dimecres, 18 d’octubre de 2017

En nom del “Estado de Derecho”


A Espanya s’ha robat, s’ha empresonat injustament, s’ha assassinat, s’ha afusellat  i s’ha aplicat el garrot vil en nom del “Estado de Derecho”.

Aquests dies del mes d’octubre hem sentit l’expressió “Defender el Estado de Derecho” dotzenes, centenars, milers de vegades. L’he sentida a Rajoy, a SSS, a Sánchez, a Iceta, etc. Aquest és el principal argument dels qui no dubten a usar la força per defensar el poder, ignorant que el poder legítim no necessita la força. Que la imposició d’una voluntat sobre una altra no és poder democràtic, sinó violència.

No puc evitar que cada vegada que sento l’expressió “Estado de Derecho” m’agafi una sensació estranya, com un calfred.
Primer vaig pensar que era perquè una veritat repetida mil vegades, evidentment, és una veritat sota sospita.
És cert, a més a més, que hi ha dues condicions, sense les quals no és lícit parlar d’Estat de Dret. La primera és la inexcusable separació de poders. La segona, l’imprescindible control del poder polític per part del judicial. Es donen aquestes condicions, a l’Estat espanyol?
Encara hi ha una tercera característica que impossibilita l’existència real de l’Estat de Dret democràtic. És la utilització de la justícia i dels jutges com a escut i aparell de la política. Quan passa això ja no és lícit parlar d’Estat de Dret ni de democràcia. Ens trobem davant d’un estat totalitari.

Això no vol dir, però, que aquests Estats totalitaris, com a bons pirates de la paraula que solen ser, no intentin d’aprofitar-se del lèxic democràtic.

Com va assenyalar el professor de filosofia del Dret Benjamín Rivaya a propòsit de la legislació del nacionalsocialisme: «El dato que primeramente descubría el intento transformador de los nazis se encontraba en el lenguaje. Antes que nada la revolución jurídica fascista fue una revolución lingüística...”

I si els meus estranys calfreds obeïssin a causes més profundes i complexes, qui sap si subconscients? I si en nom del “Estado de Derecho” a Espanya s’hagués robat, s’hagués empresonat injustament, s’hagués assassinat, s’hagués afusellat, s’hagués aplicat el garrot vil, de la mateixa manera que, en el passat, es va cometre el més gran dels genocidis conegut a la història en nom del Cristianisme?


El catedràtic d’Història Pere Ysás afirma que «el llenguatge franquista incorporà i emprà habitualment conceptes i expressions alienes a les seues arrels polítiques tals com democràcia, llibertats, constitució o Estat de Dret...” 
És possible? Em disposo, amb el frenesí d’un neòfit, a investigar-ho i a posar-ho a la disposició dels lectors i lectores d’aquest bloc.

El franquisme, des dels inicis de la guerra espanyola ja va intentar fer-se passar per un “Estado de Derecho”. Ramón Serrano Súñer va declarar en diverses ocasions que l’objectiu final del seu “Movimiento Nacional” era la “institución del Estado de Derecho, entendido como nuevo marco jurídico superador del caduco Estado liberal”.

El també falangista, Elias Díaz, l’any 1963, es permetia fins i tot alliçonar, amb to amonestador, sobre aquest tema a la Revista de Estudios Políticos: «No todo Estado es Estado de Derecho».


Tot amb tot, va ser el ministro de Justícia, Francisco Ruiz Jarabo el qui va fer una definició més rotunda i precisa sobre el tema: “Vivimos, sin duda, en un Estado de Derecho que tiene un origen muy concreto: el acto histórico fundacional del 18 de julio de 1936 (...) la paz de Franco es tambien Fuente de Derecho”.
Per a completar-ho, el magistrat Fernando Cotta, director general de Justicia franquista assenyalava: “Una sentencia puede ser conforme a derecho, però no justa, si perjudica a los intereses del Estado; una sentencia puede ser justa, aunque no sea conforme a Derecho, si benefecia esos intereses supremos”.

Tots aquests juristes –i els que els van seguir- havien sortit de la “Escuela Judicial”, aquella que el Ministre de Justícia, Eduardo Aunós, es va veure en la “durísima necesidad de defender ante las Cortes” l’any 1944: “Queremos forjar una milicia del  Derecho, una milicia de la justícia, àgil, tensa, unida a los ideales firmes del Estado Nacional que està construyendo el Caudillo”.

Quan Rajoy, SSS. Sánchez, Iceta, etc. Parlen de defensar el “Estado de Derecho”, de quin “Estado de Derecho” parlen?



Perquè, certament, a Espanya s’ha robat, s’ha empresonat injustament, s’ha assassinat, s’ha afusellat  i s’ha aplicat el garrot vil en nom del “Estado de Derecho”. 
Però no tot és passat com a molts ens hauria agradat de pensar. 
Per desgràcia, com si el temps no passés, el darrer dia 1 d'octubre la policia va pegar gent gran, gent pacífica i indefensa, pel simple fet de voler posar el seu vot en una urna. 
Una altra gesta a afegir a les moltes amb què ha obsequiat els ciutadans aquest "Estado de Derecho" que amb tanta passió i vehemència defensen alguns.





dimarts, 19 de setembre de 2017

Lo forat de les Encantades






Lo forat de les Encantades

https://espeleobloc.blogspot.com.es/2007/12/la-cova-del-pont-despia.html?showComment=1505840081764#c826661131489985447

dimarts, 30 de maig de 2017

Cal Camell

Cada diumenge, com sortits d’una pintura de Joaquim Vayreda, els Senyors de les Muntanyes abandonaven els seus refugis i es presentaven al poble acompanyats d’una caravana de mules, matxos, rucs i algun gos. Ells encara no ho sabien, però ja eren els darrers representats d’un antic i noble llinatge a punt d’extingir-se.



En arribar a la vila, descarregaven les sàrries i les panistres, abeuraven els animals en algun dels cóms i safareigs que hi havia, els estacaven a les anelles que sortien de les parets, i començaven a mercadejar pels diversos comerços i obradors que aleshores donaven color i alegria al paisatge.



Els Senyors de les Muntanyes baixaven a comprar pa per a la setmana o per a més dies, a comprar tabac, a comprar roba -que es feien fer a mida-, gorres, boines, queviures i altres necessitats. De tant en tant, feien ferrar les bèsties en alguna de les dues ferreries que cada diumenge feien guàrdia i ferraven sense parar fins que se’ls acabava la feina. De tant en tant, en cas de manifesta necessitat, anaven al metge i, si s’esqueia que havien de menester alguna medicina s’arribaven fins a Organyà, a una hora més de camí.


Tot allò ho pagaven amb el que obtenien de les seves activitats. Portaven fruita (al seu temps), bolets, tofes, conills, gallines, ous i capons que, generalment, venien a la Lisa de Peramola, a la cantonada de cal Benito. Alguns, a més, treballaven al bosc. Algun altre baixava càrregues de llenya per algun forn...




A l’hora de dinar, cadascú s’espavilava com sabia i podia. Alguns, els més potentats, s’arribaven a la botiga de cal Camell, a tocar de l’antiga font del Raval, que era la mare de totes les aigües que corrien pels cóms i els safareigs i també de les que es bevien al poble, previ transport amb galledes, colladers, càntirs i canteretes. (El darrer portador de collader que recordo va ser lo Magí vell i la dona que portava més càrrega d’aigua segurament va ser la Marcel·la  de cal Roca: es diu que havia arribat a dur una cantereta al cap, dos càntirs a sota aixella i una galleda a cada mà!).


Cal Camell, doncs, era el centre neuràlgic del poble. Era una botiga d’ unes dimensions mitjanes. En aquella època em sembla recordar que tenia dues portes, però avui –reconvertida en perruqueria- només en conserva una. En l’actual porta hi havia un petit aparador i, a l’interior, un taulell travessava de cap a cap la botiga. Al fons, encreuat amb aquest, hi havia el taulell de la carnisseria, lloc on les noies de la casa (la Maria, la Pepita i la Quimeta) despatxaven la carn.



En aquella botiga hi havia tota mena de queviures, d’espècies, de llaminadures i de productes diversos. La canalla, quan teníem algun dineret, hi compràvem pega dolça, xufles i altres gormanderies. També hi compràvem “sobres sorpresa”, que costaven una pesseta, i hi sortien un o dos exemplars del Capitán Trueno, del Jabato, de Chispita, del Cachorro, etc. Costava molt de fer-ne la col·lecció completa. De fet, fins ara de gran, no ho he aconseguit.
Els Senyors de les Muntanyes solien visitar la botiga cap al migdia, quan ja havien enllestit les feines que els havien portat al poble. Aleshores s’asseien al voltant d’unes petites tauletes i es disposaven a fer un “dinar de diumenge”, a base de pa, arengades, cansalada i, fins i tot, alguna llauna de sardines, que era una menja de gent privilegiada.



Aquells Senyors de les Muntanyes no s’imaginaven que eren els darrers representants d’un antiquíssim llinatge. Moltes de les velles i venerables botigues del poble tampoc no s’ho podien imaginar. Ni els ferrers, ni els sastres, ni els fusters, ni els espardenyers, ni el sabater, ni el baster, ni la Lisa que comprava aviram i caça a la cantonada de cal Benito... Ni l’Ambrós, ni el Boixcar, ni tants i tants guionistes i dibuixants de patufets que hi havia aleshores.



Després, al primer foscant, els Senyors de les Muntanyes, amb els animals carregats amb saques de pa i la resta de compres reprenien el camí de tornada cap als seus ancestrals refugis, i el poble, amb les botigues tancades i els carrers silenciosos, es quedava més buit, més sol, més desemparat sota la llum de la lluna: només quedava la possibilitat d’anar una estona al cafè, esperar el ball del vespre que es feia a la Societat (aleshores Café España) i, per a acabar de rematar el diumenge, deixar-se seduir per la màgia de poder veure una pel·lícula al cinema de cal Taüssà.