En record d'en Carles Dalmau

Havia sentit parlar d'en Carles i de la seva obra -tan diversa, tan generosa i despresa, tan plena d'amor a la Seu i a la comarca- diverses vegades, però no el vaig arribar a conèixer i a tractar personalment fins l'any 2008. Va ser arran d'una entrevista que li vaig fer per a la revista Cadí-Pedraforca i, apartir d'aleshores, vam mantenir un contacte continuat.

No sabia que hagués empitjorat en la seva malaltia. De fet, la darrera vegada que ens vam veure al bar Canigó, ja deu fer vuit o nou mesos, em va comentar que anava milorant a poco a poc. Feia dies que volia trucar-li i esperava a fer-ho que arribessin aquests dies nadalencs i aprofitar per a feicitar-lo. Ja no cal dir que la notícia, ahir al vespre,  de la seva mort em va causar una forta impressió.

En Carles era una gran persona, dotat d'una profunda humanitat. Estimava la Seu, la seva gent i la seva història com poques persones he conegut que ho haguessin fet. La seva bonhomia desconeixia els límits i la seva passió per les coses de l'Alt Urgell l'havien convertit en un referent imprescindible per a totes les persones que s'aostaven a aquesta nostra comarca amb ganes d'entendre-la i d'aprendre'n una mica. A mi em va ajudar molt a fer-ho.

Un dia ja una mica llunyà ens vam passar tot un matí i part d'una tarda parlant. Seria impossible de traduir per escrit les moltíssimes coses que em va explicar. Me'n queden però, dos llegats. El record entranyable d'uns moments viscuts sota els plàtans del Passeig, davant la taula d'una cafeteria i en llocs molt diversos de la Seu i aquesta entrevista que segueix, publicada al número 9 de la revista Cadí-Pedraforca. 

Gràcies per tot, Carles! Una forta abraçada!

Carles Dalmau Robres

 “El dia 1 de maig de 1945 –tenia 14 anys- vaig entrar a fer de grum, de botones, al Banc Espanyol de Crèdit. Hi vaig treballar 44 anys. L’any 1957 (11-5-57) em vaig casar amb Pilar Ausàs. El sou en aquell temps no arribava. (En vuit anys vam tenir quatre fills, a més). Aleshores vaig haver de treballar en diverses activitats: representacions comercials, alimentació, perfumeria, visitar clients a la Seu, a tota la comarca, a Andorra... Anava amb una moto Ossa de pedals que no pujava més enllà d’Encamp; la resta la feia a peu. El 1970 em van proposar que anés de director a Figueres. Però ho vaig rebutjar perquè jo em volia quedar a la Seu.”

En Carles Dalmau és un gran conversador, un home ple de vivències, amb una gran humanitat. El seu to vital, el seu somriure, la seva fesomia, la seva mirada t’evoquen paraules com amistat, bonhomia, idealisme, amor al país i al proïsme... Ara, feliçment jubilat, disposa de temps “Escric a Viure als Pirineus. Parlo de la gent, de les persones. Recordo visions de la Seu dels darrers setanta anys. Són visions personals, fetes en estret contacte amb la gent.”

Indubtablement, la Seu, la seva història recent i la seva gent són la seva passió “Aquí el canvi definitiu va venir amb el canvi de règim. La democràcia va ser un canvi radical. D’alcaldes a dit, a alcaldes democràtics. A part del canvi polític hi va haver un canvi d’actituds, la gent participava més. A l’antic règim hi havia també bellíssimes persones, però eren la ‘voz de su amo’.  A la Seu, en aquells anys, hi havia tres estaments, la gent corrent, el clergat i els militars, amb uns tres mil soldats a Ciutat. A això, s’hi ha de sumar la policia de fronteres, la gent de duanes i els professors de l’Institut, molts també vinguts de fora... La divisió entre ‘rojos’ i ‘nacionals’ es va mantenir, encara que es va anar apaivagant. Mira, vaig llegir  Les veus del Pamano; literàriament és bo, però truculent. Aquí tot allò no va passar. La repressió va ser suau. Més que violència o execucions, com les del Camp de la Bóta, aquí hi va haver desterraments, confiscacions (com els terrenys de l’Enric Canturri), favoritismes als addictes al règim...”

Com en moltes altres poblacions del país la divisió política comportava una divisió en les formes de convivència “Abans de la guerra hi havia el grup de la “Terregada”, al voltant de cal Riembau i els “Llepacrestes”, que es solien trobar al Pati Palau i al Centre Catòlic (cremat, fortuïtament?, l’any 1946 i avui Esplai de la Gent Gran). Per tot plegat, hi havia dos grups de Caramelles, dos de Ball Cerdà, dos de Carnaval... La guerra, en canvi, va ser molt cruel.  L’any 36 va venir gent de la FAI de Barcelona que, juntament amb deu o dotze eixelebrats de la Seu donaven llistes i hi va haver molts morts. Del començament del carrer Major fins a la meitat s’hi podia comptar una dotzena de comerciants morts...”

