dissabte, 31 de gener de 2015

El Nargó de Pìo Baroja (I)




Quan a mitjan dels anys vint, amb tota probabilitat, l’escriptor Pío Baroja va visitar Nargó, al poble ja hi havia cinc fondes. Algunes eren a la vora de l’antic camí ral que travessava el poble (Josep Llach –cal Grasset- i Francisco Pellicer –cal Pascolet-), unes altres al costat de la nova carretera de Lleida a la Seu (Ramon Bach –cal Genot- i Jaume Betriu –cal Not-) i una altra que no he sabut localitzar a nom d’Antoni Marot. Potser algun lector o lectora me’n podrà ampliar la informació.


Pío Baroja, però, ens parla de la fonda d’un tal Roch, nom que no coincideix amb cap de les que he esmentat. D’entrada sorprèn que en un text tan detallista i ben documentat com el de la seva novel·la hi pugui haver una contradicció com aquesta. I més encara si es té en compte que és justament a la fonda de cal Roch el lloc on li donen una de les informacions més transcendents i fins aleshores desconegudes del seu viatge: el lloc exacte on va ser assassinat el comte d’Espanya.


¿Com s’explica que Baroja ens parli del “vent de broma”, del Portell, del forat de les Encantades, de l’Ansola del Magí, del rasper d’Armena, etc. etc., i en canvi no parli de cap de les fondes que realment hi havia aleshores a Nargó? ¿És que potser no hi va arribar a estar realment i va haver d’inventar-se’n el nom?


Aquesta contradicció durant un temps m’havia fet pensar que possiblement Baroja no havia estat mai a Nargó. Però era una apreciació probablement equivocada. La fonda de cal Pascolet, que consta a nom de Francisco Pellicer, era coneguda, en realitat, com ca la Marcel·la del Roca, que n’era la mestressa. Aquesta Marcel·la era una de les germanes de la meua besàvia Mundeta (veg. el Coscollet del dia 29 d'octubre del 2013). És a dir, la mestressa de la fonda era de cal Roca. Per tant, el seu home, col·loquialment, a Nargó devia ser conegut com el Roc, de la mateixa manera que l’home de ca la Vicenta era lo Vicento, el de ca la Pubilleta, lo Pubilleto, etc.


És probabilíssim, doncs, que Baroja anés a Nargó i, més concretament, a la fonda de ca la Marcel·la del Roca. Un lloc, per cert, molt ben situat (a la cruïlla del camí Ral amb el de Valldarques, Gavarra i Sallent) i un lloc molt idoni per a conèixer-hi notícies de la mort del comte, ja que era una de les fondes més antigues i transitades del poble. D’aquesta manera, allò que a primer cop d’ull podia semblar una contradicció, analitzat més atentament, es converteix en una de les proves més fefaents de la presència de Baroja a Nargó.


dimecres, 21 de gener de 2015

Pío Baroja i Nargó





Amb l’obertura de la carretera, Nargó aparegué a l’escenari. La gent per fi va poder traspassar amb comoditat la Garanta i començà descobrir la bellesa solitària i a voltes feréstega d’unes valls verges i verdes, solcades per un riu d’aigües cristal·lines, en què els seus habitants mantenien unes formes de vida gairebé ancestrals.


Nargó era el primer poble que es trobava pujant de la terra plana i aquest fet, juntament amb la seva singular fesomia i la forta personalitat de la seva gent, van cridar l’atenció a una colla d’escriptors, artistes i folkloristes.  Un d’aquests escriptors seria Pio Baroja. La seva presència al poble no ha estat pas demostrada, ans al contrari, la creença general és que Baroja no va arribar a posar mai els peus a Nargó. Modestament i amb tota la prudència que el cas exigeix, em permeto posar en dubte aquesta afirmació.


“Pío Baroja, abans d’escriure la seva novel·la en dos volums, anomenats respectivament La senda dolorosa i Humano enigma, demana en una lletra dirigida al secretari de Coll de Nargó, totes les dades que poguessin donar-li, referents a Carles d’Espanya, les quals reproduí fidelment, encara que després la seva imaginació exuberant, de bon novel·lista, creà i creà, sense brida ni mesura...”


Aquestes paraules de Mercè Rodoreda han estat reiteradament emprades per a certificar que Baroja no va estar mai a Nargó. Cal dir, però, que el fet que l’escriptor s’informés sobre el cas del comte d’Espanya per correu no vol pas dir que un dia no tingués la curiositat o la necessitat de comprovar damunt del terreny les dades que li n’havien estat enviades a fi de contextualitzar-les. El que en va escriure, si més no, així m’ho fa pensar. Com es podrà comprovar, el seu text, a part de les peripècies del cadàver del comte d’Espanya, està farcit de detalls paisatgístics i ambientals que molt difícilment li haurien pogut ser transmesos en una nota com la que ell va requerir.




Certament, es pot parlar i confegir un relat sobre el comte d’Espanya i la seva mort a partir d’unes notes. Però el que ja és més difícil és captar unes formes de vida, uns paisatges, uns fets controvertits i certes pinzellades de l’entorn sense fer una mínima estada al lloc de què es parla. Personalment, algunes de les coses que escriu Baroja –més enllà del tema de la misteriosa mort del comte d’Espanya, de què parla Rodoreda- sempre m’han fet pensar que l’escriptor havia trepitjat terra nargonina.


“La colina de Coll de Nargó cierra un desfiladero, cuya entrada, el Portell, en la estación de las lluvias, es como la esclusa de las nieblas. Muchos días y a la misma hora, a un lado del Portell, se ve todo cubierto de brumas, y al otro el cielo claro y limpio.”


“El puente sobre el Segre, próximo a Coll de Nargó, se llama en catalán Pont d’Espí, y adaptado el nombre al castellano, Puente d’Espiá.”



"Unos treinta metros aguas abajo del puente de Espiá había una cueva que se llamaba El Furat de las Encantadas o agujero de las Encantadas, donde se solían encontrar piezas de ropa de las mujeres que lavaban por allí cerca. Encima de las rocas había otra cueva conocida por el Furat del Aguila..."


“Costacáns conocía una posada en Coll de Nargó llamada el Hostal del Roch y fueron a ella.”





“Le dijo el posadero, el Roch, que el cadáver lo encontraron entre el puente d’Espiá y un recodo llamado el “Recolsat” o la “Recolsada”, enfrente de la hacienda denominada La Ansola del Magí.”



“También le dijo el posadero que un testigo presencial aseguraba que el conde debió ser lanzado al río un poco más arriba de la ermita derruída de Sant Armengol”.


“Aunque sin entrar en detalles, todo el mundo afirmaba que el cadáver apareció delante de la finca llamada La Ansola del Magí.”

“Llevaba toda la mañana y unas horas de la tarde pescando, sentado con su caña al lado de unas higueras, cuando apareció una mujer con la que trabó conversación.
Esta mujer iba con un saco en la cabeza a lavar la ropa. Hablaba bastante bien castellano; había vivido en Huesca.”



“Había dos hombres arreglando unas redes (…)
-Són dos pescadores: el Queto y el Chinco.”



“Fueron los dos pescadores y Costacans, seguidos por Hugo, hasta el hostal del Roch (…) el Queto contó cómo habían encontrado el cadáver del conde de España, en el erial de la margen izquierda del Segre, en un terreno que se llama Armena, enfrente de la masía El Soleró…”




Baroja, com podem veure, no solament ens parla d’un seguit de qüestions que van molt més enllà del que es podia esperar de la seva demanda d’informació sobre el comte d’Espanya, sinó que a més a més desmenteix el presumpte llançament del personatge des del pont d’Espia –tal com se solia dir en aquell temps (i encara avui hi ha qui ho explica d’aquesta manera!) i, finalment, situa correctament i amb precisió el lloc on fou trobat el cadàver –al rasper d’Armena- després d’un seguit d’informacions imprecises en què se li deia que havia estat trobat a l’Ansola del Magí.



Podia haver reunit tots aquests detalls en un text sense visitar Nargó, basant-se únicament en unes notes sobre la mort del comte, enviades pel secretari del poble, el senyor Tomàs Pujol?
Estic convençut que no. En continuaré parlant dies a venir.



dissabte, 17 de gener de 2015

Notes per a una petita història de Nargó: Les comunicacions interiors





L’any 1898, Nargó tenia 992 habitants i Montanissell, 851. Les dades de què disposo no em permeten ser més precís. L’any 1935, Nargó tenia 881 habitants de fet i 913 de dret, i Montanissell 574 de fet i 625 de dret.



El còmput de Nargó n’incloïa: 18 d’Aubàs, de fet i de dret; 133 de fet i 137 de dret de les Masies, i 7 de fet i de dret, de Sant Miquel. El còmput de Montanissell n’incloïa: 453 de fet i 497 de dret, de Valldarques; 45 de fet i de dret de Sallent, i 35 de fet i 36 de dret dels Prats.



Avui, si no vaig errat, totes aquestes poblacions, a més de la de Gavarra (en aquell temps de 199 habitants) –que aleshores pertanyia al partit judicial de Solsona- formen part del municipi de Coll de Nargó que, en total, no arriba als 600 habitants.


Quan la Mancomunitat de Catalunya va intentar articular un cert poder local al servei de la reconstrucció del país, després de dos segles d’opressió i governs espanyols desastrosos, la situació de les comunicacions al que ara és el nostre municipi no podia ser més deplorable: malgrat que la carretera que uniria Lleida amb la Seu i Andorra ja estava a punt d’acabar-se, tant Montanissel, com Sallent, com Valldarques, com Gavarra o els Prats, eren pobles totalment aïllats, als quals només es podia accedir a través de camins de ferradura.


La Mancomunitat tenia un pressupost irrisori (4 milions de pessetes anuals, l’any 1914), que el govern espanyol, amb la seva gasiveria habitual, limitava i entrebancava tant com podia. Per a fer-nos una idea del que eren 4 milions de pessetes en aquell temps, només cal que ho comparem amb el que gastava l’Estat en l’exèrcit que mantenia a l’Àfrica: 20 milios de pessetes cada setmana.



Amb tot, l’any 1920, a Catalunya hi havia 331 municipis als quals només es podia arribar amb carro (als del nostre municipi, ni així: “Tens raó que haguéssom tingut carro!”, em deia un dia un pagès). L’any 1924, quan Primo de Rivera donà el cop d’estat, 218 d’aquests municipis ja havien trencat el seu aïllament i eren accessibles amb vehicles de motor.



A casa nostra ens va costar més. Els camins-carretera no van arribar fins que gairebé ja se n’havia anat la major part de la gent. El camí de Sellent que uneix aquest poble amb Nargó es va inaugurar el 2005. El de Montanissell, potser el veurem algun dia. Qui sap!


Fragments d’Els pobles perduts d’Edicions Sidillà.


(Sallent)

L’antic poble, devorat en bona part pel rosec lent però implacable de la natura, avui ja és difícilment transitable. L’església, cada cop més enrunada, ja és d’un accés gairebé impossible i amenaçador. Els còdols i carreus desapariats del camí i algunes de les parets de les cases recorden més la geometria natural de les tarteres que no pas l’arquitectura de la mà humana. Però potser el que resulta més desolador de tot és l’antiga escola, una habitació esquerdada, amb les quatre parets totalment despullades, sense mapes ni cap mena de moble o pupitre. El silenci hi és sepulcral, un silenci com no l’he sentit enlloc més, completament diferent de qualsevol altre silenci. Per la finestra que dóna al penya-segat de rera la finestra entra un raig de sol que confereix una lluminositat cerúlia, com màgica, a l’estança, encara poc o molt blanquejada d’un blauet descolorit i escrostonat.
Per un moment m’hi imagino una de les mestres que hi van fer classe. Era una noia jove que acabava d’arribar de Lleó. No crec que tingués ni tan sols vint anys. Com s’ho devia fer per arribar a Sallent? Com hi degué poder sobreviure?

(...)
La vall –en bona part abandonada des de fa anys de l’acció humana- presenta també una imatge colpidora, gairebé dolorosa. El fet que estiguem en ple agost i amb una secada de les que fan època deu potenciar encara més aquesta sensació de naufragi. Els erms, eixarreïts i ardents, semblen a punt d’encendre´s sota l’acció d’un sol abrusador. Tots els arbres que sobreviuen ressecs en algunes de les antigues feixes abandonades han quedat reduïts a la seva essència més purament genèrica. Fa de mal dir si es tracta d’ametllers, cirerers, presseguers o pruneres aquells troncs recargolats i reïnosos, amb branques esquerdades i eixarreïdes, encara guarnides en alguns casos amb quatre fulles rovellades per l’acció inclement del sol al cap d’alguns branquillons. A l’altre costat de la vall, l’aigua del salt que dóna nom al poble regalima aixafat i silent per una roca dreta, lliscosa, tintada com les entranyes d’una sípia. La cua de cavall s’ha evaporat sota els raigs mortífers de la secada, de la mateixa manera que la gent del poble va emigrar sota la pressió inhumana d’unes condicions de vida totalment adverses. És tan poca l’aigua que aquell dia d’agost baixava pel salt que, en arribar a terra, semblava que s’amagués entre els matolls, com avergonyida de la seva pròpia insignificança.


(Valldarques)

Entre els darrers contraforts de la part nord de la serra d’Aubenç i el Bosc de Sallent, al bell mig d’una magnífica fondalada delimitada pels cingles rocosos de les dues muntanyes, hi ha l’antic poble de Valldarques. El seu nucli, format bàsicament per l’església de Sant Romà amb el seu petit cementiri, la rectoria, l’antiga escola, el que havia estat l’ajuntament de la vila, i algunes casetes de pedra fosca i teulada de llosa, s’assenta sobre un penya-segat que sorgeix del fons de la clotada, a tocar del riu de Valldarques. Aquest riu, tret de quan fa alguna tempesta, sol dur molt poca aigua, fet que no és cap obstacle perquè s’hi formin dos espectaculars salts, coneguts com el boter de Santa Maria i el boter de Camisoles. Més enllà d’aquest nucli, la població de Valldarques havia estat de sempre molt disseminada en masos i masies i fins i tot en veïnats de cases com ara el de Remolins, que disposava de la seva pròpia església, la de Santa Maria de Remolins.
(...)


I l’església de Sant Romà, l’església parroquial on encara es diu missa en el dies assenyalats que he esmentat, és una petita joia del nostre romànic més poc conegut. Amb un campanar robust de cinc pisos i dobles arcuacions als tres més alts, dóna al conjunt l’aspecte d’una au vigilant els seus dominis. Tant l’església com la rectoria, com les cases són tancades. El silenci és gairebé total a l’antic poblet. Només uns ocells negres d’unes dimensions considerables (potser astors?) que volen a mitja alçada recorden amb els seus gralls l’existència de vida animal en aquell redós de quietud. No tinc pressa per anar-me’n i, de sobte, tinc la sensació que en aquell petit paratge s’hi ha aturat el temps. Un castell mil·lenari. O potser dos. Unes esglésies romàniques. Unes casetes de pedra amb teulades de llosa... Tot està fet amb matèries primeres de la zona, sense cap elaboració teòrica ni cap estridència arquitectònica. Quants anys fa que són fetes?
Valldarques és un conjunt harmònic d’una bellesa natural precisa i incontestable. Algú el va anomenar el “paradís gairebé desert”. Avui el gairebé potser ja no caldria ni tan sols escriure’l.
Poc abans d’anar-me’n, faig un cop d’ull al petit cementiri que hi ha a tocar de l’església de Sant Romà. És un cementiri, pulcre, ben cuidat, amb els noms dels difunts i corones i flors recordant els antics habitants de la vall. “Un bon lloc –em dic- per a fer més curta l’espera de nous paradisos, si pot ser no tant despoblats com aquest...”

dijous, 15 de gener de 2015

El topònim Peramola

El roc del Corb vist des de Cortiuda

 La notícia més antiga que tenim del terme Peramola, si més no fins avui, és de l’any 997. En aquesta data, Arnallus de Petramola signa com a testimoni en l’escriptura en què el comte d’Urgell, Ermengol I, atorga la vila de Sallent (Nargó) a la catedral d’Urgell, segons documenta l’historiador Joaquim Miret i Sans a Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbò (Garsineu Edicions. Tremp, 2006).

 Mil anys enrere, el terme que més o menys esdevindrà l’antiga baronia de Peramola, i posteriorment municipi, es coneixia amb el nom de Lazuez —o Lazouez, o Laduez (1)—, d’origen incert i en regressió, mentre que el nom de Petramola, d’origen llatí i en progessió, pensem que s’aplicava a un indret concret dins del terme de Lazuez.

 Un indret, al nostre parer, que situem a l’extraordinària roca del Corb, entre Peramola i Cortiuda, i la rodalia. I això perquè Petramola —Petram Molam, trobem grafiat l’any 1026— és l’aglutinació de petra (pedra, roca) i moles (voluminosa: mola), cosa que ve a significar «pedra voluminosa», «massa de pedra», «roca en forma de mola», figura que ja trobem als molins de mà dels ibers més de dos mil anys enrere.

I «roca en forma de mola» és, justament, la imatge que presenta la roca del Corb, entre el roc de Nerola i la roca de Rombau, vista des de la vila d’Oliana —sobretot des de l’esplèndida plaça del Lledoner—. I «roca en forma de mola» és, justament, la imatge que presenta la roca del Corb vista des del poble de Cortiuda, a ponent; o des de Montmagastre (Noguera), a migdia; o des de la collada de Clarà (Solsonès), a sol ixent. Des de qualsevol d’aquestes quatre perspectives, doncs, la roca del Corb presenta una figura semblant al d’una mola gegantina, amb parets encinglerades i aplanada del cim.

Tot i aquesta aportació a favor de la roca del Corb, tampoc no podem descartar del tot que el topònim Peramola hagués nascut del conjunt, monumental i singular, que formen les roques del Corb i de Sant Honorat, compostes de conglomerat. En toponímia és prou sabut que, moltes vegades, no es pot parlar en termes absoluts.


El roc del Corb vist des de la plaça del Lledoner, d'Oliana
Pel que fa al poble, Peramola, la tradició oral conta que el primer nucli s’aixecava cap al pla. Així ho diu la tradició oral i així ho confirmen dos noms de lloc de la nostra toponímia que es toquen, a un tres-cents metres, en línia recta, de la població actual: «los Vilars» i «lo Torredon». Un nucli d’habitatges, doncs, «los Vilars» —del llatí tardà villare, «aplec de cases, llogarret»— i «lo Torredon» —aglutinació de «tor, torre», del llatí turris, i de «redon, redona», del llatí rotundus, que indica «torre rodona»—. És a dir, el poble, i al costat la torre rodona que el defensa, una estampa clàssica d’urbanisme en la frontera cristiano-islàmica dels segles X i XI. A més, dues descobertes extraordinàries corroboren l’existència d’un assentament humà mil·lenari al Torredon: s’hi va aixecar, anys enrere, la llosa cobertora d’una tomba, l’enterrament que se solia practicar als segles IX i X , i poc temps més tard s’hi va destapar dues sitges —cavitat subterrània destinada, més que res, a guardar-hi cereals—, que podien ser perfectament dels segles X o XI.

1. En la consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, sobre l’any 1000, s’hi escriptura la parròquia de «Lazouez», precedida de la de «Archas» (Valldarques) i seguida de la de «Curtizda» (Cortiuda). (Cebrià BARAUT. «Consagracions d’esglésies». Urgellia. Volum 1. Bisbat d’Urgell. La Seu d’Urgell, 1978.) Així mateix, l’any 1033 s’escriptura la parròquia de «Sancta Maria de Lazuez, in villa que vocant Nabkarrega», en un document de l’any 1033 amb referència a l’actual església de Santa Llúcia, de Nuncarga i Tragó, dins el municipi de Peramola (Antoni LLORENS. «Documents dels segles X-XI». Urgellia. Volum 11. Bisbat d’Urgell. La Seu d’Urgell, 1992-1993), mentre que l’any 1078 Bassella limita al nord «in Laduez et in Uliana» (Cebrià BARAUT. «Documents dels segles IX i X». Urgellia. Volum 2. Bisbat d’Urgell. La Seu d’Urgell, 1979).


Josep Espunyes

divendres, 2 de gener de 2015

1896: la població





Obrir el trànsit rodat a través dels congostos de la Garanta i dels Tresponts –i trencar, per tant, l’aïllament secular d’aquelles valls- havia d’acabar tenint, forçosament, un impacte sobre la comarca i sobre Nargó d’unes dimensions incalculables, absolutament inimaginables per a la gent que hi vivia aleshores. Tant la distribució de la població com les feines se’n van veure afectades.


Fins aquell moment, la població es distribuïa per la comarca (que aleshores adoptava la denominació i la forma de partit judicial) d’una manera força equilibrada i harmònica. L’any 1896, per exemple, la comarca –sense poblacions tan destacades com Peramola o Oliana- tenia 33.801 habitants. La capital, la Seu, tot just acabava de superar els tres mil. Exactament en tenia 3.083. És a dir, no arribava al 10% del total. En aquell temps, els pobles petits eren molt més habitats. Organyà tenia 1016 h., Nargó, 992 h., Odèn, 962 h., Gòsol, 886 h., Montanissell, 851 h., Castellbò, 723 h., etc.


Avui, malgrat que a la comarca s’hi han incorporat municipis tan notables com Peramola o Oliana, l’equilibri entre la població dels pobles i la de la capital s’ha trencat d’una manera altament preocupant: un 59 % de la població de l’Alt Urgell resideix a la Seu. El trencament de l’aïllament, tan positiu en moltíssims aspectes, no va anar acompanyat d’una planificació territorial que mantingués el caliu i les energies de tants i tants pobles que foren capaços de crear i mantenir unes formes de vida i una cultura ancestrals i que, en l’actualitat, agonitzen sota les cendres d’un passat que ja no tornarà. 
A quanta gent preocupa, realment, el passat i el futur de tantes dotzenes i dotzenes de pobles perduts a casa nostra?