dimecres, 5 d’octubre de 2016

PASSEJADA HISTÒRICA I LITERÀRIA




Voleu saber per què durant els anys trenta del segle vint van venir a Nargó personatges com Pío Baroja, Mercè Rodoreda, Joaquim Mir, Joan Amades o Cèsar Martinell? 


Què hi cercaven?

 
 
Amb qui van parlar? Quines petjades hi deixaren?


Com veia Mercè Rodoreda els homes del poble? I les dones? Quina influència tenia el paisatge sobre l’escriptora? De quina manera influïa el seu estat d’ànim en la seva visió del paisatge?


Quins paisatges hi va pintar Joaquim Mir?



Tot això i molt més ho podreu sentir i llegir durant la Passejada que farem diumenge, dia 9, a les 12 del migdia.



Sortida: Església romànica de Sant Climent.


dimarts, 4 d’octubre de 2016

PSOE: de bonsai a l'harakiri?



Mentre l’oposició bonsai del PSOE es planteja si es fa definitivament l’harakiri, la plana major del PP -amb Rajoy i de Guindos al capdavant- treu pit i ens delecta amb la cantarella de les excel·lències de la seva prodigiosa i brillant política econòmica.



Sota la seva magistral batuta, l’Estat espanyol no va haver de sortir de l’euro; no va haver de demanar el rescat com Grècia, Irlanda i Portugal, i va obrir una nova via encara més prodigiosa i excelsa: la del rescat bancari. Tot això “por el bien de España y de los españoles”. Amb tantes meravelles, no m’estranya que el que queda del bonsai del Felipe acabi donant-li suport.


Els pobre nord-americans no serien tan afortunats com els espanyols. El republicà Donald Trump no para de recordar que el Govern federal inverteix milers de milions de dòlars cada any per a ajudar els ciutadans amb els ingressos més baixos i, tot i això, “més de 43 milions de persones encara no han aconseguit sortir de la pobresa”. Que el senyor Donald Trump es preocupi tant dels pobres és realment commovedor.


Quan ara fa vuit anys Obama va iniciar el seu mandat, els EEUU patien una crisi espantosa. Ciutats industrials, com ara Detroit, i barris sencers de moltes altres, vivien pràcticament en la misèria. Un dels bancs més grans del país, el Lehman Brothers, va fer fallida i va arrossegar darrere seu la resta del món. Les classes mitjanes i baixes van patir una sotragada com no es coneixia des de la crisi de 1929.


Però els demòcrates nord-americans no van seguir les prodigioses receptes europees i espanyoles, de les quals tan i tan orgullós se sent el PP. Per comptes de retallades socials, els nord-americans van optar per injectar diners a l’economia. Per comptes de “salvar” (amb els diners de tots) bancs en fallida, els van deixar caure. Ras i curt: van ser uns eixelebrats, uns irresponsables, un desastre.


Ara, segons l’Oficina del Cens dels EEUU, l’ingrés familiar mitjà és només de 56.516 dòlars a l’any. Una misèria, com es pot veure. L’any passat aquest ingrés s’incrementà un 5’2% i ho va fer amb més força a les llars més desfavorides. L’atur és pràcticament residual, conjuntural: no arriba al 5%. 


La taxa de ciutadans sense assegurança és, proporcionalment, la més baixa de la història. Durant aquest any 2015, el nombre de famílies pobres es va reduir en 3’5 milions i els que més s’han beneficiat de les millores impulsades per Obama  i la seva administració han estat els afroamericans i els hispans. La discriminació salarial de les dones respecte als homes també s’ha reduït, encara que la igualtat es troba lluny de ser una realitat. Durant el 2016, la creació de llocs de treball ha estat només de 182.000 al més... En fi, un fracàs.


No m’estranya que el bonsai que va plantar en Felipe estigui disposat a donar suport a la brillantíssima política de’n Rajoy, una manera com una altra de fer-se l’harakiri.