Albir i ens acompanyen durant
tot el trajecte.
La situació del far és perfecta. A més a més de la
vista precedent, es poden distingir tots els matisos i tota l’amplitud de la
blavor intensa del mar, des de llevant fins a ponent. La situació, de fet, és
tan perfecta, que fins i tot l’horripilant espectacle visual dels gratacels de
Benidorm queda completament tapat pel
providencial turó de la Serra Gelada; turó que, ben segur, els déus mateix
devien posar allà per evitar als caminants el mal tràngol d’haver de veure una
de les pitjors salvatjades urbanístiques que es poden perpetrar.
La serra Gelada és un vedat de caça. S’hi pot veure
perdius, que caminen refiades entre els nombrosos espígols, merles blaves que
volen de matoll en matoll, esquirols que fugen esperitats i altres bestioles. Totes elles tenen un aire més elegant i natural que la majoria de les que durant el
matí he vist prenent el sol a la platja.
Des d’un dels miradors, es veu nítidament el queixal
i la forma que dóna el nom al pic de Puigcampana. En un rètol del costat del
camí s’hi explica la llegenda que narra el perquè del queixal. Observo que hi ha una gent que
s’atura a llegir-la, i una altra que en veure que el text parla d’una llegenda ho
deixa córrer i continua caminant.
El món, de fet, es divideix en dues menes de persones.
Les que els agrada llegir les llegendes que troben pel camí i les que en fugen.
Un dia d’aquests resumiré la llegenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada