Dietari valencià: La llegenda del Puig Campana

Em sembla que era l’historiador Arnold J. Toynbee qui deia que de vegades cercant la història acabàvem trobant la llegenda i que, unes altres vegades, cercant la llegenda, s’acabava trobant la història. No deia, però, que en qualsevol cas, s’acaba trobant sempre la bellesa, l’amor, la vida...

Dies enrere, pujant al far de l’Albir, vaig llegir una de les moltes versions de la llegenda del Puig Campana, la muntanya màgica que domina el terme de Finestrats, a la Marina Baixa i que per a molts és la muntanya més bella i majestuosa del sud del territori.

La bretxa o esquerda que hi ha al cim del Puig Campana, coneguda com el “Tall de Rotllà”, ha donat lloc a una llegenda amb múltiples versions que, totes elles, expressen la imaginació i la sensibilitat de les veus populars que els van donar vida.

"Temps era temps hauria viscut en aquella muntanya un gegant anomenat Rotllà (que algunes versions identifiquen amb el famós comandant de Carlemany). Aquest gegant, malgrat viure en un dels paratges més bells que es coneixien, caminava sempre taciturn, una mica tristoi. Un dia, però, es va trobar a la platja amb una noia d’una bellesa de llegenda, que duia un vol a les mans i tenia uns ulls del mateix color que l’aigua del mar.

La noia, en veure el gegant, no es va pas espantar. Al contrari, li va somriure i li va oferir l’aigua del seu vol. Al gegant, sorprès per aquell gest, se li va il·luminar la fesomia i va esclatar en una gran riallada, que va fer estremir la muntanya i va acabar humanitzant aquell colós capficat.

La bellesa de la noia i el poder del gegant es van convertir en parella i ja no es van separar en molt temps. La seva felicitat era perfecta. Dormien sota els estels, es banyaven al mar les nits de lluna plena, gaudien de la fruita de l’horta i Rotllà sabia trobar les herbes més fines i més perfumades perquè servissin de jaç a la jove.

Un dia que Rotllà tornava cap ala seua cabana, però, se li va aparèixer una ombra que tenia un aire més aviat sinistre.

-Qui ets? –li va preguntar.

L’ombra va fer com que no el sentia.

-Corre si vols trobar viva la teua companya. Quan el darrer raig de sol arribi a la teua cabanya, ella morirà –li va dir aquella ombra amb una veu freda, però potser també un pèl compungida.

En Rotllà va córrer veloç cap a la cabanya. La noia dels ulls blaus, efectivament, havia entrat ja en agonia, tal com l’ombra de la mort li havia profetitzat. El dolor i la pena que va sentir aquell pobre gegant no es poden descriure. Primer es va quedar paralitzat, com si hagués quedat tenallat a terra. No gosava ni respirar per no trencar aquell fil de vida que encara l’unia amb la seua estimada.

Tot seguit es va aixecar i, amb tota la seva grandària, es va rebel·lar contra el sol que, indiferent a les seves exclamacions, continuava caminant cap a la posta, rere la muntanya del Puig Capana, amb la mateixa lluentor i vigoria de sempre. En Rotllà estava desesperat. “Tan aviat com s’oculti, morirà, morirà, morirà...”

Embogit, cec de dolor, va sortir a tot drap cap al cim de la muntanya D'un furiós cop de peu en va arrencar un enorme bocí que va sortir volant i va anar a caure al mar. Per aquell buit va continuar penetrant la llum del sol durant uns minuts més. Uns minuts més que van ser de vida per a la seua estimada! El sol, finalment, insensible al dolor del gegant, es va amagar per complet…

I la mort va tancar per sempre aquells ulls tan bells!

Amb la noia en braços, el noi es va dirigir cap a la llum de la lluna, qui sap si amb l’esperança que aquells raigs platejats que es projectaven tremolosos sobre l’aigua del mar li tornarien la rialla de la seva estimada. Amb la mirada fixa en aquell disc argentat es va ficar a l’aigua i va començar a caminar. Quan ja era mar endins va trobar una illa que abans no existia. Era el tros de roca que havia arrencat amb la seua puntada de peu i que a partir d’aquell dia es diria l’Illa de Benidorm.

En veure que la noia no revenia, vençut per complet, el noi va dipositar el seu cos amb una gran delicadesa sobre l’illa nounada. Aleshores, en comptes de tornar-se’n cap a la seva cabana, va abraçar la noia i va decidir que la protegiria de les onades per tota l’eternitat".

És ben bé cert: el món es divideix en dues menes de persones. Les que els agrada llegir les llegendes que troben pel camí i les que en fugen.