dissabte, 28 de febrer de 2015

El número 28 de “Lo Banyut” ja és al carrer!




Amb més retard del que tots voldríem –però amb una qualitat que paga l’espera- ha sortit la revista de pirinenca de resistència, feta a Tresponts Avall. Si a la nota anterior em queixava del dolors que ens causà la pèrdua arbitrària, forçada i provocada de la revista Pirineu Actual, en aquesta tinc el goig de poder anunciar que la veu no ha estat encara del tot segrestada a les nostres terres.


Lo Banyut” no té la periodicitat i la regularitat de Pirineu Actual, però és una molt bona revista i un testimoniatge del poder irreductible de la veritat i de la paraula. Sobretot en un lloc en què encara hi ha tanta gent que es miren amb tantíssima desconfiança ambdós conceptes.

A la revista hi trobareu articles d’opinió, de viatges, entrevistes, evocacions històriques i records, ressenyes literàries, cultura, esports, etc., a més del suplement “Les Faldades”, dedicat a Jesús Pallarès i BacH.


No vo' la perdeu! La trobareu als llocs habituals. (A Barcelona, a la llibreria Quera, del carrer Petritxol).

dimecres, 25 de febrer de 2015

El progrés del Pirineu i els seus enemics



Els ritmes del progrés varien segons els llocs i segons les èpoques. Per a passar d’una destral de sílex d’una sola cara (pedra vella) a una de dues cares (pedra nova) es va trigar més d’un milió d’anys.


Els sumeris coneixien la roda 3500 anys abans de Crist, però de Sumèria a Egipte la roda va trigar 2000 anys a arribar-hi. I quan ho va fer, no la van incorporar al transport, sinó que es van limitar a usar-la en els carros de combat i als usos del carro del faraó.



Al segle XX les coses van començar a disparar-se. El dia 17 de desembre de l’any 1903, els germans Wright –fabricants de bicicletes- van construir el que, sent molt generosos, podria ser considerat el primer avió. Es disparava amb una catapulta i “volava” uns quants metres. Seixanta-sis anys més tard, el dia 20 de juliol de 1969, N. Amstrong aterrava a la lluna.


Al Pirineu, i més concretament a l’Alt Urgell, la roda hi va arribar amb força retard. Fins al segle XX no s’hi va obrir la carretera principal i no va ser fins ben entrat el segle que s’hi van fer alguns dels accessos laterals (o més tard i tot: el camí-carretera de Sallent es van obrir el 2005 i el de Montanissell per Nargó encara és intransitable!). Una vegada fets aquests accessos, encara quedava per resoldre els de l'interior de cada poble i de cada veí. I vèncer les rutines assimilades de les formes de transport que la gent havia fet servir des de temps immemorials.



La fatalitat de pertànyer a un Estat com l’espanyol –que només actuava a la comarca com a força extractiva- hi devia influir. La circumstància que el Segre fos l’autèntica artèria de comunicació de la comarca, també. De fet, les comunicacions a l’Alt Urgell, com les de l’antic Egipte, devien haver estat essencialment fluvials. Tant allà com a aquí, l’aparició de la roda no va comportar que se’n generalitzés l’ús. Allà, els animals de bast i els trineus de sorra van conviure molt temps amb els carros de guerra. Aquí, els àrguens, les panistres i els bastos es van mantenir fins gairebé la desaparició dels carros. Jo encara me’n recordo perfectament.


El primer autor que va definir el progrés va ser el polític i pensador fisiòcrata francès Anne Robert Jaques Turgot (París, 1727-1781). Turgot es va adonar que l’ésser humà tenia la capacitat de rebre i avaluar impressions del món exterior. I que això li permetia seleccionar-les i absorbir-les a través de l’experiència i construir, d’aquesta manera, una successió il·limitada de millores materials i d’avenços destinats a fer més fàcil i agradable la vida. Qui podria estar en contra del progrés, doncs?
La seva definició de progrés, efectuada a la Sorbona, és de 1770.


Avui, però, se sap molt més sobre el progrés que no pas al segle XVIII. Avui sabem que el progrés necessita per a desenvolupar-se l’entorn d’una societat oberta, d’una societat democràtica, en què no hi hagi temes que no es puguin debatre i en la qual les idees i la informació puguin circular amb llibertat i creativitat. L’autoritarisme, i ja no diguem el caciquisme, són els enemics més viscerals amb què el progrés, encara avui, s’ha d’enfrontar en algunes societats.
 

 A l’Alt Urgell, a la primeria dels anys 90, hi va haver una revista d’abast comarcal que era molt estimada per força gent del país. Se'n venia una mica més d'un miler d'exemplars cada mes. Era una revista senzilla, voluntarista, feta amb  afany de diàleg i de posar en contacte els diferents punts de vista de la gent de tota la comarca. Es deia Pirineu Actual i era l’embrió del que hauria pogut ser una plataforma de debat seriosa i respectuosa, al servei del progrés de l’Alt Urgell.



Encara que sembli increïble, la mà negra d’un cacic que en aquells anys tenia un càrrec molt important a la Seu va fer braços i mànigues per a ensorrar-la, per a aniquilar-la. Dissortadament, se’n va sortir. La comarca –cada dia més despoblada, cada dia amb més cases tancades, cada dia amb més pobles abandonats, cada dia amb més tristesa a les fesomies i a les mirades- hi va perdre. El progrés de la gent, també.



Aquella mà negra, aquell cacic -convenientment emmascarat rere una disfressa "progressista"- demanarà perdó, algun dia?


dissabte, 21 de febrer de 2015

El poble, l’any 1935







L’any 1935, el municipi de Nargó tenia 881 habitants de fet i 913 de dret. La seva riquesa li venia de la fusta, de les mines, de la pagesia i de la ramaderia. El secà estava d’enhorabona, perquè el nou rec de la Comunitat de Regants de Sallent ja era una realitat i al poble s’hi collia blat, civada, ordi, llegums, vi i oli. Les hortes del Segre li subministraven la resta: hortalisses, fruita, aufals i trepadelles... I al riu s’hi pescava bon peix i a les muntanyes del voltant, s'hi caçava conills, perdius, llebres... Continuava, naturalment, havent-hi ramats d’ovelles i de cabres i la gent criava els seus porcs i les seues gallines.

A Aubàs hi vivien 18 persones, a les Masies 137, i a Sant Miquel, 7.  La mestra de les Masies es deia Josefa Casanoves. A les Masies, a més, hi havia dues fondes, la de Joan Ramoneda i la de Pere Solé.



El poble, a més a més, ja tenia un telèfon públic, que el portava la meua padrina de cal Guillot (aleshores ja de cal Tonís), la Dolores Ramoneda. Durant la Mancomunitat es va fer un pla d’extensió telefònica exemplar: l’any 1914 únicament 38 municipis de Catalunya tenien telèfon, el 1924 ja eren 410 els que disposaven d’aquest servei. Aquell any 1924 la recent estrenada Dictadura de Primo de Rivera concedí de forma arbitrària el monopoli del servei a la Compañía Telefónica Nacional de España i tot es va alentir una altra vegada.



El telèfon a Nargó no arribà fins als anys trenta, és a dir, fins que el país, amb l’estatut del 32, no recuperà una certa autonomia, durant els anys de la Segona República. L’èxit del telèfon sembla que va ser espectacular. La meua padrina, meravellada, deia que hi havia temporades que sortien a una trucada cada setmana! No es podia demanar més.



Ara hi havia quatre molins d’oli: el de Josep Busquets (Pericó?), el d’en Pere i Benet Fité (cal Remolins), el d’en Francesc Solé (?) i el d’en Jaume Vidal.

Hi continuava havent tres molins de farina: Josep Flotats (?), Josep Pellicer (cal Camell?), Joan Vidal (?).

-Dues ferreries: Josep Bach (cal Bepi), Fernando Boix (ca la Prudència, ca l’Anita).



-Dos tractants de fusta: Joan Forné (cal Peix), Alberto Aubet (cal Cunyat)

-Tres mestres paletes: Josep Guàrdia (cal Mundo), Francesc Trilla (ca la Rafela), Estanislao Guàrdia (cal Lao).



-Tres forns: Cubilà, Josep (?), Peralba, Josep (cal Bastiguès), Francesc Roch (cal Taüssà).



-Quatre botigues de comestibles: Benito Fité (cal Benito), Ramon Ginestà (cal Belo), Pere Pellicer (cal Pascolet), Eugeni Pellicer (cal Camell?).



-Cinc espardenyeries: Josep Bach (cal Guit), Concepció Bach (?) Benito Fité (cal Benito), Ramon Ginestà (cal Belo), Eugeni Pellicer (cal Camell), Pere Pellicer (?).



-Una barberia: Joan Flotats (després cal Domingo).

-Dues carnisseries: Josep Llach (cal Grasset?), Eugeni Pellicer.

-Tres fondes: Ramon Bach (cal Genot), Jaume Betriu (cal Not), Francesc Pellicer (ca la Marcel·la del Pascolet).



-Dues sastreries: Marcel Fité (cal Tonís), Victorià Pellicer (cal Sastre).

-Quatre comerços de teixits: Marcel Fité (cal Tonís), Concepció Canal (?) Maria Oromí (?), Victorià Pellicer (cal Sastre).

-Dues fusteries: Enric Coll i Facundo Ubach; i un fuster de mines i arades (arreus), Jaume Oromí.



-Un estanc: Marcel Fité (cal Tonís).

-Una societat: la Societat de Protecció Obrera i de Socors Mutus, Sant Sebastià.

-Dues escoles: la de les mosses (Alícia Ginés), la dels xicots (Bonaventura Canal).

-Un metge: Josep Maria Gasset.

-Subministrava electricitat Enric Folch.

-Tenien ramat: Josep Betriu, Josep Boix, Josep Flotats, Pere Fité, Josep Pellicer, Antoni Peralba, Jaume Ramoneda, Joan Riba, Antoni Seguer, Francesc Vidal, Jaume Vidal i Josep Llach (que feia a més a més de tractant).



-Una seixantena de famílies vivien “d’anar a la fusta”, és a dir, de la feina del rai. Com a mínim hi havia tres caps de colla de raiers: Lluís Marot (cal Guils. Treballava pels Boixareu de la Pobla), Francesc Argerich (ca la Munda. Treballava per l’Audet d’Artesa), Manuel Duró (cal Baró. Treballava per cal Serradell d’Organyà).

-L’alcalde era Antoni Peralba (?), el secretari, Tomàs Pujol (Maset de cal Tomasó), el jutge, Antoni Guàrdia (?), el fiscal, Josep Remolins (?), el mossèn, Joan Duró (ca l’Esteve?).

-Al poble hi havia dos cafès: el de Ramon Ginestà (cal Belo), i el de Francesc Roch (cal Taüssà), a part del que també hi devia haver a la Societat.




-Una cobla de música de corda formada per dues guitarres, dos llaüts i una mandúrria, dirigida per Ramon Ginestà, de cal Belo, i que va obsequiar Amades amb unes tonades del Ball Pla, i el ball de Carnestoltes anomenat la Passa.


I cal suposar, és clar, que hi havia un equip de futbol! Però no he trobat cap ducument que en parli, tret de la fotografia de la capçalera, de l'any 36.

dijous, 19 de febrer de 2015

1935: Joaquim Mir i Mercè Rodoreda visiten Nargó



L’any 1935 van passar per Nargó Joaquim Mir i Mercè Rodoreda. De la visita d’aquesta darrera, ja en va parlar la periodista Roser Porta al seu llibre Mercè Rodoreda i Coll de Nargó, De l’estada de Joaquim Mir, en sabem molt poques coses. Intentaré resumir-les.


El seu pas per Nargó era degut al fet que li agradava molt el poble i el paisatge que l’envoltava. Probablement el va descobrir anant a pintar a Andorra i segurament hi va fer més d’una estada, que va aprofitar per a pintar algun dels seus quadres.


Aquests quadres, en mans de col·leccions privades, són de difícil accés. Jo si més no, no he aconseguit de veure’n cap en cap exposició i tot el que he aconseguit ha estat alguna fotografia en blanc i negre. Potser algun lector o lectora podrà ampliar la informació que ofereixo, cosa que, com sempre, fóra d’agrair.


De l’estada de Mir a Nargó jo en tinc una brevíssima memòria, de transmissió oral i generacional: n’havia sentit a parlar al meu pare alguna vegada, ja que sovint venia per casa. Sembla que Mir, en aquella època, era una mica deixat per a segons quines coses. Concretament, segons el meu pare, es netejava els pinzells als mateixos pantalons que portava, motiu pel qual el meu pare –que era sastre- li feia uns pantalons cada dia. Del que no hi ha cap dubte, però, és que tant Rodoreda com Mir van conèixer aquell Nargó de 1935, d’abans de la guerra.



Un Nargó, la memòria del qual es va cremar, i que intentaré ressuscitar parcialment el dia que ve.


diumenge, 15 de febrer de 2015

El viatge de Joan Amades (IV) Tradicions i costums


Els esquellots



Els esquellots, dits esquellada a Nargó, anaven, segons Joan Amades, “dirigits i capitanejats per un personatge dit el Pastor, el qual va abillat segons antigament anaven aquests, amb esclops, samarra, sarró de pell, barretina i un gaiato. Segons el seu dir, mena un ramat, per tots els que intervenen en els esquellots, que solen ser més o menys segons els casos”.


