dimecres, 10 de febrer de 2016

L'Espanya eterna


El president del govern espanyol en funcions, el  senyor Mariano Rajoy, ha dit una frase que si jo fos un d'aquests bona fe que es pensen que vivim en un estat democràtic m'hauria fet posar la pell de gallina: 


"Nosotros hemos permitido que los tribunales, la fiscalía, las fuerzas y cuerpos de seguridad actúen y que las cosas se conocen (sic.)" (http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/telenoticies-migdia-10022016/video/5583501/). Una manera ben diàfana de mostrar la separació de poders en què es basa la democràcia espanyola. Garzón i Elpidio ho saben molt bé.

La premsa ni tan sols s'ha molestat a destacar la frase. A mi, simplement, m'ha evocat altres èpoques. Això de "permitir que los tribunales, la fiscalía, etc. actúen" no és pas res de nou.



L'Espanya imperial havia extret de les seves colònies la quantitat d'or i plata més gran que mai cap dels imperis precedents ni posteriors havia aconseguit expoliar al llarg de la història. Tot i això, estava arruïnada. Hi havia una tal quantitat de tribunals, de jutges, de funcionaris, de recaptadors, de servents, etc., que, a la Corona castellana, cobrar un impost li resultava molt més car que no pas el valor d'allò que recaptava. Els impostos van pujar tant i tant que una multitud de pagesos van haver d'abandonar les terres i es van fer captaires per a evitar ser perseguits per no pagar els brutals impostos a què el govern espanyol els sotmetia. Per tot plegat, l'Espanya imperial va haver de fer diverses suspensions de pagaments i ja no li fiava ningú.



Amb el canvi de rei -un d'aquells Felips tan nefastos que hi va haver- el nou privat es va proposar aturar aquella desfeta econòmica i moral. Per a aconseguir-ho va arbitrar dues mesures urgents. La primera: combatre la corrupció, el luxe i la immoralitat. La segona: centralitzar el poder i debilitar les competències de les Corts aragoneses, catalanes i valencianes, les úniques que preservaven els seus respectius estats del desastre econòmic de la metròpoli central.


El nou privat va demostrar la seva energia fent empresonar el duc de Lerma, el d'Uceda, el confessor del rei anterior... Va fer executar Don Rodrigo Calderón a la plaça Major de Madrid i va fer empresonar el el virrei de Nàpols i de Sicília, l'ostentós duc d'Osuna, que al seu retorn de Nàpols havia enlluernat la cort amb la seva pompa i fatxenderia (li agradava de passejar-se pels carrers de Madrid seguit de vint carrosses reblertes de "caballerso españoles", cinquanta capitans veterans i abanderats formaven la guàrdia del seu palau i els seus criats anaven abillats amb peces de pedreria. En un torneig que es va celebrar a la plaça Major es va presentar amb 100 lacais uniformats amb lliurees blaves engalonades amb plata)... Va morir de despit abans d'haver estat sentenciat.  

Aquella catarsi regeneradora va fer respirar el poble alleugerit. Però la corrupció, encapçalada pel mateix rei i pel privat en qüestió, no va fer sinó incrementar-se (veg. les notes del 2/3-12-12).


El rei, a més dels nombrosos fills que tingué en els seus dos matrimonis, va tenir un nombre incomptable de fills bastards. El més conegut, Juan de Austria, fill d’ell i la Calderona. Però a més hi hagué el Fernando Francisco, l’Alfonso, que arribà a bisbe de Màlaga, un tal Carlos, el Fernando Valdés, governador de Navarra i general d’artileria, un altre Alfonso, però aquest amb cognoms: de San Martín, que va arribar a bisbe d’Oviedo i de Cuenca... I així fins a 32 bastards coneguts, que són –entre fills i filles- els que, segons Sivela, aquell gran i prodigiós rei va engendrar.

El que més crida l’atenció d’aquella època de crisi, però, és la vida que els nobles i els monarques duien a la cort. Com que els àpats normals serien massa llargs d’explicar, referiré el menú d’una “merienda” preparada pel cuiner de la cort, Fernández Montiño:


“Perniles cocidos, capones o pavos asados calientes, pastelones de ternera y pollos y cañas calientes, pichones y torreznos asados, perdices asadas, bollos maimones o de vacía, empanadas de gazapos en masa dulce, lenguas de salsichones i cecinas, gigotes de capones sobre sopas de natas, tortas de manjar blanco y natas y mazapán, hojaldres rellenos, salchichones de lechones enteros, capones rellenos fríos sobre alfitete frío, empanadas de pavos, tortillas de huevos y torreznos, empanadas de Benaçon, cazuelas de pies de puerco con piñones, salpicones de vaca y tocino magro, empanadas de truchas, costradas de limoncillos y huevos mejidos, conejos en huerta, empanadas de liebres, fruta de pestiños, truchas cocidas, noclos de masa dulce, panecillos rellenos de masa de levadura, platos de frutas verdes, gileas blancas y tintas, fruta rellena, empanadas de perdices en masa de bollos, buñuelos de manjar blanco y frutilla de lo mismo, empanadillas de cuajada o Ginebradas, truchas en escabeche,  plato de papín estofado con cañas, solomos de vaca rellenos, cuajada de platos, almojabanas.”

Sort que només es tractava d'un berenar!


El privat, un cop depurada la corrupció, es passava el temps “inventando saraos, máscaras, farsas y otras fiestas (...) y parecía más a los de Nínive, a los dias de Nerón, y a los últimos de los romanos en el uso y en el proceder.”

De totes aquelles celebracions, la que més ens hauria de cridar l’atenció, però, és la que se celebrà amb motiu del que en deien la “Paz de los Pirineos”. És a dir, en honor del tractat que esquarterà de Catalunya les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la part nord de la Cerdanya.


Van durar des del 15 d’abril –data en què el rei sortí de Madrid per a acompanyar la infanta María Teresa per a casar-se amb Lluís XIV- fins que tornà a la capital de l’imperi, el dia 26 de juny.

Va ser una festa itinerant, animada per una luxosa i extensa comitiva. Per allà on passaven se celebraven festes, focs d’artifici, comèdies, toros i cavalcades.


Però el que més agradava al rei eren els “despeñamientos de reses bravas”. Li n’oferiren en diverses poblacions. Potser la més destacable sigui la que presencià,  amb gran fruïció i complaença, a Valladolid, des de la “Huerta del rey”, el dia 18 de maig.


S’havia construït una rampa de fusta, que descendia fins al Pisuerga. Per aquesta rampa es llançaven els toros que, relliscant i rodolant, arribaven a l’aigua mig estabornits. Allà, els esperaven els matadors, armats amb llaces, espases i eines del toreig diverses.
Aquells botxins perseguien les pobres bèsties que anaven caient al riu, les quals, incapaces de reaccionar, desconcertades i espantades, de vegades malferides i ensangonades, fugien com podien, punxades, tallades, esbudellades, a les vores del riu, lloc on altres torejadors degudament armats les esperaven a peu i a cavall i les remataven fins que no en quedava cap.


Què en va quedar d'aquell "permitir que los tribunales, la fiscalía, etc. actúen?" Poc. Ben poc. De totes les reformes promogudes per aquell privat i el nou rei, la més duradora va ser la supressió de la gran gorgera escaroloda, dita "lechuguilla", que va ser substituïda per la gola emmidonada anomenada "golilla", la qual no calia arrissar ni rentar tan sovint. Tot un progrés que no va salvar l'imperi de fer fallida i devaluar la moneda en perjudici de la gent del poble.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada