dilluns, 29 de desembre de 2014

Notes per a una petita història de Nargó: L'impacte de les carreteres





Per sort, disposem d’una informació molt precisa pel que fa a l’estat de les obres de la carretera de Lleida a Nargó. El dia 23 de juliol de 1892, Josep Zulueta, en una carta a La Vanguardia, deia, puntualitzant una informació apareguda al diari: El trayecto cuya esplanación está terminada y en cuya engravación se está trabajando es, no entre la venta dels Espluvins y Orgañá, sino entre la citada venta y Coll de Nargó, donde actualmente queda atascada la carretera: y como Coll de Nargó está poco más ó menos á la mitad del camino entre los Espluvins y Orgañá resta un trecho de unos cinco kilómetros en el cual no se ha hecho absolutamente nada.”



Queda clar, per tant, que l’any 1892 la carretera ja arribava a Nargó. Després de segles d'oblit i abandonament, les comunicacions començaven a millorar i la roda ja estava a punt d'arribar a les nostres contrades. Durant una colla d’anys, però, les mercaderies encara es devien traginar amb animals de bast a través de la Collada que passava –i passa- pel mig del poble. Per què va trigar tant d’arribar a la Seu (1906). Puigcerdà (1915) i Andorra la Vella (1916), la carretera?


Cal tenir en compte que la carretera de la Seu va estar una colla d'anys empantanegada al Racó els Arç. Primer perquè foradar la Garanta va costar molts esforços, després, perquè la catàstrofe dels Espluvins (1894) ho va acabar d’alentir tot. Durant aquell temps van córrer rumors de tota mena, alguns dels quals recull l’article de Josep Espunyes a la revista Lo Banyut, esmentat dies enrere: http://www.lobanyut.cat/wp-content/uploads/17rev.pdf.


Entre 1912 i 1914 (moment en què Catalunya va recuperar un cert poder) es va començar a construir la carretera de Nargó a Isona. Aquestes dues carreteres havien de canviar per força la fesomia del poble. Per una banda, la de la Seu acabaria traient el trànsit que venia de Lleida de l’interior del poble. Per una altra, la d’Isona, travessaria el poble i en propiciaria una expansió en els trossos que hi havia de cal Not (actual) a l’església de Sant Climenç (antic cementiri).


Perdre l’ús ancestral de l’antic camí ral va aïllar en certa manera el nucli nargoní, però alhora, la conjuntura de les dues carreteres el va fer molt més accessible. Es pot ben dir que, a partir d’aquest fet aparentment tan contradictori, de tancament i obertura, que caracteritza la fesomia de Nargó, un bon ramell d’escriptors i pintors van començar a descobrir-lo. Va ser justament d’ençà d’aleshores que gent com Joan Amades, Joaquim Mir, Mercè Rodoreda o Pío Baroja s’hi van deixar caure i el van reflectir a les seves obres. En parlarem els dies vinents.



dissabte, 27 de desembre de 2014

Notes per a una petita història de Nargó: L’Hostal dels Espluvins II


Hostal de la Bonaigua
 L’Hostal dels Espluvins era entre el congost de la Garanta i el torrent de Massana, a tocar del camí que, seguint la vora del Segre, unia Oliana amb Nargó, i a sota de la gran mola de tosca que l’aigua de la font dels Espluvins, que donava nom a l’hostal, havia anat acumulant.


En el reportatge de l’ensulsiada, La Vanguardia deia que la situació de l’edifici era atrevidíssima: “adosado a unos peñascos abruptos, hallábase prácticamente suspendido á gran altura sobre el lecho del Segre, que a gran profundidad se retuerce en su cauce estrecho y profundo, encajonado entre montañas escarpadas.
(...)
Desde las montañas altísimas y escarpadas que servían de respaldar a la venta y que están recubiertas de espeso musgo, cae desde inmensa altura una cascada de agua que se desprende en hilos delgados, derivándose de esta circunstancia el nombre de Espluvins...”


Aquell lloc era el punt de parada dels viatgers que anaven a la Seu o en venien. Durant els anys en què es va construir la carretera, els cotxes i els carros dels traginers que pujaven de per avall descarregaven allà els viatgers o les mercaderies i, a partir d’aquell punt s’havien de transportar amb animals de bast. Per aquest menester, l’hostal comptava, a part de les habitacions per als hostes, amb diversos coberts, eres i corrals que s’habilitaven com a magatzems, a uns preus que sovint trobem molt criticats, a les cròniques de l'època, pels usuaris d’aquells serveis.


És possible que aquesta circumstància d’uns preus massa carregosos acabés de donar una mala anomenada al local i probablement explicaria la brama que va córrer sobre el fet que la seva ensulsiada havia estat com a conseqüència d’un càstig diví. Això no obstant, una certa malastrugança és molt probable que ja li vingués de força abans, possiblement originada pel lloc engorjat i feréstec on es trobava situat i pel fet d'haver hostatjat personatges d'una reputació poc recomanable.


Francisco de Zamora, a les seves memòries (1788), ja escriu: “...trobem un paratge que es diu Espluvins” en què “surt un vent (...) de sota el riu, perquè quan baixa molta aigua es veu com l’aixeca. Aquest vent s’anomena l’Espunyola. (...) Més endavant es troba una espècie de basseta, d’on es treu la fusta que s’hi condueix, que després és arrosegada per un camí que hi ha  a la banda oriental, on es torna a llençar a l’aigua. Durant aquesta operació costosa es perd fusta pel forat (...) del qual es diu que tot el es fica a dins no torna a aparèixer mai més.”


Per si això no fos prou, el Príncep Fèlix de Lichnowsky, en les seves memòries del setge de Vielha fa referència al fet que, en arribar a Oliana, “la vall es tanca com una muralla de roques (deixant una obertura estreta, per on s’escapen les aigües del Segre. (...) Aquí i allà trobem cases aïllades, construïdes sobre trossos de granit (sic) que estan penjades, com nius d’àligues, sobre les roques i serveixen de refugi de caçadors, traginers i contrabandistes (...) 


>>Durant la darrera campanya aquests hostals van adquirir una certa importància; molts d’ells, convertits en forts, van servir per a defensar els passos i de punt de suport de les guerrilles d’ambdós bàndols i van ser testimonis muts de combats molt sagnants.
En un d’aquests hostals, anomenat l’Hostal dels Espluvins, es va allotjar el general (el comte d’Espanya) i els seus ajudants. Els minyons van acampar al seu voltant i la tropa va fer nit a Coll de Nargó”.


Si tenim en compte la truculenta peripècia que un parell d’anys més tard es va produir amb la mort del comte d’Espanya (el cos del qual va aparèixer a pocs metres d’aquell lloc!), no ens ha d’estranya que, per tot plegat, l’Hostal dels Espluvins arrossegués una història plena de llegendes, de misteris i de maleficis.

dijous, 25 de desembre de 2014

Notes per a una petita història de Nargó: L’Hostal dels Espluvins I



 Qui, de l’Alt Urgell, no ha sentit a parlar mai del mític i llegendari Hostal dels Espluvins? Aquest any fa cent vint anys que una tosca d’uns quatre mil metres cúbics de volum se’l va endur Segre avall, juntament amb les deu persones que hi havia a dintre i tota una munió d’animals de les eres i dels corrals dels voltants de la casa.


Només l’hostaler, Antoni Saña (que encara trobem documentat el 1898) i el seu fill gran -que en aquell moment eren al tros- i un traginer que es va poder arrapar a una branca de figuera, es van poder salvar d’aquella ensulsiada. (Per a més informació, vegeu el magnífic treball de Josep Espunyes “Cent deu anys de la tragèdia dels Espluvins” a la revista Lo Banyut, núm. 17 ).


Aquest fet i la macabra llegenda que s’havia anat forjant a l’entorn d’aquell lloc es van anar repetint de generació en generació. La memòria popular ho ha conservat fins als nostres dies i, en el terreny de la lletra impresa, Mercè Rodoreda, sense anar més lluny, ho va incloure, molt resumidament, en algun dels seus textos més primerencs.



On era, però, l’Hostal dels Espluvins? Com era? Quina funció feia? Quines circumstàncies expliquen el caràcter tenebrós d’aquella tètrica i tan difosa llegenda?


diumenge, 21 de desembre de 2014

En record d'en Carles Dalmau


Havia sentit parlar d'en Carles i de la seva obra -tan diversa, tan generosa i despresa, tan plena d'amor a la Seu i a la comarca- diverses vegades, però no el vaig arribar a conèixer i a tractar personalment fins l'any 2008. Va ser arran d'una entrevista que li vaig fer per a la revista Cadí-Pedraforca i, apartir d'aleshores, vam mantenir un contacte continuat.


No sabia que hagués empitjorat en la seva malaltia. De fet, la darrera vegada que ens vam veure al bar Canigó, ja deu fer vuit o nou mesos, em va comentar que anava milorant a poco a poc. Feia dies que volia trucar-li i esperava a fer-ho que arribessin aquests dies nadalencs i aprofitar per a feicitar-lo. Ja no cal dir que la notícia, ahir al vespre,  de la seva mort em va causar una forta impressió.


En Carles era una gran persona, dotat d'una profunda humanitat. Estimava la Seu, la seva gent i la seva història com poques persones he conegut que ho haguessin fet. La seva bonhomia desconeixia els límits i la seva passió per les coses de l'Alt Urgell l'havien convertit en un referent imprescindible per a totes les persones que s'aostaven a aquesta nostra comarca amb ganes d'entendre-la i d'aprendre'n una mica. A mi em va ajudar molt a fer-ho.


Un dia ja una mica llunyà ens vam passar tot un matí i part d'una tarda parlant. Seria impossible de traduir per escrit les moltíssimes coses que em va explicar. Me'n queden però, dos llegats. El record entranyable d'uns moments viscuts sota els plàtans del Passeig, davant la taula d'una cafeteria i en llocs molt diversos de la Seu i aquesta entrevista que segueix, publicada al número 9 de la revista Cadí-Pedraforca

Gràcies per tot, Carles! Una forta abraçada!


Carles Dalmau Robres


 “El dia 1 de maig de 1945 –tenia 14 anys- vaig entrar a fer de grum, de botones, al Banc Espanyol de Crèdit. Hi vaig treballar 44 anys. L’any 1957 (11-5-57) em vaig casar amb Pilar Ausàs. El sou en aquell temps no arribava. (En vuit anys vam tenir quatre fills, a més). Aleshores vaig haver de treballar en diverses activitats: representacions comercials, alimentació, perfumeria, visitar clients a la Seu, a tota la comarca, a Andorra... Anava amb una moto Ossa de pedals que no pujava més enllà d’Encamp; la resta la feia a peu. El 1970 em van proposar que anés de director a Figueres. Però ho vaig rebutjar perquè jo em volia quedar a la Seu.”
En Carles Dalmau és un gran conversador, un home ple de vivències, amb una gran humanitat. El seu to vital, el seu somriure, la seva fesomia, la seva mirada t’evoquen paraules com amistat, bonhomia, idealisme, amor al país i al proïsme... Ara, feliçment jubilat, disposa de temps “Escric a Viure als Pirineus. Parlo de la gent, de les persones. Recordo visions de la Seu dels darrers setanta anys. Són visions personals, fetes en estret contacte amb la gent.”
Indubtablement, la Seu, la seva història recent i la seva gent són la seva passió “Aquí el canvi definitiu va venir amb el canvi de règim. La democràcia va ser un canvi radical. D’alcaldes a dit, a alcaldes democràtics. A part del canvi polític hi va haver un canvi d’actituds, la gent participava més. A l’antic règim hi havia també bellíssimes persones, però eren la ‘voz de su amo’.  A la Seu, en aquells anys, hi havia tres estaments, la gent corrent, el clergat i els militars, amb uns tres mil soldats a Ciutat. A això, s’hi ha de sumar la policia de fronteres, la gent de duanes i els professors de l’Institut, molts també vinguts de fora... La divisió entre ‘rojos’ i ‘nacionals’ es va mantenir, encara que es va anar apaivagant. Mira, vaig llegir  Les veus del Pamano; literàriament és bo, però truculent. Aquí tot allò no va passar. La repressió va ser suau. Més que violència o execucions, com les del Camp de la Bóta, aquí hi va haver desterraments, confiscacions (com els terrenys de l’Enric Canturri), favoritismes als addictes al règim...”
Com en moltes altres poblacions del país la divisió política comportava una divisió en les formes de convivència “Abans de la guerra hi havia el grup de la “Terregada”, al voltant de cal Riembau i els “Llepacrestes”, que es solien trobar al Pati Palau i al Centre Catòlic (cremat, fortuïtament?, l’any 1946 i avui Esplai de la Gent Gran). Per tot plegat, hi havia dos grups de Caramelles, dos de Ball Cerdà, dos de Carnaval... La guerra, en canvi, va ser molt cruel.  L’any 36 va venir gent de la FAI de Barcelona que, juntament amb deu o dotze eixelebrats de la Seu donaven llistes i hi va haver molts morts. Del començament del carrer Major fins a la meitat s’hi podia comptar una dotzena de comerciants morts...”
Una altra de les seves passions és l’economia del territori “L’Alt Urgell és la comarca més arbrada de Catalunya, però no ha estat capaç de consolidar una indústria d’aprofitament forestal. Fa uns anys era una terra plena de serradores. A la Seu hi havia la d’en Fornesa, la d’en Grifé, Pirineu S.A., la d’en Ramon Escudé, la Germans Farràs,  la Unión Maderera; a Martinet, la Grau; a Bellver, la Maderas Cerdanya S.A, i una altra que es deia Orriols; a Organyà la de l’Emilio Eres, a Nargó la de l’Aubet i la d’en Grifé. Després s’ha de tenir en compte tota la colla de fustaires, transportistes, picadors...  Ara es parla molt d’aprofitar la biomassa i es diu si es farà alguna cosa a Montferrer o a Castellbó. Però només se’n parla. La feina es fa fent-la!”
Com a home que estima la Seu, va viure les crisis de la llet en primera persona. Li comento que fa molt poc ja en vam parlar en un número dedicat a la producció de llet i formatges. Però ell insisteix a donar-me’n la seva versió. “La història autèntica de la salvació de les lleteries de la Seu encara no s’ha escrit”, em diu. Per raons d’espai, resumeixo el que m’explica amb aquell punt de passió continguda, només a l’abast de persones serenyes que han tingut el privilegi de viure els fets des de primera fila. Em parla de la gran visió que va tenir, cap a 1915, el vilafranquí Josep Zulueta en preveure i orientar la transformació l’agricultura de subsistència de la comarca cap al conreu del prat de vaques. Evoca els noms d’en Ventura Rebés (més conegut com a Calçot), Domènec Moliner, Eugeni Celery, fundadors de la Cooperativa del Cadí, la primera cooperativa agrària de l’Estat espanyol.  M’explica com, cap a 1921-22, set o vuit dels pagesos més forts (Codina, Rectora i alguns altres) s’escindiren i van crear les Lleteries. “Allò va fer trontollar la Cooperativa”, m’adverteix amb una certa solemnitat.  Però a poc a poc, i d’una manera tàcita, es van anar delimitant les zones. “Cadí tenia una part de l’Urgellet i la Cerdanya. Fins a la Palanca i fins Alàs, la cassola de la Seu. Lleteries tenia La Vansa, Organyà, Nargó, part de l’Urgellet i cases concretes de la Cerdanya...” A les Lleteries, aleshores hi treballaven tres membres de la família Ausàs: en Valeri, que portava la part tècnica de la llet, en Juli, que s’encarregava de la part administrativa, i en Josep, responsable dels temes mecànics...”
Després de la guerra, Lleteries va iniciar un procés d’ampliació i fusió amb altres empreses. Va passar a dir-se RILSA i, cap als anys 50 va ser absorbida per la Nestlé. “Durant uns anys va funcionar força bé, però cap als 80 a la Nestlé va deixar d’interessar-li. Els antics de Lleteries van fer una nova fàbrica, però va fracassar. Era un projecte massa gros per les possibilitats dels promotors. L’aigua, massa salada, els acabà d’enfonsar. Es va perdre tot, bous i esquelles: pagesos arruïnats, inversors, etc. L’elegant hauria estat que la Cooperativa del Cadí hagués ajudat. Però no ho va fer. Els va tornar la pilota de l’escissió”.

Carles Dalmau Robres

Va néixer a La Seu d’Urgell el 23 de novembre de 1930. Els anys 1938 i 1939 va fer estudis primaris a Andorra. De 1940 a 1945 va anar a la Salle. Després entrà a treballar al Banc Espanyol de Crèdit. Hi va treballar 44 anys, fins a la jubilació. Per raons econòmiques, va haver de treballar en diverses activitats. Casat amb Pilar Ausàs, van tenir cinc fills. En Carles, en Josep, l’Àngel, en Joan i en Jordi.  (En Joan va morir a l’edat de 25 anys).  En Carles Dalmau és un home de família, que estima els fills amb la mateixa passió i intensitat a,b què en parla. Ara escriu, parla amb la gent i evoca els records que té de la seva ciutat. El passat 4 de setembre acaba de guanyar el premi de prosa Germans Espar i Tressens, d’Organyà, per l’obra L’arbre del claustre de la catedral de la Seu.




dijous, 18 de desembre de 2014

Notes per a una petita història de Nargó: les comunicacions



L’any 1898, Nargó (i el conjunt de l’Alt Urgell i Andorra) eren una terra gairebé aïllada entre muntanyes. L’actual carretera de Lleida a Puigcerdà encara no havia passat la Garanta i estava estancada al congost dels Espluvins. Observant les dues fotografies següents (ja publicades a l’anterior nota) es pot comparar el paisatge de la població quan el camí Ral encara s’enfilava per la Collada i travessava la vila com a única via de pas, amb el de després d’inaugurar-se la línia recta de la carretera que, força anys més tard (1904?), ja havia travessat la plana nargonina i s'havia obert camí al peu de la gran roca de la Costerota que constueix la primera articulació de la columna vertebral del poble.

Aquella carretera havia estat començada l’any 1873, amb el compromís d’acabar-la el 1881. Però no va ser fins al 1906 que arribà a la Seu –quan tant la Pobla, Tremp o Puigcerdà ja feia temps que tenien tren-. El 1915 va arribar a Puigcerdà i, el 1916, a Andorra la Vella. Josep Zulueta ja es queixava de la lentitud de les obres a La Vanguàrdia, l’any 1890, en uns articles que recollí Carles Gascón al llibre Comarques Oblidades, publicat a Edicions Salòria, de la Seu, l’any 2010.



La Garanta era un engorjat que el Segre havia obert a la roca entre Turp i Aubenç. Anava des del Grau d'Oliana fins a l'Hostal dels Espluvins. Transitar per aquell lloc era extremadament difícil i perillós, motiu pel qual havia originat nombroses llegendes. Aquell coll d'ampolla, però, era l'única via de comunicació que tenien les nostres terres amb la plana, fora que volguessin anar a voltar per Gavarra. Avui tot allò ha estat colgat pel pantà, però en tenim diverses descripcions de viatgers que hi passaren. 



"El camí sembla fet artificialment sobre la penya viva, sense que hi hagi disposició per passar els qui van i els qui vénen sinó en un o altre paratge, continuant d'aquesta manera amb més o menys perill fins a sortir d'entre les muntanyes (...) més endavant es troba una espècie de basseta que forma el riu, d'on es treu la fusta que s'hi condueix, que després és arrossegada per un camí que hi ha a la banda oriental, on es torna a llençar a l'aigua. Durant aquesta operació es perd fusta en el forat de què hem parlat (...) del qual es diu que tot el que es fica a dins no torna a aparèixer mai més".

A cura d'Albert Villaró

A Nargó, terra de raiers, no hi havia servei de carruatges. A Organyà, en canvi, sí. Hi havia una sortida a la Seu que costava 50 cèntims el seient i una altra a Ponts, que costava 7 pessetes. A la Seu hi havia tres diligències. La d'Antoni Escudé, la de Joan Guardiet i la de Francesc Travé. El trajecte de la Seu a Nargó durava unes sis hores.


Foto: Agustí Cubilà

dilluns, 15 de desembre de 2014

Notes per a una petita història de Nargó


(Si voleu, podeu ajudar: completant dades, corregint-ne, enviant fotografies, etc.)


Algunes de les informacions que apareixeran en aquestes notes seran incompletes. Algunes altres potser no prou exactes. Els arxius municipals es van cremar per la guerra i ara només disposem de les dades d'alguns anuaris, com ara el Riera, i de les informacions que m'han facilitat algunes persones d'edat amb qui he parlat. En aquest sentit, vull agrair l'ajut que m'ha prestat el bon amic i estudiós Jaume Romeu Llurba, que s'ha fet un tip de regirar arxius i de prendre notes, així com totes les persones a qui he entrevistat durant tots aquests anys. Ja no cal dir que qualsevol informació o rectificació que se'm faci arribar serà degudament estudiada i, per descomptat, molt agraïda.



Any 1898

En tenim poques dades. El poble tenia 992 habitants. S'hi collia blat, sègol, llegums, vi i oli (no gaire). S'hi criava ovelles, cabres i porcs. Hi havia caça i pesca abundants. La principal riquesa devia provenir del món de la fusta (picadors i raiers), encara que no en tenim constància escrita.


L'alcalde era Antoni Pujol Pedro (de cal Tomasó?) i el secretari, Josep Solà Fité (de cal              ?). 


Hi havia dues botigues de comestibles, la d'en Francisco Pellicer Canal (cal Camell?) i la de Josep Sobré (cal Ventura).
Una carnisseria a nom de Jaume Argerich (de cal       ?). 
Un estanc a nom d'Antoni Fité (el meu besavi) de cal Tonís. 
Una ferreria a nom de Josep Bach Prats (cal Bepi?)
Una merceria a nom d'Antoni Musó Isaña (de cal       ?).
Una fonda a nom d'Antoni Saña Orobí (Hostal dels Espluvins).
Tres molins: Josep Busquets Vilaginés (de cal       ?), Josep Pellicer Fité (de cal       ?), Joan Vidal Guàrdia (de cal       ?).
Un forn de pa: Josep Tarrés Reig (de cal       ?).
Una sastreria: Antoni Fité (padrí del meu pare) de cal Tonís.
Els propietaris de terres més importants eren: Dolors Canal (de cal       ?), Josep Fité Pellicer (de cal       ?), Josep Flotats (de cal       ?), Pere Moles Pons (de cal  Moles?), Josep Obiol Minoves (de cal       ?), Pau Oliva (de cal       ?), Josep Oromí Muntada (de cal       ?), Pau Pellicer (de cal       ?), Josep Puig Companys (de cal       ?), Jaume Riva (de cal       ?), Joan Vidal (de cal       ?).





dijous, 11 de desembre de 2014

Dietari valencià: La llegenda del Puig Campana




Em sembla que era l’historiador Arnold J. Toynbee qui deia que de vegades cercant la història acabàvem trobant la llegenda i que, unes altres vegades, cercant la llegenda, s’acabava trobant la història. No deia, però, que en qualsevol cas, s’acaba trobant sempre la bellesa, l’amor, la vida...


Dies enrere, pujant al far de l’Albir, vaig llegir una de les moltes versions de la llegenda del Puig Campana, la muntanya màgica que domina el terme de Finestrats, a la Marina Baixa i que per a molts és la muntanya més bella i majestuosa del sud del territori.


