Jonc o mata de jonc?

Oriol Junqueras va ser capac d'agafar el menhir en què s'havia convertit Esquerra Republicana de Catalunya, després que l'anterior direcció l'hagués deixada triplement petrificada, i el va enlairar fins a l'escalinata de l'Olimp, que és la que condueix a la mateixa antesala del despatx de la presidència de la Generalitat.

Historiador omniscient i afable, alcalde de la població més roja del cinturó roig barceloní, catòlic practicant i investigador privilegiat dels arxius del Vaticà, Junqueras és un home preparadíssim i un tot terreny de primera de la política catalana. La seva contribució ha de ser sense cap mena de dubte decisiva per a assolir l'altíssima fita d'aconseguir d'una vegada per totes l'alliberament del país.

Oriol Junqueras és un grandíssim comunicador i, com a tal, té alguna cosa de profeta bíblic. De profeta com aquells que sortien a les pel·lícules del Cecil B. de Mille i que, només amb les seves paraules, ja eren capaços de posar dret tot un poble.

Però Oriol Junqueras és també un gran líder. De vegades em recorda Moisès baixant del Sinaí amb les taules de la Llei. Altres vegades, però, el veig com un Josué entrant a la Terra promesa.

Oriol Junqueras duu un cognom que l'obliga. Com deia el gran Ramon Muntaner, un jonc tot sol és molt feble i fàcil d'arrencar. Però una mata de jonc, una jonquera, és indestructible. Invencible.

Junqueras, fins ara, ha demostrat ser un polític brillant, sensible i compromès. Però Junqueras té pressa, perquè sap que el poble també en té. Tots en tenim. Però la pressa no sempre és bona consellera: avui, després de la primera prohibició del 9-N, molts europeus han entès coses de la relació Catalunya-Estat espanyol que abans no entenien. És per aquest motiu, que diumenge podrem votar.

Què farà Junqueras? Voldrà ser Moisès? ¿Trencarà les taules de la llei contra els falsos adoradors del famós vedell d'or que tenen tots els països -malgrat el risc d'afeblir la mata de jonc- i emprendrà en solitari el camí de la Terra Promesa?

O bé, ¿serà capaç de carregar-se un altre menhir a l'esquena i esperar, amb la disfressa de Josué, que el so de les trompetes de Jericó obri les portes de la llibertat?