Una altra de les seves passions és l’economia del territori “L’Alt Urgell és la comarca més arbrada de Catalunya, però no ha estat capaç de consolidar una indústria d’aprofitament forestal. Fa uns anys era una terra plena de serradores. A la Seu hi havia la d’en Fornesa, la d’en Grifé, Pirineu S.A., la d’en Ramon Escudé, la Germans Farràs,  la Unión Maderera; a Martinet, la Grau; a Bellver, la Maderas Cerdanya S.A, i una altra que es deia Orriols; a Organyà la de l’Emilio Eres, a Nargó la de l’Aubet i la d’en Grifé. Després s’ha de tenir en compte tota la colla de fustaires, transportistes, picadors...  Ara es parla molt d’aprofitar la biomassa i es diu si es farà alguna cosa a Montferrer o a Castellbó. Però només se’n parla. La feina es fa fent-la!”

Com a home que estima la Seu, va viure les crisis de la llet en primera persona. Li comento que fa molt poc ja en vam parlar en un número dedicat a la producció de llet i formatges. Però ell insisteix a donar-me’n la seva versió. “La història autèntica de la salvació de les lleteries de la Seu encara no s’ha escrit”, em diu. Per raons d’espai, resumeixo el que m’explica amb aquell punt de passió continguda, només a l’abast de persones serenyes que han tingut el privilegi de viure els fets des de primera fila. Em parla de la gran visió que va tenir, cap a 1915, el vilafranquí Josep Zulueta en preveure i orientar la transformació l’agricultura de subsistència de la comarca cap al conreu del prat de vaques. Evoca els noms d’en Ventura Rebés (més conegut com a Calçot), Domènec Moliner, Eugeni Celery, fundadors de la Cooperativa del Cadí, la primera cooperativa agrària de l’Estat espanyol.  M’explica com, cap a 1921-22, set o vuit dels pagesos més forts (Codina, Rectora i alguns altres) s’escindiren i van crear les Lleteries. “Allò va fer trontollar la Cooperativa”, m’adverteix amb una certa solemnitat.  Però a poc a poc, i d’una manera tàcita, es van anar delimitant les zones. “Cadí tenia una part de l’Urgellet i la Cerdanya. Fins a la Palanca i fins Alàs, la cassola de la Seu. Lleteries tenia La Vansa, Organyà, Nargó, part de l’Urgellet i cases concretes de la Cerdanya...” A les Lleteries, aleshores hi treballaven tres membres de la família Ausàs: en Valeri, que portava la part tècnica de la llet, en Juli, que s’encarregava de la part administrativa, i en Josep, responsable dels temes mecànics...”

Després de la guerra, Lleteries va iniciar un procés d’ampliació i fusió amb altres empreses. Va passar a dir-se RILSA i, cap als anys 50 va ser absorbida per la Nestlé. “Durant uns anys va funcionar força bé, però cap als 80 a la Nestlé va deixar d’interessar-li. Els antics de Lleteries van fer una nova fàbrica, però va fracassar. Era un projecte massa gros per les possibilitats dels promotors. L’aigua, massa salada, els acabà d’enfonsar. Es va perdre tot, bous i esquelles: pagesos arruïnats, inversors, etc. L’elegant hauria estat que la Cooperativa del Cadí hagués ajudat. Però no ho va fer. Els va tornar la pilota de l’escissió”.

Carles Dalmau Robres

Va néixer a La Seu d’Urgell el 23 de novembre de 1930. Els anys 1938 i 1939 va fer estudis primaris a Andorra. De 1940 a 1945 va anar a la Salle. Després entrà a treballar al Banc Espanyol de Crèdit. Hi va treballar 44 anys, fins a la jubilació. Per raons econòmiques, va haver de treballar en diverses activitats. Casat amb Pilar Ausàs, van tenir cinc fills. En Carles, en Josep, l’Àngel, en Joan i en Jordi.  (En Joan va morir a l’edat de 25 anys).  En Carles Dalmau és un home de família, que estima els fills amb la mateixa passió i intensitat a,b què en parla. Ara escriu, parla amb la gent i evoca els records que té de la seva ciutat. El passat 4 de setembre acaba de guanyar el premi de prosa Germans Espar i Tressens, d’Organyà, per l’obra L’arbre del claustre de la catedral de la Seu.