La bretxa o esquerda que hi ha al cim del Puig Campana, coneguda com el “Tall de Rotllà”, ha donat lloc a una llegenda amb múltiples versions que, totes elles, expressen la imaginació i la sensibilitat de les veus populars que els van donar vida.



"Temps era temps hauria viscut en aquella muntanya un gegant anomenat Rotllà (que algunes versions identifiquen amb el famós comandant de Carlemany). Aquest gegant, malgrat viure en un dels paratges més bells que es coneixien, caminava sempre taciturn, una mica tristoi. Un dia, però, es va trobar a la platja amb una noia d’una bellesa de llegenda, que duia un vol a les mans i tenia uns ulls del mateix color que l’aigua del mar.


La noia, en veure el gegant, no es va pas espantar. Al contrari, li va somriure i li va oferir l’aigua del seu vol. Al gegant, sorprès per aquell gest, se li va il·luminar la fesomia i va esclatar en una gran riallada, que va fer estremir la muntanya i va acabar humanitzant aquell colós capficat.


La bellesa de la noia i el poder del gegant es van convertir en parella i ja no es van separar en molt temps. La seva felicitat era perfecta. Dormien sota els estels, es banyaven al mar les nits de lluna plena, gaudien de la fruita de l’horta i Rotllà sabia trobar les herbes més fines i més perfumades perquè servissin de jaç a la jove.


Un dia que Rotllà tornava cap ala seua cabana, però, se li va aparèixer una ombra que tenia un aire més aviat sinistre.
-Qui ets? –li va preguntar.
L’ombra va fer com que no el sentia.
-Corre si vols trobar viva la teua companya. Quan el darrer raig de sol arribi a la teua cabanya, ella morirà –li va dir aquella ombra amb una veu freda, però potser també un pèl compungida.


En Rotllà va córrer veloç cap a la cabanya. La noia dels ulls blaus, efectivament, havia entrat ja en agonia, tal com l’ombra de la mort li havia profetitzat. El dolor i la pena que va sentir aquell pobre gegant no es poden descriure. Primer es va quedar paralitzat, com si hagués quedat tenallat a terra. No gosava ni respirar per no trencar aquell fil de vida que encara l’unia amb la seua estimada.


Tot seguit es va aixecar i, amb tota la seva grandària, es va rebel·lar contra el sol que, indiferent a les seves exclamacions, continuava caminant cap a la posta, rere la muntanya del Puig Capana, amb la mateixa lluentor i vigoria de sempre. En Rotllà estava desesperat. “Tan aviat com s’oculti, morirà, morirà, morirà...”


Embogit, cec de dolor, va sortir a tot drap cap al cim de la muntanya D'un furiós cop de peu en va arrencar un enorme bocí que va sortir volant i va anar a caure al mar. Per aquell buit va continuar penetrant la llum del sol durant uns minuts més. Uns minuts més que van ser de vida per a la seua estimada! El sol, finalment, insensible al dolor del gegant, es va amagar per complet…


I la mort va tancar per sempre aquells ulls tan bells!

Amb la noia en braços, el noi es va dirigir cap a la llum de la lluna, qui sap si amb l’esperança que aquells raigs platejats que es projectaven tremolosos sobre l’aigua del mar li tornarien la rialla de la seva estimada. Amb la mirada fixa en aquell disc argentat es va ficar a l’aigua i va començar a caminar. Quan ja era mar endins va trobar una illa que abans no existia. Era el tros de roca que havia arrencat amb la seua puntada de peu i que a partir d’aquell dia es diria l’Illa de Benidorm.


En veure que la noia no revenia, vençut per complet, el noi va dipositar el seu cos amb una gran delicadesa sobre l’illa nounada. Aleshores, en comptes de tornar-se’n cap a la seva cabana, va abraçar la noia i va decidir que la protegiria de les onades per tota l’eternitat".


És ben bé cert: el món es divideix en dues menes de persones. Les que els agrada llegir les llegendes que troben pel camí i les que en fugen