“El pastor, menant el seu ramat, fa una cercavila pel poble, produint un fort terrabastall, fins arribar a casa del vell noucasat, on els esquellots paren les estridències i es limiten a imitar el bel dels bens. El pastor es posa en relació amb l’obsequiat dient-li que el ramat es mor de set o de gana i fent tractes per veure si s’avenen.”


“I si l’esquellotat s’avé a pagar, el pastor rep la quantitat i la reparteix entre el ramat, que va a beure. Si no s’avenen, la gresca segueix fins que s’arriba a una avinença, i és sempre el pastor el que porta la veu cantant del ramat i el que sosté els tractes i representa aquests.”


Així com el costum del brou de mitjanit per a mi era només el ressò d’una contalla, les esquellades encara les vaig conèixer: recordo d’haver anat, de minyó, a dues com a mínim. És curiós que Amades no ressenyi el costum de cremar un oliver a la porta de l’església la vigília de Nadal. Tampoc no esmenta el costum del bull de Carnestoltes. Segurament que ningú no li’n devia parlar. Tampoc no recull cap llegenda del Segre, ni els jocs de les criatures, que eren molt rics i abundants...




dissabte, 14 de febrer de 2015

El viatge de Joan Amades (III): Tradicions i costums


El brou de mitjanit


Amades va deixar escrits alguns “costums curiosos ja perduts en altres indrets. En ocasions de casaments, encara es practica el portar el caldo als nuvis al llit, a mitjanit.”


“Alguns amics del novell matrimoni, sempre sols fadrins, es presenten a mitjanit a la cambra nupcial quan la parella ja són al llit. Un que fa el paper de metge, vestit sovint de forma estrafolària, polsa el matrimoni, li fa treure la llengua i altres facècies de la medicina humorística. Finalment fa un diagnòstic estrafolari que guanya en gràcia segons el do còmic de l’actuant i acaba sempre receptant-los caldo en gran abundor.”


Tot seguit, “és portada a la cambra una gran olla de caldo amb dues cuixes de gallina, una per a cada un dels dos novells casats, junt amb altres menjars que es mengen els circumstants al voltant d’una taula que es posa a dintre de l’habitació, mentre els nuvis fan el seu àpat asseguts al llit. Finida la menjada, que es fa durar tant com es pot, entre bromes i riallades, la comitiva es retira i es deixa en pau els dos nuvis. És costum del nuvi convidar al fadrinalla per al vinent bateig, al cap de nou mesos. El caldo dels nuvis sol ésser pagat pels fadrins que fan la gresca.”


dijous, 12 de febrer de 2015

El viatge de Joan Amades II: Cançons i danses.


"Cada paraula vicuda, rescatada de l'oblit, és una victòria contra el temps."


No disposo de cap imatge de la cobla de música de corda que hi va haver a Nargó fins abans de la guerra. Per sort, Amades ens en va deixar constància escrita. “Mn. Josep Prió (...) ens va dir que hi havia a Coll de Nargó una cobla de música de corda formada per dues guitarres, dos llaüts i una mandúrria (sic), instruments tocats per gent aficionada però absolutament ignorant de la música”.


“Al moment envià a cercar dos dels tocadors, un d’ells, el que en fa de director, dit Ramon Ginestà Bach, adroguer i cafeter conegut pel Belo, de 30 anys, nat a Nargó, el qual ens va cantar dues tonades del Ball Pla a les quals hi van aplicades unes lletres de regust local, i una altra melodia d’un senzill ballet de Carnestoltes anomenat La Passa, per cert bastant airós i xiroi.”


  
Pilar Vidal i Pere Vidal, de cal Peret del Senyor Mestre va cantar diverses cançons, com ara aquest fragment (1) d’un fandanguet del Ball Pla:

Jo i tu fandanguito,
juguem a les prunes.
Tu menja’t les verdes
i jo les madures.


També l’Antònia Vinyals, de cal Guit i en Jaume Ramoneda, de cal Guillot, li’n van cantar alguna:

Aquí dalt de la muntanya
hi ha un moixó que tot ho diu;
el que para la llacera
no s’emporta la perdiu.


En Martí Cases, de cal Pollet, així com la Maria Bullich de cal Manset, també en van cantar unes quantes:

Ai mare, la mia mare,
jo us comano ma muller.
No me la facéssiu porquerola,
ni coses que en pugui fer.


Finalment, fins i tot la mestressa de la fonda, Maria Duró i Petxo, els en cantà alguna:

A la vila de Tolosa
n’hi ha tres estudiants,
que en seguiven los estudis
per a fer-se’n capellans.



(1): Totes les cançons són simples fragments.